diumenge, 13 de gener de 2019

Pratdip - Serra de Llaberia

Mª Clara Martínez (dissabte 15 desembre 2018)
Espectacular ruta descobrint la bellesa i les llegendes de Pratdip, l’espectacularitat del paisatge de la Serra de Llaberia i assolint alguns dels seus emblemàtics cims.  Pratdip és un municipi de la comarca del Baix Camp. Situat al vessant sud-oriental de la Serra de Llaberia. És situat en un turó, a 245 m d’altitud, a la dreta del Barranc de la Dòvia. 


El casc antic conté, com a elements d’interès, l’església parroquial de Santa Maria, dues torres de la muralla i les ruïnes del castell de Pratdip, encimbellat en un turó damunt del poble. Una de les llegendes fantàstiques més fascinants de Catalunya és la que expliquen els habitants de Pratdip. Es tracta de la llegenda dels dips. Els dips, són uns gossos llop negres i endimoniats que van escollir les muntanyes de la serra per habitar-les. De tant en tant, i només de nit, es deixaven veure, mostrant la seva silueta fosca en l’horitzó, fent brillar els seus ulls desafiants entre la foscor o atemorint als homes de nit al mateix poble; però el que més preocupava al la gent del poble era l’infortuni que suposava trobar-se els seus ramats atacats, encara amb les marques dels ullals amb els quals el dip els havia xuclat la sang.
Comencem la caminada sortint del poble i enfilant cap a la serra. Primer per pista forestal, però de seguida ens endinsem al bosc i comencem a caminar per un costerut sender força empedrat. Fent curtes marrades guanyem alçada de seguida, i comencem a gaudir de fantàstiques vistes. De sobte ens trobem davant d’un mur de pedra i el camí ens porta a grimpar per una cresta rocosa durant una bona estona. És la Cresta de la Seda. No és difícil de fer, les roques tenen bones preses on agafar-se i en els seus punts més complicats està equipada amb cordes i cadenes. Però cal estar en bona forma i acostumat a transitar per aquesta mena de terrenys.











Ara sí, que guanyem alçada ràpidament. I les vistes guanyen en bellesa. Trobem alguna roca que ens fa de mirador, i fins i tot un panell d’orientació, que ens permet conèixer el nostre entorn.
Un cop superada la cresta, passem per un parell de passos una mica més complicats: el Pas dels Ciscos, un pas entre grans roques, i el Pas del Senglar, pel que s’ha de pujar amb l’ajud d’uns graons fets amb cadenes. Arribem a la part alta de la serra de Llaberia i el vent que ens ha anat acompanyant durant la pujada es converteix en huracanat, amb ratxes de més de 90 k/h. Això fa que l’excursió d’avui sigui força penosa i fins i tot una mica perillosa, atès que caminem per zona desprotegida i en alguns punts força exposada.
Arribem a una cruïlla i ens dirigim a la Font de Mont-redon. Allà hi trobem una gran balma que ens serveix d’aixopluc per parar a esmorzar i recuperar forces.
Després de reposar una estona, decidim pujar al Mont-redon directament, per una canal que hi ha just al costat de la balma, en lloc de rodejar el cim i pujar per l’altra banda. 










La idea és no transitar per la vora del penya-segat amb aquest vent. De seguida arribem al cim del Mont-redon. Les vistes són espectaculars.
Muntanyes de Prades, Montsant, Muntanyes de Tivissa-Vandellós, els Ports amb el Mont Caro.... I el Mar amb la costa del Camp de Tarragona. Fins i tot s’arriba a albirà la silueta de la Serra de Tramuntana de Mallorca!











