dilluns, 31 de desembre del 2012

Camí de la Costa de la Teia

Aquest dissabte 28 de desembre hem fet la darrera sortida d'aquest any 2012, i ho hem fet a casa, fent el camí de la costa de la Teia que enllaça Ripoll amb Alpens i que feien servir traginers i pagesos per anar a mercat a Ripoll. Però evidentment no l'hem fet tot. La sortida l'hem fet des del Remei de Baix a les restes de l'ermita que hi ha, i on la gent ho coneix més com l'aparcament de Can Villaura, a tocar de la cruïlla de la carretera de Les Llosses.
De seguida agafem el camí i passem per el Castellot, una casa de pagès que segons la tradició havia estat un antic castell i on també hi ha una llegenda que l'Antoni ens ha explicat.













El camí de la costa de la Teia comença a enfilar de seguida i a mitja pujada trobem una font. Amb una horeta arribem a Can Buelo, una antiga casa de pagès, ara en runes, on destaca un noguer. Aquest camí també ha estat marcat per la història, ja que durant la primera guerra carlina hi ha haver una topada on hi van haver vuit o nou morts, tots milicians nacionals de Ripoll.
Seguim pujant per l'Era del Fuster i el Coll de Carolina on trobem una cruïlla de camins. Nosaltres seguim per l'esquerra passant per la Portella on hem esmorzat. Aquest tram potser és el més maco amb trossos de camí empedrats. De seguida arribem a el Camps, una altra casa aquesta si, dedicada a la ramaderia i on gaudeixen d'inmensos prats per pasturar-hi. Ens trobem ja a Sovelles, una mica més enllà veiem l'esglèsia de Sant Sadurní, que ja hem visitat en altres excursions i no ens hi hem encantat gaire.













A partir d'aquest punt hem fet la segona part de l'excursió, deixant la ruta d'Alpens i reculant per agafar un camí cap a la casa de Vilarons. La intenció era anar fins a Bumarencs, que era una gran casa, i passant per el Turó de la Suca arribar fins a les Arenyes, a tocar la carretera de Les Llosses. Però la veritat és que ens hem perdut, de fet el nostre guia ja ens ha advertit que no les tenia totes en aquest segon tram de la sortida. Total que ens hem embolicat de mala manera, més d'una hora, fins que hem sortit a la casa de Baborers i per acabar la Franquesa. Un kilòmetre més o menys d'on voliem acabar.




En total hem fet uns 12 kilòmetres i un desnivell de 628 metres. I crec que tots hem acabat un xic farts i plens de rascades. Però be, no hi ha res millor que acabar l'any amb una bona Llagosterada !
Avui per casualitat, hem coincidit amb el Joaquim i la Concepció i ens han acompanyat bona part de la excursió ja que els anaven fins a Sovelles. Per sort seva s'han estalvialt la nostra tornada, tot i així els hi hem donat un puntet.
Tanquem aquest 2012 havent fet 26 sortides, més o menys la mitjana que fem els darrers anys, esperant que el proper any també sigui tot Caminant per Catalunya. Que tingueu un bon 2013 !


dimecres, 19 de desembre del 2012

El Montgrí


A petició de Ramon Busquets varem fer el passat dissabte, dia 15 de desembre de 2012, una projectada excursió al Montgrí. La concurrència fou molt notable, dotze persones.
L’excursió va començar molt malament ja que no trobàvem el punt de sortida d’un sender local a l’Estartit, però com preguntant es va a Roma, amb mitja hora de retràs varem iniciar el veritable camí.
L’excursió tenia tres parts bastants diferenciades. Una primera era visitar dues cales, molt verges, de la costa del Montgrí, cala Calella i cala Pedrosa. Anar pel costat del penyasegats, veure les Medes des de Cap de Barra, tant allunyats de la calor i l’ambient estival de la costa, produeix un plaer enorme.












Desprès d’esmorzar, copiosament com es costums, a cala Pedrosa, varem seguir la ruta, allunyant-nos de la costa, no abans de veure la Foradada.
La segona part de l’excursió consistia en travessar l’altiplà del Montgrí, una espai desert que havia estat un dels llocs de pastura hivernal dels ramats que estiuejaven al Pirineu ripollès.
L’altiplà del Montgrí es ple d’aixarts, construccions o tancaments fets amb pedra seca, amb cabanes incorporades, que resulten un espai digna de ser visitat.
Aquesta part de l’excursió fou per veure els dunes fixades a finals del segle XIX per un enginyer de Torroella de Montgrí.
La tercera part de l’excursió fou dedicada a visitar dos dels indrets més emblemàtics del Montgrí, l’ermita de Santa Caterina i el castell.












