divendres, 29 de maig de 2020

Montcaro

Excursió al Massís dels ports Tortosa-Beseit el passat dimecres 11 de març de 2020 amb l'Antoni Llagostera, amb l'objectiu de fer el cim del Mont Caro.
Ens situem a la comarca del Baix Ebre al municipi de Roquetes i dins el Parc Natural dels Ports. El punt de sortida el trobem a tocar del nou refugi de Caro, situat a 19 kilòmetres de Tortosa i Roquetes. Aquí hi passa el GR 7 que nosaltres farem de tornada. Hi ha varies opcions de pujar-hi, fins i tot una carretera ens hi porta. Nosaltres hem triant una opció una mica més peculiar i curiosa. Es tracta de pujar pel canal del Tubo. Es tracta d'una pujada forta, uns 350 metres de desnivell. 











Aquesta canal segueix el tub que duu la línia d’alta tensió. A més a més del pendent, cal anar amb cura amb el famós tub (d’alta tensió) que en certs llocs és quasi impossible no tocar-lo. En alguns trams el tub va soterrat i dona la impressió que vas per un barranc o torrentera. Per avançar cal superar unes quantes zones amb gran pedres. El primer tram és una mica més suau però l’espessa vegetació tapona el pas. El tram superior baixa molt recta per un terra molt relliscós de tartera. Es diu canal del Tubo ja que per ell passant els cables,
principalment l’energia elèctrica, protegits per un tubo, que donen servei a la important estació de telecomunicacions del Mont Caro (1.441 m).











Un cop al cim estem rodejats d’antenes de telecomunicacions i de televisió, amb un pedestal de la verge, la verge de la Cinta, patrona de Tortosa. És eL cim més alt del massís dels Ports on es pot gaudir d’una magnífica perspectiva molt més enllà de les Terres de l’Ebre. A la part oriental del cim hi ha un mirador.
Desprès d'un bon esmorzar i de gaudir una bona estona hem reprès la marxa direcció al sud seguint la carena per anar a fer la Moleta Rodona, un cim de 1.362 metres. Diuen que el camí, que no era gaire fressat, recentment esporgat, no ofereix dubtes. En aquest tram de carena, bastant sotmès a les ventades el bosc, deixa pas al matollar, on predominen els boixos i els coixinets de monja. En alguns moments marxem propers a la cinglera que deixem a mà
dreta. Val la pena abocar-s’hi de tant en quan per contemplar el paisatge.
Passarem pels plans de la Moleta Rodona  i la Gronsa, per arribar al coll de Pallers (1.201 m alt). Aquest coll és al peu de grans moles pètries que li donen nom. A més les vistes son espectaculars, també al delta de l'Ebre. I en aquest coll és on agafem el GR 7 canviant de sentit ja direcció al refugi del Caro passant pel coll de la Carrasqueta on trobarem pista, que podem anar evitant seguint les senyals del GR. També trobarem senyals de la ruta d’Estels del Sud.
El GR 7 és un sender de gran recorregut que transcorre l'est i sud-est de la península Ibèrica, des d'Andorra fins a l'estret de Gibraltar. Es tracta del primer sender d'aquest tipus que es va senyalitzar a l'Estat espanyol (es va iniciar el 1974). Té un recorregut que discorre paral·lel a la línia de costa del Mediterrani, però allunyat de vora mar. Forma part del sender europeu E-4 (Tarifa, Espanya-Esparta, Grècia). 











Abans de marxar cal fer una foto a la Cabra Salvatge, el símbol dels Ports. Un mamífer salvatge on els mascles són més grans que les
femelles i tenen les banyes molt menys desenvolupades que els mascles (que arriben fins als 90 cm.). Per adaptar-se al difícil terreny dels ports, estan dotades d'unes ungles amples en les quals els dos dits tenen moviment independent, la qual cosa dota a l'animal d'una extraordinària adherència a la roca i li permet escalar per parets quasi verticals. Aquesta espècie està en règim de protecció. Nosaltres no n'hem trobat cap.



