Excursió a Sant Vicenç de Calders, a la comarca del Baix Penedès amb en Josep Grau i amb alguns dels membres del grup de Pedra Seca. (Divendres, 17 gener 2025)
Sant Vicenç de Calders és un nucli de població que pertany a El Vendrell, situat a uns 3 kilòmetres. S'agrupa en un nucli de cases, dalt d'un turó, i té poc més d'un centenar d'habitants. Ens situem al centre del poble on hi ha moltes cases antigues que envolten l'església de Sant Vicenç. Hem deixat els cotxes a la plaça de la Font on evidentment, hi ha una font. Deixem el poble enrere i després de passar el cementiri seguim a l'esquerra per acostar-nos al Molí o Torre de Sant Sebastià. Un indret molt fotogènic on hi havia un antic molí fariner. La torre és de planta circular de datació incerta i formaria part d'un antic molí de vent. Va ser propietat d'una tieta d'Àngel Guimerà.
A partir d'aquí ens endinsem a la ruta de la Pedra Seca seguint unes marques blaves. El primer que trobem és el Cocó de Cal Rabassó, una estructura que serveix de dipòsit d'aigua de pluja, coberta per evitar-ne l'evaporació i l'embrutiment, però prou airejada perquè l'aigua no es faci malbé. I seguim amb la pedra seca ja que ben a prop hi ha la barraca de l'Olivera. Just al costat hi ha una olivera centenària coneguda per haver resistit la glaçada de l'any 1956, que va ser l'onada de fred més intensa del segle XX. Seguim per un parell de barraques més força similars, cada una amb les seves peculiaritats. Podem entrar a dintre per veure la tècnica de construcció. I més elements, una cisterna de Vinya, i de nou una nova barraca. en aquest cas doble. Una part era per al pagès i l'altre per al bestiar. Totes aquestes barraques han estat restaurades per el grup de Pedra Seca de Sant Vicenç de Calders i alhora han senyalitzat aquesta fantàstica ruta. Trobem altres construccions, tant barraques normals, com dobles i una altre cisterna de vinya.
En Josep Borrut, membre d'aquest grup de pedra seca, ens ha acompanyat durant la excursió i comentat tots els detalls de construcció i alhora el fet de que hi hagi tantes barraques en poc tros de terreny. No hem fet ni tres kilòmetres i deu ni do el que hem vist. Tornem a ser a la zona del cementiri de la població i ara seguim cap a l'esquerra per completar la nostra gravació pel programa Caminant per Catalunya. Tot i així encara ens trobem amb una nova barraca doble molt ben restaurada. Seguim camí amunt en direcció als prats d'El Saldonar i a l'Era de Mas d'en Gual. Es tracta d'un camí asfaltat que no té res a veure amb el primer tram de la sortida. Seguim per el camí del Vendrell, acotat a banda i banda per murs de pedra seca i en voltats d'oliveres per un cantó i amb vistes a El Vendrell per l'altre. A l'alçada del Mas d'en Gual i aprofitant un túnel de desaigua, travessem l'AP 7 per sota en direcció oest, per anar a buscar el camí vell de Sant Vicenç de Calders a Albinyana. Fem també un kilòmetre paral·lels a la línia de tren d'alta velocitat. I ens tornem a endinsar en zona boscosa on recuperem les construccions de pedra seca. En aquest cas es tracta de les barraques de la Teuleria. També hi ha les restes de la masia del mateix nom que s'anomenava així perquè òbviament s'hi fabricaven teules, restes de les quals encara es poden identificar. A sobre de l'antic forn de la teuleria, s'hi van construir dues barraques que actualment presideixen l'espai, unes construccions diferents de les que havíem vist fins ara, on hi predomina la presència de l'argila que molt probablement provenia de l'antic forn. A pocs metres hi ha l'antiga mina de Sauló, imprescindible per la producció de teules. Seguin per un camí empedrat ens anem acostant a Sant Vicenç de Calders i després de tornar a travessar l'AP 7 per sota i un nus de carreteres vàries. Entrem per el carrer de les Roques i ens situem al centre situat dalt d'un turó format per un petit nucli al voltant de la plaça Major. L'any 1983 l'Ajuntament del Vendrell va aprovar un pla urbanístic que limitava l'edificabilitat amb l'objectiu de garantir la protecció paisatgística del nucli històric. La majoria de cases pertanyen al segle XVIII i així ho testifiquen les dates gravades en algunes façanes. L'antiga església parroquial de Sant Vicenç de Calders és documentada des del segle XI i va ser reconstruïda el 1784.
Aprofitem per visitar una Premsa de Lliura de Mas Borràs, que la família Güell ens ha deixat veure. Data de l'any 1853 i als seus inicis servia per premsar oli. Més endavant va premsar el raïm. Un cop a l'any encara es posa en marxa. La trobem en un espai que és com un petit museu.
Ens acomiadem avui donant les gràcies al Grup de Pedra Seca que ens ha descobert aquesta magnífica ruta.
Powered by Wikiloc