dimecres, 23 de juny de 2021

Mataró Medieval

Dissabte 17 abril 2021, Joan Ferreres. Sortida al Maresme per fer una ruta per Mataró i el seu entorn en el seu vessant més medieval.
El punt de sortida, com no podia ser d'altre mar¡nera, l'hem fet des de la platja tocant el monument que hi ha al punt de partida del GR 83, el camí del nord que ens portaria fins al Canigó. Nosaltres peró només el seguim un petit tram. Passant per la platja del Callao deixem la primera línia de mar i agafem el camí conegut com les cinc Sènies. Un espai protegit que no es pot edificar. Hi veiem camps de conreu i elements per fer-hi arribar l'aigua com un antic aqüeducte. De seguida veiem el primer objectiu de la ruta, el Turó d'Onofre Arnau. Doncs ens hi acostem. 











És una muntanya de 131 metres que també està dins la llista de 100 cims de la Feec. Abans d'arribar-hi trobem una torre, una edificació de planta rectangular que estava vinculada a la masia del mateix nom. Disposa d'un finestral gòtic i espitlleres al tercer pis. La torre ha estat restaurada recentment. Al costat hi ha les restes de la torre original que datava aproximadament del segle X. Una mica més amunt, des del cim, podem gaudir de bones vistes de Mataró i part de la costa. Seguim el camí i després de travessar per sobre la C-32 ens endinsem al barri de Mata on també hi trobem la torre medieval de can Tria de Mata. Seguint encara el GR-83 travessem una zona boscosa per arribar a Sant Miquel de Mata. Ens trobem davant una petita ermita amb absis poligonal datada del segle XV. L'entrada principal és al mur lateral dret i consta d'una porta dovellada. Assodada al mur del temple hi ha la casa de l'ermità, també coneguda com a cal Monjo. Un bon lloc per esmorzar.
 











Seguim camí amunt trobant zones amb vinyes i també oliveres i anem guanyant pel que fa a les vistes. Arribem a una altra ermita, Sant Martí de Mata. Es tracta d'una capella de l'edat mitjana que a l'època pertanyia al castell de Mataró. L'edifici és de planta rectangular i protegit per tres contraforts. La porta d'accés és de punt rodó adovellada i s'hi pot veure una finestra espitllerada.
 Ara el camí és més planer i sembla que la pujada s'acaba i ens toca tornar cap al punt de sortida passant per el repòs de Sant Bernat. Hi trobem una petita capelleta dedicada al sant. I de mica en mica anem recuperant les vistes a Mataró.











Seguim pel veïnat de Valldeix i la riera de Sant Simó. Just abans d'acabar, arribant gairebé a tocar de la platja, encara podem gaudir d'una altra ermita, la de Sant Simó. És una construcció del segle XVI que sobretot destaca per la seva façana decorada. És d'antiga tradició marinera situada a peus del Camí Ral. Avui és encara una de les de més renom en tot el litoral català pel que fa a llocs de devoció entre la gent del mar.


Doncs fins aquí aquesta ruta típica de Mataró que ens ha preparat en Joan, coneixedor del territori i de la història.

Powered by Wikiloc

divendres, 18 de juny de 2021

Gallecs

 
 
 
Sortida a la zona de Gallecs (Vallès Oriental) el passat dijous 8 d'abril de la mà del nostre company Salvador Arquer. Però qué son els Gallecs? 
És un espai rural de 733,52 hectàrees, situat a quinze quilòmetres al nord de Barcelona, que conserva els seus valors naturals i paisatgístics en un entorn altament antropitzat. La principal activitat de l’espai és l’agrícola, àmbit en el que s’està portant a terme la conversió a l’agricultura ecològica. És també, l’espai lliure referent, cultural i de lleure de les poblacions veïnes, i esdevé un pulmó verd al servei de la Regió Metropolitana de Barcelona i d’un entorn intensament urbanitzat de més de 150.000 habitants.  
 