I així hem acabat la primera excursió del Tour Terres de l'Ebre que hem fet durant 3 dies i per sort just abans del Confinament de la Covid-19.

dimarts, 12 de maig de 2020

Canaletes

Fantàstica excursió la que ens va muntar en Josep Mª Baró a Canaletes el passat dissabte 7 de març. Ens trobem al municipi de Cabrera d'Anoia a les Vall d'Anoia a cavall entre les comarques de l'Anoia i l'Alt Penedès. El terme comprèn el poble de Canaletes, cap de municipi, les urbanitzacions de Castell i de Can Ros, i diversos ravals i caseriu. La intenció és fer la ruta dels Salts d'Aigua a part de gaudir del paisatge d'aquesta zona on hi trobem vinyes. Anem deixant el nucli urbà direcció la obaga de Canaletes, seguint els cartells indicatius, per anar a buscar els gorgs.













De seguida trobem el primer, el Salt dels Capellans, una petita meravella. Al costat però hi ha una curiosa balma on hi ha la cova dels Capellans amb racons de gran bellesa. L'aigua ha anat forjant diverses formes de gran bellesa.
Deixem aquest primer espectacle i recuperem la pista i de nou el paisatge de vinyes i vistes a Montserrat. I boscos de pins amb l'aroma del romaní, el bruc o el ginebró entre d'altres.
I ens dirigim ara al Salt del Rector, que potser no és tant espectacular com el primer però deu ni do. I tornem enrere, encara ens queden tres salts més.
El següent, el del Cargol. Per baixar fins abaix hen d'ajudar-nos de cordes que ja trobem fermades a terra. Es baixa bé peró cal vigilar una mica de no relliscar.
Ens trobem amb el torrent homònim i tot seguit el salt del Cargol. L'aigua que hi baixa forma una petita bassa mentre cau per una mena de tirabuixó que li dòna el nom al salt.
I ara torna tocar a pujar de nou amb les cordes per recuperar el camí i dirigir-nos cap al salt dels Cucs on la calma és evident amb el soroll de l'aigua que cau de mica en mica.













I per acabar ens queda el salt de la Mala Dona. Per arribar al salt haurem de seguir un petit corriol i fer una baixada sense gaire dificultat. El nom d’aquest salt es deu, segons les males llengües, a una dona que va tirar el seu home per aquí. Tenim també una visió de la part superior que afegeix més espectacularitat. Deixem la part més obaga i seguim per la part més alta de l'excursió on trobem masies abandonades com el Maset de la Bleda o el Maset d'en Feixes i com no més vinyes que ens acompanyen fins a tornar al punt de sortida.


Una magnífica sortida on l'aigua és la protagonista.

dilluns, 27 d’abril de 2020

Sora

Sordia al terme de Sora, a la comarca d'Osona el passat dissabte 11 de febrer amb l'Antoni Llagostera. El terme de Sora ha estat inclòs tradicionalment en el Lluçanès, tot i que mai no ha tingut una vinculació específica amb aquesta comarca, i sí amb els antics termes meridionals del Ripollès i els municipis del Bisaura.El terme municipal és conformat per les valls de les rieres de Sora i de Cussons, que ocupen la major part del terme, afluents del Ter per la dreta. El nucli urbà està presidit per l'església de Sant Pere, envoltada de cases.










Deixem el nucli i enfilem per un camí direcció el primer objectiu, el Turó de Sora on ja tenim unes magnífiques vistes de la zona.  Seguim cap al Castell de Duocastella, un cim amb dos puntes a 946 i 952 metres d'alt. També s'anomena castell de Boixader o de Rocafiguera. Ens trobem davant una construcció amb una antiga torre de guaita, més que un castell en el sentit del terme.











Deixem aquest punt elevat amb molt bones vistes i agafem el camí ramader que ens portaria cap a Sovelles. És un recorregut impressionant, ple d'unes plaques de pedra que cobreixen el camí. Ens ha de portar fins al coll de la Bassa, ja a uns 1.000 metres d'alt. També hi ha les restes d'una casa i la bassa que dona nom al lloc. Ara cal tornar enrere cap al coll Boixader. Passem per dues grans masies de la zona, el Boixader i Rocafiguera. Totes dues tenen una estructura molt clàssica de les cases de pagès del prepirineu ripollès. Unes edificacions que s'han anat ampliant amb el pas del temps. Les dues cases tenien una teuleria i Rocafiguera, molí i una petita capella.











