dissabte, 28 de novembre de 2020

Ruta dels Romans - Guissona

GUISSONA – TORREFETA – TARROJA DE SEGARRA – BELLVEÍ
Mª Clara Martínez (dissabte 26 setembre 2020) Fotos Julio Santiago
Magnífica ruta per la comarca de la Segarra. Hem seguit la Ruta dels Romans, dissenyada pel Consell Comarcal de la Segarra, però a més hi hem afegit el poble
de Tarroja de Segarra. Iniciem el recorregut entrant al nucli antic pel Portal de l’Àngel, que ens dona pas a carrerons estrets i magnífics monuments, com la Plaça Major, presidida per l’església de Santa Maria, antiga canònica agustiniana d'estil neoclàssic. Destaca el retaule i el claustre del s.XVII.















La plaça Capdevila, molt emblemàtica pel fet d’acollir la celebració de la revetlla de Sant Joan i per trobar-se al punt més alt de la població, lloc on s’hi va construir una torre fortificada, actualment desapareguda, que va ser l’embrió del primerenc nucli medieval. Al voltant d’aquest espai podem trobar-hi els carrers més antics de la població. Deixem enrere la població i prenem el camí de Guissona a Torrefeta, fins a l’ermita de la Mare de Déu de les Flors de Maig. Aquest tram de camí, en primavera el trobarem ple de flors. L’ermita es va construir per celebrar-hi l’aplec de cloenda del mes de Maria, al maig. 












Ens dirigim a Torrefeta (Torrefeta i Florejacs). Abans d’arribar al poble podem visitar el molí del Vives, quasi enrunat i engolit per la vegetació, i la Font del Poble. A Torrefeta en destaquen l’església parroquial, dedicada a Sant Amanç i el Passatge de Torrefeta. Aquest passatge està format per dos trams ben diferenciats que uneixen la Plaça Major, punt més elevat de la vila, amb el C/ Sastre. Té forma de "L" invertida. En el seu braç més llarg trobem un arc apuntat que funciona com a punt d'incisió, en el qual durant un metre queden al descobert les antigues bigues de fusta, tot i que actualment s'ha reforçat amb bigues de formigó. De camí de Tarroja de Segarra, hi ha l’ermita de la Mare de Déu de les Santesmasses, enlairada en un turó, i que ens permet una impressionant vista de la plana segarrenca. Un bon lloc per esmorzar, gaudint de les vistes. Amb la panxa plena, enfilem camí a Tarroja de Segarra. 












El nucli primigeni és format per l'antiga vila closa fortificada, quasi circular, on hi trobem al bell mig la plaça amb l'església neoclàssica de Sant Salvador, d'origen romànic. Dins del nucli encara es conserven els antics elements de la vila closa com diferents portals i carrers coberts. Seguim el nostre camí, per extensos camps de conreu, bàsicament cereal, que han sigut segats no fa massa i on encara hi ha les bales de palla ben apilades. També hi ha extensos camps d’ametllers, esperant que la pell de l'ametlla s’acabi d'assecar per a ser recollits. Seguim caminant, per pistes de molt bon caminar, fins el proper poble que travessarem. Es tracta de Bellveí, un petit nucli on hi destaca l’església de Sant Jaume. Sembla ser que la primera església de Bellveí, inicialment dedicada a la Santa Fe, va ser edificada a la mateixa època que el castell, cap a començament del segle XI. L'edifici actual és barroc, del segle XVII. El castell, com tants altres de la comarca, en perdre la seva funció militar al segle XVI, va transformar-se en un gran casal senyorial que és el que ens ha pervingut en gran manera, tot i que molt transformat per les successives divisions en habitatges separats. 












Deixem enrere Bellveí i ja enfilem el camí de tornada a Guissona. Travessem la població, ara per diferents carrers, i ens aturem al Safareig i les Fonts de Guissona, just davant del Portal de l’Àngel. Important és fer una visita al parc arqueològic on hi ha el jaciment de l’antiga ciutat romana de Iesso.
L'antiga ciutat romana de Iesso es troba sota de l'entramat urbà de Guissona. Va ser fundada al voltant de l'any 100 aC aprofitant els recursos naturals de la plana de Guissona: l'abundant presència d'aigua a més d'un terreny poc accidentat apte per a l'explotació agrària. Va ser una ciutat romana protegida per una muralla de 2,5 i 3 m d'amplada de la qual es conserva un tram i una torre de defensa. La ciutat tindria entre unes 15 i 18 ha d'extensió, amb un urbanisme regular caracteritzat per una xarxa ortogonal de carrers, a partir de dos carrers principals, un de nord a sud, i un d’est a oest. Actualment es poden visitar en el parc arqueològic dues hectàrees situat a l'extrem nord de la ciutat.