 
 
 
 
 
 
 
 
L’agricultura constitueix la major part de l’espai, amb una superfície de 535 hectàrees que representa un 75% del territori. Les masses boscoses ocupen 160 hectàrees que en representen un 14%. La resta, la formen les edificacions, els horts recreatius, els espais verds i els més de trenta quilòmetres lineals de camins. L'espai abraça diverses poblacions: Mollet del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Palau-solità i Plegamans, Parets del Vallès, Lliçà de Vall i Montcada i Reixac.
Mollet del Vallès és la ciutat que acull més hectàrees i precisament és d'on hem sortit per fer la ruta. Després de passar el parc dels Pinetos i travessar l'autopista de seguida ens endinsem en un entorn rural i agrícola. Estem en plena primavera i s'agraeix per la vistositat de colors. Seguim el camó dels bandolers i trobem que molta gent aprofita aquest espai fer fer esport.
Deixem un moment la ruta per acostar-nos fins al parc de l'Hostal del Fum, ja en terme de Palau-solità i Plegamans.  És un recinte tancat de 35.000 m2 amb vegetació autòctona formada a base de pins, alzines, pollancres i arbres de ribera, entre els que hi creix, una gran varietat de plantes com la farigola, l'alfàbrega, el romaní i altres espècies aromàtiques pròpies de la vegetació mediterrània. Les zones arbrades s'alternen amb prats d'herba travessats per camins i un rierol que enllaça diversos estanys d'aigua. El Parc és un espai de refugi de petits mamífers i nidificació d'ocells. També hi trobem una zona de picnic. Peró la sorpresa que ens ha preparat en Salva no ens l'esperavem. I es que en el mateix parc hi trobem el Tren de Palau, una associació d'aficionats als ferrocarris que disposen d'un recorregut de 3 kilometres de vies on no hi falta cap detall. 
 


 
 
 
 
 
 
 
 
Trens, vagons, vies, estacions, etc etc en petita escala i que fins i tot s'hi pot pujar i circular-hi amb un viatge d'uns 20 minuts. Hem quedat meravellats.
Recuperem la ruta de Gallecs per acostar-nos fins a l'església de Santa Maria, novament en terrenys de Mollet del Vallès. Es tracta d'un edifici romànic tardà del segle XII, i que posteriorment va estar renovat al segle XIV. 
 
 

 
 
 
 
 
 
 

Ens endinsem ara, seguint camí, en terme de Parets del Vallès per trobar la Torre de Malla. És un edifici de planta rectangular on sobresurten dues torres de defensa, una finestra gòtica i dos portals dovellats. És un dels exemples de masia dedicada a pagès des de fa molts anys.  Actualment només es dediquen al conreu de l’horta i el cereal. Un dels últims productes incorporats va ser el calçot l’any 1995 convertint-se així en un dels primers productors del Vallès.
Durant el recorregut trobem altres masies con Can Cònsol, Can Jornet o Can Salvi entre d'altres. Coincidint amb la riera de Gallecs també trobem els aiguamolls de Can Salvi.  Disposa d'un observatori d'ocells i algun rètol informatiu.
I només ens queda tornar cap al punt de sortida desprès de veure part d'aquesta zona de Gallecs, afortunadament protegida i conservada, a tocar de la zona metropolitana.
 

dimarts, 25 de maig de 2021

Tamariu - Aiguablava

TAMARIU – AIGUABLAVA – FORNELLS – SES FELUGUES – Baix Empordà
Dimecres 31 maig 2021 (Mª Clara Martínez)

Una magnífica ruta per un tram de Camí de Ronda, des de Tamariu fins a Fornells, circular, fent la tornada per l’interior, per darrera les urbanitzacions. Iniciem el recorregut a la petita població de Tamariu, que depèn de Palafrugell. Dels tres pobles costaners de Palafrugell (Calella, Llafranc i Tamariu), aquest és el més petit i el més salvatge. Envoltat de grans boscos, amb una preciosa platja de sorra gruixuda i amb una gran oferta de serveis d’allotjament, restauració i esports nàutics, fan d’aquest poble un lloc ideal per passar uns dies de descans. El nom Tamariu prové dels arbres «tamarius» que creixen a banda i banda de la riera i dels quals encara es conserven alguns exemplars en el passeig.












