divendres, 18 d’octubre de 2019

Puigpedrós

REFUGI DE MALNIU – PUIGPEDRÓS
Dissabte 7 setembre 2019 (Mª Clara Martínez)
Avui hem fet una clàssica: pujar al Puigpedrós des del refugi de Malniu.
Per accedir al refugi de Malniu, ens arribem al poble de Meranges, ́a la Cerdanya, el travessem i seguim la pista (asfaltada fins a prop del refugi i en molt bones condicions) Aparcar al refugi té un cost de 3€ per vehicle i dia, que correspon la taxa per l'accés en vehicle a l'espai protegit del Pla de les Tarteres - Refugi de Malniu. El refugi de Malniu és un refugi guardat, propietat de l’ajuntament de Meranges, que va ser inaugurat l’any 1954. Al 2015, va ser reformat i ampliat, passant de les 20 places a les 54, i instal·lant lavabos a l’interior i calefacció.


 









Comencem la ruta dirigint-nos cap l’Estany Sec, a tocar del refugi, i seguim un tram de GR-11, fins una bifurcació. Aquí prenem el trencall de la dreta. Més tard tornarem pel de l’esquerra. Aquesta és la ruta més curta i directa per pujar al Puigpedrós, però també és la més dura. El sender, ben clar i sense pèrdua, comença a enfilar-se de valent.
Arribem al Coll de les Molleres, on hi ha un bon planell que ens permet fer un descans per afrontar el que encara ens falta per arribar al cim. Les vistes comencen a ser esplèndides, amb un dia radiant i molt bona visibilitat. Prenem aire, i seguim el camí que torna a agafar empenta amb forta pujada. Comencem a trobar grans afloraments de roca que en alguns punts ens fan posar les mans a terra, fins arribar al peu del cim del Puigpedrós. Aquest cim és completament rocós, d’aquí el seu nom. També és conegut, sobretot a la Catalunya Nord, com a Puig de Campcardós, per la gran quantitat de cards que cobreixen els seus vessants. Aquí tenim dues opcions: als qui ens agrada grimpar, pujar per les roques. Els que no, donar la volta al turó i accedir al cim pel darrera, és molt més planer. N’hi ha per tots els gustos....












Dediquem una estona a contemplar les magnífiques vistes, que en un dia clar com el d’avui, ens fan volar fins les muntanyes més llunyanes. El Cadí, les Penyes Altes i el Moixeró. El Carlit, les muntanyes d’Andorra, i més lluny, la Pica d’Estats i fins i tot el massís de la Maladeta amb l’Aneto. Una meravella!
La baixada la fem per la Portella de Meranges, en direcció al refugi Joaquim Folch i Girona (Refugi d’Engorgs) Aquí tenim diverses opcions. Podem crestejar i fer algun dels atractius cims que tenim a prop: pic d’Engorgs, Tosseta de l’Esquella, Bony del Manyer.... També podem fer un tomb per la zona dels estanys i gaudir de la seva bellesa... O com nosaltres, baixar directes al refugi. Aquest és un refugi lliure de la FEEC. Petitó, però molt funcional.













Per tornar a Malniu cal seguir el GR-11, que ens hi portarà directament.
ALERTA!! Cal agafar el GR-11 per on comença en baixada, a la dreta de l’explanada que hi ha davant del refugi. Hi ha una roca amb una marca i el camí comença en moderada baixada. Si agafeu l’altre, el que va per la part alta planejant, s’acaba difuminant i perdent. Suposo que deu de ser un antic
traçat d’aquest GR-11, que no sé per què no s’han tapat aquestes marques. Molta gent acaba completament embolada i perduda seguint-lo...
Tan sols ens queda anar seguint aquest GR-11, amb esplèndides vistes a la Valltova, amb el riu Duran al fons, i les serres de Calm Colomer i Comaermada just davant nostre. Aquest tram el fem per bosc de pi negre, amb suaus desnivell per anar salvant diferents torrents, fins arribar a l’encreuament d’aquest matí i tornar al refugi. 