La vista des del castell del Montgrí és impressionant i com que el dia fou radiant, es veia tot el golf de Roses i tota la plana empordanesa, amb el riu Ter arribant al mar.
Una excursió que va resultar un gaudi extraordinari per a tots el participants.
(Antoni Llagostera. fotos Ramon Busquets)


dimarts, 11 de desembre del 2012

Serrat de les Marques i Tremolosa

Aquest dissabte 8 de desembre hem fet una nova sortida, en aquest cas per la comarca del Ripollès per continuar descobrint racons poc concorreguts però plens d'al·licinets. En concret hem anat al municipi de Les Llosses que és el més gran de la comarca. Un cop al Cremat hem agafat la pista que va cap a Portavella i ens portaria fins a Alpens. Un cop hem fet uns 6 km i després de passat la casa i l'església de Sant Martí de Vinyoles arribem al coll Mercadal on podem deixar el cotxe.
La ruta és molt curta i fàcil, uns 12 km, però amb moltes coses per gaudir-ne.
Primer les cases de pagès i masos, començant per el Grau d'Olla on hi viu algú i podem veure-hi alguns animals. El nom és degut a que hi ha un pas estret on la riera del Massot es precipita per una alçada considerable.





La següent casa que trobem és el Massot utilitzada per algún pastor. Més endavant trobem la casa de Clarà, una gran masia, gairebé en runes, que ens mostra elements arquitectònics molt interessants. Una mica més avall hi ha el Molí de Clarà, que demostra que era una casa important. La riera que donava aigua al molí és la de Matamosses i forma tres gorgs en aquesta zona. Aquesta casa si que està restaurada, hem aprofitat per esmorzar-hi entaulats i tot. Seguint una pista passem per una altra masia, la de Ierra, utilitzada per el bestiar i una mica més enllà la de Tremolosa. Aquesta és una gran masia, també abandonada construïda durant el segle XVIII. També conserva just al seu costat una església o capella romànica, Santa Maria de Tremolosa.




I l'altre element per gaudir de la sortida, el trobem a mig camí, desprès de la casa del Masot. Em refereixo al Serrat de les Marques, un indret molt especial i curiós ja que hi ha unes llosses de pedra solcades de signes i símbols. Gonçal Cutrina en el seu llibre "Ovelles i pastors del Ripollès" (1977) ja en parla fent referència a marques de bestiar però també d'altres signes de comprensió desconeguda. Uns gravats que ens deixen amb la mateixà incògnita.













Una sortida doncs, molt còmode i fàcil per uns indrets més desconeguts. De fet estàvem al límit de la comarca, amb el municipi d'Alpens que el teniem molt a prop. Avui tot i que el vent bufava de bon matí, hem pogut fer la caminada tranquilament tret d'alguns trams que que potser ens empipava una mica, però potser més el fred que feia de bon matí. Quan ha sortit el sol hem estat de maravella. L'anècdota l'ha posada la Pilar, ja que després de l'èxit del cafè el dia del Matagalls (tres termos) avui ella en portava, però amb tant bones intencions que no ha pensat que els cafeteros erem de molt sucre i ella no en portava. Però vaja, no li hem tingut en compte, prova d'això és que ha passat la riera de Matamosses sense conseqüències. I l'altra anècdota és la de l'Antoni, però avui no per haver fet una llagosterada, al contrari ja que no n'ha fet cap. Però quan ha tingut clar que no en feia cap, ens ho ha recordat tot el camí. Vaja, els que el coneixeu que us he de dir.

