Sant Romà de Sau - Sant Llorenç del Munt

Nova sortida aquest passat dissabte per la comarca d'Osona, per continuar el recorregut per el GR-II fent ja la desena etapa que ens acosta al punt final d'Aiguafreda. En aquest cas hem fet 12 kilòmetres des de Sant Romà de Sau fins a Sant Llorenç del Munt. Després de tornar a gaudir de la vista del pantà de Sau hem començat a caminar passant per algunes cases de pagès com el Francès, les Tallades o la Coromina, hem anat seguint el camí que travessa vàries vegades la carretera fins arribar a la primera parada, on hem esmorzat, el bonic poble de Vilanova de Sau amb poc més de 200 habitants respira tranquilitat a tots els seus racons, envoltat de natura. Destaca l'església romànica de Santa Maria del S XI i el seu carrer Major.

El nostre proper objectiu, la Mare de Déu dels Cingles, i ho fem enfilant un sender que supera gairebé 300 metres de desnivell fins arribar a la carena on seguim una pista fins a trobar la Mare de Déu on les vistes ja son espectaculars. Aquest indret també és conegut com el Salt de la Minyona Diu la llegenda que la Minyona dels Munts era molt devota i no faltava cap diumenge a missa. Un dia que se li havia fet tard, quan encara estava dalt la cinglera, va escoltar que ja tocaven les campanes per començar la missa. Com que no volia arribar tard de cap manera, va saltar cingle avall sense pensar en l'alçada que hi havia. Miraculosament no li va passar res i va poder arribar a missa just a temps. Pocs dies després, va necessitar tornar a baixar al poble i va pensar que per estalviar-se temps i camí podia tornar a repetir el salt. Però aquesta segona vegada el miracle no es va produir i la pobra minyona va tenir un accident molt greu que li va costar la vida. Des de llavors aquell indret va començar a dir-se el salt de la Minyona, i ningú més ha tornat a intentar saltar.

Nosaltres però, tornem enrere per recuperar la pista i començar a baixar fins a trobar la carretera i llavors per una altra pista arribar a Sant Llorenç del Munt, era un castell al segle IX que es va transformar en monestir agustinià durant l’edat mitjana. Ara de propietat privada, i s'hi han fet importants obres de restauració. Nosaltres ja vàrem tenir la òportunitat de visitar-ho també amb en Toni Vilaró quan feiem programes del Caminant per Osona. Una bona sortida doncs per anar acabant aquest GR II. Suposo que amb un parell o 3 etapes més arribarem a Aiguafreda. Avui ens ha plogut una miqueta, 4 gotes que no ens han molestat, però si que la boira i la calitja ens han privat de bones vistes. I com que ens han fallat les Mascarella, hem tingut doble racció de coca del Caminant.

El Taga des de Puigsac (Pardines)

Escriu: Antoni Llagostera. Fotos: Ramon Busquets

El passat dissabte, dia 11 de febrer de 2012, varem pujar al Taga des de Puigsac, a Pardines. Feia una dia molt fred, però aquesta situació va venir contraposada per un cel blau, sense cap núvol i amb vistes esplèndides. A les vuit del matí, amb un ambient gèlid, on tota superfície d’aigua era un vidre, varem anar fent pujada. El desnivell a salvar era respectable: 745 m. La pujada fou èpica, no sols per les dificultats de fer anar el pit i les cames. Una vent gèlid feia que la sensació de fredor, a estones, augmentava d’una manera considerable. Aquesta excursió del Caminant fou programada coincidint amb el fet que un grup nombrós de gent del CAM de Parets volien fer en aquesta costat nord del Taga proves i aprenentatge de progressió sobre neu dura en terreny d’inclinació moderada, pràctiques grampons, piolet i auto detenció i de progressió en cordada. Una part important d’aquestes pràctiques foren impossibles ja que les clapetes de neu no permetien fer-ho, però si que fou una bona pràctica de resistència al fred gèlid i paralitzador.