Al costat de la masia hi trobem una sequoia, un gran arbre monumental conegut com la Bella Antònia, acompanyada d'un cedre o avet i dos grans faigs. La sequoia de Rocafiguera fa entre 28 i 35 metres d’alçada i té un perímetre de cinc-set metres a 1 metre del nivell de terra. Calen més de tres persones per abraçar-lo. A mitjan segle XIX va estar de moda, entre certes classes
socials, plantar aquesta espècie forastera d’arbres en les proximitats de les grans cases pairals del país.


I ja només ens queda tornar cap al nucli de Sora per acabar de gaudir d'aquesta magnífica sortida per la comarca d'Osona, a tocar del Ripollès.

dimecres, 15 d’abril de 2020

Olot i entorn

Interessant excursió a la comarca de la garrotxa amb en Joan Cros de guia per paratges potser no tant transitats d'Olot. (dimarts 18 febrer 2020)
La sortida la vàrem fer des de la capital mateix en un paratge molt estimat, el de les Tries, a tocar del riu Fluvià.  Allà hi trobem la font de les Tries. Hi accedim per unes escales i hi trobem 4 sortidors d'aigua i al costat una petita cascada. Aigua fresca i un entorn amb nombrosos arbres que fan d'aquest indret el lloc perfecte per les tardes d'estiu.











En aquest punt agafem un sender que s'enfila una mica i ens ofereix les primeres vistes d'Olot. I ens començem a endinsar al pla de Begudà. Passem pel costat de la Masia de la Farigola Gran una casa que data del segle XIX. Els camps que anem trobant ja mostren la primavera i ens trobem amb la font de Sant Cosme. El paisatge és impressionant amb grans camps amb una verdor impressionant. Passem també per la font dels Capellans, amb aigua abundant. De seguida arribem a una de les sorpreses de la sortida, el volcà de l'Estany. 
Hi veiem també la casa homònima que pertany al municipi de Sant Joan les Fonts. En algún punt i trobem restes volcàniques. El cràter te una mica de forma d'embut i al centre encara hi trobem una mica d'aigua i vegetació. Fa una cinquantena d'anys es van fer uns sondejos que van determinar l'evolució del paisatge vegetal ens els darrers milers d'anys. 

 






 


Tornem enrere per anar a trobar la capella de Sant Cosme. També dedicada a Sant Damià i Sant Grau. Fou bastida al segle XVII i és d'una sola nau, amb absis semicircular, volta de canó i campanar de torre, sense cap estil determinat. Desprès d'un petit descans seguim cap a un altre dels volcans poc coneguts de la zona. És el d'Aiguanegra. Disposa d'un petit cràter i és un dels volcans més joves de la Garrotxa. Podem veure-hi materials i fragments força grans per la proximitat al nucli i a mida que ens allunyem els materials es van fent més petits i inapreciables. 

 









És un indret on tenim molt bones vistes tant a la vall de Bianya com a l'alta garrotxa. I ja només ens queda tornar cap al punt de sortida. Una excursió fàcil i molt agradable de fer.




dimarts, 24 de març de 2020

Abella de la Conca

Abella de la Conca (Mª Clara Martínez, dissabte 15 febrer 2020) 
Magnífica caminada per terres del Pallars Jussà. El punt de sortida és el petit poble d’Abella de la Conca, on s’hi arriba des de Isona. Aparquem els cotxes molt a prop de l’entrada del poble i el primer que fem és anar a veure el Forat d’Abella. Es tracta d’un estret i alt congost que el riu Abella ha anat excavant en la roca. Es troba just en el punt on les serres de Carrànima i la de Monteguida es troben i s’ajunten. Però no podem passar pel congost per l’aigua. Hauríem de caminar mullant-nos els peus amb un pam d’aigua. Per tant, tornem a pujar al poble, el creuem visitant els seus carrers i l’església parroquial de Sant Esteve, i comencem l’ascens d’aproximació a la serra de Monteguida.