Baixem pel Pla de Fornells i ens dirigim al Cavall Bernat, que tot i no ser tant alt com el Mont-redon, és un 100 cims. Per pujar al seu cim hem de superar una canal equipada amb una corda i un sector de grimpades sense massa complicació. I en pocs minuts sóm dalt. Trobem una petita creu de ferro, i una altra vegada les vistes ens deixen meravellats. Ara, a més, tenim el poble de Colldejou als nostres peus, i en front, la Mola de Colldejou. Una Meravella.
Desfem les grimpades i tornem a baixar per la canal fins a retrobar el camí i iniciem el retorn cap a Prardip. Rodejant el Cavall Bernat, ens dirigim cap a la dreta, cap a la Roca dels Esperits, el collet de la Terra Blanca i ja agafem un sender que, en forma decidida i per zona boscosa ens baixa directament fins a Pratdip. 


Una ruta espectacular i entretinguda, però que cal estar en forma per tal de superar la Cresta de la Seda i algun dels passos més complicats.
Millor fer-la sense vent, atès que a nosaltres ens ha molestat molt i ha fet que desistim de fer un tram del recorregut previst. I a la cresta hem hagut d’extremar les precaucions per tal de no sortir volant.... Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

dilluns, 7 de gener de 2019

Castell de Milany

Dimarts 11 desembre 2018
Excursió circular per uns paratges que mereixen ser visitats pels excursionistes: la pujada al castell de Milany des de Vallfogona de Ripollès i baixant per la serra pel torrent de la Masica, de Llastanosa o del Tornall, un indret que s’ho mereix.
El municipi té un nucli medieval molt ben conservat. Consta d’una plaça central, la plaça de la vila, al voltant de la qual i de forma circular s’hi construïren els antics habitatges, algunes porxades, i es desenvoluparen els carrers fins a unir-se amb el recinte del castell. Antigament aquest nucli estava emmurallat i el seu interior només era accessible mitjançant tres antics portals. Cal fer-hi una visita abans o després de l'excursió. 











De fet sortim a tocar de la plaça de la Vila i baixem cap al pont medieval que data del segle XIV  i que antigament era lloc de pas per anar al castell de Milany i Vidrà. Ens ajuda a travessar la riera de Vallfogona i a agafar el nostre camí cap a la dreta tot seguint les marques del GR-3 i també les d'Itinerànnia. Una ruta amb pujada constant amb molt bones vistes a mida que anem guanyant metres fins arrobar al coll de Milany i posteriorment al castell. Haurem fet uns 600 metres de desnivell.
El Castell de Milany és un cim de 1.533 metres que es troba en el límit municipal entre els municipis de Vidrà i de Vallfogona de Ripollès. Hi trobem les restes i ruïnes de l'antic castell. La fortalesa està molt malmesa, només en resten alguns paraments de pedra, la majoria baixos. Es conserven les restes de la torre de l'homenatge i d'una sala rectangular contigua, que podria ser la capella del castell. També es conserva una cisterna. En els darrers anys s'hi han fet diverses actuacions de consolidació i excavació arqueològica.












El cim ens ofereix unes vistes espectaculars, es domina l’espai entre el Montseny i els Pirineus i de Pedraforca a Canigó.
En un sol cop d'ull es pot albirar el Montseny, l’Alta Garrotxa, la Mola, Montserrat, Rasos de Peguera, Pedraforca, Cadí, Tossa d'Alp, Puigmal, Bastiments, Costabona, Canigó, Albera...



Un cop de nou al coll de Milany, seguim ara la carena i la zona de pastures seguint de nou les marques fins al Puig de l'Oliol. En aquest punt ja deixem el GR i seguim els senyals d'Itinerànnia i d'un PR. Durant una estona es va carenejant, amunt i avall suaument, entre una vegetació de gran bellesa. Es passa el pla de la Bronza i s'arriba a una tanca de filferro espinós que travessem en arribar a la serra de l’Obiol i el seu extens herbassars. Baixem per un estret i ben fressat corriol que ens farà gaudir a cada pas del fresquívol torrent de Masica i els seus entorns, ara acostant-nos a l’aigua, ara enlairant-nos, però sempre fruint del torrent i d’una frondosa i silenciosa fageda, i de la solitud del paratge, que ens permetrà caminar sota l’ombra. Seguint el torrent en baixada, ens acostarem a un parell de saltants d’aigua alts i bonics en un lloc d’encanteri on deixar la mirada perduda.