L’equip del Caminant va pujar pel costat del coll de Bac, per Coma Ermada i el Solei de la Caritat, ascendit molt directa cap a la creu del Taga. Havent sortit a les vuit, a les 10 i quart ja erem dalt del cim. L’esmorzar, sempre generós, calgué fer-ho en condicions de fred gens agradables i el que va agradar més fou el café i els esperits. Calia calentar-se! La baixada fou per la carena del coll de Comallonga i cap la Portella d’Ogassa. Quan ja baixàvem varem trobar el grup, especialment nombrós, de Parets del Vallès. Marxarem cap el pla de la Llagona, on sols hi havia restes dels estanyols que a vegades s’hi formen. La baixada fou en direcció a l’estany de Can Roca, que calgué cercar amb delit. L’espectacularitat de l’estany de Can Roca i del pou de glaç que hi ha en el seu costat est, va recompensar la recerca. L’estany era totalment gelat i els més valerosos el varen travessar caminant.

Una excursió que va permetre albirar d’una manera esplèndida les zones de pastura estival del nord del Taga i del Puig Estela, especialment el plans de Sinan i, en el llunyania, l’Orri vell. En aquesta ocasió va demanar d’acompanyar-nos l’Adrià, que té casa a Ribes. I ens va prometre que la seva companya potser vindrà en alguna excursió. Com que no anem pas sobrats de dones, serà molt benvinguda, com ho fou l’Adrià. Els demés membres de l’expedició, molt d’ells, ja estan molt vistos.

Montserrat

Sortida molt especial aquest dissabte 28 de gener. Primer per el lloc, la muntanya de Montserrat i segon per la celebració del programa 200 del Caminant per Cataluya. La llàstima és que el temps no ens ha acompanyat i la boira ens ha privat de les vistes. Tot i així nosaltres hem fet la excursió que enllaça els tres monestirs: Santa Cecília, Santa Maria i Sant Benet El punt d'inici és a Santa Cecília de Montserrat, un interessant temple romànic de tres naus i tres absis que encara es manté en bon estat. El camí enfila de seguida passant per vàries canals i just per sota del Cavall Bernat i les parets del Diable. Aquestes, potser les més espectaculars, son les poques que hem vist aprofitant un moment d'aclarida. Les ermites també son les protagonistes a Montserrat, algunes de molt curioses, aprofitant les formes i baumes de la muntanya. Un cop arribem al pla de la Trinitat, cal contemplar les de Sant Dimes i Santa Creu, que nosaltres no hem vist per la boira, ni tampoc el Monestir que deviem tenir just a sota. El que si hem trobat son les runes de la Santíssima Trinitat. Uns metres més amunt trobem la de Sant Salvador, que és més aviat una cova o una bauma, preparada com a refugi.

Recuperant el camí encara ens queden la ermita de Sant Benet, també convertida en Refugi, i a tocar, les restes de la de Santa Anna, situada al punt més central de totes les ermites. Això va fer que exercís de parròquia per a tots els ermitans dels voltants.

A partir d'aquest punt ja podem baixar cap a Montserrat, ho fem primer per el pas dels Francesos i després per les escales dels Pobres. En total superem un desnivell de 200 metres amb uns 800 graons distribuïts en diversos trams i plens d'història degut a la guerra del Francès. I així arribem al Monestir de Santa Maria de Montserrat, un lloc de peregrinació i santuari internacional, ben conegut i visitat ja des de l'edat mitjana. Nosaltres hem aprofitat per entrar-hi i contemplar la imatge romànica de la Mare de Déu.

Desprès de fer el turista una bona estona, hem agafat el Passeig dels Degotalls, un recorregut ornamentat amb monuments a artistes de renom i rajoles amb diferents advocacions a la Mare de Déu, també populars i belles majòliques. Hem trobat les ripolleses de Santa Maria de Ripoll i la Mare de Déu de Núria. El darrer tram de la excursió el fem per la carretera i acabem baixant per el camí dels Matxos fins arribar a Sant Benet, un monestir femení de Germanes Benedictines. Un temple contemporani de regust neoromànic. Una sortida doncs molt maca per tot el que comporta, i a més dels lligams amb Ripoll i l'Abat Oliba, que en Toni ens ha explicat àmpliament durant la excursió.

Com a curiositats m'ha sobtat el fet de que, a la cova de Sant Salvador, fa uns 4 mesos que hi viu en Jordi, sense llum. Li agrada la muntanya i escalar, sovint baixa al Monestir a buscar aliments i vi, i en dies com el Barça Madrid també baixa a trobar una bona tele i companya.