dijous, 6 de desembre del 2012

Matagalls

Magnífica sortida al Matagalls aquest dissabte 1 de desembre. De fet ja hi havíem pujat quan feiem el Caminant per Osona però en Toni Vilaró no va dubar en trucar-nos per tornar-hi aprofitant la nevada que hi havia caigut uns dies abans. I ho va encertar de ple. Primer per la neu, que ens ha donat unes imatges espectaculars i segon el temps, ja que les vistes eren molt bones per tots els cantons.
La sortida l'hem fet des de Collformic (1.145m.) que és a 9 km de Seva passant per el Brull. Nosaltres però, hem fet una de les variants que hi ha, ja que la majoria de gent puja directe al cim. Es tracta d'agafar una pista cap a l'esquerra direcció a Sant Segimon. Hi ha uns 4 km que passen per un bosc, la riera de rentadors i la font de Sant Miquel dels Sants. Les vistes ens han anat acompanyant tota la excursió, sobretot el Pirineu que estava net de núvols. També Montserrat i tota la plana d'Osona. Un cop hem arribat al santari de Sant Segimon ens hem trobat que està en fase de restauració i no s'hi pot accedir. Es troba situat en una penya al costat del collet de les tres creus, pertanyent a Viladrau que  veiem als nostres peus. Es un conjunt d'edificis on destaca una església del 1775. Fins a la gerra civil havia oferit servei d'hostatgeria.












Un cop feta la visita hem reculat uns metres per agafar el camí que puja ja cap al Matagalls, ens esperen 400 metres de desnivell que son molt suaus de fer. Pel camí podem seguir gaudint de bones vistes i nosaltres hem aprofitat per esmorzar. El tram final puja força suau i de seguida es veu la creu. Nosaltres a més hem trepitjat força neu. Un cop al cim la recompensa és magnífica. Vistes per tots els cantons, fins i tot la platja de Barcelona amb els vaixells entrant a port. Al cim hi ha una creu dedicada a Mn. Cinto Verdaguer. El Matagalls forma part dels municipis del Brull i Viladrau a Osona i del Montseny al Vallès Oriental.
No cal dir que forma part del parc natural del Montseny on també hi destaquen els cims del Turó de l'Home i les Agudes que son una mica més alts (1705 m.)












I la baixada l'hem fet per la ruta més tradicional passant per els collets dels Llops i de l'Estanyol. També hi trobem una font, anomenada font Freda. I abans d'acabar passem per el pla de la Barraca on hi ha un forat, restes d'un pou de neu o de glaç. I amb una hora i mitja ja som al punt de sortida. En total uns 12 km i uns 700 metres de desnivell.




Un dels protagonistes d'avui ha set el fred, toi i així no ens ha espantat, ja que erem 10. Ara be, les previsions han fet que hi haguessin fins a tres termos de café, tot un rècord. I com sol ser habitual la pujada al Matagalls era molt concorreguda de gent, sobretot per el camí tradicional.

dijous, 29 de novembre del 2012

Vora el Ter (2)

Aquest dissate 24 de novembre hem fet una nova sortida amb en Toni Vilaró per els entorns del Ter, intentant seguir els meandres que fa el riu fins al pantà de Sau. La sortida es pot fer a peu de riu, al municipi de les Masies de Roda on hi ha moltes restes de les antigues colònies que hi havia. Precissament a la casa del Guarda iniciem la ruta direcció el Mas de Salou que deixem abans d'arribar-hi per enfilar l'antic camí del castell, primer punt de parada. Es un camí espectacular, en alguns trams conserva l'empedrat i passa enmig de baumes i roques de totes mides i formes. Amb menys d'una hora arribem al turó on hi ha el castell de Savellana. En queden les restes d'algun mur i una escala i la base d'una torre. Està documentat des del 1067. No cal dir que d'es d'aquest punt gaudim d'unes magnífiques vistes.












