diumenge, 20 de setembre de 2020

Serra de Montgrony

Dijous 16 de juliol de 2020 - Antoni Llagostera
Clàssica sortida de l'excursionisme a la comarca del Ripollès al cim del Costa Pubilla. La Serra de Montgrony és una carena muntanyosa situada a cavall de les comarques del Berguedà i del Ripollès. L'elevació màxima corresponen a La Creueta (2.066 m alt), el pic més occidental. 
 

El principals cims son d’est a oest: La Berruga (1.786 m alt), la Covil (2.002 m alt)), Costa Pubilla o cim de Pla de Pujalts (2.056 m alt), Puig de Coma Ermada (2.000 m alt), Tossal de Meians (2.051 m alt), L’Emperadora (1.962 m alt), Pedra Picada (2.010 m alt), Serrat del Paravent (1.911 m alt), Cap dels Plans del Ginebrar (1.901 m alt), La Moixera (1.996 m alt), Pica Roja (2.032 m alt) i cim de la Creueta (2.066 m alt). Nosaltres però només n'hem fet un parell. El Costa Pubilla tot i no és el més alt de la carena, és el més concorregut. S'hi pot pujar des de diferents llocs. Nosaltres ho fem des de la pista que surt abans d'arribar al Santuari de Montgrony, i que va cap a les Viles Xiques, Viles Grosses i Meians, que també és el GR 3.
No cal arribar a les Viles Xiques pro, ja que una pista ens acosta, ja a peu, al pla de l'Ordi i tot seguit al pla Amorriador, lloc tradicional de pastura estival. A mida que anem pujant les vistes ens van acompanyant, el Cadí i el Pedraforca per exemple. Al final de la pista trobem la font del Ca o dels Ocells, que encara es assenyalada al plànol d’Alpina de 1971, amb una important surgència avui; junt amb la font de la Roca, molt més al costat del coll de Coma Ermada, molt ben apariada amb dues basses rodones. Continua un corriol que es portarà fins el coll de Coma Ermada (1.876 m alt), passant per la font del Roc, que està en una estat bastant lamentable i que caldria endreçar.
 
 


 
 
 
 
 
 
 
Continuant un corriol ens acosta fins al coll de Coma Ermada on ja s'ens obren les vistes a l'altre cantó. Les Valls del Rigat, de Ribes i els cims de l'alt Ripollès. Ara ens cal assolir el cim de l’excursió d’avui, el Costa Pubilla o cim de Pla de Pujalts (2.056 m alt). Ho farem per la costeruda carena. El cim del Costa Pubilla (2.056 m alt) és en el límit entre Planoles i Gombrèn. Sota del cim i en una relativa extensió fins el cim de Coma Ermada (2.000 m alt), s’estén el Pla de Pujalts. Per aixó aquest doble nom del cim que sobretot utilitzen els veïns de Gombrèn que no l'anomenen Costa Pubilla.
 


 
 
 
 
 
 
 
 
 
Tot seguit ens cal fer un baixa i puja seguint la carena per arribar al segon cim d'avui, el Tossal de Maians (sols cinc metres més baix que Costa Pubilla), passem del municipi de Planoles, al de Toses, sempre caminant pel terme de Gombrèn. Al Tossals de Meians, algú ha col·locat un cartell que indica Roc dels Llamps. Incorrrecte. El Roc dels Llamps és una mica més avall, a la carena que porta al Coll de la Bona. No cal dir que les vistes continuen essent fantàstiques. I ara toca la baixada seguint de nou la carena i de seguida ens trobem el Roc dels Llamps (2.049 m alt), on hi ha un amagat búnquer que forma part de la anomenada Línia defensiva franquista P o Pirineus. Té una vista panoràmica des de la Collada de Tosses fins a Sant Antoni de Ribes. I de nou carena avall en direcció al  coll de la Bona on ens trobem en un trifini, l’indret on es toquen els termes municipals de Gombrèn, Toses i Castellar de n’Hug. Pel coll de la Bona passava un dels principals ramals del camí ramader del Lluçanès al Ripollès, un camí molt adequat per les ovelles, que gaudien d’aquest espai ple d’herba fins arribar al Pla d’Anyella, pla de Rus o altres espais de pastura estival.


