dissabte, 26 d’octubre del 2019

El Vilosell

EL VILOSELL -  Dissabte 28 setembre 2019 - Mª Clara Martínez
(El Crucifix, Sant Miquel de la Tosca, Cova dels Calaixos, Punta del Curull.)
Una caminada preciosa per la serra de la Llena, al municipi del Vilosell, comarca de les Garrigues. Aparquem els cotxes a la Plaça de Sant Sebastià, al Vilosell, on hi ha la capella del mateix nom, una construcció d’estil renaixentista davant la qual hi ha una creu gòtica del segle XIV digna d’admirar.
Comencem la ruta per la dreta de l’ermita, per amples pistes, entre camps de conreu, sobretot d’ametllers, i amb un ambient força emboirat. Però no tarda en escampar i en pocs minuts es comencen a obrir clarianes.

 

No tardem en arribar a la petita capella del Crucifix, entaforada sota una gran balma. En el seu interior, un crucifix que, segons la llegenda, va ser trobat per un pagès surant sobre les aigües d’un proper torrent, cosa que feia pensar que volia el seu altar en aquell mateix lloc...
Seguim el nostre camí, seguint marques grogues i blanques, corresponents al PR-C 184, que ens acompanyarà quasi tota l’estona. S’agraeix que no faltin els pals indicadors i plafons informatius. Arribem a un collet i iniciem un brusc descens cap la fondalada on neix el riu Set i on es troba l’ermita de Sant Miquel de la Tosca, que data del s. XIV i XV. S’anomena «la Tosca» pel salt d’aigua que hi ha uns 50 metres més amunt, per on es precipita l’aigua carregada de calç i que ha anat formant una gran pedra tosca. Malauradament, avui no baixa aigua... A tocar del salt d’aigua, una font amb set brolladors, d’on pren el nom el riu Set. Aquí hi trobem una esplèndida zona de pic-nic, amb taules i bancs, que no dubtem en aprofitar per aturar-nos a esmorzar.



 







Per continuar la ruta tenim dues opcions: desfer el camí fins el collet i seguir el PR, o el que vàrem fer nosaltres, seguir un sender, equipat amb algunes cordes i en forta pujada, que surt per l’esquerra del salt de pedra tosca. Està força fresat i no representa cap dificultat, a part del fort desnivell de pujada. Ens retrobem amb el PR i l’anem seguint fins arribar a dalt de la serra de la Llena, fins un lloc molt curiós: la anomenada Cova dels Calaixos de l’Ereldo, o de l’Home Fe. Coneguda des de temps immemorials, amb uns 112 metres de recorregut, meitat esquerdes i passos aeris, meitat galeries subterrànies més o menys practicables. Segons conta la llegenda, durant les guerres carlines un home s’amagava en aquest forat i de tant en tant sortia i des de damunt la roca del Sentinella es posava a cridar: “Gent de Vilanova, tingueu fe, que la guerra s’acabarà”. I des d’aleshores li van dir l’Home Fe.



 







Deixem les laberíntiques coves i trobem una ample pista forestal que va per tota la part alta de la serra de la Llena. Aquí tornem a tenir vàries opcions: una d’elles baixar fins Vilanova de Prades, que en aquests moments tenim als nostres peus. Pujar i baixar, 3 km. No massa, però nosaltres preferim anar directes fins el cim de la Punta del Curull.


En aquest modest cim, 1.021 metres, ens acullen unes vistes extraordinàries. 360o al nostra voltant i fins ho permet la visibilitat del dia. A més, forma part del llistat de 100 cims de la FEEC, pel que alguns del nostre grup ja en tenen un més a la butxaca.
Baixem uns metres del cim i iniciem un vertiginós descens fins tornar-nos a situar a la plana, no molt lluny del Vilosell. Abans d’arribar al poble, un darrer regal. Ens trobem amb la cabana de la Serra Ballester, un magnífic exemplar de
cabana de pedra seca restaurada i rehabilitada per seguir fent les seves funcions. En un parell de km més tornem al poble. Ara, amb temps i bona llum, donem una volta per aquest poble, un dels més bonics de les Garrigues. L’església de Santa Maria, els carrers estrets i empedrats, les cases antigues que en la seva construcció varen aprofitar carreus de l’antic castell.... Visitar aquests racons és trepitjar segles d’història.


