dijous, 16 de setembre de 2021

Monistrol de Calders

Gorg Saladic – Mirador i Dolmen  Pla de Trullars – Barraques de pedra seca
Divendres 16 juliol 2021 (Mª Clara Martínez)
Iniciem una ruta per la comarca del Moianès, comarca que va ser creada el 23 d’abril de 2015. El punt d’inici és el poble de Monistrol de Calders. El poble s'originà, a l'edat mitjana, a la Sagrera, a l'entorn de l'església parroquial de Sant Feliu i de la capella de Sant Joan, possiblement seu del petit monestir (Monistrol) que va donar nom al poble.











Visitem l’entorn de l’església i una mica més amunt trobem un corriol (el de l’esquerra. Tornarem pel de la dreta) que s’enfila cap el Pedró Xic i en direcció al Gorg Saladic. Aquest gorg és un indret molt emblemàtic del poble de Monistrol de Calders, i molt concorregut a l’estiu, per donar-se un bon bany. Deixem el gorg i ens encaminem al mirador del Pla de Trullars, en moderada pujada. Ja arribant al mirador, la part més alta, haurem de superar un parell de passos que requereixen fàcils grimpades, i el pas de l’escala, un pas amb una escala metàl·lica vertical que ens ajuda a superar una gran roca. Alerta gent poruga, amb vertigen o amb nens petits. Es pot arribar al mirador per altres llocs.












A dalt, les vistes són impressionants. Avancem fins la punta del mirador, a 711 metres sobre el nivell del mar, on hi ha una taula i uns bancs. Bon lloc per esmorzar i recuperar forces, amb grans vistes a La Mola, el Montcau, Montserrat, i en un dia ben clar, gran part de la plana central i pre-Pirineu. Per baixar del mirador hauríem de retrocedir uns metres fins a retrobar la pista, però es pot fer seguin un corriol que baixa d’allà mateix i es troba amb la pista.


Seguim la pista i arribem al dolmen del Pla de Trullars (està indicat). Aquestes són les restes més antigues que es troben al terme de Monistrol de Calders. El dolmen del Pla de Trullars, reconstruït el 2005, és una construcció feta amb grans pedres a l'època neolítica. És un megàlit del tipus de cambra simple, de mida força gran. Aquests tipus de sepulcres pertanyen a l'edat de bronze, entre el 2000 i el 1500 aC. Molt interessant de veure’l. A partir d’aquí anem seguint una ruta marcada amb el nom de «Ruta de la Pedra seca» Poques barraques en bon estat trobem en el primer tram, i els camps es veuen ja del tot abandonats, però més endavant en trobem unes quantes, algunes una mica malmeses i d’altres en millor estat, i restes de murs i feixes. Passem a tocar de l’antiga masia de l’Om, ara quasi enrunada, i uns metres més endavant agafem una pista a l’esquerra per visitar la gran Balma Freda, o Balma de l’Ermità. A la denominació local s'empra la forma bauma, la qual s'utilitza habitualment a la zona. És una balma espectacular, formada en una zona de roca d'aglomerat situada en un meandre de la riera de l'Om, amb una gran visera de roca sota la qual s'obra una amplia obertura orientada al sud. L'espai de la balma és allargat, d'amplada i alçada considerable. Té molt bona orientació i situada a tocar del torrent. A l'interior s'hi observen escasses restes de murs que podrien haver servit d’habitacle o cisterna per recollir aigua del suposat ermità que hi va viure.











Desfem un tram de camí, fins l’encreuament, i ja prenem direcció al poble. Passem pel Mas de la Casanova, que sembla correspondre a una construcció del segle XVIII; consta que es bastí pel fill cabaler del mas l'Om, de fet en la documentació sovint consta com a la Casa Nova de l'Om. I ja som a tocar del poble. Entrem per la urbanització Masia del Solà, per anar a veure el Codro Gros. Els efectes de l'erosió a través dels anys han creat els anomenats codros (evolució local de la paraula còdol) que són grans pedres que han adquirit formes singulars i atractives. Aquest codro també rep el nom de Pedró Gros, essent un lloc destacat on es feia la benedicció del terme; aquest nom el rep en contraposició a la creu de terme o Pedró petit. Som molt a prop d’on hem deixat els cotxes al matí. Passem per un corriol que ens porta a la Font dels Enamorats, i ja en pocs minuts som als cotxes. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera, tot Caminant Per Catalunya.
Powered by Wikiloc