En definitiva, una fantàstica ruta, que ens ha permès gaudir d’un esplèndid dia i unes fantàstiques vistes. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

dijous, 3 d’octubre de 2019

Ruta de les Bruixes

PRATS DE LLUÇANÈS – RUTA DE LES BRUIXES
Dissabte 31 agost 2019 (Mª Clara Martínez)
Avui hem fet una ruta molt interessant pel Lluçanès, bàsicament per terme de Prats de Lluçanès. El Lluçanès és una subcomarca natural en forma d'altiplà de transició entre la Plana de Vic i el Berguedà, en contacte amb el Prepirineu. Terra rural humil i de tradició, fou un dels nuclis d'origen de les carlinades a Catalunya i escenari principal dels aixecaments d'armes i guerres carlines. A més de la història, en destaca el fenomen de la bruixeria. Durant el segle XVII, a Catalunya es van viure els coneguts “mal anys”, uns anys on les sequeres a l’estiu i els gèlids hiverns van malmetre molt a la població. El món pagès, en voler trobar el responsable d’aquell fenomen que tant els havia perjudicat, van creure que havia estat obra del mateix diable junt amb l’ajut dels seus fidels terrenals, les bruixes i els bruixots. Per les pressions populars, durant els anys 1617-1627 hi va haver una dura persecució per atrapar i condemnar a totes les bruixes i bruixots. El recorregut que farem, recorrerà tots dos escenaris. Ruta en forma de vuit, amb dos recorreguts que surten i acaben a Prats de Lluçanès.
Iniciem la caminada posant rumb a Sant Pere del Grau, un bonica església situada dalt d’un turó, prop de casal del Grau. Les primeres noticies que se’n tenen són de l’any 905. 

 









Per la dreta de la casa surt una pista que en pocs minuts ens porta a La Cadira d’en Galceran, un aflorament rocós que per dalt té forma de seient. Lloc estratègic on es diu que el general carlí podia observar el moviment de les seves tropes i les de l'enemic a la Vall de Merlès. I una mica més endavant, el Roc de la Bruixa Napa (o Roc Foradat), amb una curiosa llegenda. 

 









Seguim caminant i ens arribem a l’ermita de Sant Sebastià, també situada sobre un turó i dominant la població de Prats de Lluçanès. La primitiva capella, molt possiblement es va originar arran d’alguna de les epidèmies de pestes. A redós dels murs de l’ermita, fem una aturada per esmorzar i recuperar forces.
Enfilem cap a Prats de Lluçanès, tancant així el primer recorregut, i disposant-nos a fer el segon. Visitem l’església de la Bona Sort. Aquesta era l’antiga església parroquial de Sant Vicenç, de Prats de Lluçanès. Ara prenem direcció sud, per anar a trobar un parell d’antigues masies que compten amb antics relats i llegendes de bruixes. 

 









Ens arribem al mas de la Pedregosa i, tal i com ens ho estaven anunciant el núvols i els trons, ens comença a ploure. Un bon ruixat ens cau al damunt, amb el que passem de llarg un parell de masies més (Cal Barxó i La Tria) per tant d’arribar el més aviat possible al poble. Semblava que havia de caure un bon diluvi. Però com sempre sol passar, en arribar a Prats de Lluçanès a deixat de ploure per complert, i aprofitem per fer una visita obligada al Santuari de la Mare de Déu de Lourdes. 
 

Situat en un punt elevat, al cim de l'anomenada costa de Lourdes, a l'est del nucli urbà dominant la major part del Lluçanès i algunes de les principals formacions rocoses del Principat, com els Pirineus orientals, el Montseny o Montserrat. De la mateixa manera, la seva esvelta silueta és visible des de gran part de la plana. Donem un tomb per l’entorn, gaudint de les espectaculars vistes i, atès que és obert, podem entrar a admirar la bellesa de la imatge de la Mare de Déu de Lourdes i de la capella en general. La seva proximitat al poble, i el seu accés fins i tot amb cotxe, fan que sigui un lloc molt visitat i venerat. La féu construir, en acció de gràcies, el reverend Sebastià Obradors, el qual s’havia guarit de greus malalties després d’encomanar-se a la verge apareguda a la població francesa de Lurdes i veure la seva miraculosa aigua. Part de la ruta d’avui ha sigut dissenyada per COOLTUR, una empresa de turisme cultural i patrimonial, n’ha dissenyat moltes d’altres, per a tothom i per a tots els gustos. La que hem fet nosaltres ha sigut molt planera i fàcil de fer, per bons camins i pistes forestals, apta per a tothom.
Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.