 


 
 
 
 
 
 
Deixem la carena i trenquem a l'esquerra per continuar baixant i anar a buscar la pista del GR-3. Ens trobem amb les Fontetes de Maians, un conjunt de surgències d'aigua i que suposen un punt d'aigua pel bestiar que pastura en aquests indrets.
En aquest punt neix el riu Arija, un afluent del Llobregat on s'hi incorpora a l'alçada de la Pobla de Lillet. Per determinar el naixement dels rius hi ha la norma que sigui cercat el lloc més allunyat de la seva desembocadura i el situat més amunt. Si fèsim cas d’aquesta norma, el riu Llobregat naixeria a les Fontetes de Meians (aprox. 1750 m alt) i no a les famoses fonts del Llobregat (1.284 m alt), a Castellar de n’Hug. Tot baixant podem veure vistes de can Torras, la primera casa del municipi de Castellar de n’Hug, situada abans de Sant Joan de Cornudell; i de Meians, la darrera del Ripollès. Per escurçar el recorregut,hem deixat la pista que baixa de les Fontetes de Meians, per anar cap la jaça de l’Avet, que està situada sobre la casa de Viles Grosses. I un cop a la pista només cal fer que seguir-la i amb poc més d'un kilòmetre ja ens trobem amb el cotxe. I si es té temps és molt recomanable visitar el Santuari de Montgrony, un indret espectacular on també hi ha servei de restauració.

dijous, 17 de setembre de 2020

Font-Romeu

Dissabte 18 de juliol 2020 - Mª Clara Martínez
Una sortida espectacular, recorrent els punts més importants de l’estació d’esquí de Font-romeu. A tan sols 10 km de la frontera espanyola es troba l'assolellada estació de neu de Font-Romeu. Espais panoràmics combinen perfectament amb unes instal·lacions que s'adapten a tots els gustos i nivells.


Són 43 kilòmetres esquiables, amb 41 pistes i 23 remuntadors situats entre 1.650 m i els 2.250 m d'altitud, envoltada de boscos i d'un poble amb 2.000 habitants. És una estació autèntica i esportiva que entusiasmarà als enamorats de la naturalesa i, per descomptat, a les famílies. Amb 111 quilòmetres de pistes i senderes traçades i abalisades, l'estació de Font-Romeu Pyrénées 2000 ofereix un vast espai per a la pràctica de l'esquí nòrdic. 22 diferents circuits (7 verds, 10 blaus i 5 vermells) distribuïts entre el Pla de la Calma i el bosc dels Estanyols.
Des de la població de Font-romeu, ens dirigim a la zona de Les Airelles, a les pistes d’esquí, on hi ha una bona zona d’aparcament. A dalt de tot de l’aparcament hi trobem un tancat amb gossos, que a l’hivern arrosseguen els trineus, i una hípica. Allà mateix iniciem la ruta, cap a la dreta, en suau pujada, fins assolir el cim de La Gallinera. La Gallinera és una muntanya de 2.126,5 metres d’altitud. És un lloc molt reconegut i visitat per tota mena de practicants dels esports de muntanya i d'hivern, perquè és un dels nuclis de concentració de pistes d'esquí del terme, així com lloc de pas de moltes rutes excursionistes a peu o amb raquetes de neu. A més, hi puja una pista de muntanya des de les Airelles i el Coll del Pam. Estan treballant. Durant l’època d’estiu han de posar a punt totes les infraestructures per la campanya d’hivern.
Aquí tenim el primer tast de les fantàstiques vistes que tindrem avui. Deixem enrere aquest cim i en dirigim a la zona de La Calma. Aquí ens sorprèn un gran moviment de gent, però té la seva explicació. Els telecadires estan en marxa, i aquesta és la millor manera de treure tot el profit d’aquesta estació d’esquí. Si pugem fins aquí amb telecadira, podem fer gran quantitat de rutes per aquest entorn, o podem agafar l’altre telecadira i baixar fins Les Bulloses, amb una inacabable varietat de rutes i pics per fer a la zona, com el Carlit.



Des del cim del Roc de La Calma (2.213 metres) hi ha molt bones vistes de La Cerdanya. Al seu voltant, unes taules amb bancs que ens convides a fer una aturada per esmorzar i recuperar forces.Amb la panxa plena i moltes ganes de seguir gaudint, posem rumb al refugi guardat de La Calma. Al llarg del camí trobarem diversos miradors on quedarem bocabadats amb esplèndides vistes a Les Bulloses i els altius pics que les envolten: Carlit i tota la seva carena, Peric i petit Peric... Impressionant.