Una fantàstica ruta, de caràcter moderat. No ha sigut planera, però tampoc difícil. Això sí, plena de racons d’extraordinària bellesa... Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

dijous, 24 d’octubre del 2019

Sant Julià de Vilatorta

SANT JULIÀ DE VILATORTA – CAMP D’AVIACIÓ
Sortida a la comarca d’Osona, a Sant Julià de Vilatorta, per conèixer la historia d’un dels quatre camps d’aviació republicans que hi va haver a la zona, i alhora gaudir d’alguns elements i llocs de gran interès. Aparquem els cotxes a tocar del Parc de les Set Fonts a Sant Julià de Vilatorta, i allà mateix comencem la ruta, en direcció al castell de Bellpuig.
Els vestigis del castell de Bellpuig es troben al cim d'un turó, que separa les carreteres de Vilalleons i de Sant Hilari Sacalm. El primer document que parla del castell de Bellpuig és de l'any 1147, on s'esmenta que era una casa forta que depenia del castell de Sameda. Els seus senyors es cognomenaven Bellpuig i, durant un temps, van ser castlans del castell i feudataris dels bisbes de Vic.
L'assentament de la casa forta de Bellpuig és fet sobre la roca, tallada artificialment formant un fossat, força desfigurat a causa de la construcció, en aquest indret, d'un dipòsit d'aigua de factura contemporània. Es conserven les restes del mur de ponent i de la torra , a una alçada aproximada de 9 m, on s'observen dos nivells d'espitlleres.
Avui el dia s’ha llevat amb molta boira a tota la plana osonenca i això fa que des de l’assentament del castell de Bellpuig no puguem gaudir de les vistes que tindríem en un dia clar. Esperem que aixequi....












Deixem enrere el turó amb el castell i comencem a caminar per la plana, per pista forestal. Arribem al primer punt de la ruta del Camp d’aviació, l’hangar.
La ruta de l'aeròdrom Vilatorta està formada per les restes de l'antic camp d'aviació, amb un total de 13 refugis, un hangar i un polvorí. L'aeròdrom va néixer el 1938 i esdevé un testimoni privilegiat dels esforços del govern republicà per crear una xarxa d'estructures de defensa per contrarestar els atacs franquistes. Amb l'objectiu de muntar petits caça-bombarders, l'aeròdrom entra en funcionament per tal d'intentar frenar l'última ofensiva de les tropes nacionals sobre Catalunya. L'aeròdrom engloba els municipis de Sant Julià de Vilatorta, Santa Eugènia de Berga i Calldetenes. De l’hangar tan sols en queden les 15 pilones que subjectaven un armat d’acer cobert amb lona verda.









 



Seguim la nostra caminada i visitem els refugis de l’Olmeda, del Llopard, de l’Estat Major i el polvorí. Cap d’ells es pot visitar per dintre, però estan ben documentats amb plafons informatius que ens mostren la seva funció i la seva historia. Arribem a la carretera i la seguim fins a Vilalleons, un petit nucli de població integrat des de 1946 a Sant Julià de Vilatorta. Petit però amb un gran encant, sobretot per l’amabilitat de la seva gent, que no dubten en obrir-nos l’església parroquial de Santa Maria i mostrar-nos el seu magnífic interior.
Darrera l’església hi ha un acollidor racó amb uns bancs i una font que aprofitem per esmorzar i recuperar forces. Hem de retrocedir quasi un km de carretera per posar rumb a la finca de Sala d’Heures (Saladeures, en els rètols). Abans d’arribar-hi traiem el nas al pantà, construït per regar i abastir d’aigua el mas.




 








El dia s’ha aixecat i ens permet tenir bones vistes del nostre entorn mentre ens dirigim a l’ermita de Sant Marc. Aquí ens espera una sorpresa no massa agradable. Fem una mica de drecera i arribem a una carretera que sembla portar a l’ermita passant pel costat d’una casa, però.... Ens diuen que això és una propietat privada i que hem de voltar, passant per un sender molt ben protegit a banda i banda per fil electrificat per que no es trepitgi ni un pam de la propietat i fins i tot hem de grimpar una mica per accedir-hi.....
Arribem a l’ermita, molt bonica i amb bones vistes, però tota envoltada de fil electrificat que no ens permet ni donar-li la volta.... Pot ser que sigui legal, però és penós. Força decebuts deixem enrere l’ermita i ja enfilem cap a Sant Julià de Vilatorta.



Acabem la caminada al Parc de les Set fonts, una zona molt emblemàtica del poble. El parc de les Set Fonts va ser construït per Miquel Pallàs on hi havia la Font Noguera. Inicialment, constava de cinc brocs en el mateix mur actual. El parc va ser construït el 1933 amb la col·locació de dos brocs més ( els seus orígens es poden remuntar al 1723 ). Era una zona on les dones del pobles rentaven la roba i, per això, hi ha dos safareigs. Són valuosos els elements construïts amb pedra treballada, com els bancs i ornaments, la Taula Rodona, la Font del Peix, que té forma d'espiral, una glorieta circular, i l'Estanyol. Al costat de les fonts hi passa el torrent de Sant Julià, que va ser soterrat el 1964 i actualment discorre per sota el parc.
Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