Tormem enrere però enfilant direcció el Puig de Conangle on de seguida trobem l'ermita de Santa Magdalena de Conangle. Un monestir d'orígen romànic amb modificacions amb el pas del temps. Hi podem veure l'esglèsia amb el campanar, les capelles laterals i el claustre. Aquest últim construït als anys 60 i acabat al 1984. Un bon lloc per esmorzar.
Amb la panxa plena hem baixat fins al pont que travessa la riera de Tavernoles just abans d'abocar al Ter. Ara cal seguir un tram de pista amb un parell de parades obligatòries. Primer el pou de glaç de Salou molt ben restaurat i que ens dóna una idea de l'us del gel en èpoques remotes i com s'ho feien per conservar-lo.
I uns metres pista amunt hi ha la font del Pujol que sol rajar amb força tot l'any. Seguim camí passant per la casa de la Bauma i fins a les primeres cases de Tavèrnoles. Al carrer Pirineu trobem el sender que ens ha de dur a una altra de les joies d'aquesta sortida, ens referim a Sant Feliuet de Savassona, una església romànica construïda als segles X-XII i reformada al S XVI. Està enfilada en un turó que conserva vestigis que van del neolític a l'època medieval. Abans d'arribar-hi trobem un seguit de blocs de gres aïllats,despresos del turó, com la Pedra del Sacrifici, la del Dau i diferents pedres gravades, que donen testimoni dels efectes de l'activitat erosiva i al mateix temps de la presència humana des de la prehistòria.
I sense perdre el riu Ter de vista seguim fins a Sant Pere de Casserres. 












Ens separen 7 kilòmetres que nosaltres hem fet amb cotxe per recuperar el temps perdut amb les gravacions. Es precissament en aquest punt on els meandres del Ter son més espectaclars, fent un recorregut que ens deixa rodejats d'aigua formant una península molt estreta i curiosa.











I que dir del antic Monestir benedictí, un dels monuments més importants de l'arquitectura romànica catalana. L'església té  tres naus separades per dos pilars en forma de creu. Les tres naus acaben en absis semicirculars que tenen tots els elements decoratius de l'època.
El campanar és de torre molt baixa. El claustre es va construïr a la segona meitat del segle XI, i es conserven pocs elements. Amb les restes que s'han trobat s'ha pogut reconstruir i se sap que tenia uns porxos i una sola filera de columnes.



Un indret molt recomanable per gaudir de la història, la natura i el paisatge que ens ofereix el Ter just abans d'entrar al pantà de Sau.


dijous, 15 de novembre del 2012

El Puig Neulós (1.257 m alt), un gegant dels Pirineus

En Ramon Busquets ens havia insinuat i aconsellat que féssim un programa de Caminant per Catalunya, al Puig Neulós (1.257 m alt), un cim que té una destacada presència a l’Alt Empordà. Estem davant el primer cim que puja per sobre dels 1.200 metres d’altitud de la carena axial pirinenca.
I cal afirmar que el consell fou molt encertat. El passat dissabte, dia 10 de novembre de 2.012 férem camí cap a Requesens, havent-nos aixecat molt d’hora.
L’excursió a la que s’anomenava la muntanya de Requesens va complir totalment les expectatives i els colors de la tardor omplien tots els racons.


.










L’excursió que varem preveure era totalment circular, sortint del peus del castell de Requesens. Cal dir que és una excursió mitjanament llarga, uns 15 quilòmetres, amb un desnivell també considerable, d’uns 750 metres entre el punt més baix i més alt.
Una primera pujada es va portar al santuari de Requesens, on parlarem de la processó de la Tramuntana i tot seguit, muntanya amunt, cap el coll Forcat. Amb aquest trajecte varem guanyar els primers tres cents metres de desnivell.
Arribats a aquest punt les vistes panoràmiques no varen deixar d’enlluernar-nos: El Canigó, les planes rossellonesa i empordaneda, els estanys de Barcarès i Leucata i el golf de Roses, tot era sota els nostres peus.












Tot seguint la carena fronterera varem arribar al Puig Neulós, amb el seu cim eriçat de torres de comunicació, que és un cim que cap excursionista ha de perdre’s.
Cal dir que la muntanya de Requesens és una barreja molt especial de botànica mediterrània i continental, des d’alzines sureres, passant per castanyers fins els faigs. I com que la tardor estava fent el seu cicle, la paleta de colors era impressionant, d’una gran bellesa.
La baixada, primer carenejant, per mig d’un bosc de faig fou també una autèntica delícia, encara que dura, però com que el dia següent es celebrava una duatló a la zona, tot estava perfectament senyalitzat.



I com que a Caminant per Catalunya cada cop estem més organitzats i aprenent a viure més bé, varem acabar l’excursió amb un arròs a Espolla, a La Fraternal, de la que no varem deixar ni un gra. No fou un dinar, ja que per l’hora que era és millor nomenar-lo berenar. El final una compra de vi i oli a la cooperativa.

