dilluns, 12 de novembre de 2018

Núria - Err

El passat dilluns 1 d'octubre nova sortida per la Vall de Núria i nou camí de romiatge enllaçant amb la població d'Err, ja a la Cerdanya Francesa.
Aquest camins antigament eren molt utilitzats per accedir al Santuari i venien de tot arreu. Pel que fa a la Cerdanya un passa per el coll de Núria o d'Eina i que porta cap a l'alta Cerdanya o un altre per el del Pas dels Lladres cap a Vallcebollera i Oseja. Nosaltres hem fet potser el més tradicional per el coll de Finestrelles i que segurament és un dels més freqüentats.










El primer tram de l'excursió que surt de la Vall ens porta a fer part del camí habitual per pujar al Puigmal. Ho fem en direcció al Coll de Finestrelles a 2.605 metres d'alt. Passem per la Cabana dels Pastors, la Déu de l'Embut, el Roc dels Eugassers, la coma i jaça de la Llebrada i desprès de deixar el trencant que ens portaria cap al Puigmal, el Roc de la Malesa per arribar finalment al coll. Un primer tram exigent que ens fa superar un desnivell de 640 metres.
Les vistes des del Coll de Finestrelles ja son espectaculars tant per el sector de la Vall de Núria com a la Cerdanya. És un bon punt per esmorzar. Així ho hem fet nostaltres tot gaudint d'un explèndit dia.
Continuem ruta ara ja de baixada i de seguida ens trobem un indicador que ens proposa anar cap a la Vall de Llo o cap a la d'Err. Nosaltres cap a l'esquerra, cap a Err. Un recorregut conegut com el Camí de Núria, un camí molt ben fresat i amb senyals de pintura groga. Entrem ja als Clots del Segre i passem per el costat d'un petit refugi excavat a la roca. I seguim baixant per trobar-nos la Font del Segre, a uns 2.425 metres. Aquest riu acaba desembocant a l'Ebre després de recórrer 265 kilòmetres. La seva conca comprèn territoris de tres estats: França, Andorra i Espanya.











I seguim baixant perquè aquest camí està ple d'atractius. Seguint baixant passem per el Clot de la Verge on la tarda del 22 de juliol del 1936, pocs dies després de l'esclat de la Guerra Civil, un atemorit capellà Bonaventura Carrera, dit popularment mossèn Ventura, va pujar rabent al coll de Finestrelles, cap a la Cerdanya, amb la Verge de Núria a la motxilla, i la va amagar sota les pedres d'una tartera, a uns 2.350 m alt. Temia que les milícies revolucionàries la cremessin. Fins i tot va fer un mapa per si ell o podia tornar a rescatar-la. Gràcies a aquest mapa un grup d'alumnes de l'escola rural Ridolaina de Montellà de Cadí (Cerdanya), van ser capaços de localitzar per primera vegada l'amagatall, liderats per la professora, Núria Burgada, que és la mare de Kilian
Jornet. Els seus alumnes van persistir fins a localitzar el lloc on feia 76 anys mossèn ventura va amagar la Mare de Déu de Núria. Ara els ajuntaments de Queralbs i Llo (Catalunya del Nord) i el Memorial han col·locat una placa. La marededéu fou acollida, posteriorment, uns dies a Bourg- Madame, després a Perpinyà i a l’Abadia d’Hautecombe, a la Savoia, per acabar el seu periple a Suïssa, primer en una caixa forta d’una oficina bancària de Ginebra i, finalment, al bisbat de Friburg. No va tornar a Núria fins al febrer de 1941.
Encara es queda una bona baixada per arribar al final de la nostra excursió.
Passem per el coll de Segalera a 2.000 metres i més avall trobem un regufi. Un antic corta, refugi de pastors que està tancat. Al costat hi trobem una font, taules i bancs per menjar. També hi ja una cabana oberta de pedra, amb capacitat per a 4 persones.










I ja només ens queda arribat a Err un petit poble situat a l'Alta Cerdanya, ja en territori francès i que té uns 600 habitants (any 2009). El que més hi destaca però son les seves dues esglésies, una a tocar de l'altre. Sant Genís i el santuari de la Mare de Déu d'Err. Sant Genís, l’església parroquial, és més antiga, romànica i restaurada entre els segles XVIII i XIX. El santuari de la Mare de Déu d'Err, del segle X però refeta en estil barroc al segle XVIII (la llinda de la porta principal indica 1790). La Mare de Déu és una imatge romànica bruna, de fusta
originalment policroma, datada  al segle XIII.


