dijous, 16 de gener de 2020

Corçà

CORÇÀ – CASTELL D’EMPORDÀ – CASAVELLS
Dissabte 14 desembre 2019 (Mª Clara Martínez)
Avui una ruta apta per a tothom, per fer tota la família, que es pot fer a peu o en bicicleta. Som a la plana del Baix Empordà, visitarem alguns dels seus antics nuclis de població i gaudirem de fantàstiques vistes des d’algun dels seus modestos turons. Iniciem la caminada al poble de Corçà.
Corçà és una vila i municipi de la comarca del Baix Empordà. És format pel nucli principal de Corçà i els de Casavells, Cassà de Pelràs i Matajudaica. Geogràficament està dividit en dues zones, una ocupada per petits pujols dels contraforts nord-orientals de les Gavarres i l’altra, la plana, travessada pel Rissec. Arquitectònicament en destaquem l’església parroquial de Sant Julià i el seu nucli antic, format per estrets carrerons on hi podem trobar diferents elements que avalen segles d’història.


 



 







Un cop visitat el poble, iniciem la caminada posant rumb a Castell d’Empordà. Caminem per terreny completament pla, entre immensos camps de conreu i grans masies. Creuem el Rissec, sense aigua, però quan ens toca creuar el Daró la cosa està complicada. Ha plogut fa pocs dies, i baixa una bona quantitat d’aigua. No és perillós, però toca mullar-se els peus.
Ja som a tocar del petit nucli de Castell d’Empordà, antigament anomenat Llaneres, i des de 1975 annexionat a La Bisbal d’Empordà, on hi destaca el monumental castell. El castell va ser bastit com a lloc de defensa el 1300 El 1413 el va adquirir pel matrimoni Margarit. El 1600 es va construir al costat del castell una capella que, pels poders guaridors de l’indret, es va anomenar Ermita del Remei. El 1973 Salvador Dalí el volia adquirir per a Gala, però va acabar comprant el castell de Púbol. El 1999, va ser adquirit per l’Albert i la Margo, la parella fundadora de l’hotel restaurant que avui coneixem.
Vist el petit poble, d’un únic carrer, i el castell i el seu entorn, seguim la caminada fins a l’església de Sant Martí de Llaneres, església parroquial de Castell d’Empordà.





 








Seguim per terreny totalment pla, i per trencar una mica aquesta monotonia ens arribem fins el cim del Puig d’en Vidal, per un sender que en pocs metres en notable pujada ens porta a admirar unes vistes fantàstiques. Malgrat ser tant modest, tan sols 103 metres, al quedar isolat al mig de la plana ens ofereix una magnífica talaia del Baix Empordà.
Posem rumb a un altre nucli de població, Casavells. Però abans hem de tornar a creuar el Daró, cosa que ens fa tornar a descalçar i mullar-nos els peus. Casavells, junt amb Cassà de Pelràs i Matajudaica, és un dels pobles agregats al municipi de Corçà. El poble s'aglutina entorn de l'església romànica de Sant Genís, edificada bàsicament al segle XII, i forma un interessant conjunt medieval.


I des d’aquí ja tan sols ens queda posar rumb de tornada a Corçà, que hi arribem en pocs minuts. Una caminada magnífica, apta per a tothom, i que a més podem allargar o escurçar al nostre gust, atès que tota la plana de l’Empordà és solcada per gran quantitat de carreteres, pistes i camins. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

dimarts, 7 de gener de 2020

Rupit - Salt de Sallent

RUPIT – SALT DE SALLENT – SANT JOAN DE FÀBREGUES
Dissabte 7 desembre 2019 (Mª CLara Martínez)
Magnífica ruta en la que, aprofitant les pluges de la darrera setmana, hem anat a gaudir de la bellesa dels salts d’aigua de la riera de Rupit.
El primer que hem fet és portar un parell de cotxes a l’església de Sant Joan de Fàbregues, atès que avui acabarem allà la ruta. Comencem la caminada amb una visita ràpida al poble. És encisador. Quan arribem a Rupit, una de les coses que més ens crida l'atenció, a part de la bellesa de les seves construccions i el seu incomparable entorn, és una paret que sorgeix sobre una gran penya que domina el poble. Són les restes de l’antic castell. Sembla ser que la roca és l'origen del nom del poble, ja que en llatí «rupes» és roca i és on hi havia el castell. És al voltant del castell, que data del segle X, on es construeixen les primeres cases del poble i on neix el nucli medieval que amb el pas del temps va creixent i es va expandint.