 







Anem per còmoda pista forestal, en suau ascens, fins arribar a una bifurcació de les pistes. La serra de Carreu comença a mostrar-se en tot el seu esplendor dant nostre i anem deixant enrere les planes de les valls del riu Abella i dels barrancs de Coborriu i La Vall, afluents seus. Aquestes planes van ser extensament conreades i habitades amb nombroses masies. La majoria d’aquestes masies estan abandonades i tant sols en queden les seves restes. Arribem a l’encreuament i prenem la pista de l’esquerra, i aquí comença la part més dura i complicada de la ruta. Després d’una llarga llaçada s’acaba la pista i hem d’acabar de pujar sense camí definit, amb la mirada posada en el cim de la serra i buscant-nos la vida de la millor manera que podem. Cal anar amb compte de no desviar-nos massa, podríem acabar en algun punt massa complicat d’avançar. No està de més portar un track de GPS. Arribats a la part alta de la serra, no podem deixar de meravellar-nos amb les esplèndides vistes que s’obren als nostres ulls. Arribem a albirar la serra d’Ensija i el Pedraforca, i d’altra banda tota la serra del Montsec, amb el congost de Mont-rebei i Tarradets. Als nostres peus, la immensa plana d’Isona i Cona Dellà. Més propera a nosaltres i com a continuació de la serra de Monteguida, la serra de Carreu, que ens mostra la seva vesant sud, acabada en parets verticals. Impresionant....




 





Comencem a resseguir la serra de Monteguida, en direcció a la collada del Trumfo, molt a prop del penya-segat i assolint alguns cims rocallosos com Sarsús, Roca de l’Espluga de Ninou o la Roca de Monteguida, a la que s’hi ha de pujar per una estreta però curta canal quasi vertical. Està molt emboscada, però no és massa complicat. Per terreny pedregós, ple de matolls i de difícil caminar, seguim avançant fins a trobar el Pas del Monjo, que per un canal ens baixa fins l’ampla Collada del Trumfo. Aquesta collada, que separa les serres de Monteguida i de Carreu, es troba als peus del rocam i el cim de Gallinova, inici de la serra de Carreu i un 100 cims que no dubtem en aprofitar per pujar-hi.
Cal tornar a la collada del Trumfo i decidir si tornem per l’oest, pel barranc de Gassó, o per l’est. Optem per anar cap el est, per una ample pista forestal que, en moderat descens, que ens fa perdre alçada en pocs moments, arribant a l’encreuament per on havíem pujat al matí. Passem pel costat d’alguns massos, com Casa Toà, encara habitada, i Los Serrats, que sembla ser s’utilitza com a magatzem.


Ja tan sols ens queda tornar al poble i donar per finalitzada la sortida d’avui.
Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

divendres, 20 de març de 2020

Bellver de Cerdanya

(Mª Clara Martínez, dissabte 1 febrer 2020)  
Magnífica ruta per terres de la Cerdanya. Completament planera, apta per a tothom i per pistes i camins sense cap complicació, que ens porta a conèixer una comarca que destaca tant per la vegetació de muntanya, com pels seus petits pobles, rics en historia i amb un magnífic patrimoni arquitectònic, sobretot romànic i medieval. El punt de sortida d’avui és el poble de Bellver de Cerdanya. És interessant aturar-se a contemplar l'arquitectura que ofereix el nucli antic de Bellver de Cerdanya, que ha estat restaurat per retornar-li l'aire medieval, per tant comencem fent un recorregut pels carrerons i places que per uns moments ens fan recular al seu passat. 

 









Iniciem la caminada dirigint-nos al petit nucli de Talló, on s'hi troba l'església de Santa Maria de Talló. Hi ha notícies de l'església des de l'any 839. També és coneguda com "la Catedral de la Cerdanya", de grans dimensions, i amb una bella imatge de la Mara de Déu de Talló.
Creuem el poble i posem rumb a Coborriu, un altre petita entitat de població format majoritàriament per grans masos de gran antiguitat, i en que hi destaca l’esglesiola de Sant Serni, consagrada el 1137 i que ha estat reformada i consolidada des de finals dels setanta. Anem trobant marques blanques i vermelles de GR. Són el GR-107, Camí dels Bons Homes, i el GR-150, que és el que dona la volta al Parc Natural del Cadí-Moixeró. Hi ha algun tram de camí en que aquests dos GRs es superposen.



