dimarts, 27 de setembre de 2016

Sant Llorenç de Morunys - Vall del Cardener - Santuari de Lord

Dissabte 6 agost 2016 (Mª Clara Martínez)
Avui fem una caminada per la comarca del Solsonès. Fem 12 km i 550 metres de desnivell. La ruta d'avui transcorre per camins de fàcil caminar, amb no massa desnivell i ens permet descobrir alguns dels racons més bonics de la Vall de Lord. Als afores de Sant Llorenç de Morunys hi ha el càmping Morunys, i dins del seu recinte l'alberg Torre del Baró, que es el punt de partida de la sortida d'avui. Des del càmping tenim una bonica vista de la serra de Busa i el poble de Sant Llorenç de Morunys. Sortim del càmping i ens dirigim a l'ermita de Santa Magdalena de les Tragines. 












Per arribar-hi, creuem la carretera i prenem una pista en moderat ascens, creuant boscos de pins i gaudint de les vistes que, a mesura que ens anem enlairant, guanyen en bellesa.
Santa Magdalena es una petita ermita depenent de la parròquia de Sant Sadurní de la Pedra. A la façana de ponent, coronada per un campanar d’espadanya, hi ha la porta d’accés.
Continuem el nostre camí, alternant pista forestal i sender. Anem remuntant la vall del Cardener, flanquejada pels contraforts dels serrats del Verd i del Port del Comte. Passat el mas de Cal Voluntari, a la dreta, en un revolt de la pista, trobem un sender. A través del bosc s'enfila fins un mirador de pedra natural des del que tenim una bona vista del nucli de La Coma i part de la vall. Tornem a la pista i ja sense aturar-nos arribem a les Fonts del Cardener. L'entorn del naixement del Cardener és avui un acollidor espai lúdic, preparat per a que el visitant pugui gaudir d'un dia especial amb la família i amics, equipat amb taules i bancs, barbacoes amb mataguspires, W.C. públics, i pàrquing no vigilat.












Situades a prop del nucli de la Coma, en èpoques de desglaç, aquestes fonts ofereixen un espectacle majestuós. Dolls d'aigua brollen entre les roques, sovint en forma de cascada. Un paratge idíl·lic per passar un dia en família i que ens permet escoltar el murmuri de l’aigua i contemplar les muntanyes que voregen aquest indret, tot plegat envoltats de grans arbres i exuberant vegetació. Un bon lloc per fer un descans i recuperar forces amb un bon esmorzar.
Deixem enrere aquest recinte i prenem un bonic camí, molt ben senyalitzat, i que vorejant el riu, ens durà de tornada al càmping Morunys. Poc després de deixar el recinte de les Fonts del Cardener, arribem al petit nucli de La Coma.
Enlairat en un turó, format per l'església parroquial de Sant Quirze i Santa Julita i unes poques cases amb estrets carrerons que ofereixen racons de gran bellesa.
Seguim pel camí que voreja el riu, passam a prop de la Central Hidroelèctrica, que va ser la fàbrica de La Gafa, la primera fàbrica tèxtil de la província de Lleida. Trobem un encreuament de pistes. Hem de seguir el curs del riu, en direcció a la Font de la Puda, però no podem marxar sense anar a visitar el nucli de la Pedra, que es troba a menys d'un km d'on som en aquests moments. També està enlairat en un turó, cosa que afavoreix que es pugui gaudir de molt bones vistes.  En realitat, aquest nucli de La Pedra està compost per les restes d'un antic castell, l'església parroquial de Sant Serni i unes cases molt antigues força escampades. Una d'aquestes cases està encastada en una monumental roca. Reculem fins a tornar al encreuament i ara sí, continuem seguin el camí fins arribar a la Font de la Puda.




Aquesta és una font d'aigües sulfuroses, amb propietats medicinals. Es reconeixent fàcilment per la forta olor a ous podrits que fan, però el seu efecte beneficiós per la salut ja està ben demostrat. Aquí també hi trobem un espai lúdic molt ben arranjat, amb bancs i bona zona d'esbarjo i de bany, malgrat que un cartell ens adverteix que està prohibit el banys en la piscina, pel perill de relliscar... Però a l'altra banda del camí hi ha el riu, amb fàcil accés i unes petites poues no massa fondes, que conviden a remullar-se una mica. Ja no som massa lluny del càmping Morunys, el lloc d'on hem sortit aquest matí, i on tanquem la ruta d'avui.
Però no podem marxar de la Vall de Lord sense visitar uns parell més de llocs molt emblemàtics de la zona. Baixant cap el poble de Sant Llorenç de Morunys trobem l'ermita de la Santa Creu d'Ollers (o també la Santa Creu dels Ollers, com és denominada a la contrada) és una ermita romànica del segle XI o XII de Vilamantells (municipi de Guixers). I l'antic pont medieval de la Vall-llonga.
El poble de Sant Llorenç de Morunys també es mereix un recorregut, pels seus estrets i antics carrerons i l'església parroquial de Sant Llorenç.
Als afores del poble hi trobem l'ermita de Sant Serni del Grau, i l'inici d'una pista asfaltada que ens aproximarà al Santuari de Lord.