El camí que baixa pel torrent de la Masica és un marcat i pintoresc corriol que s’arriba fins un una pista forestal que passa pels collets d’en Bauma. Un cop a la pista i ja a prop del poble, passem per la Font de la Tosca. La Tosca del Pinetar o cova dels encantats o de les encantades és una formació rocallosa de travertí de vàries desenes de metres de gruix que s’ha anat formant a partir de la lenta i
contínua deposició, al llarg dels segles, del carbonat de calci dissolt en l’aigua de la font de la Tosca. És espectacular quan hi baixa aigua, que es precipita des de dalt d’una aglomeració de pedra tosca molt consistent i que cau pràcticament sobre el camí. El paratge és molt bonic i es fa contemplar. Unes escales ens acostaran, en pocs minuts, a l’interior.












I de seguida podem tornar a passar per el pont i pujar de nou al poble de Vallfogona de Ripollès. Una excursió d'uns 16 kilòmetres amb un desnivell acumulat de 850 metres. Fins a la propera.

dijous, 3 de gener de 2019

Via Nicolau - Dou del Bastareny

Mª Clara Martínez - dissabte 8 desembre 2018
Entretinguda i fàcil caminada per la comarca del Berguedà. La d’avui és una ruta lineal que comencem a Guardiola de Berguedà i acabem a la Dou del Bastareny. Per tant haurem de deixar cotxes a cada extrem de la ruta.
Sortim del conjunt monàstic de Sant Llorenç prop de Bagà, que es troba en un pla al costat del riu Bastareny, a 1 km de Guardiola de Berguedà. És un temple de planta basilical cobert amb volta de canó corresponent al primer romànic de principis del segle XI i reformat al segle XII. L'estructura és força complexa: consta d'una cripta i tres naus, part de les quals tenen dos nivells, i les restes de dues absidioles al costat de ponent, mentre que l'accés és a llevant.
Les primeres notícies de l'església són de finals del segle IX quan els comtes de Cerdanya iniciaren una llarga política de suport a la comunitat monàstica de St. Llorenç. L'església fou consagrada el 983. Vist el lloc, iniciem la caminada d’avui. 










Comencem seguint l’anomenada Via de Nicolau. La via del Nicolau era originàriament un traçat ferroviari de transport de troncs de pi entre Sant Joan de l'Avellanet i Guardiola de Berguedà, projectat el 1914 pel propietari de la serradora de Berga, en Tomàs Nicolau i Prieto. En el seu temps va ser una obra molt important, atès que tant els dos túnels com tota la infraestructura es va haver de fer a mà.

Després de funcionar uns quants anys es va abandonar i va començar una degradació constant del traçat. Als anys 1960-1970 els serveis forestals van reobrir alguns trams per realitzar actuacions d’hidrologia i contenció de l’erosió. Fins l’any 2009 no es va recuperar el camí, convertint-la en una via verda, de molt fàcil caminar. És apta per a tota la família, amb suaus desnivells, i amb un recorregut, fins Sant Joan de l’Avellanet d’uns 6 km.
Anem caminant per una pista perfectament senyalitzada, en la que de tant en tant trobem plafons informatius. Travessem grans pinedes de pi roig, arbres alts i esvelts de tonalitats rogenques en la seva part superior. 

En un voral del camí trobem l’anomenat pi tort, que per la seva forma permet d’asseure o repenjar-s’hi. Una mica més endavant, una vagoneta carregada de troncs amb un tros de via ens mostra com es feia el transport de la fusta en aquella època. Seguim caminant i ens aturem un moment en un mirador amb una taula informativa que ens indica les muntanyes que hi ha al nostre entorn: Sant Marc de Brocà, Penyes Altes, Comabona... i la població de Bagà als nostres peus. Unes vistes fantàstiques.