Per fer el primer tram abans no arribem al camí de ronda, hem de passar per una urbanització. Un bon tip de pujar i baixar escales. Anys enrere els plans urbanístics no contemplaven la conservació d’aquests antics camins... Arribem a la costa, en aquest punt escarpada pels penya-segats de s’Ajoc i sa Bassa, i ens meravellem amb les formacions rocoses de sa Negra i es Castellets, i amb les petites cales d’aigües transparents o de tons verds i blaus. Ara sí que anem pel camí de ronda, ben cuidat i protegit amb baranes de fusta. Cal respectar les advertències de perill i no sortir del camí marcat. La costa està formada per penya-segats, illots, formacions rocoses i cales tan sols accessibles des del mar, amb una bellesa espectacular. El dia acompanya, i els colors de les aigües llueixen en tot el seu esplendor. La primera cala on podem tocar l’aigua és Aigua Xelida, de gran bellesa. Seguim endavant, i a l’alçada de la cala Ventosa, busquem un racó per esmorzar i recuperar forces.
Ja recuperats continuem per dalt dels penya-segats, passem per la cavorca de sa Roncadora, una esquerda que comunica amb el mar i que quan hi ha temporal la força de les ones hi fa pujar l’aigua amb un ronc ensordidor. Anem fent camí, albirant les cales Marquesa i Cabres, i ens dirigim al mirador d’en Gispert, amb unes espectaculars vistes de la Punta des Bisbe i la cala des Tramadiu. Sota els nostres peus es troba la cova d’en Gispert, amb una galeria rectilínia de més de cent metres de longitud, i amb una boca de cinc metres d’amplada per vuit d’alçada, accessible tan sols per mar, i que la fan ideal per un recorregut amb caiac. Deixem el mirador, desfem unes passes, i quan s’acaben les cases de la dreta veiem un sender que s’enfila de valentfins a trobar el carrer de dalt. Això ens estalvia molt camí per asfalt. Anirem seguint el carrer fins arribar a la carretera que ens porta fins la cala d’Aiguablava. 












Aquesta és una de les cales més boniques de la zona per l’espectacular combinació de colors blaus i verds, sobretot si es pot veure a primera hora del matí. I de fàcil accés, atès que es pot arribar en cotxe i hi ha bon aparcament. El camí de ronda fins a Fornells passa per uns túnels amb uns forats que ens fan de miradors, o marcs, si ens agrada fer fotos originals. A Fornells hi trobem un parell de raconades ben boniques. La platja d’en Malaret, el Port des Orats i el Club Nàutic Aiguablava, sent aquest, amb un total de seixanta-un amarratges, el més petit de Catalunya. I aquí és on iniciem el retorn a Tamariu, per interior. Creuem la urbanització fins a trobar la carretera de Begur. L’anirem seguint un tram, creuem la urbanització Aiguablava, i seguim una pista fins el mas Llord, on iniciem un sender molt ben fresat que ens enfila al cim de Ses Felugues, on gaudim d’un esplèndida panoràmica de tot l’entorn.












Baixem d’aquest rocamen en direcció Aiguablava, i prenem un bon sender en direcció a Tamariu. Una ruta farcida d’interès. Cales i racons de gran bellesa, vistes espectaculars, i un munt de curiositats. Alerta si feu aquests o d’altres camins de ronda a ple estiu! Fa molta calor i cal porta força aigua i anar ben protegits amb crema solar, gorra i ulleres de sol. 


Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera, com sempre, tot Caminant per Catalunya.
Powered by Wikiloc

divendres, 21 de maig de 2021

Pasteral i castell d'Estela

Pasteral–Castell d’Estela– Lloret Salvatge – Cova dels Xampinyons
Dijous 25 març 2021 (Mª Clara Martínez)
Una fantàstica sortida a la comarca de la Selva. A mig camí entre Amer i la Cellera, d’on sempre ha format part administrativament, el Pasteral inclou les cases de la carretera, el carrer de les Brugueres o de les Serps i diverses masies escampades pel que es coneix com el Plademunt. Nosaltres sortim de l’antiga estació de tren. 











Iniciem la caminada per la via verda en direcció a la presa del Pasteral. El pantà del Pasteral és un embassament que pertany al riu Ter, creat per una presa situada al municipi de la Cellera de Ter que pren el nom del barri del mateix nom. Juntament amb el de Sau i el de Susqueda, forma part d'un sistema de tres pantans que uneixen la comarca d'Osona amb la de la Selva. Ja a l’altra banda del riu, ens dirigim a can Gallissà. Aquesta masia, és molt antiga, i l’edifici actual presenta una estructura d'edificacions superposades i annexes, fruit de diverses reformes i ampliacions. Està format per varis espais (zona d'habitatge, magatzems i pallers, l'antiga era de batre, les corts pel bestiar i les dependències de treball) adossats o pròxims entre ells.












Seguim per la pista que passa pel costat de la casa, fins a trobar un sender, a mà dreta i amb marques liles, que comença a enfilar-se muntanya amunt. Anirem carenant tot el Serrat de les Saleres Velles. A partir d’aquí, fins el collet de les Sorres, serà tot pujada. La part més dura és fins arribar a les restes del castell d’Estela, documentat ja l’any 1080. Actualment solament hi ha diverses estructures i terrasses de pedra, però no sembla que fos un castell massa gran, sinó un castell roquer, un seguit de punts de vigilància, ja que la seva ubicació es troba en un punt estratègic per a controlar diversos punts. La serra de les Saleres Velles separa la conca del Ter i la vall del riu Brugent. Si be les restes són escasses, les vistes són una autèntica meravella. Seguim carenant i uns metres més amunt trobem les restes de la Torre de Sant Silvestre, de la que també en queda poc més que la seva base. El desnivell es suavitza una mica, i no tardem en arribar a l’Esquerda de l’Infern, que coincideix amb la falla Amer-Brugent. És una gran esquerda a la roca que ens permet entrar al seu interior. El dia 15 de març de 1427, la vila d’Amer va quedar destruïda per un dels moviments sísmics més forts de la història de Catalunya, i sembla ser que uns dies després es van veure grans fumeroles i llengües de foc de color blau en aquesta zona de la muntanya, fenomen que podria anar associat al moviment sísmic. Vist aquest lloc, reprenem el nostre camí, amb desnivell més moderat i millor sender, fins el collet de les Sorres, on hi ha un encreuament de camins. Prenem direcció a Lloret Salvatge. El descens es fa ràpid, entre alzines i roques cobertes de molsa, i en pocs minuts ja som a l’ermita de Sant Agustí de Lloret Salvatge. Lloret Salvatge va ser un nucli de població medieval i Sant Agustí l’antiga parròquia vinculada al monestir d’Amer. Al voltant de l’ermita hi ha algunes masies com Can Sitges, Can Puig, La Gultresa o Can Roure. Està situat arran del riu Ter al seu pas per la vall de Susqueda però encara dins el terme municipal d’Amer. 











Encara ens queden forces per anar a veure una curiositat: la mina dels xampinyons. Cal creuar el Ter pel pont de la Casanova, girar a l’esquerra i seguir el sender. Millor amb GPS... L'enginyer i arquitecte Pere Garcia Fària la va fer construir a principis del segle XX per explotació i aprofitament hidroelèctric. Més tard, en ser abandonat el projecte, es va fer servir per a cultivar-hi xampinyons. Comença amb una forta rampa, de més de cent metres, en forta pujada, vins que es fa pla i hi trobem una mena de sala molt alta, amb petites estalactites, i on comença el tram que va ser habilitat pels xampinyons. Cal portar bona llum i anar amb compte. Hi ha cables, ferralla i forats al terra... La mina te un recorregut d'aproximadament un quilòmetre i es pot caminar ben dret. Alerta claustrofòbics!!
Per tornar als cotxes, desfem el camí fins a creuar el riu i seguim la carretera fins l’estació de tren del Pasteral. 