I avui destacava una àmplia representació de la família Chueca, fins i tot la Sandra sembla que s'ha buscat un motxiller, i en Pere portava un parell de gosses, la Hippie i l'Herba. Un cop més el café d'en Joan ens ha escalfat l'ambient (per no parlar d'aquelles coses que porta el Llagostera).

I si, 200 programes si sumem la primera etapa de Caminant pel Ripollès més la de Caminant per Osona i els darrers programes de Caminant per Catalunya. Una xifra important i amb ganes de que creixi dia a dia gaudint dels paratges i racons dels Països Catalans, tot i que a vegades també fem alguna escapada al Pirineu Aragonès per fer algun cim de 3.000 metres.

Volem agraïr a tots els que feu possible aquest programa, començant per la direcció de Corisa Media Grup i els seus treballadors, el director del programa Andreu Pérez, tots els guíes i acompanyants (no dic noms per no deixar-ne cap), els que ens seguiu per TV Ripollès o altres canals de TDI, i els que ens feu les coses més fàcils, com és el cas d'aquesta setmana, a Montserrat, ja que ens han acompanyat i facilitat la nostra feina.

Collada Verda

Aquest dissabte 14 de gener hem sortit a la Collada Verda, a la comarca del Ripollès, seguint un dels camins més tradicionals que enllaçen la Vall de Ribes amb la Vall de Camprodon. La sortida des del poble de Pardines a 1.229 metres d'alçada i el camí segueix gairebé tota l'estona una pista en bones condicions, tret d'algun tram. Els atractius son nombrosos començant per el mateix poble que mica en mica anem deixant enrere amb la companyia del Taga i la Vall del Segadell.

En aquesta primera part de la excursió l'aigua també és la protagonista ja que travessem varis torrents, afluents del Segadell, i fins i tot trobem la font de les Fontanelles on en Cèsar August Torras ja la nombrava a començaments del segle XX, com ens ha recordat en Llagostera. Trobem algunes pujades fortes i amb un parell d'hores ens trobem la senyalització de les mines d'Antimoni, dins la Ruta de les Mines de la Vall de Ribes. Hem de deixar la pista i enfilar-nos cap a l'esquerra. N'hi han 3 o 4, nosaltres hem esmorzat als peus de la més gran amb unes magnífiques vistes. Unes mines que que deixaren d'explotar-se l'any 1923 a causa del seu escàs rendiment. En alguna es pot entrar uns metres, però cal anar amb compte.

Desprès d'aquesta parada hem continuat fins a la Collada Verda a 1.700 metres on coincideix el canvi de Vall i de poblacions, entrant a Vilallonga de Ter. Estem a mig camí, portem 7 km i ja començem a gaudir de les vistes a les dues vessants. Seguint la pista passem per el Pla de Satlla on hi ha un refugi no guardat i on encara trobem alguna entrada de mina. Amb una hora més arribem a les Roques Blanques on ja gaudim al fons, dels nuclis d'Abella i la Roca i al fons el poble de Llanars. Una mica més avall a l'esquerra tenim Vilallonga de Ter i a la dreta tenim tota l'estona la Serra Cavallera que ja haviem carenejat en una altra sortida.

En el darrer tram el camí deixa una estona la pista per fer-ne via i no acabem de passar per Abella, però si que entrem de ple a la Roca de Palençà on acabem la excursió. Aprofitem per enfilar-nos al seu punt més alt, on sembla que hi havia un castell. També hem visitat la tomba del pintor Joan Ponç.

Una bona sortida doncs per la comarca amb un recorregut de 14 kilòmetres que es podrien fer amb unes 4 hores, però evidentment nosaltres i hem invertit un parell d'hores més. El desnivell acumulat és d'uns 1.200 metres però que son de molt bon fer.

Avui hem tornat a recuperar la coca del caminant, amb el seu respectiu anís i sembla que ens mal acostumem a fer una mica d'aperitiu al acabar que juntament amb l'esmorzar i avui el café d'en Joan fan que arrodonim la caminada. La petita Llagosterada l'hem tingut al accedir a les mines ja hem voltat una miqueta i no cal dir que el nostre guía ens ha mostrat el seu pic alhora d'entrar a les mines per aconseguir alguna mostra.