No es pot arribar al santuari amb el cotxe. El deixem en un aparcament, just a sota el penya-segat on es troba el santuari. Però per arribar-hi tan sols hem de recórrer 600 metres per un camí empedrat, en fort ascens, però amb una bona recompensa al nostre esforç en arribar a dalt.
El Santuari de Lord està ubicat en un indret excepcional, dalt d’un penyal, a la coneguda mola de Lord, un tossal aïllat entre cingleres. Des d'aquest lloc tenim espectaculars vistes de la serra de Busa, Rasos de Peguera, Ensija, Serrat del Verd, Port del Comte.... amb la Vall de Lord i el pantà de la Llosa del Cavall als nostres peus.



Un cop acabada la visita al santuari i el seu entorn, baixem fins el lloc on hem deixat els cotxes i ara sí, que donem per finalitzada la sortida d'avui.
Esperem que us hagi agradat i us esperem en la propera.

dilluns, 19 de setembre de 2016

Ull de Ter -Núria per Bastiments

El passat dimecres, dia 3 d’agost de 2016, varem fer la clàssica travessa Ull de Ter a Núria, per gravar un programa del nou format de Caminant per Catalunya. Varem sortir de l’aparcament del refugi d’Ull de Ter a una matinera hora, a les 7 del matí. La previsió atmosfèrica era favorable i es varen complir els pronòstics. En total érem set components, entre els quals hi havia Santi Farriol, que ha estat nomenat director del nou parc de les capçaleres del Ter i del Freser.



El programa tenia la voluntat de fer una de les excursions més clàssiques a la zona, la travessa d’Ull de Ter a Núria, una versió moderna de la tradicional entre Núria i Setcases. Podíem haver fet el camí tradicional, els que feien els romeus del Conflent i el Vallespir per anar a pregar davant la verge de Núria, però varem creure que la recent creació, el passat 22 de setembre de 2015, mereixia una excursió potent. I varem programar fer el camí passant per diferents gegants, entre ells el Bastiments o pic del Gegant, segons els francesos. 











En total una ascensió acumulada de més de 1.212 metres. Cal recordar que elBastiments és el segon pic més alt de la zona amb els seus 2.881 m alt, i del parc de les Capçaleres, desprès del Puigmal ( 2.913 m alt).
La distància recorreguda, amb altures fou de 16,62 quilòmetres, quan la travessa clàssica, pel coll de la Marrana, Aigols Podrits i Tirapits és d’uns 13 quilòmetres. L’excursió, així plantejada es convertia en un homenatge i una aventura excursionista relativament forta. L’excursió, amb la gravació inclosa, va durar 9 hores i mitja, encara que la caminada fou efectivament d’unes 6 hores.










Donat el sentit de l’excursió, més enllà de passar pel refugi actual d’Ull de Ter i entrevistar a una de les responsables, va passar igualment per les restes de l’antic refugi d’Ull de Ter, dissenyat per Jeroni Martorell el 1908, el primer refugi de muntanya d’Espanya. L’excursió, amb la pujada al Bastiments, el pic del Freser i de l’Infern, va ser exigent, com sempre ho és fer-ho per la carena.
Però les vistes i el paisatge i una ambient climatològic envegable, varen amorosir l’exigència.











També, motivats per fer aquest homenatge a l’espai, varem passar per la cabana de Tirapits, construïda per l’industrial Josep Botey per les seves caceres i jornades de pesca a la zona. L’excursió va passar, com era tradicional pel coll de Noucreus. Les creus votives, que no han estat mai creus de peregrins morts durant un torb, ens va col·locar a la part final de l’excursió.
L’arribada a Núria, com ho fou antigament pels peregrins del Conflent i del Vallespir, fou una cloenda magnífica a una jornada excursionista plena d’al·licients.