Passem un parell de ponts de fusta, un parell de túnels i un pont penjat de 35 metres de llarg, però sense cap mena de perill. I arribem a Sant Joan de L’Avellanet. Aquí hi trobem les instal·lacions d’un campament juvenil, l’ecomuseu del Parc Natural del Cadí-Moixeró, una zona de pic-nic, i una petita església. La petita església de Sant Joan de l'Avellanet és d'origen romànic, del segle XII. Es tracta d'una senzilla construcció d'una sola nau coberta amb volta apuntada i un absis semicircular orientat, com era costum, a llevant, allà on sortia el sol. Té la singularitat de tenir la porta oberta al costat nord, quan normalment es feien als murs orientats al sud o a l'oest.










Reprenem la marxa i ens dirigim a l’església de Sant Martí del Puig, passant per davant de la casa del Puig. Aquesta casa apareix citada en documents de l’edat mitjana. L’església pertany al terme municipal de Gisclareny, és de reduïdes dimensions, i es troba enlairada en un turó. Les bones vistes ens segueixen fent costat. Aquest és el punt més alt de la sortida d’avui, i ara toca iniciar el descens, fins a tocar del riu Bastareny, que pel soroll que fa, ha de baixar ple d’aigua. Arribem al riu i el remuntem una estona per una ampla pista forestal, fins que arribem a una petita esplanada, on al matí hi hem portat un parell de cotxes, i un pont de pedra. Allà mateix neix un sender que en pocs metres ens porta a un impressionant salt d’aigua, el salt del Bastareny. I una mica més amunt, per un sender que s’enfila cap a la part alta del salt, trobem la Dou del Bastareny, el naixement del Bastareny. 










És un espectacle sensacional, veure com brolla aquella gran quantitat d’aigua de la paret de roca. Un indret quasi màgic. Alerta, però. Si les pedres d’aquests senders són molles o glaçades, rellisquen molt. Cal anar amb compte. I ja tan sols ens queda desfer el camí fins els cotxes i tornar a Guardiola de Berguedà, punt on hem començat la ruta aquest matí. Una ruta fàcil de fer, ben indicada i amb molts atractius. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.


diumenge, 23 de desembre de 2018

Un tomb pel Cap de Creus

Dissabte 1 desembre 2018 (Mª Clara Martínez)
Una espectacular sortida pel Cap de Creus i el seu entorn. A més, hem vingut força d’hora i hem aprofitat per veure la sortida del sol. Tot un espectacle.
Anem amb els cotxes per una carretera fins l’aparcament del far del Cap de Creus. És d’hora, quasi de nit encara, però en pocs minuts el sol comença a sortir i desplega tota la seva màgia i la seva bellesa.











Vist l’espectacle, allà mateix comencem la primera part de la ruta d’avui: un tomb per la petita península que forma l’extrem del Cap de Creus. Els camins són ben marcats, i no ens falten pals informadors. El primer que trobem és una placa en una roca que ens indica que en aquest lloc es va instalar un fals far, el que es va fer servir per rodar la pel·lícula «La llum de la fi del mon» basa den la novel·la de Juls Verne «El far de la fi del mon»
Seguim caminant i arribem a l’extrem més oriental, a la punta del Cap de Creus. Aquí hi trobem la primera marca del GR-11. Aquest GR, anomenat també ruta transpirinenca, és el que recorre els Pirineus de punta a punt, des d’aquest punt fins el cabo Higuer, al mar Cantàbric, amb uns 800 km de recorregut.