Teniu més fotos al Facebook del Caminant

https://www.facebook.com/pages/Caminant-pel-Ripoll%C3%A8s/161274228775#!/media/set/?set=a.10150696195548776.513878.161274228775&type=1

Baumes Corcades

Baumes Corcades - Centelles 7 de gener de 2012.- Feia temps que l’Andreu volia fer una “via ferrata” (que en italià queda molt bé) i ens hem inclinat per una que tenim bastant a prop, a Centelles. Es tracta de les Baumes Corcades. La via ferrada de les Baumes Corcades és avui una de les més populars de Catalunya i cal dir que el dissabte hi havia molta gent que va venir a demostrar aquest fet. L’equipament d’aquesta via ferrada fou una iniciativa del Centre Excursionista de Centelles amb el patrocini de l’Ajuntament de Centelles i del Consorci de Promoció Turística Portes del Montseny. La via ferrada de les Baumes Corcades inaugurada el 2003, fou ampliat amb el pont nepalí el 2004 i, la darrera variant, la de la Tosquera, fou posada en marxa el 2006. Estàvem, nosaltres vulgars caminadors, davant un bon repte que alguns dels habituals a Caminant per Catalunya, molt previsorament, ja varen declinar. Per anar sobre segur varem contactar amb Pere Serrat, un bon coneixedor de aquesta via ferrada i que ja ens havia acompanyat en algunes sortides de Caminant per Catalunya. Gràcies a ell varem poder comptar amb l’ajuda d’Àngel Gonzalo i de Alfons López, sense el quals, molt segurament, haguéssim patit molt més, i que ens instruïren en l’ús del material de seguretat indispensable per poder fer el recorregut amb les condicions que cal fer-ho.

D’entrada cal assenyalar que la via ferrada de les Baumes Corcades no és una excursió per passavolants. Cal preparació física, una certa pràctica d’escalada, saber utilitzar peus i mans, un nivell mig-alt. No estem davant una via sense riscos, amb passos graduats als que cal enfrontar-s’hi amb responsabilitat i totes les mesures de seguretat. No es tant important la capacitat de caminar, de cames, com la relació entre la força del braços per fer pujar el cos de cadascú. En els desplomats, aquesta relació marca la capacitat de cadascú. La via ferrada de les Baumes Corcades, que consta de quatre trams, està molt ben equipada, amb vies de sortida abans de cada tram, on els que no volien o podien fer-lo, tenien la opció d’un itinerari alternatiu. Malgrat que aquesta vegada la representació femenina fou bastant àmplia (Pilar Guàrdia, Anna Pérez, Vanessa Chueca i Laura Caballero) cal assenyalar que varen fer un extraordinari paper, molt millor que alguns dels homes.

Una de les experiències fortes que permet la via ferrada de les Baumes Corcades és passar un pont nepalí de quasi setanta metres de llarg, a vint metres sobre el terra. No tots varen fer aquesta proesa, però els valents foren Alfons López, Manel Quero, Ramon Busquets, Antoni Llagostera, Anna Pérez i Àngel Gonzalo. El segon tram de les Baumes Corcades suposa un recorregut horitzontal, bastant llarg, que permet gaudir d’unes bones vistes sobre el Montseny i la pla de Centelles, a la part superior del Congost. La variant de la Tosquera i de l’Esperó es qualificat de molt difícil. L’Antoni Llagostera el va intentar i va quedar espectacularment penjat del dissipador. Una mostra clara del nivell de la via i de la persona. En Manolo, acostumat a caminar per les bastides, va superar el pas sense cap dificultat. Una altra dels passos emblemàtics de la via ferrada de les Baumes Corcades és l’escala, amb dos desplomats, que varen fer patir a més d’un, i que foren superats gràcies a l’ajuda dels experts que ens acompanyaven. Una experiència que recomanem realitzar, però sempre amb la deguda atenció als temes de seguretat i de preparació física.

Fotos de Ramon Busquets, en teniu més al Facebook

https://www.facebook.com/?ref=tn_tnmn#!/media/set/?set=a.2955472813395.2148170.1458712620&type=1

I per acabar afegir que aquesta sortida ha estat possible gràcies a la col.laboració desinteressada de la botiga Esports Montanyà de Vic que ens ha cedit tot el material necessari així com un guia per ajudarnos a fer més fàcil la excursió. MOLTES GRÀCIES !

http://esportsmontanya.blogspot.com/