diumenge, 20 d’octubre del 2019

Sant Feliu de Pallerols

SANT FELIU DE PALLEROLS - 15 setembre 2019 - Mª Clara Martínez
Una ruta variada, distreta i amb molts atractius. Fàcil de caminar, amb no massa desnivell, i apropiada per descobrir i gaudir de la cultura, la historia i els bonics racons de Sant Feliu de Pallerols. Aparquem els cotxes davant l’antiga estació del tren (el carrilet), ara reconvertida en bar i oficina d’informació i turisme. Iniciem la caminada seguin la via verda, que ocupa el lloc de les vies del tren No tardem en trobar un desviament cap a l’esquerra, amb indicació de la Font de la Teula. Deixem la Via Verda i seguim aquest camí. De seguida trobem la Font de la Teula. Sembla ser que l’aigua s’ha buscat un nou pas i raja per tot arreu menys per la teula. Unes de les característiques de Sant Feliu de Pallerols és la quantitat de fonts i surgències naturals que hi ha, se n’han catalogat un total de 56 que es poden trobar repartides en tot el seu municipi. Algunes d’elles de gran interès ja sigui per la qualitat de les seves aigües, per l’entorn on es troben ubicades o pel cabal que en raja. Més endavant visitem les restes d’un pou de glaç. Força gran, ben arranjat el seu entorn, i que ens dona idea de com, des d’antic, els homes han sabut aprofitar tots els recursos.



 







Passem per la Font del Mosquer, amb poca aigua, reprenem la via verda que seguíem al principi i ens aturem a l’ermita de Santa Cecília. Santa Cecília, patrona dels músics, es celebra el 22 de novembre. És típic fer-hi missa, una arrossada, l’encant de la parada del conill, la venda i sorteig de torrons d’Amer, sardanes,... molt populars entre la gent de la vall. Aquest és un bon lloc per esmorzar una mica i recuperar forces. Ens tornem a posar en marxa i ens enfilem pel serrat de Santa Cecília. 

 









La pujada és moderada, però el sender és de molt bon caminar, amb un entorn boscós preciós i alguns miradors sobre la vall del Brugent i Sant Feliu de Pallerols. Seguim endavant, alternant camins amb pista forestal, fins a Coll d’Uria, a tocar de la carretera local que va d’Olot a Vic. Prenem un camí perfectament indicat cap a Sant Feliu de Pallerols. Anem seguint marques taronges de Itinerànnia, però les deixem per anar a veure el castanyer centenari i la mina del Brugent. Estem a la zona més obaga del nostre recorregut, i fins i tot passem per alguna bonica fageda. Una mica més avall hi ha la Font Grossa, una raconada de gran bellesa. Per a la gent del poble, aquest és el naixement del riu Brugent.



 







Seguim de tornada al poble, resseguint el riu Brugent, que en aquest tram inicial forma petits salts i gorgs de gran bellesa. A mesura que ens anem apropant al poble, comencem a trobar les restes d’antics molins fariners que, en el seu temps, van aprofitar la força de l’aigua per moure els mecanismes.
A partir de l’Edat Mitjana, els molins varen començar a formar part del paisatge de Sant Feliu, al costat del riu Brugent, de la riera de la Fàbrega o de la riera de Sant Iscle. Segons la documentació, la majoria de molins s’estableixen entre els segles XII i el XIV, si bé podrien ser molt més antics. Els molins juguen un paper clau dins l’economia almenys fins ben entrat el segle XX, quan deixen de funcionar en haver de competir amb les farineres elèctriques.
Molí de Can Saderra, Molí Nou, Molí de Cal Norat, Molí i Font de la Fàbrega.... i molts més ens acompanyen fins arribar de nou a Sant Feliu de Pallerols. E darrer molí el trobem al poble mateix, proper a l’església parroquial de Sant Feliu, impressionant edifici que va ser construït a les acaballes del segle XVI i a principis del segle XVII. I no podem deixar aquest poble sense anar a veure l’escultura del Pescallunes i conèixer la seva història.



 






«S'explica que una nit de lluna plena, un santfeliuenc vorejava el riu Brugent quan va veure reflectida la lluna en l'aigua de la riera. Tan embadalit en va quedar de la bellesa de l'astre que molt brillava en la foscor de l'aigua que va decidir pescar-la amb un cove. Però no aconseguia ficar-la-hi. Algú va veure-ho i, en to burleta, li preguntà si volia pescar la lluna.»
El que inicialment era una malnom ha estat reconvertit pels propis santfeliuencs com a icona popular tal com es pot llegir a l'escultura del pescallunes:
«Des d'aleshores als de Sant Feliu de Pallerols ens diuen "PESCALLUNES": gent amb il·lusions, somnis i molts projectes. »


Una bonica sortida que es pot fer amb mainada (no massa petita) i que ens ha permès gaudir de la gran diversitat de paisatges d’aquest bonic poble.
Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.