Antoni Llagostera Fernández
Fotos: Ramon Busquets

dijous, 1 de novembre del 2012

Torres de Cabrenç

Aquest dissabte 27 d'octubre hem fet una excursió per paratges del Vallespir, a la Catalunya Nord, per anar fins a les Torres de Cabrenç o Cabrenys. Son tres elevacions coronades per edificacions fortificades. De l'antic castell que hi havia, s'en conserven restes de la muralla on hi havia la Torre de l'homenatge i l'església de Sant Miquel. En un altre turonet hi ha la torre mitjana que coinsisteix en diferents fortificacions fetes en diversos moments, també s'anomena la presó. I la tercera és la torre dels senyals, d'uns 12 metres d'alçada, i és la que està més ben conservada i destacada ja que ha estat restaurada recentment.










Des que qualsevol d'aquestes torres hi ha una vista magnífica.
Per arribar a aquest punt, hem caminat força. La sortida l'hem fet des de la Manera, un petit poble on destaca l'església parroquial, dedicada a Sant Salvador. Des d'aquí hem pujat per un corriol fins a la petita església de Santa Cristina de Serra, una capella romànica d'una nau i volta de canó i campanar d'espedanya.
De seguida veiem davant nostre les torres de Cabrenç, però per accedir-hi hem de seguir el camí que pràcticament va en paral.lel, per arribar al pla del Castell on hi ha l'accés directe.
Hem de passar per el coll de les Falgueres, coll Perer, coll del Llistonar i pla de la Muga. Part d'aquest tram va vorejant la frontera i fins i tot passem per l'Alta Garrotxa. De fet estem seguint un ramal del camí ramader de Marina, un camí transfronterer que utilitzaven els ramats catalans que passaven l'estiu al costat francès.
Un cop al pla de la Muga girem a l'esquerra i una mica més endavant trobem el naixement d'aquest riu empordanés. I un cop al pla del Castell ens toca pujar una mica per accedir a les torres. Fins ara hem fet més de 12 kilometres i la majoria força planers.


I la tornada l'em fet directe baixant al coll de les Estanones i amb poc més d'una hora hem tornar a la Manera. Una excursió doncs llarga, de 17 kilòmetres, fàcil de fer. Nosaltres hem gaudit de la tardor en molts trams d'aquesta caminanda, dels colors del paisatge i també dels seus fruits ja que uns 5 quilets de rovellons els hem trobat. El que els ha patit ha set en Ramon que els ha portat gran part del regorregut en un parell de bosses. I avui a més de les explicacions de l'Antoni hem gaudit de la companyia d'en Jordi de Sant Pau que sap tots els camins que hi ha i coneix tot el paisatge que anem trobant. Un luxe.


Mes fotos al Facebook del Caminant
https://www.facebook.com/media/set/?set=a.10151489429543776.610116.161274228775&type=1