dilluns, 13 de setembre de 2021

La Llacuna

LA LLACUNA – CASTELL DE VILADEMÀGER – PUIG CASTELLAR
Dilluns 12 juliol 2021 (Mª Clara Martínez)
La Llacuna és un municipi de la comarca de l’Anoia. L'actual nucli de la Llacuna segurament es va anar formant al voltant del Priorat de Santa Maria, ja que quedava més proper a les explotacions agrícoles que no pas des del Castell. Cap el segle XIII-XIV hi hagué un canvi notori amb la construcció de les muralles, amb els seus quatre portals i diverses torres. Al segle XIV, el poble ja duria tenir una presència important, ja que aproximadament al 1325 es construí un hospital, i al 1375 es construí, a tocat, la capella de Santa Maria de Natzaret (ubicats on hi ha l'actual Església de Santa Maria de la Llacuna).












Sortim del poble seguint indicadors cap a la Font Cuitora. La trobem en pocs minuts, envoltada d’àlbers gegants i d’un espai molt ben arranjat. L’aigua d’aquesta font té virtuts diürètiques i ha estat la font de consum d'aigua per al poble, pel fet de ser la més propera. El mateix nom de la font també ens indica que hi brolla una aigua de la que diem fluixa, que permet coure amb facilitat els aliments, especialment els llegums. Ens dirigim al castell de Vilademàger, per pistes forestals de bon caminar (alguna està asfaltada) El castell de Vilademàger, ubicat a la Llacuna, inclou les restes del castell i de l'església adjacent dedicada a Sant Pere. La fortalesa era formada per una torre, situada a l'est, i un recinte que s'estenia cap a l'oest. 











Es conserven restes de la torre i el recinte emmurallat a llevant i paraments de muralla i una portalada d'accés a ponent, que correspondria a un segon clos de muralles que tancava l'església i probablement el poble original, que posteriorment descendí a la plana. Les primeres informacions que es tenen el daten a l’any 987. 



Poc després del castell veiem que de la pista en surt un sender, a mà esquerra i en fort descens. El seguim i arribem a un lloc engorjar, envoltat d’altes parets de roca. És el llit d’un torrent sense aigua, però el seu interès està en un gran nombre de roques i avencs que hi ha. En general són esquerdes o coves en les que no es recomana entrar sense l’equipament necessari.
Acabem de pujar fins la carena de la serra d’Ancosa, que anirem carejant fins les restes d’un poblat ibèric, a pocs metres del cim del Puig de Castellar. El trajecte que fem per la serra d’Ancosa ,es molt plàcid, aixoplugats del sol per grans boscos de pi roig i pi pinyoner. Anem seguint un GR, és el GR-172. Aquest sender de Gran Recorregut neix al refugi de la Mussara i acaba a Bellprat. Al llarg de tot el recorregut per la carena de la serra anem trobant deferents indicadors dels molts itineraris que podem fer, amb gran quantitat de marques i rètols. El poblat ibèric de Castellar era un assentament fortificat, de poc més de 3.000 metres quadrats, en una petita elevació del terreny. El paper d'aquest assentament es defineix com un petit assentament fortificat amb una clara posició de domini estratègic i control visual del territori que l'envolta; principalment està controlant la plana penedesenca.












I a pocs metres, el Puig Castellar, de 944 metres i formant part del llistat de 100 cims de la FEEC. És el vuitè cim més alt de l'Anoia (després dels cims de Montserrat) i el primer de la Serra de la Llacuna. Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic, i unes vistes espectaculars. Iniciem el descens, per un camí molt pedregós, en forta baixada, fins arribar a la plana, on passem pel mas i la font de les Clotes, una altra de les fonts més importants de la població, i que en aquests moments estan arrenjant. Passem a prop de Torrebusqueta, un conjunt de cases que s’ha mantingut estable al llarg dels anys. I envoltats de vinyes, en pocs minuts som de tornada al poble. Aquest és un bon moment per dedicar una bona estona a gaudir de la bellesa de racons tant bonics com la Plaça Major, porxada i del segle XV, l’església parroquial de Santa Maria o alguns carrerons molt antics.












Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera.