dijous, 26 de setembre de 2019

Estany de Lanós

Estany de Lanós - Mª Clara Martínez - Dissabte 24 agost 2019

Magnífica sortida a la Catalunya Nord, en aquesta ocasió per anar a veure l’Estany Lanós. La Catalunya Nord és la part històricament i culturalment catalana i separada, a profit de França, de la resta de Catalunya en virtut del tractat dels Pirineus (el 7 de novembre del 1659). Comprèn les comarques històriques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i el nord de la Cerdanya (que es coneix com a Alta Cerdanya).
Per arribar a l’inici de la ruta d’avui, hem d’anar a la població de Porté-Puymorens per la carretera N20. Just passat el riu, Surt una pista de la nostra dreta amb la indicació Route des Lacs. Està tota asfaltada, i al final hi ha la zona
d’aparcament. Aquesta ruta cal fer-la en sentit horari, sobretot a l’estiu. Al principi farem la pujada forta per la part solana, quan encara estem fresquets, i la baixada per sona més boscosa. Comencem enfilant-nos per un sender força costerut, que en poca estona es troba amb el GR-7, que anirem seguint fins l’Estany Lanós. Passat el tram inicial més costerut, el camí es suavitza una mica, malgrat que no deixa de pujar. Arribem a un enlairat mirador, una esplèndida balconada sobre l’Estany de la Font Viva. Arribats a aquest punt ja hem guanyat
quasi 500 metres de desnivell positiu.











Seguim amunt, pel GR-7, ara ja en suau pujada, fins al peu de la presa de l’Estany Lanós. Hem anat trobant les boques i les escombreres d’antigues mines de ferro, molt comuns en aquesta zona. També hem trobat diferents restes d'instal·lació, restes de les vagonetes que treien el ferro de les mines i restes de
l’antic telefèric que pujava i baixava els materials durant la construcció de la gran presa. La massa d'aigua més gran de la Cerdanya, l'estany de Lanós, es troba situada en un indret idíl·lic i està encerclada per una munió de muntanyes espectaculars. Al mateix temps, aquest estany és un dels punts de partida més
utilitzats per recórrer el massís del Carlit. 



Per la seva gran capacitat, a començaments del segle xx es va plantejar d'aprofitar-lo per proporcionar electricitat a la vall de l'Arieja. Les protestes (1916) dels regants de la Baixa Cerdanya, que temien que s'assequés el riu Querol, no s'acabaren fins a l'arbitratge del rei de Suècia el 1957: es construí una resclosa de 45 metres d'alçada i 177 d'amplada, que elevà 39 metres el nivell del llac i en feu créixer el volum fins als 70 hm3; dos rius tributaris de l'Arieja, el riu de Siscar i el de Bessines passaren a aportar aigua a l'estany, i la resclosa subministrà 50 hm3 l'any a dues centrals elèctriques de la banda d'Acs, a l'Arieja. En compensació, un canal subterrani de 5 quilòmetres passà a tornar al riu de Querol des de l'alt Arieja un cabal de 0,6 m3/s, equivalent als 20 hectòmetres cúbics que, sinó, perdrien els regants riu avall. No deixem passar l’oportunitat de fer un tomb per all i gaudir de la bellesa dels racons i l’entorn. 

 









Iniciem el camí de tornada, tot seguint marques grogues. Passem pel costat del refugi Barraca dels Enginyers, i on se suposava hi havia d’haver un refugi obert, ho trobem tot tancat. I la font que hi ha al davant tan sols goteja. Seguim baixant, el camí és força rocallós, amb algun petit tram que creu alguna tartera.
Arribem a l’Estany de la Font Viva, un espai idíl·lic, amb un grup de cavalls que no dubten en apropar-se a la gent i pidolar alguna cosa de menjar.