Cal dir que utilitzem el nom d'Err com s'escriu en francés i oficialment, en català podriem posar Er. Acabem doncs aquesta ruta que cal preveure el transport si no volem tornar a peu cap a Núria, ja que és una mica exigent: 16 kilòmetres, us 700 metres de desivell positiu i uns 1300 de negatiu.

dimecres, 7 de novembre de 2018

Torreneules

Excursió a la Vall de Núria el passat dissabte 22 de setembre amb l'Antoni Llagostera aprofitant encara el bon temps per fer alta muntanya i de fet, així va ser, un dia fantàstic amb molt bones vistes. L'objectiu, fer una circular pujant als cims del Torreneules (2.713 m.) el cim de la Coma del Clot (2.739 m.) i el puig de Fontnegra (2.728 m.)
Després de pujar amb el cremallera fins a Vall de Núria hem pujat fins a l'Alberg Pic de l'Àliga i així poder començar la ruta. En el mateix refugi hi ha una cartell que indica el camí del coll i cim del Torreneules. El camí avança realtivament planer fins el torrent de Fontnegra. Un cop creuat el torrent trobarem la Fontnegra. Tot seguit el camí comença a pujar ja amb un desnivell bastant fort seguint les fites. Arribats al coll de Torreneules cal trencar a la dreta per fer els 150 metres que falten per arribar al cim. Les vistes es van obrint als cims del voltant i a la Vall de Ribes. 










Malgrat que no és el cim més alt de l’excursió d’avui, si que el Torreneules és el més espectacular i vistós, una autèntica punta de harmonioses formes, que ofereix amb una vista espectacular, uns panorames magnífics. Molt bona vista del sector d’Ulldeter (Bastiments, Gra de Fajol,…), de la Serra del Catllar (Borregues o pic de la Coma, Fontlletera,…) i Balandrau.
En el cim, una perxa metàl·lica en honor a Sant Eudald, amb unes característiques campanetes, molt cuidades. Una iniciativa del Club Excursionista Pirinenc de Ripoll col·locat el 26 de juliol de l'any 1964.
Un cop hem gaudit del paisatge i també d'un bon esmorzar, hem tornar de nou cap al coll de Torreneules. Un punt de pas important per anar a Núria des de Coma de Vaca i Tregurà, un dels grans camins de romiatge des de Camprodon i la Garrotxa per arribar al Santuari. 



Nosaltres però hem pujat a un parell de cims més i així complertar una ruta circular. El primer i el més alt de la sortida, el cim de la Coma del Clot (també conegut com a Torreneules gran) amb bonesvistes cap a Ull de Ter i Coma de Vaca. I tot seguit hem fet el Puig de Fontnegra que domina els cims de l'Olla de Núria i el sector d'Ulldeter.










I un cop fets els tres cims hem començat a baxar per la vessant oest del Fontnegra, seguin el serrat de la Coma del Clot. Anem trobant alguns petits cims i baixant tot fent llaçades podem passar per el Pic de l'Àliga que dóna nom al refugi alberg on acabem la sortida d'aquest Caminant per Catalunya.


Una sortida exigent amb poc més d'11 kilòmetres i un desnivell acumulat de 1.150 metres.

dissabte, 27 d’octubre de 2018

Sant Pere Despuig - Santa Llúcia de Puigmal

VALL DE BIANYA (Mª Clara Martínez - dimecres 19 setembre 2018)
Sant Pere Despuig – Riera de Santa Llúcia – Santa Llúcia de Puigmal
La Vall de Bianya és un municipi de les comarques gironines, a La Garrotxa. El seu territori és un conjunt de petites valls i rierols, coberts d’exuberant vegetació, i format per onze nuclis de població, tots escampats pel
territori i la majoria al voltant d’un església romànica. Històricament aquesta vall té moltes coses per explicar, ja que per ella passa la via romana del Capsacosta, una via secundària que enllaçava amb la Via d'Augusta que portava a Roma. També podem trobar una quinzena d'esglésies romàniques que esquitxen les valls amb la seva bellesa i enriqueixen aquest paisatge idíl·lic amb aquest valuós patrimoni cultural.