 







Deixem enrere Sant Serni i comencem a seguir indicacions cap a Bor. Passem per un carrer força costerut i ens dirigim a la Fou de Bor. Aquí hi trobem un paratge de gran bellesa. Com el seu nom indica (una fou és una font, un brollador), es tracta del drenatge principal d'un aqüífer subterrani. Per les darreres pluges, brolla amb molta força, amb gran quantitat d’aigua, que ens fan anar buscant constantment el millor camí per no relliscar i anar a l’aigua. En temps de molt fred, no està de més portar uns grampons, encara que siguin petits. Si l’aigua o les roques estiguessin glaçades, ens poden complicar una mica aquest pas i fins i tot podem córrer el risc d’una mala relliscada amb caiguda inclosa. Veiem uns senders que s’enfiles per la muntanya, per sobre del naixement de l’aigua, que ens porten a les Tutes. La Tuta Gran, Tuta Petita, Tuta Freda.... Són un conjunt de coves que s’endinsen per dins del Moixeró, amb quasi cinc quilòmetres de recorregut. Alerta! Hi ha gateres, sifons i passos complicats o que necessiten material i equip d’espeleologia, per tant és recomanable estar preparat i tenir experiència.
Vist aquest espectacular lloc seguim cap el nucli de Bor on hi ha l’església de Sant Marcel. Val la pena aturar-se en tots els pobles i llocs d’interès per on anem passant per contemplar l’arquitectura, les vistes i el conjunt d’una comarca encisadora.



 







Iniciem la tornada a Bellver de Cerdanya, per pistes forestals i fins i tot per trams de carretera. Ens segueixen acompanyant les espectaculars vistes del massís del Cadí-Moixeró. Tossa d’Alp i Penyes Altes s’alcen davant nostre, imponents... una meravella. Ja en portes de Bellver de Cerdanya passem per davant de Riu de Santa Maria, un altre nucli de població, ja més residencial que els que hem visitat fins ara i en pocs metres més ja som a Bellver.
Encara ens queda una estona per fer una altra volta pels carrers empedrats i seguir la ruta i els plafons informatius que ens ajuden a entendre la seva historia. 


Una caminada còmoda i planera, per gaudir de la bellesa de l’entorn sense presses. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

dimarts, 17 de març de 2020

De Banyuls a Portbou

Antoni Llagostera (30 gener 2020)
La tarda vespre del 25 de setembre de 1940, Walter Benjamin i els seus acompanyants entraven a Portbou. Enrere quedaven més de dotze hores de camí, a través de les muntanyes. A Portbou, l’esperava la mort. Rememorar aquest viatge, des de Banyuls de la Marenda, al Rosselló francès, a la dita Costa Vermella, fins a Portbou, a la Catalunya espanyola, a l’inici de la Costa Brava pel nord, passant pels mateixos paratges que va seguir el pensador jueu alemany Walter Benjamin, significa submergir-se de ple en la experiència de la història, ara que celebrem aniversaris relacionats amb el pensament i l’actuació dels nazi. El Camí Walter Benjamin és una excursió que invita tant a caminar amb al pensament sobre els horrors de la guerra i la barbarie, en una ruta transfronterera, seguint les passes d’un pensador i filòsof alemany Walter Benjamin en la seva fugida de la França ocupada cap a Estats Units el 1940, entre Portbou (Alt Empordà) i Banyuls de la Marenda (Rosselló). Significa submergir-se en la vida d’un pensador alemanys molt interessant, membre de la dita Escola de Frankfurt, que va contribuir amb un pensament crític a conèixer millor la nostra època. Un camí que té interès històric, filosòfic, però alhora que ens permetrà conèixer uns paisatges plens de valors geogràfics, paisatgístics i botànics.


Així doncs la sortida de l'excursió l'hem fet a Banyuls de la Merenda (oficialment en francès Banyuls-sur-Mer), un poble de 4.681 habitants de la comarca del Rosselló, cap de la comuna del mateix nom, a la Catalunya del Nord. Un punt on hi trobem molts atractiius. El camí Walter Benjamin està marcat amb diferents senyals. En el costat francès hi ha un cartells fins el cim del coll coll de Rumpisó o del Suro (540 m alt). En tot cas les senyals més freqüuents i vàlides son de color grog i en algunes dobles negres amb una ratlla adicional vermella. En el passeig de la platja i darrera de l’ajuntament hi ha diferents estàtues d e l’escultor banyulenc Arístides Mallol, dos dedicats a les víctimes de les dues guerres mundials. Passarem per l’Avenue Géneral De Gaulle que puja paral·lel a la riera de Vallauria, creuerem riera un cop passat el pont del tren per sota i pel carrer Pierre de Marca, agafarem Chemin de Mas Guillaume i Boulevard des Évades de France, anant pel barri de Puig del Mas. No cal perdre´s una degustació de vi de Banyuls.