 


 





A aquest estany sol venir-hi molta gent a pescar, atès que per la riquesa de les seves aigües hi abundes les truites. Seguim el nostre camí, en direcció a l’Estany de Passet, on hi ha les instal·lacions de l’empresa de tirolines TIROVOL.
A pocs metres de les tirolines tenim els cotxes, i aquí donem per finalitzat el programa d’avui. Una ruta molt recomanable, cal estar una mica en forma pel seu fort desnivell, però no té cap més dificultat. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

diumenge, 22 de setembre de 2019

Casserres - Set Portes

CASSERRES – SERRAT DE LA MADRONA – BAUMA DE LES SET PORTES
Mª Clara Martínez. Dissabte 3 agost 2019
Una caminada vistosa, entretinguda i amb racons molt interessants per visitar. I sobretot, planera i assequible a molta gent. Iniciem el recorregut d’avui a la vila de Casserres. El poble de Casserres es va formar a partir d'un llarg carrer que unia el castell amb l'església de l'Àngel Custodi. Del castell, que probablement era situat al lloc on posteriorment fou construït l'actual ajuntament, no en queda cap resta, però fou una gran fortalesa i jugà un paper decisiu en el procés de repoblació i reconquesta del territori. Aquest carrer era format per cases unifamiliars entre-mitgeres, les quals es reformaren durant els s. XVII i XVIII;
avui és conegut amb el nom de Carrer Major i Plaça de la Creu.



 







Sortim del poble i enfilem cap el Serrat de la Madrona. Per pistes forestals i terreny planer. Passem pel costat d’alguns masos que, malgrat les seves reformes, mantenen traces de la clàssica estructura típica catalana. No tardem en arribar al Serrat de la Madrona i coronar el seu cim, on hi trobem un vèrtex geodèsic i una estelada. I el millor de tot, les impressionants vistes sobre la plana berguedana, les serres que envolten Berga, Montserrat... fins i tot el Port del Compte, que treu el nas per darrera. És un cim arrodonit, molt erosionat i format per grans roques que ens fan de mirador. Al seu voltant s’han trobat
restes arqueològiques que indique que podria haver-hi hagut assentaments humans que es remuntarien a l’Edat del Bronze, passant per algun punt de vigilància o assentament temporal a l’Edat Mitjana.
Baixem del turó, visitem la petita ermita del Roseret i ens dirigim al petit nucli de Fonollet, on hi destaca l’església romànica de Sant Sadurní de Fonollet. l’absis queda mig amagat per la casa de Cal Fuster, i a migdia hi ha adossada la rectoria, cosa que acaba de desfigurar l’obra romànica. 

 









La primera notícia que es té de Fonollet apareix l'any 983 en l'acta de consagració de l'església de Sant Llorenç, prop de Bagà, com una de les seves possessions. El lloc fou patrimoni de la família vescomtal del Berguedà des del segle XI. La present església correspon a finals del segle XII o inicis del XIII, tot i que possiblement una església anterior a aquesta fou edificada en aquest lloc. També en formen part de Fonollet alguns masos disseminats que hi ha per la zona. Fa molta calor, i a l’ombra de l’església trobem el lloc ideal per fer una aturadeta i recuperar forces amb l’esmorzar. Degut a la forta calor, no podem oblidar en cap moment la constant hidratació. En dies com aquest cal portar gran quantitat d’aigua. Les fonts són majoritàriament seques.
Ens tornem a posar en marxa i comencem a trobar diferents camins amb indicacions per fer la tornada a Casserres, i triem la que ens porta a visitar la Bauma de les Set Portes, també coneguda amb el sobrenom de Cafè de les Set
Portes. Abans d’arribar a la bauma ens desviem uns metres per veure el Roc de la Mel. És una gran bola de pedra sorrenca que per la banda del darrera té un parell de cordes que ajuden als més intrèpids a enfilar-se fins al cap de munt.
Sembla ser que aquest bloc de pedra hauria estat batejat amb el nom del roc de la mel per la gran quantitat d'arnes d'abelles que hi havia als voltants. Tanmateix hi ha una llegenda que conta que sota del roc hi havia amagada una
olla molt gran plena de mel. Seguim per la pista forestal i arribem a la gran Bauma obrada de les Set Portes. 