Sortida molt atractiva i vistosa, de caràcter moderat pel seu desnivell i que esperem que us hagi agradat. Us esperem a la propera.


Powered by Wikiloc

dimecres, 19 de maig de 2021

Cementiris de Barcelona

Nova excursió a Barcelona amb l'Antoni Llagostera el passat dijous 18 de març de 2021. Una sortida urbana plena d’al·licient malgrat que el tema funerari ens pugui semblar estrany o gens agradable. Visitarem alguns dels espais funeraris històrics de Barcelona, alguns dels més monumentalitzats i espectaculars. Visitarem una seguit de llocs de Barcelona, tots a la part baixa de la ciutat, relacionats amb el fet funerari, l’enterrament de les persones una vegada mort, com es costum a la nostra tradició cristiana.  Començant des le la plaça de Catalunya iniciem la ruta direcció la plaça Villa de Madrid on ja hi trobem una via sepulcral, una necròpolis romana.  És dels segles I a III i tot i que queda a un nivell inferior al de la plaça, la urbanització permet que es vegi el jaciment des del carrer. Entre els segles primer i tercer, la llei romana prohibia els enterraments dins de la ciutat i per això les àrees funeràries se situaven a fora, al llarg dels camins que en sortien, començant a tocar mateix de les muralles. A banda i banda s'hi troben les sepultures en fileres però sense una disposició regular, i amb la necròpolis delimitada amb una tanca pel costat exterior. S'hi han identificat 85 sepultures de diferents tipus.

Ens endinsem a la part antica de Barcelona, dins l'antic recinte emmurallat de Barcino o començem a trobar indrets interessants. Passem a  tocar del Mont Tàber (16m. alt) en ple barri gòtic. I seguim per la plaça Sant Jaume i seguint trobem la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor.  La construcció de l'església gòtica que podem veure actualment va començar l'1 de febrer de 1342 i es va allargar fins al 1574, l'últim dels grans temples gòtics de Barcelona. Es construí sobre l'antiga església romànica i el solar de l'antiga capella de Sant Celoni. Seguim travessant la Via Laietana i pel carrer dels Ambaixadors fins a la plaça de Santa Maria del Mar on hi ha el monument homònim. Durant els seus gairebé set segles d'història, els murs de Santa Maria del Mar han estat testimoni d'alguns dels episodis històrics més importants de Barcelona i ens mostren, a través del seu explendor gòtic, la prosperitat que la ciutat va viure en temps passats.

Durant l'edat mitjana hi havia un parell de cemetiris davan i a un lateral de la basílica. A prop hi ha el Fossar de les Moreres que és actualment una plaça de la ciutat de Barcelona on hi ha un memorial de guerra pels morts que hi va haver en el Setge de Barcelona (1713-11 de setembre de 1714), en el marc de la Guerra de Successió Espanyola. Es va triar aquest lloc per al memorial de guerra perquè s'hi trobaven dos històrics cementiris adjacents a la basílica de Santa Maria del Mar, la catedral del mar, i que durant el setge esdevingué fossa comuna on foren soterrats molts dels defensors de la ciutat. Passant pel passeig Circumvalació, veiem el Baluard de Migdia, una construcció del segle XVI, un dels onze baluards que tingué la muralla medieval i moderna de Barcelona fins que el conjunt de les muralles de la ciutat fou enderrocat al segle XIX. Barcelona quedà protegida per onze baluards. Un baluard és un reducte fortificat que es projecta cap a l'exterior del cos principal d'una fortalesa o ciutat fortificada i està situat generalment en els cantons dels murs anomenats murs de cortina; té com a funció principal esdevenir punt fort de la defensa contra l'assalt de tropes enemigues. Deixem la part més antiga de la ciutat i ens dirigim cap al cementiri de Poblenou situat al barri del mateix nom de la ciutat de Barcelona.