Començarem a pujar el Coll de Bast. Fins aquí hi ha pista asfaltada entre camps de vinyes. En aquest coll de Bast (143 m alt) Walter Benjamin passà la nit
al ras en la seva fugida cap a Portbou. Seguim el camí de pujada direcció al coll de Rumpisó o del Suro per un camí incòmode, uns dos kilòmetres. Al coll hi trobem la fita fronterera 597. Aquí hi conflueixen els municipis de Banyuls de la Marenda (Rosselló) i Portbou (Alt Empordà). El següent punt de l'excursió és arribar fins a la Torre de Querroig (672 m alt) un 100 cims. Des d’aquest punt s’obtenen meravelloses vistes del Mediterrani a llevant i de l’Albera a ponent, en una panoràmica de 360º que embadaleix. Al cim trobem les ruïnes d’un antic castell medieval dels segles X-XI. La torre rodona és una construcció posterior dels segles XIV o XV.


 









Tornem enrere cap al coll anterior i agafem un corriol que baixa pel vessant sud del Puig de l'Àliga. Transitem per una garriga que esdevé un alzinar esclarissat pel Rec de Querroig. Durant el recorregut trobarem fins a tres  plafons “Reflexions de Walter Benjamin” de Memorial Democràtic, amb textos escrits per Walter Benjamin en quatre idiomes. Arribats al costat de la riera de Portbou, hi ha el mas de Budellers, que és el lloc habitat més antic de Portbou. I ja començem a entrar a aquesta població de l'alt empordà on hi destaca entre d'altres l'estació de tren. La gran marquesina de ferro i vidre que cobreix les andanes fou construïda el 1929 pels tallers de Joan Torras i Guardiola. 

 









I lloc obligat de visita avent fet el camí Walter Benjamin, és el monument dedicat a Walter Benjamin “Passatges”, una obra de Dani Karavan  que commemora el 50è aniversari de la mort del filòsof alemany l’any 1940 a Portbou. L’obra  forma part de la ruta urbana de Walter Benjamin, un itinerari que uneix diferents punts d’interès al voltant de Benjamin. I el tren ens permet tornar cap a Banyuls on hem deixat els cotxes.

dimecres, 11 de març de 2020

Montferri

Mª Clara Martínez (dissabte 18 gener 2020)
Sortida per terres de l’Alt Camp, gens complicada, però molt bonica.
El punt d’inici de la caminada d’avui és el petit poble de Montferri. Just a l’entrada del poble hi ha un descampat on aparquem els cotxes, i ens disposem a fer una visita al poble. Al nucli més antic, que es troba al voltant de l’església parroquial de Sant Bartomeu, algunes cases conserven arcs gòtics, i moltes estan ben reforçades per imponents contraforts.










 

En arribar al final del carrer Major posem rumb al Santuari de la Mare de Déu de Montserrat. El santuari de Montserrat de Montferri va ser projectat i començat a construir entre els anys 1926-1928. El terreny havia estat cedit per la família Vives de Montferri, el membre de la qual Daniel Vives, jesuïta, havia estat el promotor de l'obra i Josep Maria Jujol, professor a l’escola d’arquitectura de Barcelona i col·laborador de l’incomparable Gaudí, l’arquitecte. En la realització de l’obra varen participar activament tots els vilatans, fabricant els maons o altres elements de construcció. El santuari no es va acabar per manca de recursos econòmics, tot i que els materials emprats eren senzills i la mà d'obra era bàsicament obtinguda pel sistema de prestació personal dels veïns del poble. L'any 1930 s'aturaren les obres i després, per causa de la guerra, ja no es van reprendre. Es reempren el 1972 i s’inaugura el 1999. Actualment s’hi celebren casaments i s’està promocionant com atractiu turístic.
Deixem el santuari i ara ens disposem a enfilar-nos i carenar la Serra de Montferri, per assolir la Tossa Grossa (un 100 cims de 387 metres i unes vistes espectaculars) i arribar-nos fins la Torre del Moro. Segons algun historiador, el seu origen, i el d’altres torres de guaita erigides en aquesta zona, es relaciona amb el procés de recuperació del territori ocupat pels musulmans. El camí per tota la carena ens sorprèn gratament. Comencem trobant diverses barraques i feixes de pedra seca que s’estenen per tot el vessant de la muntanya, mut testimoni de l’activitat agrícola que anys enrere va prosperar per la zona, sobretot vinyes, i que ens conviden a imaginar com havia de ser de dur el treball amb aquest tipus de terreny. Ja a la cresta d’aquesta petita serra anem seguint un sender molt ben marcat, entre garrics, romaní, farigola i altres matolls típics de la zona, amb espectaculars vistes.











