Santa Eugènia - Puiglagulla

Nova sortida entre setmana, aquest passat 18 de febrer, per la comarca d'Osona amb en Toni Vilaró. En aquest cas vàrem sortir de Santa Eugènia de Berga, poble que es troba entre Vic i Taradell.

Abans de començar a caminar ja val la pena gaudir de l'església d'estil romànic bastida el segle XI i que dona nom al poble. Consta de planta de creu llatina amb una nau única coberta amb volta de canó, amb tres absis semicirculars i un campanar de torre de dos pisos amb finestres dobles al primer cos i triples al segon. També destaca la portalada d'accés amb arquivoltes ornamentades amb motius vegetals i dos parells de capitells també esculpits.

Un cop hem ben retratat aquest monument, hem començat a caminar deixant la població enrere, mica en mica entre camps i pastures i passant per algunes masies com el Reguer, can Torrents o la Teuleria de l'Aimerich. 

Entrant a la zona amb més vegetació, primer hem trobat la font del Paradís al bell mig del bosc de Sala-d'Heures. L'aigua porta molta calç com ho prova les formacions calcàries que hi ha als peus del punt per on emana.

I seguint endavant passem per un veritable Paradís, un sector amb molta humitat que forma una mena de microclima on predomina el boix, la molsa i les falgueres entre d'altres. Molt a prop i ha un pla amb un petit pantà amb la seva presa inclosa. I fins i tot un aqüeducte de nou arcades que servia per portar aigua a alguna masia de la zona. En Toni també ens ha explicat que antigament eren uns paratges molt utilitzats per anar-hi a passar el diumenge on fins i tot es podien banyar al pantà. Nosaltres hi hem esmorzat.

Seguint camí i desprès de passar per el Pujol, s'arriba a Vilalleons, un poblet actualment fusionat amb Sant Julià de Vilatorta. Destaca la seva església romànica d'una nau, coberta amb volta de canó reforçada per dos arcs torals i capçada per un absis semiciscular. El temple original va ser ampliat amb un atri i es van obrir dues capelles laterals rectangulars i cobertes amb volta de nervi. Més tard es realitzà el sobrealçament de tota la nau i es construí un comunidor de planta rectangular que es troba sobre l'absis.

I per acabar la ruta ens hem acostat fins al Santuari de Puig-l'Agulla. Un centre de peregrinació i devoció mariana durant molts segles. Dins d'aquest edifici barroc neoclàssic de finals del segle XVIII s'hi troga la Verge de Vilalleons amb antics retaules de gran valor. Un indret on també hi ha un restaurant i magnífiques vistes sobre la plana de Vic. També hi passa el GR-II. I de tornada, per no refer tot el camí ens hem desviat per veure d'aprop el Casal de Sala d'Heures que sobresurt enmig de la vegetació. Aquest era un antic castell del qual en resta ben poca cosa ja que les restes que quedaren dempeus foren aterrades a la dècada dels anys trenta. Llavors es construí l'actual edifici d'estil neoromànic. Al costat hi ha una capella, la de Sant Joan, que si que és d'estil romànic.

I finalment hem tornat cap a la població de Santa Eugènia de Berga on hem acabat el recorregut, amb un dia explèndit.

Foto: Santuari Puiglagulla

Per la serra del Montsant

Dissabte, 13 de febrer de 2015.-

Anàvem a la serra del Montsant amb unes expectatives molt altes, però el resultat final va ser per sobre de les previsions.

El recorregut previst, pujar des de La Morera de Montsant pel grau de Carabassal, anar a la Cova Santa, a l’abric Moloner, al cim de la Roca Corbatera, fer el camí de capçada i baixar pel grau de Barrots, va suposar una excursió magnífica, en una dia una mica ventós, però que va deparar una experiència i unes vistes panoràmiques magnífiques.