Iniciem la sortida d’avui al petit nucli de caràcter disseminat de Sant Pere Despuig. Visitem la seva església romànica, que es troba enlairada en un petit turó. Del segle XII, molt modificada, la seva fundació es deu a la família dels Bianya. Vist Sant Pere Despuig, fem «una mica de trampa», i ens desplacem amb els cotxes 1’5 km, fins a prop del Molí d’en Solà, on deixem els cotxes i comencem a resseguir la riera de Santa Llúcia. Aquesta riera és tributària de la riera de Bianya, molt a prop del nucli de l’Hostalnou de Bianya. Gràcies a que aquest ha sigut un any força plujós, l’entorn de la riera es mostra amb una vegetació exuberant. El bosc, amb rouredes, fagedes, avellaners i d’altres, són frondosos i quasi no deixen passar la llum. Trobem falgueres gegantines, i molses cobrint les roques i els troncs dels arbres. I la riera, formant bonics salts d’aigua, poues, i tosques de gran bellesa. Passem una bona estona gaudint d’aquesta aclaparadora bellesa.











El darrer tram comença a enfilar-se una mica i a allunyar-se de la riera, fins arribar a l’ermita de Santa Llúcia de Puigmal, en terme municipal de Sant Joan de les Abadesses. L'església va actuar com a parròquia, sufragaria del monestir de Sant Joan de les Abadesses, fins al segle XVIII. Hi havia una desena de masos, com la Casa Gran (que hem passat abans) repartits per la vall que formaven part d'aquesta parròquia. Avui tots deshabitats i perduts dins la vegetació. Actualment es troba molt ben restaurada i en un magnífic entorn, perfecte per fer una aturada i refer-nos de l’esforç amb un bon esmorzar.
Ja refets, seguim la ruta, per una pista forestal, i no massa lluny ens trobem amb uns gorgs espectaculars. Som als gorgs del torrent dels Torrents.
Ens enfilem per un sender a l’esquerra del salt, que forma un gorg molt bonic, i en un nivell superior descobrim un magnífic salt en forma de capa, una tosca o travertí de mida considerable. Aquesta tosca és el resultat de la precipitació del carbonat càlcic que porten les aigües, aquest, fa que a poc a poc les plantes que hi han dipositades es vagin petrificant i donin lloc a aquestes curioses formes. Un indret molt agradable, envoltat de verdor, apte per una bona banyada a l’estiu.











Deixem els gorgs i seguim la pista forestal, que planeja tot resseguint la muntanya, amb petits desnivells. En aquesta part del recorregut d’avui quedem una mica més enlairats i tenim bones vistes de les muntanyes del nostre entorn, a cavall de les comarques de La Garrotxa i el Ripollès, molt a prop de la collada de Sentigosa. Els espesos boscos que que ens envolten, en alguns punts comencen a marcar el color groc de la tardor ja propera.... La pista és de bon caminar, i passem a prop d’alguna de les velles masies (ara enrunades) que en el seu temps ompliren de vida aquestes contrades. Quasi al final, la pista inicia un fort descens que, en pocs minuts, ens porta una altre vegada a tocar de la riera de Puigmal, on de seguida trobem una pista asfaltada.
Passem molt a prop d’un parell de grans masies habitades, i de la casa de turisme rural «el Molí d’en Solà»
Aquesta és una gran masia, envoltada d’altres edificacions, dedicada al turisme rural. Compa també amb una gran extensió de terreny on hi ha gallines, ponis i cavalls, i zones d’esbarjo. I ja tornem a ser als cotxes, donant per acabada la sortida d’avui.


Una magnífica i variada caminada. Hem gaudit del patrimoni arquitectònic de la zona, la bellesa i l’exuberància de la riera de Santa Llúcia amb els seus salts d’aigua i gorgs, i la visió del paisatge a més alçada, i amb possibilitat de bany a l’estiu. Una caminada sense complicacions, per camins molt ben fresats i de bon caminar, que qualifico de moderada per la seva llargària, 14’5 km amb 530 metres de desnivell. En definitiva molt recomanable. Esperem que us hagi agradat i fins la propera. (Mª Clara Martínez).

dijous, 25 d’octubre de 2018

Pas de Gosolans - Serra del Cadí

Font Terrers – Coll de les Bassotes – Pas de Gosolans – Cortal dels Cortils
Mª Clara Martínez (dissabte 15 setembre 2018)
Una bonica ruta per la Serra del Cadí. La idea inicial era fer el cim del Costa Cabirolera, però estava molt emboirat i no haguéssim tingut gens de vistes. Per tant, vàrem anar canviant la ruta sobre la marxa, intentant trobar les millors vistes i descobrir alguns racons amb molt encant.
Iniciem la caminada a la Font Terrers, una àrea de pic-nic molt a prop de Gósol. Ens va semblar que aquest era el millor lloc per fer l’aproximació amb cotxes baixos. Trucat el refugi Lluís Estasén, ens van informar que la pista que passa pel mirador de Gresolet ens pot donar problemes pels seus talls d’aigües....
La Font Terrers és una amplia zona amb barbacoes, taules, bancs i una bona font, molt a prop de la població de Gósol.