I fins aquí la sortida d’avui. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera, com sempre, tot Caminant per Catalunya.


Powered by Wikiloc

diumenge, 22 de novembre de 2020

Sant Marc de Brocà

L’ESTRET – SANT MARC DE BROCÀ – CASTELL DE BROCÀ
Dissabte 12 setembre 2020 (Mª Clara Martíez)
Sortida per la comarca del Berguedà, per terme municipal de Guardiola de Berguedà, per assolir el cim del Sant Marc de Brocà (100 cims). La majoria de les ressenyes ens indiquen fer l’ascensió per la cara sud: des de Bagà, pel Santuari del Paller, per Guardiola de Berguedà, pel veïnat de Terradelles i Brocà... També es pot fer des de Coll de Pal, per la canal Mala, o des de Gavarrós... però nosaltres ho fem des de la masia de l’Estret, per la cara nord de la muntanya. Ens arribem amb els cotxes fins la masia de l’Estret, per una pista en bon estat, des d'aprop del càmping l’Espelt. És la pista que porta a les Mines del Petroli de Riutort. L’Estret és un pas entre esmolades crestes que semblen l’espinada d’un dinosaure, el lloc on s’ajunten els torrents de la Coma i de la Baga Fosca amb el riu de Gavarrós, per formar el Riutort. L'antiga casa de l'Estret es situava a la part de ponent, i avui només en queda la planta, ja que està completament en runes. Arran de les explotacions petrolíferes de la mina de Riutort es va utilitzar com a Cantina i es va construir la casa nova utilitzada coma "casa d'estiueig" i amb les característiques pròpies d'una casa de principi del segle XX.
Iniciem la caminada per una pista forestal que s’enfila muntanya amunt, en ascens moderat però sense treva, i que ens ha de portar fins la Collada Grossa. Passem a tocar de la masia enrunada de la Coma, i una mica més amunt, hi ha el trencall que porta a la masia del Pla de l’Arca. A uns 200 metres de la masia nova hi ha les restes de la més vella, de la que tan sols en queden unes poques restes. Es diu que el nom prové dels Bons homes, que en la seva fugida de la Inquisició quan va caure Montsegur, en aquest lloc varen enterrar una arca amb tots els seus documents. Segurament una llegenda...













Seguim pujant per la pista, envoltats d’un fantàstic bosc de pi roig, amb el temps fent-nos una mica la guitza (plovineja), i ens aturem a la Collada Grossa a esmorzar. Després de recuperar forces i amb el cel més net de núvols, deixem la pista i prenem un sender molt ben marcat, el darrer tram fins el cim del Sant Marc. Allà dalt hi ha la petita ermita de Sant Marc, sense sostre i molt deteriorada, i un vèrtex geodèsic. Tot i que antigament, les cases de pagès de la zona tenien la tradició de pujar fins aquí la vigília de Sant Marc per encendre cadascuna d’elles una foguera, avui dia la tradició s’ha perdut i l’ermita resta en un total abandonament, i solament li queden les quatre parets i poca cosa més.



Antigament era costum que, quant hi havia alguna pesta, els fidels de les parròquies anessin en processó a venerar 
el sant perquè els deslliurés de les malalties, pestes o el temps advers. La tradició de pujar a Sant Marc es va mantenir fins que el capellà de Brocà ja va ser massa gran per pujar fins aquí dalt. A les hores, els actes eucarístics es van passar a l'església de Sant Martí de Broca, abaix, en els plans on es troben la majoria de les cases que havien format l’antic nucli dispers de Brocà.
També podem gaudir d’unes vistes espectaculars, des d’aquest cim. La vall del Bastareny amb Guardiola de Berguedà i Bagà al fons, el Pedraforca, la Serra d’Ensija, Coll de Pal, el Puigllançada.... tot un festival de muntanyes. Després de passar una bona estona admirant les vistes, iniciem el descens pel vesant sud de la muntanya, cap a Brocà. El primer tram del descens es per un sender en fort pendent, en mig de bosc de pi, fins arribar als Plans del Castell i la masia coneguda com el Castell. El conjunt arquitectònic de "Castell" està compost per la casa pròpiament dita, l'era, els coberts i les pallisses annexes. El castell es troba actualment desaparegut i podria haver estat situat a l'indret de la masia dita "El Castell", sobre l'actual parròquia de Brocà, o al serrat que domina el poble. Deixem la casa i ens dirigim cap a l’est, per còmoda pista forestal, voltant el Tossal Rodó, creuant el Torrent de La Pomerassa, i tornant als cotxes per un bonic i sender. Una ruta esplèndida, fàcil de fer amb un mínim de preparació física, que ens permet gaudir d’esplèndides vistes i de bonics racons carregats de historia.