Powered by Wikiloc

diumenge, 5 de setembre de 2021

La Jonquera

LA JONQUERA - CASTELL DE ROCABERTÍ – SANTA LLÚCIA – VEÏNAT DE CANADAL
Dissabte 10 juliol 2021 (Mª Clara Martínez)

Magnífica ruta pel municipi de La Jonquera, a l’Alt Empordà, molt lligada a la memòria de l’exili, en la que gaudirem de molta història i vistes espectaculars.
Iniciem el recorregut al poble de La Jonquera, on en destaquem l’església parroquial de Santa Maria, del segle XVI, i el Museu Memorial de l’Exili. Aquest museu és un centre d’interpretació que recorda els exilis provocats per la Guerra Civil d’Espanya i de Catalunya. Sobretot l’exili dels vençuts, dirigents de la Generalitat, de la República espanyola i del govern autonòmic basc. Situat al mateix pas fronterer per on van fugir la major part dels exiliats, el MUME compagina les funcions museístiques, a través de les exposicions permanent i temporals, amb les de recerca històrica i de difusió pedagògica.












Sortim del poble per l’extrem Nord, per una pista en direcció al Castell de Rocabertí (anirem trobant rètols) A un parell de kilòmetres del poble hi ha una placa en commemoració d’un antic camp de presoners. En aquest lloc, acabada la Guerra Civil, hi va haver un camp de presoners on es tancaven els vençuts i eren convertits en treballadors forçats. Si tenim temps i ens entretenim una mica, podem intentar localitzar algun dels molts búnquers que hi ha a la zona, testimoni de la fortificació dels Pirineus per part de Franco en acabar la Guerra Civil.
Passem pel Mas Brugat, una curiosa edificació al damunt de la roca, amb un estil poc definit. Seguim el nostre camí i no tardem en tenir les restes del castell de Rocabertí pel damunt dels nostres caps. Una pujadeta més i hi arribem. El castell de Rocabertí és un castell roquer situat a uns 3 km al nord-est de la vila.


Està acinglerat sobre una escarpada penya granítica de forma cònica i es pot veure amb facilitat des del poble, que queda als seus peus. Actualment, en resten només les ruïnes. S'esmenta per primer cop el 948, però tot fa pensar que és bastant anterior. L’edifici conserva el portal d’entrada, l’escala d’accés restes d’una torre triangular. També hi ha restes de la capella dedicada a Sant Romà.
El que sí que impressiona són les grans vistes que tenim des d’aquest lloc, cosa que ens fa adonar de la importància del castell com a punt de control i vigilància.











Encara ens queda una pujada forteta que ens fa suar de valent, fins el Puig Falguers. Un cop assolit aquest punt, ja tot és baixada. Poc després del Puig Falguers el nostre camí entronca amb el GR-11, ruta Transpirinenca, i que anirem seguint una bona estona, fins més enllà de l’ermita de Santa Llúcia. Els primers indicis de l’existència del temple són de l’any 947 però que en aquella època figurava amb el nom de Sant Miquel de Solans, per comptes de Santa Llúcia. Des de l’antiguitat va ser considerada la parròquia de la població fins que, a l’any 1362, el bisbe de Girona va autoritzar que la parròquia fons la de Santa Maria, ubicada en el nucli de l’actual La Jonquera, possiblement perquè aquest començava a tenir importància de trànsit i població. Al voltant de l’ermita hi ha una zona d’esbarjo,, amb bancs i taules, barbacoes, i una font no molt lluny.












Seguim el descens, de tornada al poble, per pistes forestals, i passem pel dolmen de Canadal i el veïnat de Canadal, on hi destaquen l’antic castell, ara restaurat i convertit en restaurant, la capella de Sant Jaume, i un grapat de cases disperses.
I poc després ja som de tornada al poble de La Jonquera. Una preciosa i enriquidora caminada, que ens ha portat a visitat llocs de gran interès. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Powered by Wikiloc

dimecres, 1 de setembre de 2021

Castellnou de Bages

CASTELLNOU DE BAGES -Ruta dels Maquis -Turó de la Torre (100 cims) - la Creu del Perelló - Colldeforn -El Putxot  (Mª Clara Martínez, dissabte 3 de juliol de 2021)