Haver de sortir de Ripoll a les cinc del matí, fer tres hores de viatge, calia que tingués un motiu molt interessant i poderós. Sabíem de la bellesa del Montsant, un conjunt de parets de pedra impressionants, de que és Parc Natural des de 2002, però el dia fou tant complert que la rudesa del viatge fou compensada.

Per fer l’excursió es varen reunir tretze persones, cinc del Ripollès, cinc del Priorat (amb Josep González intentant dirigir el grup) i els amics de Palafrugell i Cànoves.

Vàrem sortir de La Morera del Montsant pel camí dels Fareus que puja, al principi suaument, a trobar la paret del cingle del Portaler, passant per el Còdol Badat. Un cop arribats a la bauma o cova fumada dels Fareus, hi ha una pujada sobtada, fins arribar a la primera escala del grau de Carabassal, que protegida per un pas estret, obliga a la primera aventura del dia.

Les dues segones escales del grau de Carabassal requereixen, malgrat la seva longitud, molt menys esforç.

Dalt del grau varem esmorzar. En Ramon va portar-se el fogonet i va coure unes rostes de cansalada que varem completar molt bé el parament, absolutament desmedit, que son els esmorzar de la colla. La natura morta composta de diferents i variats embotits i formatges, una truita, fruïts secs i el pa i la renombrada coca, formava, com sempre, una quadre impressionant.

El recorregut per la Roquera dels Grèvols, un tram emboscat  i encaixonat, passant posteriorment per el Roca de les Dotze, un dels elements del rellotge solar que conforma la serra del Montsant, va fer molt atractiva aquesta part de l’excursió.

Entrarem a la Cova Santa, un lloc molt relacionat amb l’eremitisme que va donar posteriorment lloc a la Cartoixa d’Scala Dei, tant present sempre a la vida de la zona del Priorat i Montsant.

Les quatre sales de la Cova Santa pogueren ser recorregudes i gaudides.

A continuació, molt a prop, varem visitar les restes de l’abric Moloner, una mostra de com aquest agresta paisatge, també tenia un aprofitament ramader d’una certa importància.

El cim del Priorat i de la serra del Montsant fou assolit en una tres i no res. Les vistes des del vèrtex son magnifiques, sobre tot el Priorat, la serra de Padres i veient, lluny, la plana lleidatana.

El retorn del camí de capçada, malgrat una certa monotonia, ofereix vistes molt interessant i emblemàtiques del conjunt de la serra del Montsant. Cal fer el camí per copsar amb plena validesa la serra.

La baixada pel grau del Barrots és autènticament impressionant i mereix una menció molt especial.

El pas entre cingles, per sota d’impressionants parets, és molt atractiu i sols per a gent amb el cor fort, sense por i sense vertigen. El descens per l’encaixonat grau, amb algunes ajudes de ferros, és dels que fa impressió i deixen una imatge difícil d’oblidar, que et reté sempre a l’aguait i atent al terreny, relliscós pel còdols.

La baixada la férem pel camí del Tres Rocs. Un bon berenar a La Morera de Montsant va cloure la jornada i el dur retorn a casa.

Antoni Llagostera Fernández

Fotos: Ramon Busquets

Tines a la vall del Flequer

El passat dissabte 31 de gener vàrem fer una sortida a la comarca del Bages, per la vall del Flequer. Una ruta plena de restes d'una época vitinicola que va ser molt important economicament per aquestes terres. Durant el segue XIX el Bages va ser la comarca que més hectàrees de vinya tenia plantades i la que més hectolitres de vi produïa. Fruit d'aquesta activitat, podem gaudir de vàries Tines que servien per fer la fermentació del most, per fer més fàcil les tasques de transport de la verema ja que es feia la el·laboració a peu de vinya. En trobem vàries, les Tines del Belda o del Tosques, o d'en Ricard. 

Les més espectaculars potser son les de l'Escudelleta, un conjunt format per 12 tines en diferents grups que ens dóna una idea de la activitat que hi havia en aquesta zona.