Al refugi de La Calma també hi trobem molta gent. És fora de dina, i el menjar que veiem passar cap a les taules té molt bona pinta. Fa calor i no ens podem resistir a una cervesa ben fresca... Tornem a reprendre la marxa. Ens queda fer el cim del Pic dels Moros, i cap allà que ens encaminem. Anem gaudint de la bellesa de la Cerdanya: petits bosquets, prats verds i ramats de bestiar, vaques i cavalls.
La pujada al Pic dels Moros també és molt fàcil, per pista forestal i amb suau desnivell. Des del cim (2.138 metres) tenim una esplèndida vista de La Cerdanya i les muntanyes que l’envolten. Des del Cadí fins el Canigó (Penyes Altes amb el Pedraforca traient el nas al seu darrera), muntanyes de Núria i capçalera del Freser...) I també gaudim de la vista de la vall de la Cerdanya, amb tots els petits pobles als nostres peus, com Font-romeu, amb el seu antic Gran Hotel, enlairat al cim d’un turó.




Un cop vist l’entorn i fetes les fotos de rigor, iniciem el retorn ja cap els cotxes. Per pista forestal i sense cap mena de complicació. Abans d’arribar, encara ens queda un punt interessant per aturar-nos i comentar. El refugi lliures dels Llobins. En perfecte estat i molt net, capacitat per a quatre persones, taula, estufa de llenya i molta llenya. Val la pena que quan fem us d’aquestes instal·lacions les deixem sempre millor del que les hem trobat....
I ara sí, una suau caminadeta més i en un parell de km ja som de tornada als cotxes. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera, com sempre, tot Caminant per Catalunya-

diumenge, 13 de setembre de 2020

Daió -Cremal

Dimecres 8 juliol 2020 (Antoni Llagostera)
Excusió a la comarca del Ripollès en terme municipal de Queralbs per una ruta poc coneguda. Ens situem a la Central de Daió, indret conegut com a punt de sortida del camí cap a Coma de Vaca seguint les gorgues del Freser. I on hi trobem un parell d'edificis, un conjunt formidable d’arqueologia industrial, que encara funciona, era formada per un seguit de centrals hidroelèctriques en cadena: Freser superior, Freser inferior, Daió, la Farga, el Molí i Rialb. Avui les primeres centrals formen un sol cos, amb major producció que anteriorment. La central hidroelèctrica de Daió va ser construïda el 1907 i fou la primera de totes les centrals hidroelèctriques del riu Freser. Va ser la primera central hidroelèctrica de Catalunya destinada a dur força elèctrica a llarga distància, en aquest cas a la ciutat de Vic, a uns 60 quilòmetres. 



Fet aquest apunt agafem un camí que surt just a l'esquerra de l'edifici més gran i seguiex les gorgues de Núria que en aquest punt s'ajunten amb el Freser. El camí té algun tram difícil on per superar el desnivell hi trobem alguns passos equipats amb taulons, cables, platines, grapes i graons metàl·lics, cordes, etc., sempre ben aprop del riu i contemplant els bonics saltants d’aigua. 
















Es tracta de pujar els 314 metres d’alçada que hi ha entre la central de Daió de Baix (1.181 m alt) i el pont de Cremal (1.495 m alt). Passem pel Prat Bac i el prat d’en Gotilla. Finalment s'enllaça amb el camí de Núria i tot seguit s'arriba al Pont de Cremal.
 


Estem davant un característic pont amb un arc de mig punt, molt freqüent a la zona, on tenim diferents exemples de pont d’aquesta tipus. Segur que té origen medieval, encara que reconstruït diferents vegades, per les avingudes del riu Núria, que poden ser molt potents. Està situat al bell mig de les gorges de Núria, excavades pel riu. El camí de Queralbs a Núria és el camí de romiatge de Núria més tradicional i probablement un dels itineraris de muntanya més característics de Catalunya i del Pirineu. En sentit ascendent o bé de baixada, és una magnífica oportunitat per a conjugar esport, tradició i natura. Nosaltres però no el seguim ja que trenquem cap a l'esquerra anant a buscar les roques de Totlomón, per la part suerior de la tartera de les Rates que abans hem passat per sota a tocar de l'aigua.



Trobem ben bé davant la central de Daió de Dalt que actualment només recull l'aigua i la baixa cap a Daió de Baix per un impressionant tub. Nosaltres baixem per les marrades de Totlomón i precisament anem trobant aquest tub. Per fer funcionar la central de Daió, amb els canals que subministren aigua a la central que provenen del riu Núria i del Freser, fou necessari fer unes importants obres de canalització (atravessant troços de muntanya rocosa) de l’aigua dels rius Fontalba, Núria i Freser, una obra d’enginyeria impressionant, amb unes obres de gran dificultat i qualitat, que tenen una gran rellevància.