Comencem seguint el GR-107, el Camí dels Bons Homes, en direcció al coll de les Bassotes. Abans d’arribar-hi trobem la Font de la Roca, una surgència natural que brolla d’entre mig de les roques. Arribem al coll de les Bassotes i girem a la nostra esquerra. Trobem una antiga pista que fa grans llaçades i que
anirem seguint, encara que en alguns trams l’anem tallant, per escurçar camí. La pujada és moderada, però de molt bon caminar.











Ja de bon començament el dia es mostra emboirat i no ens permet gaudir de bones vistes. No veiem ni el Pedraforca, que el tenim molt a prop.
Quan arribem a dalt, a un ampli prat, decidim no pujar al Costa Cabirolera. Està totalment cobert de boira i no tindríem gens de vistes. Decidim girar cap a la dreta, i ens enfilem a la Serra Pedregosa, que anirem resseguint per un sender molt ben marcat i que ens ofereix unes amplies vistes de la Coma dels Cortils i la Plana de la Font Tordera. Caminem envoltats de prats, on hi pasturem uns quants cavalls. Ens arribem fins el Pas de Gosolans.
Aquest és un important pas que, des de molt antic, ha sigut utilitzat com a via de comunicació entre el Berguedà i La Cerdanya, sobretot per la gent de Gósol quan es traslladaven a la comarca veïna per anar a segar. També va ser
utilitzat per traginers, contrabandistes, bandolers, músics.... i en general per qui havia de travessar aquesta serralada. Hi ha una ruta, que va de Gósol a Bellver de Cerdanya, que s’anomena Ruta dels Segadors i que passa per aquest lloc.
Les vistes des d’aquest punt són impressionants. Als nostres peus tenim tota la Cerdanya, que malgrat la mala visibilitat, ens permet distingir molts dels seus petits pobles. El que també impressiona és la visió de la cresta de la Serra del Cadí. Per la banda sud, les vessants d’aquestes muntanyes tenen una aparença suau i arrodonida. Però en la banda nord, cauen verticalment sobre la Cerdanya,
formant altes parets verticals, que amaguen algunes canals, Com la del Cristall, de l’Ordiguer o Baridana, camins d’accés als cims més importants de la Serra del Cadí, des de La Cerdanya, com són el Vulturó, Puig de la Canal del Cristall, Costa Cabirolera o Comabona.











Passem una bona estona contemplant les vistes, i a final, tot seguint el GR-150, que és el que dona volta a tot el Parc Natural Cadí-Moixeró, posem rumb a la cabana Cortal dels Cortils, travessant la Coma dels Cortils i baixant fins el fons d’un torrent, tot envoltat de Tora Blava, tant bonica com a verinosa.
El Cortal dels Cortils és una antiga cabana de pastors, just als peus del Costa Cabirolera, que actualment es pot fer servir de refugi lliure. Molt a prop hi ha la Font dels Cortils. A la dreta de la barraca trobem un sender que en forta pujada ens porta fins a un pas per travessar la Serra Pedregosa i fer-nos arribar al seu cim, al lloc on abans havíem iniciat l’ascens a aquesta mateixa serra. El camí, en
la part final, el lloc per on s’ascendeix al cim dels plans superiors, és un estret pas, que ens fa fer algunes petites grimpades sense cap mena de complicació.
Un cop als plans de dalt, on al matí havíem iniciat la pujada a la Serra Pedregosa, tan sols ens queda desfer el camí per on havíem vingut i tornar al coll de les Bassotes i a la Font Tarrers, on donarem per acabada la sortida d’avui. Tornem a casa amb la satisfacció d’haver passat un magnífic dia recorrent part de la espectacular Serra del Cadí, gaudint de bones vistes (malgrat que els núvols ens van fer una mica la guitza...) i per ser a mig setembre, també ens emportem a casa uns quants bolets que hem trobant pel camí. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera, com sempre, tot Caminant per Catalunya.


dilluns, 15 d’octubre de 2018

Vall d'Incles

ANDORRA – La Vall d’Incles (Mª Clara Martínez - 8 setembre 2018)
Moltes vegades, quan escoltem «anem a Andorra», el primer que ens passa pel cap és anar a les botigues i grans centres comercials de la capital i ciutats properes. Però Andorra és molt més.
A Andorra, el 90% del territori és pura naturalesa, i el 10% és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Compta amb tres parcs naturals (Sorteny, Madriu-Perafita-Claror i Comapedrosa), uns 70 llacs i 65 pics de més de 2.500 d’altitud.
Amb aquestes dades, és impossible resistir-se a fer una ruta per aquest petit país. Avui hem triat fer una ruta per la Vall d’Incles. La seva forma de U en delata el seu origen glacial. És oberta al seu inici, esquitxada de bordes i altres construccions, i terrenys de pastura. A mesura que ens hi endinsem podem gaudir de la bellesa del paisatge subalpí, i alpí a mesura que anem guanyant alçada.