Davant nostre, l’illa de s’Encalladora, la més gran del territori català, separada de nosaltres pel Freu de sa Claveguera. I no massa lluny, a la dreta d’aquesta illa, l’illa de Massa d’Or, coneguda com a sa Rata, per la seva forma. Des d’aquí, seguint sense cap dificultat els camins i els indicadors, ens arribem fins la Cova de s’Infern. No és ben bé una cova, és un estret entrant d’aigua quasi del tot a la seva sortida al mar. El seu nom sembla venir de les tonalitats vermelloses que agafa l’aigua amb els primers rajos de sol i del bram de l’aigua quan hi ha temporal... És un entorn magnífic. Recorregut i vist aquest espai, tornem al far i ens disposem a fer la segona part de la ruta. Hem de seguir un tros de carretera, fins a trobar un indicador i un camí que ens durà al paratge de Tudela. Ens trobem en el Parc Natural del Cap de Creus i com a tal hem de tenir present que és una zona protegida. Alberga algunes espècies de flora molt peculiars, entre elles una planta anomenada Sèseli Ferreny, única al món i que tan sols viu en aquest parc en petites colònies, igual que un cargol que també és endèmic d’aquesta zona. És per això que hem de tenir molta cura amb el que fem. No sortir dels camins marcats i no malmetre la vegetació ni l’entorn en són claus.
Per anar cap el Pla de Tudela trobem un camí ben marcat que primer ens porta a la cala Culip, on hi trobem una barraca i les restes d’un antic embarcador. Aquesta és una cala força gran, pedregosa i encarada a Nord, cosa que fa que estigui exposada als forts vents de tramuntana. De fet, en el seu fons s’hi troben restes de naufragis. En aquest lloc fem una aturada per esmorzar i recuperar forces.












Deixem la cala i ens endinsem pel Pla, o paratge, de Tudela. En aquest lloc, les roques erosionades pel vent, l’aigua i la sal del mar, han pres sorprenents formes d’animals. L’Àliga, el conill, el camell... una mica subjectiu, clar....
Estem caminant per un camí asfaltat i això ens sorprèn, però recordem que en aquest lloc, els anys seixanta i durant quaranta anys, hi va haver una zona residencial anomenada Club Mediterranée. Quan es va declarar la zona Parc Natural l’any 1998, i quan aquesta zona residencial va fer fallida, es va iniciar un gran treball de desconstrucció dels edificis i de retirada del material i la flora exòtica que s’hi havia posat. Ara quasi no en queda ni rastre. Uns miradors i uns panells informatius ens ajuden a entendre i gaudir d’aquest entorn. Seguin el camí asfaltat tornem a la carretera, i ara ja iniciant la tornada cap el far, ens apropem a un parell de fantàstiques cales. La primera que trobem és la cala Jugadora, una gran cala d’impressionant bellesa. Aigües transparents, amb un parell de petites platges al fons, que a l’estiu conviden a un bany.













Seguim el nostra camí, i ja a tocar del far, hi ha la cala Fredosa, també de gran bellesa. Deixem aquestes cales i ja tan sols ens queda un petit repetjó per tornar a ser al far i donar per acabada la sortida d’avui.
Una ruta no massa llarga, descobrint un entorn salvatge, farcit de racons de gran bellesa i amb un munt de curiositats.



No aconsello fer-la amb forta tramuntana ni amb pluja o les roques molles, pot ser perillós. I a l’estiu, penseu a portar força aigua, la color és molt forta i no hi ha aixopluc. Pel demés, us convido a gaudir d’aquest meravellós entorn.

dimecres, 19 de desembre de 2018

Serra de Miralles

Dissabte 24 novembre 2018 (Mª Clara Martínez)
Sortida a la comarca de l’Anoia, en concret al municipi de Santa Maria de Miralles. És un municipi situat al sud oest de la comarca de l'Anoia, al límit amb l'Alt Camp i la Conca de Barberà. Actualment té una població de 130 habitants que viuen en les masies que hi ha disseminades per tot el municipi. Ens dirigim al castell de Miralles, que s’hi arriba en cotxe.
Aquest castell és un dels més espaiosos de l’Anoia. Va ser bastit al segle X i va pertànyer a algunes de les famílies de la noblesa catalana com els Cervelló, els Montcada o la família Miralles. Va formar part dels Castells de la Frontera per la situació estratègica que té, atès que s'alça sobre un turó des d'on es domina la Vall Alta de la riera de Miralles.
Actualment l'únic que resta del castell són quatre parets en les que es pot observar la planta rectangular del castell. A peu de turó, hi ha l’església de Santa Maria del Castell de Miralles, ben conservada, Un parell de cases, i les restes visibles del que va ser el recinte emmurallat. També hi ha les restes d’una torre, que ha sigut arranjada amb una escala i passamans, i que des del seu cim ens permet gaudir d’una excel·lent vista.