Text: Antoni Llagostera  Fotos: Ramon Busquets

dimecres, 14 de setembre de 2016

Pica d'Estats

Com no podia ser d'altre manera, el programa Caminant per Catalunya havia de fer algún dia el cim de la Pica d'Estats. El punt més alt de Catalunya, a 3.143 metres i alhora una de les muntanyes més emblemàtiques del país i de l'excursionisme. I així va ser, els dies 23 i 24 de juliol de 2016.
Vàrem fer la ruta tradicional per Vallferrera que són uns 17 kilòmetres amb un desnivell de 1.600 metres. Una excursió força exigent i pesada però que val la pena. Ens situem al poble d'Àreu a la Vall Ferrera, dins la comarca del Pallars Sobirà. Una pista d'11 kilòmetres ens porta fins a l'aparcament de la Molinassa on deixem els vehicles. Caminant uns 15 minuts arribem al refugi de Vallferrera inaugurat l'any 1935. Actualment disposa de 60 plaçes i es troba a gairebé 2.000 metres. El fet de que està força lluny de la Pica fa que molta gent continui fent ruta i opti per dormir a l'estany de Sotllo o el d'Estats. Nosaltres hem triat aquesta segona opció. 











Està permès acampar unes hores en aquesta zona més propera al cim, i així repartir l'esforç en dos dies. Aixó si, cal anar més carregat amb les tendes i el menjar. Cal una bona estona per arribar al l'estany de Sotllo que ja està a uns 2.300 metres. Dormir aquí ja és un plaer però cal anar preparat ja que a la nit les temperatures baixen i refresca. I no cal dir que estant a alta muntanya cal ser previsor i estar pendent de la metereologia tant per acampar com per fer cim. Si les previsions ens parlen de temps dolent, millor deixar-ho per una altra ocasió. Amb la sortida del sol cal anar per feina. Una mica d'esmorzar, desparar la tenda i a caminar. Ens esperen gairebé 1.000 metres de desnivell molt exigents. Desprès de passar l'altre estany, el d'Estats, començem a pujar per la tartera de Sotllo, segurament el tram més dur. S'ha de fer amb calma, cadascú al seu ritme. 











Un cop al port de Sotllo, encara queda una bona estona, però ja no és una pujada tant forta i constant. Cal anar vorejant el cim per anar a trobar el coll de Riufred. Hi ha molts trams on encara hi ha neu i cal anar amb compte. Normalment amb el sol, la neu queda una mica desfeta i es pot anar passant. No obstant és aconsellable portar com a mínim els grampons per si ens fan falta i així no córrer riscos.
Un cop a dalt del cim sobren les paraules. L'esforç val la pena. Les vistes son impressionants. Hi trobem una creu on la fotografia és obligada. El pas d'excursionistes és constant, alguns poc acostumats a la muntanya, però que volen fer aquesta muntanya per el seu simbolisme.











A tocar de la Pica hi trobem altres cims de 3.000 metres que molta gent aprofita per assolir. El Verdaguer de 3.133, el Montcalm de 3.077 m o el Pic de Sotllo de 3.073 m. Nosaltres hem optat per baixar directament cap al punt de sortida ja que el cansanci acumulat és notable i precissament la baixada fins al cotxe és molt exigent amb un desnivell brutal.


Un cim que tothom hauria de fer almenys una vegada, això si, amb una mica de preparació i forma física.
Fotos: Julio Santiago


diumenge, 4 de setembre de 2016

Sant Maurici

Magnífica sortida el passat 25 i 26 de juny al Parc Nacional d'Augüestortes i Sant Maurici. I és que no pot ser d'altra manera, si el temps acompanya les excursions per aquest paratges són èxit assegurat. Nosaltres vàrem sortir de l'aparcament que hi ha proper a Espot, al Pallars Sobirà. De seguida l'aigua es converteix en protagonista seguint el camí que voreja el riu Escrita. La primera part de la ruta està molt ben condicionada i pensada per poder acollir persones amb mobilitat reduïda. Amb uns 50 minuts s'arriba a l'estany de Sant Maurici. Impressionant, miris on miris quedes bocabadat. Els principals cims, encara amb algunes glaceres, la tranquilitat de l'aigua i l'entorn ... Val la pena estar-hi una estona per gaudir-ne. 












Vorejant l'estany hem passat per la cascada de Ratera. Aquí l'aigua trenca el silenci i baixa amb força mentre seguim pujant fins a l'estany del mateix nom on de nou, la tranquilitat ens absorbeix. Seguint camí anem passat per altres estanys fins que hem arribat al refugi d'Amitges, ja a 2380 metres i on també hi ha un estany. Disposa de 74 plaçes i és lloc de pas habitual per els senderistes que fan el GR 11 o el popular recorregut per els refugis del Parc, Carros de Foc. Des d'aquí estem a tocar de cims com el Tuc de Ratera o el pic d'Amitges, del Portarró, el de Peguera o el Tuc de Saboredo entre d'altres. O les agulles d'Amitges ideals per l'escalada.