Des de la Tossa Grossa es veu el mar i el Camp de Tarragona, gran quantitat de pobles (Valls, Salomó, Vila- rodona....) i serres (el Montmell-Marmellar, Pre-Pirineu, Muntanyes de Prades...) La Torre del Moro disposa d’una escala interior a base de grapes clavades en la paret que ens permet accedir al primer pis i gaudir millor de l’entorn, encara que les altes parets que en resten d’aquest pis superior priven una mica. Ara toca baixar, per un camí força empedrat i en fort desnivell, però sense complicacions. Arribem a la plana i tornem a estar envoltats de vinyes, camps d’olieres i barraques. I masos. Com el de la Polla Rossa, un nom curiós per un mas, però que segurament fa referència a alguna pubilla de cabell ros (a una noia jove se la sol anomenar una polleta).
Seguim caminant, per còmodes pistes i camins, fins que hem de travessar el riu Gaià. Baixa força aigua, i alguns optem per no arriscar i treure’ns les sabates. Ens arribem fins a Bràfim, un altre bonic poble de la comarca on hi destaca l’església parroquial de Sant Jaume de Bràfim, construïda a les darreries del s. XVII. I ja posem rumb de retorn a Montferri, passant per l’ermita de la Mare de Déu de Loreto. Situat al turó del Puigrodó, el temple és d’estil neoromànic, va construir-se entre els anys 1889 i 1892, després d’haver estat enderrocada la primitiva ermita del segle XVII, que va ser utilitzada al llarg de 225 anys i que havia estat edificada per albergar la imatge de la Mare de Déu que el sacerdot Pere Codol havia portat d’una peregrinació de Roma. En pocs minuts arribem a Montferri i donem per finalitzada la sortida d’avui. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.


divendres, 21 de febrer de 2020

Batalla del Toix

Batalla del Toix (Antoni Llagostera)
Part 1 (Tortellà - Santa Bàrbara de Pruneres - coll de Camporiol)
Part 2 (Coll de Camporiol - Puig Gavarrós - Serra del Toix - Can Bundanci)
dia 1 (2 gener 2020) 10 km  -  dia 2 (28 gener 2020) 13 km

L’excursionisme, entre moltes altres coses, pot fer-nos reviure una batalla molt sagnant, que fou acompanyada de fet bastant reprovables, crueltats sens justifcació i amb afussellaments en massa. Aquesta és la proposta que us oferim avui, acompanyar-nos pels paratges de la batalla del Toix (14 de març de 1874). Aquesta fou una important batalla de la tercera guerra carlina, en la qual les forces carlines de Francesc Savalls derrotaren la columna governamental del general Eduard Nouvilas a la serra del Toix, a la Garrotxa.
Estem davant una de les batalles més importants de la tercera sublevació carlina (1872-1875), amb la batalla d’Alpens (9 de juliol de 1873), i amb una de les que ha fet vessar més rius de tinta. En la batalla hi perderen la vida 200 soldats governamentals, quedant presoners uns 1.500 i sols s’escaparen uns 200, cap a França i Olot. 
Iniciem la primera etapa a Tortellà on ja podem gaudir de diversos elements interessants com l'església de Santa Maria, l'edifici del Casino o el safareig públic entre d'altres. Peró no ens entretenim i començem a caminar agafant el GR 1 direcció el coll de Palomeres. Al cap d'una estona arribem al Pont de Llierca, també anomenat pont de Sadernes. És d'estil romànic i molt característic. Té una longitud de 52 metres, empedrats amb lloses de riera. Té un sol arc que s'eleva en el seu punt màxim, fins a 28 metres. És la construcció més antiga de Tortellà. Fou edificat entre finals del segle XIV i principis del següent.