 







Per darrera l’Ajuntament trobem un pal indicador amb l’inici del camí de la riera de Rupit i comencem a caminar. Un pas amb pedres ens ajuden a creuar un torrent i en pocs minuts arribem al primer salt: els Saltants del Rodor, que amb la gran quantitat d’aigua que baixa està magnífic. La resclosa d’un antic molí és la que forma aquest bonic salt.




 






Tornem al camí principal i pocs metres més avall trobem el Saltant de Sabaters, que igual que l’anterior es mostra esplèndid. Seguim la ruta, per sender molt ben fresat i de bon caminar, fins la part de dalt del Salt de Sallent. Cal anar amb
compte, baixa molta aigua i amb força. És molt perillós apropar-se massa al saltant. No massa lluny hi ha un mirador des del que podrem admirar el salt en tot el seu esplendor. Un cop vist el salt de Sallent des de dalt, seguim un sender que es separa de la pista principal a la recerca del nostre proper objectiu: veure el salt des de baix. El sender ens porta a baixar pel grau de la Donada, fent petites ziga-zagues amb fort pendent. Quan el pendent es suavitza, trobem un senderó a mà dreta que és el que ens porta fins la gorga i la part baixa de l’espectacular Salt de Sallent.



 









El salt de Sallent és el salt d'aigua amb major caiguda vertical de Catalunya, amb una caiguda lliure d'uns 115m, i formant una espectacular poua de considerable profunditat. Passem una bona estona en aquest lloc, escoltant el brogit de l’aigua en caure des de tanta alçada, i finalment tornem al camí principal. Ara anirem seguin l’antic camí de la Donada, fins a trobar de nou la riera de Rupit, amb la sorpresa de que baixa molta aigua i ens resulta força complicat creuar-la. No queda cap més remei que descalçar-nos i mullar-nos els
peus... Ja a l’altre costat de la riera, no deixarem de seguir la pista forestal que ens portarà fins a Sant Joan de Fàbregues. 

 









Passem per la base de l’Agullola de Rupit, i trobem miradors sobre les Guilleries i el pantà de Susqueda. I finalment arribem a Sant Joan de Fàbregues, on hi tenim els cotxes que hem deixat al matí i que ens estalvien un bon tram de camí per tornar al poble de Rupit. Esperem que us hagi agradat la ruta d’avui i fins la propera.


divendres, 3 de gener de 2020

Puigsacalm pels Ganxos

EL PUIGSACALM DES DE JOANETES, PELS GANXOS
Dissabte 30 novembre 2019 (Mª Clara Martínez)
Avui hem fet una d’aquelles sortides que ens deixen un record molt especial. A part de pujar al Puigsacalm, 100 cims i muntanya mítica de la Garrotxa, ho hem fet des de Joanetes, pujant per la Canal Fosca i els ganxos Nous, i baixant pel Camí dels Burros i els ganxos Vells. El poble de Joanetes s’enfila en un entorn muntanyós i enfaixat de gran bellesa. Com a taló de fons, el massís escarpat i feréstec del Puigsacalm, dota a aquest nucli de gran personalitat.
Ens trobem tots davant la magnífica església parroquial de Joanetes, consagrada a Sant Romà, i que ja es troba documentada al segle XII. Va ser possessió del Monestir de Sant Joan de les Abadesses abans de l'any 1150. De l'església original es conserven la façana, els arcs torals i la pica baptismal, que van poder sobreviure els terratrèmols del segle XV.










 
Deixem l’església i seguim la carretera uns metres, cap a l’esquerra, fins trobar un pal indicador a la dreta i l’inici d’una pista forestal. Seguim la pista, en moderat ascens i força emboscats, fins arribar al Puig del Soi, a tocar de les
escarpades i verticals parets del massís del Puigsacalm. Sortim del bosc a zona oberta i fem la darrera aproximació a la canal que ens ha de pujar a la part més alta. El camí es fa més costerut i un fort vent comença a bufar amb força. Arribem a l’entrada de la Canal Fosca o Ganxos Nous. Tot consisteix en anar pujant entaforats en una estreta canal molt costeruda, amb l’ajud de trams equipats amb grapes, passeres, cadenes i passamans que fan que tot plegat sigui força divertit.