Hem continuat una mica més amunt on hi ha més estanys, el dels Barbs o el de la Munyidera entre d'altres. I es que com hem dit, l'aigua és la protagonista de tot el parc, tant en forma de rius, cascades o aiguamolls, i es calcula que gairebé hi ha 200 estanys repartits per tota la seva superfície.
Una mica més amunt, al port de Ratera, ja saltariem cap a la Val d'Aran per el circ de Colomers. Nosaltres però hem tornat enrere per baixar de nou a l'estany de Sant Maurici, en aquest cas per l'altre extrem, tot passant per un explèndid mirador on de nou hem gaudit de les vistes i un altre dels símbols d'aquest territori, els Encantats. Una muntanya de pedra amb una forma ben curiosa que no et deixa indiferent, miris pel cantó que miris.












Desprès de vorejar tot l'estany ens hem acostat al refugi Ernest Mallafrè. Aquest és una mica més petit, de 28 places.
I ja només ens ha quedat el recorregut per tornar a l'aparcament, uns 45 minuts tot xino xano gaudint de cada racó.



Una excursió que serà la que obrirà la nova temporada de Caminant per Catalunya amb un nou format de 50 minuts que esperem que us continui agradant com fins ara. 

divendres, 15 de juliol de 2016

Camí ramader

El passat dimarts 21 de juny vàrem gravar el darrer programa d'aquesta temporada, fent un nou tram de camí ramader, en aquest cas l'enllaç del camí oriental del Lluçanès amb la plana de Vic i el Collsacabra. Una ruta plena d'al·licients i atractius. Aquest ramal connecta el collet de Sant Agustí amb Santa Cecília de Voltregà que en línia recta son uns 12 kilòmetres, però seguint el seu traçat n'han sortit uns 25, seguint gairebé tota la estona el GR3.

El punt de sortida el teniem doncs al collet de Sant Agustí, que s'hi accedeix per carretera des de Sant Quirze de Besora. En aquest punt hi ha un hostal i just al costat de la carretera hi trobem una pleta on reposava el ramat. Aquest era l'antic Hostal del Vilar que donava servei al camí ramader.
El següent punt de pas el trobem a tocar del Santuari de la Mare de Déu dels Munts que també pertany al municipi de Sant Agustí de Lluçanès. Ens trobem a 1.058 metres i les vistes son espectaculars i de fet, ens acompanyaran en molts punts de la sortida. Els Munts ja és esmentat l'any 1170. L'església ha sofert moltes reformes i ampliacions. L'actual fou iniciada al segle XVII. També hi trobem un hostal just al costat del Santuari.
Tot seguit hem reculat una mica de camí a l'ançada de Sant Boi de Lluçanès per acostar-nos a la masia del Vilar, una de les masies més importats de la contrada i del país. I hem esmorzat a l'ombra del roure monumental de la Senyora, amb un tronc de més de quatre metres de perímetre i una alçada de 17 metres. Durant el recorregut hem anat trobant diversos elements típics d'aquests camins com els pedrons o capelletes o basses i fonts.
Un altre dels indrets interessants el trobem a Santa Llúcia de Sobremunt on també hi ha un santuari amb una capella romànica que encara conserva la nau i l'absis del segle XII. 











I més enllà arribem a l'ermita de Sant Martí Xic, de reduïdes dimensions. És de planta rectangular d'una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular. És coberta amb una volta de canó reforçada per un únic arc toral. També és anomenada Sant Martí del castell ja que just al costat i a sobre un turonet hi ha les restes de l'antic castell termenat de Voltregà, dins el municipi de les Masies de Voltregà. Aquest existsia ja el 902 i tingué història activa fins a les guerres remences l'any 1465.


En aquest punt deixem el GR3 i hem agafat un PR passant per el pla de la cinglera i el collet de Sant Martí, fins arribar al final de la excursió, a Sant Hipòlit de Voltregà. Des de la creu del Morral tenim una magnífica vista de la població.

I amb aquesta sortida hem acabat els programes d'aquesta temporada del Caminant per Catalunya. Nosaltres però seguim gravant nous capítols que es podràn veure a partir del setembre amb forçes novetats. En la excursió d'avui, per exemple, hem provat de gravar alguns planols aeris amb l'ajuda d'un dron, i el resultat ha set espectacular.