I seguim amb la nostra peculiar ruta ja entrant en terme de Montagut i Oix, cap a Planseslloses i els cossos sants. Un oratori també conegut com el de Sant Roc o de Planseslloses. I seguim fins al coll de Palomeres on la veu popular diu que, tot passant les tropes governamentals en reflectir-se el sol en les baionetes que portaven els soldats, els carlins des de la muntanya del Cós s’adonaren de la maniobra i feren senyals amb miralls o fum i posibilitaren la concentració de trops carlines al lloc adients, ja que eren extesos per una àmplia porció de territori, per guardar els passos de Castellfollit i Mieres-Santa Pau. Avisats pels senyals, tots els carlins de la zona de Santa Pau i Batet, que impedir el pas des de Mieras, es van dirigir, a través del pla de Begudà i la falda del volcà de Rapàs, a les posicions del puig de Vivers, la torre Canadell (situada a la serra de Vivers, sobre Sant Joan les Fonts), les serres de la Creu, les altures del Cós, el Montpetit i el Montmajor. En aquest punt ens desviem del camí per acostar-nos fins a Santa Bàrbara de Pruneres, una església romànica formada per una sola nau amb volta apuntada i capçada a l'est per un absis semicircular. L'element més destacat és el porxo o galieta, poc habitual a la zona. No cal dir que les vistes son impressionants.

Tornem cap al coll de Palomeras i seguim la ruta cap al coll de la Teula. En aquest punt deixem el GR-1 i baixem cap al coll de Camporiol ja tocant a la carretera d'Oix i on tenim un cotxe per tornar cap a Tortellà i així completar la primera part de la ruta. 



La segona sortida l'hem començat des del coll de Camporiol per anar a buscar els escenaris de la batalla. Des del coll hem fet marca en direcció a Toralles, passant pel coll de Rodoreda o de la Pineda, amb el Puig Gavarrós presidint el terreny. Aqui comença la batalla del Toix. El primer escenari és Puig Gavarrós, un cim insignificant (669 m alt), des d’on es varen tirar el primers tirs contra la columna governamental que anava en direcció a Toralles. I aquí va començar el drama. Calgué agrupar algunes tropes per empendre la pujada al cim i treure els carlins d’aquest lloc alt. Fou un foc que va durar aproximadament una hora.
Era el temps que Savalls necessitava per fer arribar les tropes situades a Batet, per Castellfollit i la carretera actual a Oix, cap a la casa d’Oliva Giberta. Era el grup comandat per Martí Miret i Vila del Prat, a més de la partida comandada per Francesc Auguet, dos dels grups carlins més ben preparats i aguerrits. El segon escenari fou la serra del Toix, que va donar nom a la batalla. Estem davant un serrat que va des del pla del Més Enllà o pla Sapell, en el camí de Camporiol i coll de Pineda a Toralles, fins Bonegre. La serra del Toix es un seguit de tres cims: 752, 759, 767 m alt. Aqui es col·locaren una partida carlina que va començar a hostilitzar les tropes governamental que havien guanyat Puig Gavarrós (669 m alt) i el camí de Toralles a Camporiol, per on havien de passar la corrua de unitats governamentals. Les tropes governamentals varen atacar els cim de la serra del Toix, aconseguint treure els carlins. Aquí es va fraguar una mala intel·ligència, ja que a partir d’aquest punt, el pla que era anar a Toralles i a continuació cap a Castellar de la Muntanya es va fer fonesís.
Alguns soldats van poder fugir camí de França o van poder arribar a Olot. Van morir-hi 200 soldats i els carlins van aconseguir un botí de 4 canons, 150 cavalls, 2000 fusells, munició i una caixa de 70.000 duros. Van acabar fent 1.800 presoners. 


La ruta l'hem acabat baixant cap a cal Malcasat i arribant a la carretera d'Oix a l'alçada de Can Bundanci. Un punt ideal per dinar-hi.
Una sortida que hem dividit en dos programes del Caminant per Catalunya i per tant amb doble puntuació per el rànquing.