 






Un cop som al punt de sortida i com que és una excursió relativament curta, podem acostar-nos fins al Salt del Sastre. En aquest cas si que seguim el camí que segueix les gorgues del Freser i que ens porta cap a Coma de Vaca. Pro amb uns 20 minuts de trajecte ja arribem al salt, una castada de 14 metres d'alçada en un racó màgic, una mica apartat del camí. Una ruta molt entretinguda on hem descoberts racons potser no tant transitats però de gran bellesa.
 

dijous, 27 d’agost de 2020

Vall de Ransol

ESTANYS DE RANSOL, PIC DE LA SERRERA – REFUGI COM DE JAN
Mª Clara Martínez, dissabte 4 juliol 2020) 
Magnífica caminada per la vall de Ransol, a Andorra. En aquesta caminada el desnivell és força acusat, però els camins són fresats i de bon caminar. Les vistes i l’entorn, magnífics!!! Arribem al petit nucli de Ransol i seguim la carretera que ens porta a la Coma de Ransol, on aparquem els cotxes. Sembla ser que el temps ens serà favorable. Ni massa fred ni massa calor, i el cel ben net. Allà mateix, a l’aparcament, trobem rètols que ens indiquen el camí cap al Pic de la Serrera i comencem a pujar camí amunt. El sender està ben marcat i està molt ben fresat. Seguim el riu dels Méners a contra-corrent, cosa que ens permet gaudir de tota la bellesa dels molts saltants d’aigua que anem trobant.
 

 
 
 
 
 
 
 
 

Arribem al primer estany, l’Estany Petit de Ransol. El darrer tram de camí per arribar-hi és força dret i ens fa esbufegar, però la bellesa de l’indret ens fa oblidar el patiment. Seguim amunt, superant un altre tram de camí en forta pujada, fins arribar a l’Estany Gran de Ransol. Un bon lloc per aturar-nos a esmorzar i embadalir-nos amb el paisatge. Estem envoltats d’altes muntanyes que formen circs glacials i que encara conserven congestes de neu del passat hivern i estanys de intensos colors, tot plegat formant la capçalera de la Vall de Ransol.
Després d’esmorzar iniciem un tram de camí que serà un anar fins el cim de la Serrera, i tornar pel mateix camí fins on estem ara.
Aquest és el tram de camí que fa més pujada, però de molt bon fer, sense cap complicació. El primer que trobem és una barraca de pedra, la Barraca dels Miners, que havia sigut utilitzada pels miners que treballaven es aquesta vall extraient mineral de ferro de les mines que hi havia en aquest entorn. Entre els segles XVII i XIX, l’extracció de ferro, era una activitat molt comú per tot el Pirineu. En aquestes mines, tots els treballadors venien de l’Arieja, i treballaven des de mig maig fins a mig agost. Ara, les boques de les mines estan tapades i no s’hi pot entrar, pel perill d'ensorrament de les seves galeries. Tan sols es pot entrar en aquesta barraca, que fins i tot, en cas de necessitat, ens podria servir com aixopluc o refugi lliure.
 

 
 
 
 
 
 
 
 

 
Seguim pujant, i arribem a la collada de Meners, on podem gaudir d’una impressionant vista de tota la Vall de Ransol, i per l’altre banda, del Parc Natural de la Vall de Sorteny. Ja falta poc per arribar dalt, uns 700 metres en forta pujada i arribem al cim del Pic de la Serrera, de 2.915 metres. Aquest és un del 6 cims que superen els 2.900 metres i que es troben en la frontera entre Andorra i França.
Les vistes des del cim són espectaculars. l'Aneto, Besiberri, Perdiguero, Roca-Entravessada, Coma-Pedrosa, el Tarter, Grau-roig, el Port d’Envalira, la Pica d’Estats..... Podríem estar hores, anomenant-los... 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Però toca baixar, fins l’estany Gran de Ransol, i allà prendre el sender marcat amb taronja i vermell. És el GRP, Gran recorregut País, que amb 120 kilòmetres de recorregut, dona una volta sencera a tot el principat. Un altre estany de gran bellesa és l’Estany Mort, que queda amagat del camí, en un magnífic circ glacial entre el Pic de l’Estany Mort i el Pic de Meners. El paisatge per aquesta zona és magnífic. Les muntanyes cobertes de prats, excepte la part rocallosa més alta, els nombrosos rierols i estanys de sorprenents colors, les congestes de neu que queden encara en alguns racons...
La baixada transcorre per un sender força pedregós, amb un bon desnivell, fins al refugi lliure de Com de Jan. És obert i ben cuidat, a punt per fer-lo servir. I ja tan sols ens queden dos kilòmetres de baixada, per un bonic sender, per arribar de tornada als cotxes. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.
 