 










Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera, tot caminant per Catalunya.



Powered by Wikiloc

dimecres, 18 de novembre de 2020

Vallhonesta

SANT VICENÇ DE CASTELLET – VALLHONESTA – PUIGSOLER
Dissabte 12 de setembre, Mª Clara Martínez
Sant Vicenç de Castellet és el municipi més gran al sud del Bages pel que fa a nombre d'habitants. És al bell mig de la resta de municipis que configuren aquesta subcomarca -coneguda com a Bages Sud- i exerceix una funció de capitalitat pel que fa a la prestació de determinats serveis (comercials, educatius, sanitaris, etc.) a la resta de municipis: Monistrol de Montserrat, Castellbell i el Vilar, Marganell, Castellgalí i el Pont de Vilomara i Rocafort. Comencem a caminar des de l’estació de RENFE i fem una visita a l’església parroquial, dedicada Sant Vicenç, una església de caràcter neogòtic d'una sola nau situada dins el nucli de la vila. Vista l’església, iniciem el recorregut seguint indicacions cap a Sant Pere de la Vallhonesta. 











Passem pel costat de l’escola, per sobre de l’autopista Barcelona-Marresa i arribem a un encreuament de camins. Prenem el que indica Barraca de Serracanta. És una barraca de pedra seca que està del tot reconstruïda i val la pena veure-la. Abans que la fil·loxera acabés amb les vinyes, aquestes barraques eren essencials per aixoplugar-se, guardar eines, o passar-hi alguna nit. N’hi havia a totes les vinyes. Sortim d’allà per un sender una mica perdut fins el coll on tancarem la ruta circular, i posem rumb a Sant Pere de la Vallhonesta. L'església es trobava dins l'antic terme de Vallhonesta que constava com un nucli a part, documentat al segle XII i formant un territori independent que va estar en mans de diferents famílies feudals. Restaurada i amb un munt d’història al seu voltant. A tocar seu, la casa de Cal Campaner, una antiga masia molt coneguda per l’elaboració de vi i que es cuidava de guardar l’església. En algun dels seus murs trobem restes de construcció de filades d’opus spicatum, que ens donen idea de la seva antiguitat.













Molt agraïts als Amics de Sant Pere de Vallhonesta que ens donen una informació molt valuosa d’aquest lloc. Seguim ruta, en direcció a Sant Jaume de Vallhonesta, per una pista asfaltada al llarg de la que s’apleguen la majoria de les masies que formen part d’aquest territori de la Vallhonesta. El conjunt de Sant Jaume de Vallhonesta es troba situat en la carena de la serra de Sant Jaume, orientat en sentit est-oest i al peu del camí Ral Barcelona-Manresa. 











El conjunt està format per diversos edificis, el mas i l'hostal amb un estat de conservació pèssim, i l'església, que es conserva en bon estat. El mas i l'hostal es troben separats per una era enrajolada. Aquí hi trobem als amics de Sant Jaume de Vallhonesta als que també agraïm la seva informació i amabilitat. A la Font de Sant Jaume, a l’altra banda del camí, trobem un racó ideal per esmorzar i recuperar forces. I es que ara ens toca un bon tram de camí per pistes forestals i acabar assolint el cim del Puigsoler. Just abans d’enfilar l’últim tram fins el cim del Puigsoler, trobem una gran masia, ara abandonada: és la Masia de La Serra, i és del segle XV. I ara sí, el darrer tram de camí fins el cim del Puigsoler, en moderat ascens, on fins i tot hi ha una corda per superar un pas de roca sense massa dificultat.