 





ALERTA!! Cal estar en forma i tenir experiència en aquest tipus de grimpades, i sobretot, no fer-ho amb pluja o terreny moll. Una relliscada i.... ens han de recollir amb pinces... Uns pocs metres abans d’arribar a dalt, a la nostra dreta hi tenim un espectacular mirador de la Vall d’en Bas amb una campaneta metàl·lica que no dubtem en fer sonar. I ja a dalt de tot ens dirigim a l’ermita de Santa Magdalena del Mont, que té adossat el refugi Emili Triadú, antiga masoveria. El refugi és obert i podem esmorzar aixoplugats del fort vent que bufa despietadament.



Amb les piles carregades, per pistes i senders que travessen impressionants fagedes, enfilem direcció el Puig dels Llops. El sender passa per una espectacular fageda, amb trams força empedrats en que cal anar amb compte. El terra es cobert per una catifa de fulles rogenques que fan ressaltar els troncs blancs quasi nus dels faigs. Arribem al Puig dels Llops i ens arribem fins el cim, on hi ha una estelada. Les vistes des d’aquest promontori són espectaculars. 











I ja tenim a tocar el Puigsacalm, amb 1515 metres d’altitud, i des del que tenim les millors vistes del recorregut d’avui. Bassegoda, Comanegra, Canigó, Cadí, Pedraforca, Ensija, Cabrera i Pla d’Ayats, Serra de Llancers... I tota la Vall d’en Bas als nostres peus... Impressionant! Però el fort vent ens fa baixar ràpidament d’allà dalt. Sembla que s’ens hagi d’emportar volant... Per tornar reculem fins el coll de Joanetes i fem el descens per la canal dels Ganxos Vells. Al fer-los de baixada i de cara avall, sembla que la cosa ha de ser molt complicada, però tot consisteix en baixar d’esquena, agafats als passamans i cadenes, i procurant assegurar els peus a les grapes o esquerdes de la roca. 

 









Un cop acabada la canal planegem una estona pel Camí dels Ganxos, fins arribar al punt per on havíem pujat al matí. Baixem el costerut caminet fins el Puig del Soi i ara, en lloc de la pista, seguim un sender que baixa recta fent petites marrades, en fort pendent, fins a trobar la pista per on hem començat a caminar aquest matí.
En pocs metres som a la carretera i als cotxes. Una ruta exigent, per la que es necessita experiència en aquesta mena de passos i bona forma física. No apta per a mainada ni gossos. I si porteu algun gos una mica gros, penseu a portar un arnès per ell i una corda. En algun tram l’haureu de pujar (o baixar) a pes. Aconsello no portar gossos grans. Esperem que us hagi agradat tant com a nosaltres i us esperem a la propera.

dimarts, 31 de desembre de 2019

Muntanyes de Tivissa

TIVISSA – TOSSA DE TIVISSA – MAS GENESSIES
Dissabte 23 novembre 2019 - Mª Clara Martínez
Fantàstica ruta per les Muntanyes de Tivissa – Vandellòs. El punt d’inici és un aparcament que hi ha just darrera del camp de futbol de Tivissa, on trobem els primers pals indicadors i una magnífica panoràmica de la població de Tivissa. Per tal d’aprofitar el recorregut i arribar a veure tot el que volem fer, portem cotxes al punt on hem decidit que acabi la caminada d’avui, que serà el mas de Genesies. Tivissa, és un municipi d’arrels mil·lenàries on s’assentarien els primers pobladors coneguts. 



El seu nom és d’origen iber, posteriorment llatinitzat pels romans amb el nom de TIBISI. La vila, que conserva la seva fesomia emmurallada amb carrers estrets i sinuosos dóna la impressió al visitant que està en una època anterior. Es mostra majestuosa amb la gran Església Arxiprestral de Sant Jaume, on es conjuguen diversos estils arquitectònics i una església dins un altra, portals d’entrada fortificats, cases senyorials amb escuts, la més antiga de 1408, i balconades centenàries. Però.... nous aconsello que us endinseu amb el cotxe pels seus estrets carrerons. Hi ha llocs molt estrets, amb girs de 90º que poden ser molt difícils de superar. Iniciem la caminada per un camí empedrat, molt antic i amb evidents restes de murs de pedra seca. Passem per la Cova de la Llena, fins el Collet del Tormos de la Margarida. Anem seguint indicacions de La Tossa de Tivissa. 