dijous, 18 d’octubre del 2012

Camí Vora Ter

Dissabte 13 octubre
Avui en Toni Vilaró ens ha portat a donar una volta per on el Ter s’escola de la plana de Vic per entrar a les Guilleries. Hem visitat una part del municipi de les Masies de Roda, tot passant per Roda de Ter, en la part oriental de la plana de Vic.
Ha estat un recorregut per un paisatge totalment humanitzat a la vora del riu, que ens ha permès veure des de les instal·lacions hidroelèctriques fetes per a donar força a les indústries fabrils, instal·lades a la vora del Ter, fins a les restes del poblat ibèric de l’Esquerda, situat estratègicament sobre un turó just a l’entrada i accés a la vall de Sau, avui totalment ocupada pel pantà.
Hem començat el recorregut al costat del pont nou de Roda de Ter, i des d’aquí mateix s’accedeix al sender GR 210 “Camí Vora Ter”, que segueix pel costat del riu.
Aquest sender, si el fessin en tot el seu recorregut, ens portaria des de Montesquiu fins a Roda de Ter, seguint el curs fluvial.
 Però avui aquest sender no l’hem agafat en aquest punt, sinó aigües amunt del riu, per a poder visitar abans la casa del Bac i l’església de Sant Miquel de la Guàrdia.
La casa del Bac, o del Bac de Roda, és en municipi de les Masies de Roda, just al costat de la carretera que ens portaria de Roda de Ter a la veïna població de Manlleu. Hi hem accedit amb poc més de deu minuts des d’on hem deixat el cotxe, i es troba just al costat de la zona de creixement urbà de les Masies. Aquesta casa te un doble interès. El primer per a ser una de les cases pairals més antigues de la plana, documentada des de finals del segle XIII; i el segon per haver estat el domicili d’un dels cabdills austriacistes més rellevants de la Guerra de Successió, que finalment fou capturat per les tropes de Felip V i penjat a Vic l’any 1713.
Deixem la masia del Bac, i continuem camí fins a l’Església de Sant Miquel de la Guàrdia. Per arribar-hi passem pel amplis camps que s’eleven deu o dotze metres sobre el nivell de Ter. Podem comprovar que temps enllà aquests camps es trobaven a la mateixa cota del Ter, ja que en el mateixos s’hi va dipositar la grava portada pel riu, que recentment ha estat objecte d’extraccions intensives.
Arribats a l’església podem comprovar que malgrat trobar documents de la seva existència que es remunten justament a mil anys, la mateixa ha sofert múltiples transformacions, fins a refer-se  fa un parell de segles, i ara ens apareix amb una aparença del tot renovada, després de una recent restauració.
Deixem l’església i al cap de poc metres podem enllaçar amb el GR 210, que trobàvem a l’inici de la caminada, i que ve de Manlleu. L’agafem i després d’una sobtada baixada arribem al costat de riu Ter que seguirem per la seva esquerra, aigües avall, fins arribar novament a Roda de Ter.
Si fins ara havíem passat per una plana conreada intensament, tot d’una entrem en un bosc de ribera espès que s’estén a ambdós marges del riu. El Ter passa lleugerament engorgat i  tenim sort que les darreres pluges han fet augmentar el migrat  cabal de riu. Podem veure un bon grapat d’ànecs, corbs marins i bernats pescaires, o almenys ens ho semblen. Al llarg del recorregut petites preses serveixen per a canalitzar l’aigua del riu amb destinació a les indústries que aprofitaven la seva energia. El passeig és molt agradable, i troben grups de pescadors que preparen les seves canyes. Antigues canalitzacions d’aigua, avui enderrocades, ens anuncien que arriben ja a Roda de Ter, a tocar on abans havien deixat el cotxe.
Però el recorregut no s’acaba aquí. Travessem el poble de Roda de Ter, on aprofitem per esmorzar en el reconegut establiment “Citi Bar”, fins arribar a paratge de l’Esquerda, ja altra vegada en terme municipal de les Masies de Roda. Es un jaciment ibèric i medieval, de lliure accés, declarat en el seu dia Bé Cultural d’Interès Nacional, i on es concentren restes que van des de l’edat de bronze fins a l’època medieval, passant pel període ibèric. Al poble de Roda de Ter hi troben un museu on s’ha recollit les peces trobades en el jaciment. Taules explicatives ens permeten conèixer els diferents indrets del jaciment, així com la seva interrelació amb l’entorn.
Que els nostres avantpassats s’establissin precisament en aquest lloc no es atzarós. Ens trobem en una península envolta pel riu Ter, i que per la seva situació enclavada permetia no només el control del territori que l’envoltava, sinó alhora assegurar la defensa per la seva situació enlairada. Al fons de la vall, el Ter deixa en aquest punt la plana de Vic tot enfonsant-se cap a les Guilleries.
Com que no només de caminar viu l’home i la dona, el recorregut d’avui es triplement interessant: ens permet veure una terra i un paisatge humanitzat, copsar la importància dels rius i el seu ús intensiu en una terra com la nostra, i constatar que abans altres hi han passat, i han deixat la seva empremta, tot preguntant-nos quina deixarem nosaltres. 


Texte: Joan Noguera - Fotos: Toni Vilaró

dimarts, 9 d’octubre del 2012

El Carlit

Aquest dissabte 6 d'octubre hem fet una d'aquelles excursions emblemàtiques que tot excursionista ha de tenir al seu palmarès, el Carlit (2.923 m.), un dels grans cims dels Pirineus Orientals.
Hem fet la ruta tradicional sortint de l'estany de les Bulloses. Per arribar-hi des de Pugcerdà cal seguir la carretera cap a Bourg-Madame i Mont.Louis on trenquem a l'esquerra per una carretera que ens porta fins al punt de sortida. La primera part del recorregut és bastant plana i transcorre enmig de llacs (fins a 12 en tot el recorregut) com l'estany Negre, Viver, Sec, Comassa o Subirà entre d'altres.