Es tracta d’una bauma ubicada dins d'una paret rocallosa sorrenca que ressegueix tot el seu perímetre frontal, de 2 metres d'altura màxima per 50 m de llargada i 6 m de profunditat. Presenta una paret frontal que fa la funció de façana construïda amb pedra i tàpia per sota de la visera de la bauma on es veuen sis obertures i una tapiada. L'espai interior està compartimentat a mena d'estances destinades a varis usos com l'estable pel bestiar, o les habitacions pròpiament dites. Una de les estances té un forn de pa en molt bon estat. Segons informació oral hauria estat habitada des del Paleolític. En època de guerres serví com amagatall i durant les guerres carlines va ser utilitzada com a presó. Avui en dia encara s'observa el mur que envoltava la presó i alguna de les torres de vigilància. Més tard va ser utilitzada com a habitatge fins la segona meitat del segle XX per 7 famílies, almenys fins l'any 1946.
Després de passar una bona estona tafanejant per tots els racons de la bauma, ja posem rumb directa a Casserres. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.


dijous, 19 de setembre de 2019

Setcases

SETCASES – TORRENT VALL-LLOBRE – TORRENT DE CARBONER
Mª Clara Martínez - dissabte 20 juliol 2019
Espectacular i entretinguda caminada pel Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser. Fem una circular en que l’inici i el final és el petit poble de Setcases. El municipi de Setcases ocupa l'extrem nord- oest de la Vall de Camprodon, a la capçalera del Ter. Aquest antic nucli rural ha esdevingut un dels punts més turístics de la comarca gràcies a la proximitat de les pistes d'esquí de Vallter 2000, i a l'espectacularitat del seu entorn. Aquest és punt d’inici de gran quantitat de rutes a peu, i també per pujar a l’estació d’esquí de Vallter 2.000, on podrem esquiar o fer raquetes a l’hivern, o algun dels emblemàtics cims que l’envolten..














Aparquem just a l’entrada on hi ha un parell de bones explanades, creuem el Ter pel pont d’en Xecó, i comencem a resseguir el torrent de Vall-llobre. El camí és marcat i molt ben fresat. El Vall-llobre és un dels molts torrents o rierols afluents del Ter. Neix a la Font de Fra Joan, als peus del Costabona.
La pujada és constant, però fa de bon fer, tot gaudint de l’exuberant vegetació i d’alguns bonics racons amb petits salts..
Arribem a la cabana de la Rodonella. La no existència de masies disperses pel territori, a causa de les difícils condicions, va fer que la gent que vivia al poble disposés d'aquestes cabanes com a bordes, per a tenir el bestiar recollit a l'hivern. A mitjan tardor, el bestiar que passava l'estiu a dalt, en els prats de muntanya, es baixava aquí i pasturava els prats dels voltants. També es guardaven els utensilis del camp, l'herba i es podia estabular algun animal malalt, dormir i menjar. Continuem pujant, resseguint el torrent i creuant-lo en nombroses ocasions, cosa que fa desaconsellable aquest recorregut, o en tot cas extremar les precaucions, en cas de pluja, neu o gel. Passem per trams molt rocallosos i poden ser perillosos.














Seguim fins arribar a la pista que ve de Setcases i va a Espinavell, ls seguim uns metres, i n’agafem una altra, a la dreta que ens porta en pocs minuts al refugi forestal Jaume Ferrer. Aquest és un refugi lliure, que ens pot anar be com a aixoplug en cas de tempesta o per fer nit si fem una travessa. Estem a la collada de la Balmeta, i des d’aquí tenim unes vistes esplèndides de tot el nostre entorn. D’una banda, la Collada Fonda, el Costabona i el Roc colom. A l’altra banda, una espectacular vista de Bastiments, Gra de Fajol, Coma de l’Orri, les Borregues.... I per davant del refugi, les properes pastures i boscos de Puig de Sistra, Coll de Lliens, Pla de Bigues.... amb molts ramats majoritàriament de vaques, però també hem trobat ovelles que buscaven l’ombra dels arbres, i alguns cavalls. Tot un luxe!! Després de passar una bona estona gaudint de l’entorn, iniciem el descens, en fota baixada, directes cap el Torrent de Carboner, tot seguint marques vermelloses. 