Una excursió molt agradable i fàcil per fer amb tota la família. Nosaltres per arrodonir-la, en Josep Mª ens ha preparat uns quants alicients més, com la Bauma Roja, on també hi ha Tines, o la masia de Can Flequer que dóna nom a la vall. Tampoc han faltat les vistes a la comarca del Bages. 

Finalment hem visitat l'ermita de Sant Pere d'Oristrell. Una petita església d'una sola nau i planta rectangular, amb una porta a la façana de ponent, de mig punt amb la data de 1858. El campanar és quadrat. Documentada al segle XIII ha sofert moltes modificacions que no deixen veure la construcció primitiva.

Ens hem mogut entre les poblacions de Rocafort i Pont de Vilomara.

Fotos: Maria Clara Martínez i Josep Mª Baró

Carcaixells i Montclar

Avui hem fet una ruta pel massís de l’Ardenya, al terme municipal de Santa Cristina d’Aro, al Baix Empordà. Hem sortit de Solius, una de les parròquies de Santa Cristina, on hi ha un monestir cistercenc, hem grimpat pels Carcaixells, pujat al Montclar, visitat el poblat ibèric de la plana Basarda, visitat un parell de coves i i gaudit de les vistes que es poden contemplar des del castell de Solius. (Dissabte 24 gener 2015) A les vuit i mitja ens hem posat en marxa.

Sortim de Solius, i per senders i corriols, entre pins i alzines, travessem una zona plena de doms. Els doms són aquestes formacions rocoses arrodonides i que sobresurten entre la boscúria, tan típiques del massís de l’Ardenya. Excel·lents per escalar o grimpar i gaudir de fantàstiques vistes.

Baixem fins la Riera de Solius, la travessem i enfilem cap els Carcaixells.

Ara ens toca grimpar una mica. Els Carcaixells són una sèrie de grans doms arrenglerats i que estan equipats amb cordes i cadenes per facilitar-ne la grimpada. Es una grimpada molt bonica i entretinguda. A mesura que anem pujant i carenant, gaudim de unes vistes esplèndides.

Ens dirigim al collet del Montclar i coronem aquest cim de 401m, que forma part dels 100 cims de la FEEC. Malgrat la seva modesta alçada, des d’aquest cim podem gaudir de unes vistes espectaculars. Part de l’Ardenya i les Gavarres, la Vall d’Aro, Platja d’Aro i el mar, la plana de Girona, i el Montseny i els Pirineus al fons.

Baixem del Montclar i ara, pel coll de Ceps, ens dirigim a la Plana Basarda.

Aquí fem una visita a les restes d’un poblat ibèric. Unes sitges devorades pel bosc i poca cosa més és tot el que en queda. Seguim descendint, ara per un antic camí carreter, i arribem a la cova de sa Tuna. Una curiosa cova, excavada en una roca granítica, de entrada rodona d’uns 70 centímetres, però que al seu interior hi ha 1’90m d’alçada i més de 2m de profunditat.

Recents estudis han demostrat que és una cova natural, aprofitada en temps remots per enterraments. Més endavant trobem el menhir de can Llaurador. Aquí ja girem i ens dirigim al darrer punt que visitarem avui: el castell de Solius, situat al damunt d’una gran penya. Tan sols en queden unes poques parets enrunades, però una vegada més podem gaudir de fantàstiques vistes sobre la Vall d’aro, les Gavarres i el mar.

Ja tan sols ens queda baixar i en pocs minuts arribem a Solius, punt d’inici i final de la sortida d’avui. Una ruta amb una bona combinació de camins, pistes i corriols. Pujades, baixades i grimpades. Bones vistes i llocs amb molta historia.