Amb 525 metres d’alçada, el Puigsoler ens permet gaudir d’excepcionals vistes de la muntanya de Montserrat i de tot el seu entorn, i a més, forma part del llistat de 100 cims de la FEEC. Baixem d’aquest modest cim, passem pel anomenat Puigsoler Petit, i ja anem de baixada cap el poble de Sant Vicenç de Castellet, on donem per finalitzada la sortida d’avui. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.



Powered by Wikiloc

divendres, 13 de novembre de 2020

Cap de Norfeu

CALES MONTJOI, CALITJÀS, PELOSA I CAP DE NORFEU
Dissabte 5 de setembre 2020 - Mª Clara Martínez
Feia dies que no fèiem un recorregut de costa, i avui ens hem decidit per fer un tomb pel Cap de Norfeu i alguna de les seves esplèndides cales. Des de la població de Roses prenem una carretera (molt estreta però asfaltada i en bon estat) que ens porta fins la Cala Montjoi, on hi ha un bon aparcament. Ens dirigim a la platja, que es troba protegida al nord per la Punta de la Ferrera i pel Cap de Norfeu, que eviten que l’afectin els vents del nord, fent que sigui un lloc ideal pel fondejo d’embarcacions. La platja compta amb un complex turístic, on podem trobar tots els serveis, a més d'oferir la possibilitat de llogar material aquàtic per a gaudir de diverses activitats esportives. 
 


 
 
 
 
 
 
 
 
Al final de la platja anem a trobar una pista que deixem en pocs metres per seguir un camí de ronda. Anem recorrent la costa propers al mar, per bosc de pins, admirant la bellesa de les petites cales i racons que s’amaguen entre els penya-segats. Passem per la Punta de la Ferrera, des d’on ja tenim a les vistes la badia on hi ha les cales Calitjàs i Pelosa.
La petita cala Calitjàs es troba envoltada de penya-segats, i com a curiositat, s’hi troba submergit un vaixell de vapor grec, fent-la idònia pel submarinisme. Una mica més endavant, ens meravellem amb la cala Pelosa, d'uns 130 metres de llargada, amb sorra gruixuda i envoltada de pins i eucaliptus. En aquest indret durant la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, s’hi establí un camp de presoners feixistes insurrectes, amb tres barracons i on els feien treballar en una pedrera per construir
fortificacions. Com a testimoni, al final de la platja se’n conserva una garita. És molt recomanable aprofitar per a gaudir de les paelles, fideuàs o peixet fregit, entre molts altres altres suggeriments, que ofereix el popular Quiosquet “La Pelosa”. També una antiga barraca de pescadors, recuperada i restaurada, refugi de pescadors, que ens indica el seu origen i ens recorda la importància de conservar el patrimoni històric d'aquestes barraques.
A partir d’aquí comencem a pujar fins el punt més alt de la sortida d’avui: la Torre de Norfeu, amb 169m. És un sender costerut, però fàcil de fer en pocs minuts. Des d’aquesta torre, les vistes són espectaculars, sent aquest un bon lloc per parar una estona a esmorzar per recuperar forces. Aquesta torre havia format part del sistema defensiu del golf de Roses. Tenia per funció defensar els aqüífers de les cales veïnes de les aiguades dels corsaris i dificultar-hi el refugi d'una flota que emprengués el bloqueig de Roses. Construïda cap a 1604, es tractava d'una torre de planta circular, de gran diàmetre, amb dos pisos i un parapet dotat d'artilleria. En queda tan sols el primer pis fins a una alçada d'uns 6 m, amb el mur exterior atalussat, que originalment era una cisterna i que va ser reciclada per a usos agrícoles quan la construcció va deixar de tenir funció militar, després que fos volada pels francesos durant la segona meitat del segle XVII.

 
 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
Descansats i amb la panxa plena, seguim un sender molt ben marcat fins la punta del Cap de Norfeu, on tot un seguit de sortints rocosos que fan de miradors naturals, ens permeten gaudir de tot l’entorn. Des del mirador de Norfeu, si ens desviem una mica per un caminoi, fins la punta de les roques, tenim una bona vista de les illes Mòniques, uns esculls de formes capricioses, on hi ha la coneguda Illa del Gat i el Cavall Bernat. Seguim el nostre camí, fins la Barraca dels Palauencs i en pocs metres, fins el mirador de la Punta de la Trona. Seguim per un sender ben marcat. Uns rètols ens indiquen que no es pot passar per ser àrea protegida de nidificació d’aus, però no és gens difícil buscar un camí alternatiu per arribar a la Cova de les Ermites i el Corral de Norfeu, un lloc que possiblement va ser ocupat per algun eremita i per ramaders i el seus ramats. Prenem un camí que es converteix amb pista fins el coll de Canadell, on iniciem el retorn a cala Montjoi.
Se’ns presenten dues opcions: anar per la pista forestal, o pel camí de ronda desfent el que havíem fet a primera hora del matí. Veient la polseguera que aixequen els molts vehicles que hi transiten, deixem la pista i ens decantem per tornar pel camí de ronda. A més, ara la llum ha canviat i ens permet gaudir del fantàstic espectacle de colors que ens ofereixen es cristal·lines aigües. 
 