A mesura que davallem, podem observar el canvi en la vegetació. Els prats de la zona alta dona pas als boscos de pi negre i pi roig. I quan arribem al fons del torrent de Carboner ens trobem immersos una altra vegada en un agradable i frondós bosc de rivera.
Aquest torrent pren aquest nom pel fet que els arbres que l’envolten varen ser utilitzat per fer carbó. En aquest torrent s’hi amaguen espectaculars salt i racons de gran bellesa, un d’ells el salt del Cossi d’en Batlló.
A partir d’aquí el camí i el descens es suavitzen molt, i no tardem en arribar a la carretera de Vallter 2.000, que la seguim fins arribar al lloc on tenim els cotxes.
Una sortida molt recomanable per gaudir de la natura, d’espectaculars vistes, i de racons de gran bellesa. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera, tot Caminant per Catalunya.



dimecres, 4 de setembre de 2019

Vilobí d'Onyar

VILOBÍ D’ONYAR – VOLCÀ DE LA CROSA  
Dissabte 13 juliol 2019 - Mª Clara Martínez
La comarca de la Selva, per la seva gran extensió, ens mostra molts contrastos tant en paisatge, com en vegetació o usos del territori, des de la zona meridional de la Costa Brava, fins els cims enlairats de les Guilleries, passant per l’extensa plana central. Un dels municipis de la plana central és Vilobí d’Onyar, amb un paisatge format per suaus ondulacions cobertes de camps de conreus i boscos d’alzines, roures, pins i suros i quasi a tocar de l’aeroport de Girona Costa Brava.
Iniciem la caminada en aquest municipi, visitant l’església parroquial de Sant Esteve, construïda sobre la primitiva capella romànica del castell, i on hi està adossada. El castell és l’origen del poble de Vilobí d’Onyar, i per la seva situació, fa pensar que en lloc de tenir funcions defensives, va servir més aviat com a refugi de la gent del poble en moments de perill.











Per un pont de fusta, creuem l’Onyar i comencem a caminar per còmoda pista i envoltats de grans camps de blat de moro, en direcció a Salitja, un petit nucli d’uns 300 habitants, amb l’església parroquial de Santa Maria al centre del poble. Seguim la ruta per anar a buscar l’ermita de la Mare de Déu de les Fonts, envoltada d’un entorn de gran bellesa. Tan bon punt sortim de Salitja, trobem indicadors que ens menen cap a un camí molt ben arranjat, envoltats de grans arbres i creuant bonics prats de dall. Abans d’arribar a l’ermita passem per l’antic Molí de les Fonts, on encara es conserva la bassa, ara poblada per diverses espècies d’ànecs i tortugues d’aigua. 











En arribar a l’ermita de la Mare de Déu de les Fonts ens trobem amb un ampli prat amb taules i bancs on poder menjar i descansar una estona, lloc que aprofitem per esmorzar. Aquesta ermita està dedicada a la Mare de Déu de les Fonts, advocació lligada a la deu que brolla al costat de la capella, les aigües de la qual es recullen en una bassa que antigament servia de safareig. Suposadament, aquesta ermita es va construir a sobre d’algun antic temple de culte pagà. Abans de 1936, l'ermita tenia dues imatges, la més petita de les quals era d'alabastre, i era la que, segons la llegenda, un bou va trobar a la font, motiu pel qual es va erigir la capella.
Poc després de l’ermita, ens endinsem en un bosc d’alzines, suros i roures, en suau ascens, fins la part més alta del cràter del volcà de la Crosa, on hi trobem la capella mig enrunada de Sant Llop. Està envoltada per un fossar, i té una torre quadrada adossada al campanar que, en el seu temps, va fer les funcions de torre de comunicacions de telegrafia òptica.
A pocs metres d’aquesta capella, un mirador sobre una gradera, ens permet una fantàstica panoràmica de les Guilleries, amb les Agudes, Matagalls i Puigsacalm al fons. I uns metres més endavant, un sender ben indicat a la dreta, ens permet baixar fins l’interior del cràter.



 







El cràter del volcà de la Crosa, és el més gran de la península, i un dels més grans d’Europa, amb un diàmetre de 1.250 metres. No es coneix amb exactitud l’època en que es va formar, tot i que pel seu bon estat de conservació es dedueix que es tracta d’un volcà relativament recent, que va entrar en erupció durant el quaternari, com els de la Garrotxa i de la vall del Llémena.
L’interior del cràter és ocupat per camps de blat de moro, cereal i noueres, tot aprofitant l’aigua i la fertilitat d’aquestes terres.
Tornem a l’exterior del cràter, creuem la carretera i de seguida trobem indicadors cap a Sant Dalmai, el nostre proper objectiu. Abans d’arribar a aquest poble, passem per diversos llocs prou interessants. Els eucaliptus d’en Piferrer, la mina i la font de can Bosc, que comunica directament amb el cràter del volcà i va ser utilitzada per drenar l’estany que hi havia. La Bassa de can Turon, que en el seu temps servia per emmagatzemar aigua per a regar els conreus. I tot seguint el curs de l’Onyar, ens veiem immersos en en espectacular bosc de ribera que fa las nostres delícies, alhora que ens va molt be per apaivagar una mica la sufocant calor d’aquests dies estivals.
Sant Dalmai és un altre petit poble, d’uns 600 habitants on hi destaca l’església parroquial, dedicada a Sant Dalmau. A partir d’aquí, i per camins molt ben indicats iniciem el retorn a Vilobí d’Onyar, on tenim els cotxes, i on donem per finalitzada la sortida d’avui.