No cal dir que a mida que es va guanyant alçada les vistes son explèndies. I davant nostre comencem a veure el Carlit i la pujada que ens espera. De fet fins a l'estany Subirà hem caminat un parell d'hores i només hem pujat uns 300 metres de desnivell. A partir d'aquest punt ens esperen gairebé 600 metres més, els més forts. A mitja pujada trobem l'estany gelat, petit però ideal per fer un descans (2.600 m.) I com no també toca grimpar una mica per passar enmig de les roques direcció al coll de Colomer. I el tram final va fent ziga zaga fins assolir el coll que separa els dos cims i a l'esquerra ja tenim el Carlit. Nosaltres hi hem arribat als voltants de les 12 invertint 3 hores 30 minuts de camí.  Estem a la muntanya més alta de la Cerdanya i la Catalunya Nord (14 metres més alta que el Puigmal) i les vistes son impressionants, a més avui hem tingut un dia fantàstic. Encara que era tard per esmorzar, ens hem estimat més fer-ho al cim per gaudir del paisatge. I ho hem fet amb força companyia tot i que es a l'estiu quan hi ha moltíssima gent. 
Un cop tips i feta la foto de rigor i les explicacions d'en Llagostera hem començat a baixar amb molta cura fins a l'estany Subirà on hem canviat el recorregut de pujada per acabar de gaudir dels llacs de la zona. 












Els estanys de Trebens, Castellar, Dugues i Viver per tornar al de les Bulloses. En total hem fet gairebé 16 kilòmetres amb 5 hores 30 minuts més un parell d'hores de parada i fonda. 
Fins i tot al cim del Carlit es respira l'aire independent que hi ha a Catalunya. Molts dels excursionistes es fan fotos amb estelades i criden Independència. I he sentit comentaris d'algún que no en portava dient que el pròxim dia l'agafaria per fer el mateix.
I com deia el temps ens ha acompanyat molt, al cim es podia estar amb màniga curta  tranquilament. Tot i així no ha faltat el cafetó d'en Colomer que avui estava al seu territori. Davant nostre teniem el Tossal de Colomer. El que no hem provat és l'aigua dels estanys que aquesta si devia estar glaçada. De fet no portavem l'especialista Busquets per experimentar-ho. En resum, una excursió que us recomanem que feu algun dia.




dissabte, 29 de setembre del 2012

Volta al Cabrerès

En Toni Vilaró ens ha proposat per aquest dissabte, 22 de setembre, una volta circular pel Cabrerés, sortint del veïnat de Cantonigrós, terme municipal de l’Esquirol. Arribem al punt de sortida havent deixat enrera la boira baixa de la plana de Vic, i amb una fresca que alguns dies d’aquest passat estiu tots hauríem desitjat. El recorregut comença al bell mig del poble, agafant el camí o passeig dels enamorats, que segueix pel costat de la riera de Balà, que neix just uns centenars de metres més amunt. Tot començant en adonem dels estralls de la sequera d’aquest estiu. No només la riera baixa pràcticament seca sinó que molts dels arbres han perdut la fulla o s’han assecat. Malgrat l’aparença de tardor avançada, aquest passeig, estiguis o no enamorat, val la pena de fer-lo, sota els imposants faigs i roures que embolcallen tot el camí. El passeig acaba en la font del mateix nom, que avui en dia ha perdut una part del seu encant, ja que hi surt aigua clorada del poble. Tot sigui per la seguretat sanitària.











En aquest punt agafem la pista que en portarà fins a l’ermita de Sant Corneli. Seguint la pista i les indicacions no es podem perdre, a no ser que, tot volen fer drecera, no l’encertem i agafem un camí equivocat. I precisament això ens va passar a nosaltres. Però va ser a fi de bé, ja que la volta va ser curta, i el camí molt més bonic. Fins arribar l’ermita, primer amb boira bastant espessa però finalment amb sol, el camí primer puja per tornar a baixar després, sempre suaument, enmig de prats i boscos característics d’aquesta zona de pluges habitualment abundants. Durant tot el camí els trets dels caçadors ens han acompanyat. L’Obèlix segur que no feia tan soroll ni enrenou.
L’ermita de Sant Corneli està situada en un indret privilegiat, i ha estat lloc de culte tan pels nostres ancestres més llunyants com pels més propers. Les restes megalítiques que hi trobem ens ho demostren, i la església mateixa ens ho confirma. 