Iniciem la caminada al poble de Castellnou de Bages. Format per un grup d’antigues edificacions restaurades, (la major part de les edificacions formen la casa de colònies Dom Bosco, de la Congregació Salesiana), l’ajuntament i la bonica església Sant Andreu (romànic llombard segle XI). Als baixos d’un dels edificis restaurats hi ha el Museu dels Maquis. Al museu es fa un repàs històric de l'evolució de la lluita guerrillera a Catalunya durant el franquisme. També s'explica com actuaven, on s'amagaven i com fugien els maquis a partir de les diferents rutes utilitzades. Finalment, es recorda alguns dels lluitadors més coneguts, sense oblidar els maquis anònims que van sacrificar la seva vida per uns ideals, com Ramon Vila Capdevila "Caracremada", que va ser enterrat l'agost del 1963 en un lloc discret, al costat de l'església de Sant Andreu.








Iniciem la ruta caminant uns metres per la carretera per on hem vingut, fins que trobem un camí a mà dreta, amb un pal indicador. Seguirem un tram del GR-179 o Ruta dels Maquis, en direcció a la Creu del Perelló. Aquest GR neix al Santuari de Queralt, a Berga, i després de 61 Km de recorregut, acaba a Manresa. Passem per la carena dels Cellers. El proper mas dels Cellers de Figuerola apadrina els topònims de la zona. Nom directament relacionat amb la producció vinícola. Com anirem veient a altres punts de la ruta, la vinya i el vi a Castellnou, com a bona part de la comarca, tingueren una importància cabdal. Per còmoda pista i en suau ascens ens encaminem cap a el Turó de la Torre, un 100 cims de 628 metres, on hi ha la Torre de Castellnou, també coneguda com a Torre dels Moros. Es tracta d’una torre d’uns 12 metres d’alçada i 7 d’amplada, amb uns murs de quasi metre i mig de gruix. Està molt malmesa i sembla que formava part d’una fortificació de mitjans del segle X, que servia de guaita per prevenir atacs enemics.








Seguim la nostra ruta i poc després ens enfilem al proper cim de Les Pinasses, tan sols un parell de metres més baix que el Turó de la Torre, amb vistes iguals d’espectaculars. Seguim avançant, fins la Creu del Perelló. La Creu del Perelló era un gran mas situat en un paratge idíl·lic, en una gran esplanada, voltada de camps (vinyes en la seva època d’esplendor) i amb unes vistes magnifiques sobre la muntanya de Montserrat. Però en aquest paratge tant bonic hi varen succeir tot un seguit de fets tràgics. D’una banda, l’any 1945, la Guàrdia Civil va assassinar als masovers de la finca i la seva família. El motiu? Ajudaven i allotjaven maquis. Més tard, el 1963 i també en aquest mas, va ser assassinat també per la Guàrdia Civil, Ramon Vila Capdevila «Caracremada» En aquest punt deixem el GR-179. 








Ara seguim en direcció a Colldeforn, un altre gran mas, deshabitat des de principis del segle XX. El gran nombre de tines i les notables dimensions del conjunt, apunten a que la casa va viure el període de prosperitat econòmica que portava el cultiu de la vinya en aquesta zona, que afavoria el creixement dels masos i de les dependències vinculades a aquest conreu. Pel que sembla, la ràpida propagació de la fil·loxera, i la crisi econòmica que portà, provocaren l'abandonament d’aquesta i moltes masies. Més endavant trobem un altre testimoni d’aquesta activitat, El Putxot, un clar exemple de l’arquitectura rural de la vinya. El barri d’en Putxot és un conjunt arquitectònic format per deu cases alineades, amb les seves tines, i que va formar-se durant el segle XVIII. Totes les cases presentaven unes característiques i estructures similars. Una autèntica colònia de vinya. De mica en mica ens anem apropant de nou al poble de Castellnou de Bages. Acabarem vorejant el riu d’Or, on es poden apreciar unes petites construccions similars a barraques, però que en el seu moment varen ser sínies per pujar aigua. Ja de tornada al poble ens espera una molt agradable sorpresa. 

És la Festa Major del poble i molts actes giren en torn als maquis, entre ells l’acte de presentació d’un parell de llibres de Joan Busquets, el darrer maqui viu de Catalunya. Tenim la sort de poder parlar amb Joan Busquets, qui molt amablement es va prestar a contestar unes preguntes. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.