 









No tardem en arribar-hi. Aquest cim, de 719 metres d’alçada i que està inclòs en el llistat de 100 cims de la FEEC. Les vistes que s’albiren des d’aquest punt són espectaculars: la vall de l’Ebre, amb Miravet, les serres de Cardó i dels Ports, Llaberia i Montal, la serra del Montsant.... Tot un festival pels sentits! Llàstima que el temps juga en contra nostra: un fort vent i una pluja fina ens comencen a fer la guitza... Però no ens donem per vençuts. L’Espai és una mostra dels relleus calcaris típics de les serres prelitorals meridionals, amb nombroses incisions i valls, i predomini d’afloraments i parets rocoses. Al coll de Monetze fem una aturada per esmorzar, aprofitant que a sota uns arbres monumentals quedem una mica resguardats. Anem per pista forestal fins el mas de les Meliques o Vicentó, envoltats de turons i moles de parets verticals, i el vent, que va guanyant força. El terme de Tivissa és molt extens, arriba des de la vora del mar a l’indret de la coneguda Bassa de Tença i fins més enllà del riu Ebre. Antigament també incloïa l’actual terme de Vandellòs, en l’actualitat té com a nuclis agregats els pobles de la Serra d’Almos, Darmos, i Llaberia. La seva historia es remunta als primers temps de l’home primitiu, així doncs hi ha les pintures rupestres de la cova de la Vilella entre altres. També hi ha el castell de Banyoles bastit damunt d’un espadat ,pel davant del riu Ebre, data dels temps de la reconquesta en que fou emprat pel Consell de Barcelona, per traslladar el blat cap a la ciutat comtal, quan construïren la primitiva carretera cap a l’Hospitalet de l’Infant, per evitar el pas per Tortosa aplicava forts tributs pel pas del blat. Anem resseguint el barranc de les Meliques, una mica resguardats del vent, però quan iniciem l’ascens cap el coll del Rourar la força del vent es fa molt difícil de suportar. Caminem per un terreny molt pedregós, quasi tartera, amb fort pendent, i en diverses ocasions, un parell de companyes han tingut problemes. Per tant, en arribar al coll del Rourar, desistim de pujar a la Mola de Genessies. Ja ens costa de mantenir l’equilibri, hem de superar una petita grimpada, i al cim quedem del tot exposats a la fúria dels elements, pel que decidim anar directes al mas de Genessies, on al matí hi hem deixat un parell de cotxes, i donar per finalitzada la caminada d’avui.











Él mas una de les moltes hisendes que es troben dins el terme municipal de Vandellòs i que forma part, juntament amb els llogarrets de Fatxes, l’Almadrava, Castelló, Remullà, Gavadà i mas de Valentí del poblament disseminat d’aquest territori i que en l’actualitat resten deshabitats.
El mas de Genessies fou bastit als vessants meridionals de la Moleta de Genessies, a la part central del nucli muntanyós i a 480 metres d’altitud, en un fondal ben proper a la capçalera del Barranc Fondo també anomenat torrent de Gavadà, envoltat de carenes que aconsegueixen els 743 metres d’altitud. Fou una de les antigues cases fortes de la contrada de la qual se’n tenen notícies a partir del segle XIV i en la que encara es poden veure les restes d’un mur de maçoneria escarpat que havia de pertànyer a l’antiga torre de defensa documentada al segle XVI.




Malgrat no haver pogut fer tot el que teniem previst, ha sigut una caminada fantàstica que esperem us hagi agradat tant coma nosaltres.

dissabte, 28 de desembre de 2019

Vilajuïga

VILAJUÏGA – RUTA DELS DÒLMENS – MAS VENTÓS – PALAU-SAVERDERA
Dissabte 16 novembre 2019 (Mª Clara Martínez)
Avui ens hem desplaçat a la comarca de l’Alt Empordà per descobrir, a part de l’entorn i les espectaculars vistes, antics vestigis de que aquesta zona va ser poblada des de molt antic. Iniciem el recorregut d’avui a la població de Vilajuïga. Abans, però, hem portat cotxes a Palau-saverdera, on acabarem la caminada, estalviant-nos fer quasi sis km en paral·lel a la carretera.