 
 
En conjunt una ruta magnífica, que podem allargar o modelar al nostre gust i que ens permet gaudir de la sempre espectacular Costa Brava. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera.
 

dissabte, 7 de novembre de 2020

Serra de Madres

Sortida a la Serra de Madres el passat 12 d'agost amb l'Antoni Llagostera, amb l'objectiu de fer el seu cim: el Madres, o Roc de Madres (2.443 m alt).
El punt de sortida el trobem al coll de Sansa. Hi podem arribar des de Formigueres per una pista o també des de la carretera de Perpinyà a Puigcerdà. Al poble de Oleta hi ha una cruïlla a la sortida del poble, que ens portarà a Sansa (uns 18 quilòmetres), i desprès seguirem al coll del mateix nom, a uns 3 quilòmetres per una pista, la meitat asfaltada, cruïlla de sis camins on podem deixar el cotxe. Al coll de Censà (1.770 m alt), hi ha un trifini amb els municipis de Real i Formiguera (Capcir) i Censà (Garrotxes de Conflent). Estem doncs en el límit de dues comarques. Estem a 1775 m. Éss un punt important del camí ramader que lligava el Capcir i el massís del Carlit amb la plana rossellonesa i també un lloc de pas de romiatge.












Iniciem la ruta agafant la pista que va direcció nord i que és la única que guanya altura. Cal seguir-la poc més d'un kilòmetre i ens endinsem al bosc per la dreta on hi ha fites i una creu pintada en un arbre. El sender puja fort entre el bosc fins a sortir al carener que forma el contrafort de l’emboscat puig d’Esquena d’Ase. Encara que podríem vorejar el cim per l’esquerra, podem arribar al punt culminant del puig d’Esquena d’Ase (2.006 m alt), on tenim una primera visió de la coma de Pontells, per on baixarem a la tornada, així com del pic de la Pelada, a l'altre costat d'aquesta extensa coma. Trobem un camí ramader amb un petit refugi. Seguim en direcció nord, anant a buscar la carena per anar-la seguint mentre anem dexant el bosc enrere. Passem per un replà i continuem enfilant carena amunt tot fent petits cims i gaudint de les vistes.












Passem per el coll dels Gavatxos (2.349 m) i seguim trobant petits cims fins arribar al Pic de Madres  (2.469 m alt). Contiuem trepitjant diferents municipis. Al coll dels Gavatxos per exemple hi conflueixen els municipis de Ral (Capcir), le Bousquet (Pais de Sault) i Censà (Garroxes de Conflent). I al Pic de Madres de  nou Censà i le Bousquet i Mosset (Garrotxes de Confent). El cim està inclòs a la Llista dels 100 cims de la FEEC i com era d'esperar les vistes son impressionants.
Continuant la ruta, seguim per la carena per anar a buscar el Roc Negre, un altre dels cims (2.459 m alt). Passem per un pas de roques. Un cop al cim seguim cap al sud per buscar l'ample carena. A la nostre esquerra podrem veure els gorgs Estelat i Blau. 












Seguint baixant passem per la font de la Perdiu. Al fons de la carena hi ha el Puig de la Pelada, 2.370 m alt. Desprès de fer tanta carena, optem per baixar cap la ribera de Pontells, i atravessar el fôret domaniale de la Coume de Ponteils. És un bosc públic situat al municipi de Sansa. A França hi ha una llarga tradició de gestió forestal. Abans peró passem per el refugi de Nohédes amb vistes al Gorg Negre. I finalment arribem de nou al punt de sortida d'una excursió exigent ja que haurem fet 17 kilòmetres i un desnivell acumulat de 1200 metres tant de pujada com de baixada.



Fotos Ramon Busquets