Aquesta caminada ens ha sorprès molt gratament pel fet de descobrir un gran contrast de paisatges, amb camins molt ben arranjats i senyalitzats, i amb més zones d’ombra del que esperàvem. Molts punts interessants i amb camins de bon caminar, fan que sigui molt recomanable per gaudir amb tranquil·litat de plàcides caminades per un entorn de gran bellesa. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera, com sempre, tot Caminant per Catalunya.

dilluns, 2 de setembre de 2019

De Núria a Fontpedrosa

El passat dimecres 10 de juliol nova sortida per un dels camins de romiatge de la Vall de Núria amb l'Antoni Llagostera. Una manera de reivindicar aquestes rutes, algunes d'elles gairebé oblidades. És el cas de la nostra, utilitzada pels devots del Conflent i la conca del riu Tet, el camí de Núria a Fontpedrosa.
Hem passat la nit a les instal·lacions de la Vall de Núria per poder sortir ben d'hora a caminar. Un primer tram ens ha de portar fins al coll de Noufonts seguint el GR 11 amb la companyia del torrent de les Molleres amunt fins al pont que el creua, el Pont de l’Escuder. Enfilem cap a la coma de Noufonts i el coll homònim. Hi arribem desprès d'una forta pujada. Som a 2.651 metres, el punt més alt de la excursió, on ja tenim vistes a les dues vessants.











Un segon tram ens ha de portar fins al refugi de l'Orri, en aquest cas sense senyals, només algunes fites. Primer hem d'anar a buscar el coll d'en Bernat ja en territori francès. Ara toca baixar per un fressat corriol de zigzagueja vessant avall. Passem per la Barraca de l'Estanyol i més avall les clotades de l'Estanyol on hi ha un petit llac. El paisatge és fascinant amb els cims que ens envolten.
I continuem baixant a tocar de la riera de Balaguer per una part més pedregosa i incòmoda i tot seguit entrem al Pla del Bosc i la Jaça Grossa. En aquest prat hi trobem el camí que dóna accés al refugi de l'Orri. Aquest és un refugi lliure amb una zona oberta i una altra tancada només per a pastors. Abans haurem passat també per la cabana de la Jaça Grossa, una magnífica construcció de pedra seca.











En aquest punt coincidim amb el GR 10 peró hem d'agafar un PR (marques grogues) en el darrer tram de la excursió que ens ha de portar fins a Prats de Balaguer i Fontpedrosa. Ens trobarem amb la bassa d'Aumat que hem de creuar per sobre de la presa i tot seguit seguir el corriol marcat que ens ha d'acostar fins al Castell de Prats de Balaguer. Son les ruïnes d'un antic castell datat probablement del segle XIII. En queden les restes d'una torre quadrada i d'un recinte. I seguim per un corriol fins a Prats de Balaguer, un petit llogaret agregat al municipi de Fontpedrosa. Hi destaca la torre del rellotge o l'església de la Trinitat, esmentada el segle IX. Un indret també conegut per les piscines d'aigües termals a l'aire lliure.











I ja només ens caldrà arribar fins a Fontpedrosa, un poble del Conflent d'uns 130 habitants situat a la riva nord del riu Tet. També conegut per els banys termals de Sant Tomas i on hi trobem una estació del Tren Goc. Aquesta és una de les opcions de tornar fins a Puigcerdà. Nosaltres però, hem previst que ens vinguin a buscar per tornar cap a Ripoll.


Una fantàstica ruta on hem ensopegat amb un molt bon dia. Son uns 21 kilòmetres força agradables pro exigents. Cal superar un desnivell positiu de 700 metres i un de negatiu de 1600 metres.