 







A Vilajuïga visitem l’església parroquial de Sant Feliu, que per les seves característiques, pot situar-se a la primera meitat del segle XI.
Travessem el poble en direcció Nord, vorejant el Puig Castellar i anem a donar un cop d’ull a les restes del poblat medieval de Canyelles. Pot ser no és massa conegut, però paga la pena desviar-nos de la ruta convencional per anar a fer-li una visita. El poblat medieval ocupa una extensió aproximada d’una ha i s’esmenta per primer cop com a ”Cannellis” l’any 1080. Si volem escurçar uns 700m, cal agafar un corriol no gaire fressat que va per sota de la línia elèctrica. Al cap de 350 m, en arribar al camp d’oliveres, cal girar a la dreta a fi de prendre el camí que ens portarà a la pista que va paral·lela a les vies del tren. No te pèrdua. Quan arribem a la pista hem de seguir les indicacions de Ruta dels Dòlmens.











La majoria dels dòlmens de Vilajuïga es troben localitzats al paratge de la Coma de l’Infern. Aquest conjunt, datat entre el IV i II mil·lenni a.C., presenta un grup molt notable de sepulcres megalítics. La seva proximitat i el fet que es trobin en un mateix paratge geogràfic, fa d’aquest indret una de les més singulars concentracions megalítiques de la comarca. El primer dolmen que trobem és el de la Vinya del Rei. Aquest megàlit és el més gran del terme de Vilajuïga i el seu emplaçament en un fondal en un lloc gens dominant, és excepcional. Seguim per la carena, enfilant-nos cap amunt, gaudint de les vistes i visitant els dòlmens de la Carena, les Ruïnes, la Talaia, i del Garrollar.
Arribats a la carretera que porta al Monestir de Sant Pere de Rodes, girem a la dreta i ens encaminem al Mas Ventós. El Mas Ventós és un mas en ruïnes que es troba al terme municipal del Port de la Selva, a la serra de Verdera, no gaire lluny el monestir de Sant Pere de Rodes. D'origen antic, la major part de les restes corresponen a la reconstrucció duta a terme durant el segle XIX pels ducs
de Medinaceli, que n'eren propietaris. Actualment està condicionat com a àrea recreativa i de descans. El gran al·licient és un mirador fantàstic sobre la badia de Roses.



 







Per pista forestal de molt bon caminar i amb poc desnivell, encaminem les nostres passes cap l’ermita de Sant Onofre. L’ermita de Sant Onofre es troba enlairada damunt del poble de Palau-saverdera i es veu des de molts punts de l’Empordà. El santuari ja existia l’any 1362, però l’actual edifici, d’un sol cos que integra la capella i la casa de l’ermità, no sembla anterior als segles XVI-XVII.
Destaca una peregrinació invocatòria de pluja per la catastròfica sequera de l’any 1942, en la qual entre Palau i els pobles de la rodalia s’ajuntaren sis capellans i més de mil feligresos. Una ressenya de mossèn Francisco Gallart, evoca que el mateix capvespre i en dies successius plogué intensament. Just a tocar de l’ermita trobem un senderó senyalitzat que, remuntant uns 60 metres de desnivell, ens pujaria a l’Amagatall dels Bandolers, una gran balma aprofitada com a abric natural situada enmig d’un caos de roques sota el cim de la muntanya de Fitó, i que segons les histories locals, va servir per aixoplugar a bandolers i/o fugitius. 











I des d’aquí, directes cap a Palau-saverdera. Del nucli del poble cal destacar l’església romànica i el castell, del qual en destaca la torre de planta quadrada del Rellotge. Entre els edificis històrics o notables cal destacar l’església de Sant Joan de Palau-saverdera, romànica, del segle XI, i el castell de Palau-saverdera, conegut popularment com Can Mèssio.


Una preciosa caminada que esperem que us hagi agradat tant com a nosaltres.
Fins la propera.