Ubicat al districte de Sant Martí, es coneix també com a cementiri de l'Est pel nom oficial que va tenir durant molts anys i com a Cementiri Vell, per oposició al Cementiri Nou que és el de Montjuïc. També fou citat, durant els seus primers temps com a Cementiri General. És un disseny d'estil neoclàssic amb una distribució ordenada i simètrica, reflectint els gustos estètics de l'època, però incloent algunes referències a l'antic Egipte, com un disc solar a la façana de la capella o el remat en forma de piràmide a l'entrada. L’arquitecte Antoni Ginesi es va inspirar en els cementiris de tipus mediterrani com el construït a Pisa a finals del segle XVIII. El monument central és un mausoleu dedicat a la memòria de les víctimes de l'epidèmia de febre groga de 1821 que va causar més de 6.000 morts a Barcelona. l cementiri de Poblenou ha esdevingut un símbol de la Barcelona moderna i en ell hi reposen catalans il·lustres com el mateix Antonio Ginesi, Narcís Monturiol, Josep Anselm Clavé, Valentí Almirall, Narcís Oller, Frederic Soler "Pitarra&quot" Lola Anglada, Mary Santpere o el marquès de Vilallonga. Amb la inauguració del Cementiri de Montjuïc l'any 1883 el Cementiri de Poblenou perdé importància, fins a arribar a la decadència total del segle xx. 



I ens falta per visitar el darrer dels grans cementiris històrics de la ciutat, el de Montjuïc. Avui hi ha dos cementiris més nous, que ofereixen aquesta serveis imprescindible, el de  de Collserola o Cementiri del Nord, el més modern i extens dels cementiris de Barcelona, tot i estar ubicat als municipis de Montcada i Reixac
i Cardanyola (Vallès Occidental). També existeix el cementiri metropolità de Roques Blanques, situat a El Papiol, també a la serra de Collserola, inaugurat el 1984. L'any 1890 es van construir 6.000 hipogeus i 70 panteons; actualment té 152.327 sepultures. Es va crear arran de la gran expansió demogràfica i de la pujada econòmica que va experimentar la ciutat de Barcelona en la primera meitat del segle XIX. El cementiri de Poblenou resultava, clarament, insuficient i el fet que es trobés en una zona de gran desenvolupament urbanístic no va impedir l'ampliació. El cementiri entra dins de la tipologia de jardí anglès, amb camins sinuosos, una situació pintoresca, unes boniques perspectives i un bon emplaçament de sepultures. Té una superfície d'uns 567.934 metres quadrats. Va ser inaugurat el 17 de març de 1883. Per l'època en què va ser projectat i construït, el cementiri acollí l'arquitectura del modernisme dins l'art funerari.
S'hi poden trobar bellíssimes i interessants escultures, gravats i treballs en pedra i ferro en làpides, panteons i grups arquitectònics.  Dins el recinte hi ha diferents jaciments de diferents èpoques: bronze, ibèric, romà i medieval. Al llarg de la seva història el cementiri ha acollit personatges cèlebres de tota mena: polítics, literats, actors, personatges de societat, esportistes, criminals, artistes, arquitectes, eminències, que formen part ja de la memòria de Barcelona i de Catalunya. 











Abans de tancar la excursió, també visitem l'espai del Fossar de la Pedrera, dins del mateix cementiri. Fou utilitzat de tomba comuna per a 4.000 víctimes de la repressió franquista. Des de 1985 hi reposen les restes mortals de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya durant la guerra civil espanyola i executat pel règim de Franco el 15 d'octubre de 1940 després d'un judici sumaríssim. Cada 15 d'octubre les autoritats polítiques i la societat civil catalana realitzen una ofrena floral en memòria del president.
Una ruta diferent però molt interessant i amb molta història que us aconsellem fer algún dia.