Per arribar fins aquí, des del Pas de la Casa ens hem dirigit al poble de Soldeu, i passat el poble, trobem el desviament a l’aparcament de la Baladosa. Però cal tenir en compte que, els caps de setmana d’estiu, a pertir de les 9 del matí el trobarem tancat i harem d’arribar a aquest aparcament amb un trenet elèctric que ofereix aquest servei. Nosaltres hi hem anat abans de les 9 i no hem tingut cap problema. Aparquem els cotxes un kilòmetre abans d’arribar a la Baladosa (aquest serà el nostre punt de tornada) i comencem a caminar per un sender molt ben fresat i senyalitzat amb marques grogues. Anem ascendint amb suau pujada, gaudint de les vistes que, a mesura que anem guanyant alçada, guanyen bellesa. Als nostres peus tenim una fantàstica vista de tota la Vall d’Incles i les muntanyes que l’envolten. De fet, des de la Baladosa es poden fer un bon grapat de rutes, totes elles de gran bellesa. Podem anar al refugi i estanys de Juclar, al refugi i Basses de Siscaró, al Port d’Incles i visitar els Estanys de Fontargente.....











Nosaltres ens dirigim, primer a l’estany de l’Isla (no confondre amb l’Estany de l’Illa). Per accedir-hi, ens toca fer el tram de camí més du, amb una forta pujada que ens fa esbufegar de valent, però que ens regala precioses vistes i la companyia d’un grup de cavalls. També podem gaudir de la vista de les Basses d’Anrodat, que tot esquitxant un replà de la muntanya, formen un conjunt de gran bellesa. Aquest és un curiós estany que té una illa al seu centre. Si voregem l’estany cap a la dreta, trobarem un pas de pedres que ens permet accedir a l’illa. La formació d’aquesta illa ha sigut causada pels allaus de neu, terra i roques provinents de la canal que baixa del pic d’Anrodat, i que han arrossegat aquests materials fins el centre de l’estany.










Aprofitem aquesta illa, envoltats de natura i formidables paisatges, per fer una aturada per esmorzar. Refets de l’esforç i amb la panxa plena, seguim la nostra ruta. Passem per l’Estany d’Anrodat, d’un intens color blau, i sempre per un sender molt ben marcat i fàcil de caminar, ens dirigim al refugi i l’estany de Cabana Sorda. Aquí hi trobem un refugi lliure en magnífiques condicions, amb lavabos i envoltat d’un paratge de gran bellesa. Al seu darrera, el gran estany de Cabana Sorda. Amb els seus 18 metres de fondària, permet que s’hi pugui practicar submarinisme, una pràctica cada vegada amb més demanda. Aquest estany i el seu entorn impressionen per la seva aclaparadora bellesa. Ens trobem envoltats per les altes parets d’un perfecte circ glacial, que es reflecteixen en les aigües del bonic estany.










Deixem aquest lloc i, no massa lluny, trobem un desviament que, en una gran pedra, ens indica que per allà es va a l’estany de les Salamandres. Si prenguéssim aquest camí, visitaríem els estanys de les Salamandres i el de Querol. Una opció més de les moltes que ens ofereig la Vall d’Incles.
Nosaltres no hi anem, i en aquest punt, iniciem el camí de baixada i de tornada als cotxes. A la baixada el sender s’endinsa en un preciós bosc de pi negre. El pendent és fort, però fent petites llaçades, no tardem en arribar a la carretera del fons de la Vall d’Incles i de retorn als cotxes. Durant el camí de baixada hem trobat gerds, que ens han ajudat a endolcir el camí...


Una sortida fantàstica, un recorregut que ens ha permès gaudir de les vistes i alguns racons de gran bellesa d’aquesta vall andorrana. De caràcter moderat pel seu desnivell acumulat (770 metres en poc més de 10 km), però en tot moment per camins i senders de fàcil caminar, sense passos complicats i ben senyalitzats amb moltes fites i marques de color groc. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera, com sempre, tot Caminant per Catalunya.