 

Llordà - Siall

LLORDÀ – MARE DE DÉU DE LA POSA – SIALL- CASTELL DE LLORDÀ
Mª Clara Martínez (dissabte, 27 juny 2020)
Una magnífica sortida, amb molts al·licients i vistes espectaculars. Som a la comarca del Pallars Jussà, al petit nucli de Llordà. Aquest és un petit llogarret del terme municipal d’Isona i Conca Dellà, a uns tres km de la seva capital, Isona.
Llordà es troba en un lamentable estat d’abandó. La majoria de les cases estan mig ensorrades, tan sols en sobreviuen un parell o tres d’habitades, o com a segona residència. La Guerra Civil espanyola va fer estralls en aquesta zona. L’església està dedicada a Santa Maria, i podem observar que, en lloc de campana, hi ha un obús.

                                                          

Travessem el poble i de seguida comencem a trobar els primers indicadors cap a la Mare de Déu de la Posa. El camí és molt fàcil de seguir i està marcat amb pintura groga i amb postes indicadors a les cruïlles. Travessem algun torrent i rierol i, just abans del santuari, hi ha el Parc Cretaci de la Posa. Aquest és un dels molts jaciments d’icnites, ous o restes de dinosaures que podem trobar per la zona de la Conca Dellà. En aquest cas es tracta d’un estrat de roca sedimentaria on hi ha tot un seguit de petits clots. En un principi es va pensar que eren petges de dinosaure, però estudis posteriors han arribat a la conclusió que aquesta roca era un fons marí fa més de 100 milions anys, i que van ser les rajades buscant menjar les qui els van fer.



Una mica més endavant trobem el Santuari de la Mare de Déu de la Posa. Un lloc elevat i molt ampli, amb zona de pic-nic, que aprofitem per esmorzar i recuperar forces. En aquesta església es veneren les imatges de la Verge de La Posa, Sant Sebastià i Sant Roc. Aquí s'hi celebren els aplecs populars de Sant Sebastià i el de dilluns de Pasqua Florida. Adossada al temple hi havia la casa dels masovers que conreaven aquestes terres i que va desaparèixer amb motiu dels bombardejos que patí la zona durant a guerra civil. Després de refer-nos amb l’esmorzar i gaudir amb les esplèndides vistes que s’obren als nostres ulls, seguim caminant i arribem a una zona amb trinxeres, un búnquer i una cova o amagatall, tot plegat testimoni dels enfrontaments del Front del Pallars. L'itinerari recorre les restes bèl·liques del front republicà de la Posa. Un cop establert el front del Pallars a partir de l’abril de 1938, aquesta línia de front, situada al voltant de l’ermita de la Mare de Déu de la Posa, permetia controlar un ampli espai i evitar l’avanç de les tropes franquistes. A partir d’aquí iniciem un bonic sender per zona obaga, amb una bonica pineda, fins arribar a Siall. Siall és un altre petit nucli amb la majoria de cases mig ensorrades i tan sols un parell d’elles restaurades i habitades. 



Ara toca començar el camí de baixada, per sender i després per pista forestal, en direcció al castell de Llordà. Es troba enlairat en un turó, a sobre del poble de Llordà. Es tracta d'un espai fortificat del segle XI. És un dels millors exemples d'arquitectura no estrictament militar, sinó de caire residencial, més importants d'època alt- medieval conservats a Catalunya. Aquest edifici va ser construït per Arnau Mir de Tost, una de les figures més importants dins de la política d'expansió feudal. Mà dreta del compte d’Urgell, va conquistar el Pallars Jussà als sarraïns i es va encarregar de la seva repoblació. Consta de dos recintes: l'inferior conté l'església de Sant Sadurní i la canònica, així com el que devia haver estat l'antic poble; el superior constitueix el veritable castell, aquí es localitza el palau residencial, l'edifici noble al punt més elevat i les estances del servei o de la tropa en un nivell més baix. En aquests moments aquest conjunt està sent objecte de restauració i consolidació arquitectònica, així com d'excavacions arqueològiques que aniran aportant més dades al respecte. 



I ja tan sols ens queda seguir la pista asfaltada que ens portarà de retorn al nucli de Llordà, on hi tenim els cotxes, donant per finalitzada la sortida d’avui.
Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.