Powered by Wikiloc

dimecres, 25 d’agost de 2021

Vall de Sorteny

ANDORRA – Vall de Sorteny Dissabte 26 juny 2021 (Mª Clara Martínez)
Com cada any, aprofitant els mesos d’estiu i l’esclat de la Natura, fem alguna escapada a Andorra. És un paradís per l’excursionisme i pels amants de la natura en general. Amb 468 Km2 de superfície. Andorra és, sens dubte, natura: més del 90 % del territori són muntanyes, boscos, rius, llacs i prats. Prop d’un 8 % del territori està edificat al fons de les valls i al peu dels més de 65 pics que sobrepassen els 2.000 m d’altura. Gaudeix d’un clima d’alta muntanya amb influències del mediterrani, amb un estiu calorós i un hivern fred amb nevades importants, el que comporta un atractiu extra pels amants dels esports d’hivern.


Per fer la ruta d’avui hem triat la vall de Sorteny per un motiu molt especial: per l’espectacular floració i esclat de natura que es produeix entre finals de juny i principis de juliol.
Per arribar al punt d’inici, des del poble d’Ordino agafarem l’avinguda de les Moles en direcció Arcalís fins passat el poble del Serrat. A 1,4 km del poble trobarem l’encreuament senyalitzat a mà dreta que ens porta fins a l’aparcament del Parc natural.











Iniciem la caminada recorrent tot un seguit de petits itineraris perfectament senyalitzats, Camí de l’Esquirol, Camí de la Marta i Camí del Grau de la Llosa, on hi ha marcades amb números diferents plantes, flors i punts d’interès, fins arribar a la monumental escultura de l’Estripagecs, de l’artista andorrà Pere Moles. L'estripagecs és un barrot metàl·lic, amb punxes irregulars cap als laterals, que es col·locava a les finestres de les bordes i cases de la zona del Pirineu i Andorra. El nom ve del fet que tenien com a objectiu estripar els gecs (jaquetes) dels lladres que intentaven passar entre els barrots.
A continuació de l’escultura hi ha el jardí botànic, que té aproximadament 800 m2 i acull prop de 300 espècies de flora classificades per hàbitats, com les zones de prats de dall, les megafòrbies, la flora de diferents colors dels prats alpins, la de tarteres, les plantes comestibles i les plantes medicinals. Aquestes dues últimes són les més conegudes i fotografiades del jardí.
Passat el jardí botànic, amb l’ajuda de cartells indicadors, prenem direcció a l’estany de l’Estanyó, seguint el curs del riu Sorteny, fins arribar a nivell del refugi Borda de Sorteny, en que iniciem la pujada més forta, ara seguint el curs del riu de l’Estanyó. La pujada és forta, però podem gaudir d’una vegetació exuberant en plena floració. I a mesura que anem pujant, les vistes es fan més i més esplèndides. 












Primer anem per bosc de pi negre, però a la part alta hi trobem extensos prats i unes vistes increïbles. El Comapedrosa, encara amb força clapes de neu, i més lluny, arribem a albirar la Pica d’Estats Arribats a l’estany de l’Estanyó, fem una aturada per recuperar forces, envoltats de la bellesa del circ glacial i les aigües d’aquest estany.












Amb les forces recuperades iniciem la pujada al cim del Pic de l’Estanyó. La pujada és forta, uns 600 metres de 
desnivell en un parell de Km, i una mica dura pel terreny rocallós de la part propera al cim. Però les vistes que es tenen des d’allà dalt, paguen tot l’esforç. D’una banda la Vall de Riu, amb l’Estany Gran de la Vall de Riu als peus, i de l’altra banda, la vall de Sorteny i l’estany de l’Estanyó, d’on venim nosaltres. Seguim un bon tros per la carena, fins la collada de Ferreroles i tornem a l’estany de l’Estanyol. Per la tornada desfem el camí que havíem fet de pujada, gaudint de les espectaculars vistes que ara tenim de cara, i de les moltes flors que hi ha per tot arreu. Un cop acabat el descens i a tocar del riu de l’Estanyó, ens desviem per un altre sender, creuem el riu i fem una visita al Refugi Borda de Sorteny, renovada i ampliada, que ara és un espai amb tot el confort. Disposen de 5 dormitoris de 8 llits i 1 de 10 places. El refugi consta d’una zona lliure de 8 places.



Ja tan sols ens queda tornar a l’aparcament on hem deixat els cotxes i donar per acabada la sortida d’avui. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera, tot Caminant per Catalunya.
Powered by Wikiloc