Uns panells informatius ens mostren moltes dades del recinte i unes quantes rutes que es poden fer des d’aquest punt.
Deixem el castell i ens enfilem a la serra de Miralles per un bonic sender, fins a trobar el GR-172. El GR-172 neix al refugi de la Mussara i després de passar per Reus, Tarragona, Santes Creus i el Massís de Montserrat, ressegueix les serres de Miralles i Queralt fins a Bellprat. Ara anem caminant per camins, senders i pistes forestals de bon caminar, per boscos d’alzines i algunes clapes de pi blanc, i trobem força pals indicadors que ens ajuden a seguir la ruta correcta.
Seguim la part alta de la serra de Miralles, cap a l’esquerra, fins a trobar uns senyals que ens indiquen la direcció al Grony de Miralles, i allà que ens dirigim.
En arribar a la masia enrunada de Ca la Llebre, el camí es bifurca. Anem primer cap a l’esquerra i pugem a l’Agulla grossa, que amb els seus 846 metres és una magnífica talaia des de la que veiem el castell de Miralles i una amplia panoràmica. Tornem a la cruïlla i ara anem cap a la dreta, i ens enfilem al Grony de Miralles, un 100 cims de 866 metres des del que també tenim una esplèndida vista de tot el nostre entorn: Garraf, Collserola, Montserrat, el Pirineu, Montmell.... Impressionant.










Tornem a la cruïlla i parem una estona per esmorzar i recuperar forces. Una bona opció pels més caminaires seria retrocedir i tornar al lloc on ho havia el pal indicador. Des d’allà es pot continuar resseguint la serra de Miralles i anar al castell de Queralt, un altre excel·lent mirador carregat d’història. Però penseu que això ens allargarà la ruta uns 6 km. Un cop refets, nosaltres seguim endavant per la pista per la que veníem, fins a un petit replà amb una gran torra
elèctrica i un pal indicador. Seguim un moment la pista, cap a l’esquerra, i de seguida prenem un sender que surt a la dreta. Està marcat amb pintura vermella en una pedra. Anem de baixada, per un sender molt fàcil de seguir i per un fantàstic bosc de pi blanc on encara trobem força bolets de tota classe.
Ara anem a la recerca d’un lloc espectacular:

la Balma i la Font del Balç de Fontanilles. Es tracta d’una balma de grans dimensions, on l’aigua del torrent de Fontanilles hi salta per damunt Amb un efecte encisador. A l’interior hi ha una font i les restes d’un antic safareig per recollir l’agua de la font. Aquesta balma va ser habitada des del Neolític fins l’Alta Edat Mitjana.


Fetes les fotos de rigor i embadalits amb la bellesa d’aquest racó, ja toca emprendre el camí de tornada al castell de Miralles. Ho fem per pistes forestals, en alguns punts molt enfangades i plenes de bassals per les darreres pluges, i en suau ascens.
En arribar a la Font de Can Gol, deixem la pista, travessem l’espai de la font i seguim un corriol que, en moderada pujada, ens torna al castell de Miralles, on donem per finalitzada la sortida d’avui. Una ruta molt recomanable, per gaudir d’impressionants vistes i conèixer l’historia del castell, alhora que anem passant per racons encisadors. Els camins són de molt bon fer i hi ha molts pals indicadors que ens ajuden a seguir les rutes correctes.
Aneu en compte a l’estiu, cal portar aigua, les fonts seran seques. Esperem que us hagi agradat i fins la propera.


Aquesta excursió malauradament no la podreu veure a la TV ja que per problemes tècnics amb una targeta no hem pogut muntar-la. I per tant trobareu que tampoc està contemplada a la llista de sortides i tampoc al rànquing d'excursions.