Texte: Maria Clara Martínez. Fotos. Ramon Busquets

Més informació a:

http://apieporelmundo.blogspot.com.es/2015/01/ardenya-caminant-per-catalunya-solius.html?spref=fb

Veïnat de Vallespirans de les Llosses

En record del guionista i veu en off d’alguns dels programmes de Caminant per Catalunya, Raimon Subirà

Quan l’Andreu demana una excursió senzilla, per un dissabte, es disparen les neurones. Ja fa uns anys varem fer aquesta excursió amb en Ferran Miquel, o sigui, quasi en família.

El dissabte 10 de gener de 2015 érem uns quants més, però tampoc cap multitud. Els que feren campana o tenien mandra, es varen perdre una excursió en una dia magnífic i per uns indrets, no per poc concorreguts, menys interessants i plens d’elements que criden l’atenció o que mereixen que ho fessin.

Primer vàrem passar el Casal de Sabaters, la casa de Lo Batllo de les Llosses, un del lloctinents de Perot Rocaguinarda, el celebrat bandoler barroc d’El Quijote, molt amic aleshores de l’abat de Ripoll Francesc de Ponts. Estem a començaments del segle XVII, en una de les freqüents batusses entre els vilatans de Ripoll i el senyorial monestir. Per cert, que uns dels companys de Lo Batllo de les Llosses era Segimon Coll.  

Passàrem per sota de la gran casa de Sabaters i anàrem a la font sulfurosa que neix en un dels rierols que desaigüen en la riera del Mas.

I interessant per la toponímia de la zona anàrem a cercar el Gorg de la por, a la mateixa riera. És impressionat el salt que fa l’aigua, encara que el lloc es bastant dificultós d’accès.

Desprès d’esmorzar en un lloc ben assolellat es dirigirem cap a la gran casa d’Arquers, seguint l’antic camí ral de Ripoll a Viladonja.

La casa d’Arquers mereix una citació a part, per la seva majestuositat i contundència. Una gran casa, que com totes les de la zona, tenien el seu molí particular. La de Sabaters a la riera del Mas i Arquès i el Coll a la riera de la Llosses.

Tot seguint el camí ral anàrem fins a Vallespirans, per veure les restes del roure monumental, dalt d’un petit turonet al costat de la casa, rodejat d’un cercle de boixos. 

Allà explicàrem el procés i sentència per bruxeria contra Berenguera de Vallespirans el 1322. Malgrat la sentència de culpabilitat, tot el procés ens resulta especialment sospitós en un moment de conflictivitat entre el monestir de Ripoll i el bisbat de Vic, per raó de les competències d’un i altre. Si ajuntem el fet que uns dels abats de Ripoll d’aquells anys fou Ponç de Vallespirans (abat entre 1318 a 1322), i el bisbe de Vic un Berenguer Saguàrdia (1306-1328), de la nissaga del senyors del castell de la Guàrdia de Ripoll, un veí de la zona; tot resulta més entenedor.

Sant Esteve de Vallespirans, el punt religiós de la zona, dalt del petit turonet (cim de l’excursió d’avui, 982 m alt), sembla que va tenir (així ho diu la tradició local) una anterior ubicació, en uns camps entre Vallespirans i El Coll.

El cementiri de Sant Esteve de Vallespirans s’assembla amb el seu passadís, el boixos al de Viladonja. El lloc és enriquit per dos alts xipresos i tres plataners.

La baixada fou molt ràpida pel camí misser o missaire, que en poc mes d'un quilòmetre i mig i 166 metres de desnivell, et porta fins la riera de la font del Perer, quasi en l’enforcament amb la carretera de les Llosses o C-26.

En el lloc férem una visita al dolmen del Clot del Sot de Dones Mortes, que excavat als anys trenta per mossèn Ramon Roquer, espera amb delit que algú posi en peu les tres parets de la gran cista.

Una excursió curta, d’uns 13 quilòmetres, però plena d’al·licients variats, feta en un dia radiant d’hivern. 
(Antoni Llagostera)