Aprofitem per esmorzar, avui sense coca (el nostre mestre forner fa vacances), i també per petar la xerrada amb un grup de Vilafranca del Penedès,  que ens confirma que els programes de Caminant per Catalunya ja es veuen per l’Alt Penedès.
L’entorn clos de l’ermita –els arbres no ens permeten veure  gairebé res- s’obre a pocs mestres des d’un mirador situat sobre un espadat. Des d’allà  podem veure el poble de Tavertet, i la vista s’escapa des del Cabrerès fins a les Guilleries.



Es hora de continuar la ruta. Seguim uns centenars de metres pel mateix camí per on hem vingut, i després trenquem a la dreta per encarar el coll del Perer, tot passant per la font de la Vena. Des d’aquest coll i a la dreta podem arribar fins a la Rocallarga, mirador sobre l’Avenc i cingles que s’aboquen a les Guilleries. Però s’ha fet tard, i ho haurem de deixar per un altre dia.
 Baixem per l’altra vessant del coll, per un camí sovint empedrat, i que ens recorda que en altres temps va ser molt freqüentat. El camí sota un bosc espès en conduirà fins a la masia del Perer, ja en el vessant de la Riera de Rupit, poble que podem endevinar, però no veure, no gaire lluny d’allí. Des d’aquesta masia enllacem amb el camí directe que pujava des de Rupit fins a Cantonigrós. L’altre camí, més planer, passa pel Coll del Bac. Tot pujant podem contemplar el conjunt d’edificacions de les Viles, que acrediten la bonança d’algunes de les famílies pageses d’aquest entorn. Després d’una pujada curta però intensa, enllacem amb el camí d’anada, ja prop de Cantonigrós, del qual però ens desviem per passar per allà on suposadament neix la Riera de Balà. arribant altre cop a la font dels enamorats, tot passant per una altra font, la del faig. Hem donat tota la volta. Una matinal que convidem a fer i a repetir, perquè es diferent a cada estació de l’any. 
Texte i fotos: JOAN NOGUERA

dijous, 13 de setembre del 2012

La Canal del Cristall del Cadí

Feia temps que els que fem possible Caminant per Catalunya teníem en el cap de fer la canal del Cristall, una de les vies més clàssiques de pujar la feréstega cara nord de la serra del Cadí. Finalment, posats d’acord tots els astres benefactors, el passat dissabte, dia 8 de setembre de 2012, varem fer realitat una excursió de les que deixen un record imborable.
La sortida fou des del coll de Pallers, al costat del poble d’Estana, que per cert estava en festes. El camí de pujada fins el peu de la paret del cadí mereix una menció ja que passa espais d’una gran bellesa (Graus de Riclà, coll de Reineres i Collet Roig) fins arribar a un lloc espectacular, el Prat del Cadí. Un forat herbat entre una pineda esplèndida.
I davant tens tota la majestuositat de la paret nord calcària de la serra del Cadí, amb tres canals que semblen totalment verticals, la canal d’Estana, la del Cristall i la de l’Ortiguer.












El camí que porta fins dalt de la carena de la serra del Cadí per la canal de Cristall es marcada com un PR amb senyals verdes i blanques. La pujada, utilitzant moltes vegades peus i mans, es considerable d’uns 700 metres de desnivell, amb inclinacions del 45 al 60 per cent.
Malgrat la duresa que suposa la pujada, mai tens sensació aguda de perill, encaixonant entre les parets verticals de pedra. Una pujada, en definitiva, de les que creen records i imatges molt especials.













Abans de sortir de la canal varem visitar la cova de la font de Cristall, que dona nom a la canal: Dins de la cova hi havia una font, avui desapareguda per despreniments del sostre, que sempre era gelada com un cristall.
Varem esmorzar, avançat el matí, al Puig de la canal de cristall, amb una vista magnífica sobre Gósol i amb el Pedraforca davant. El seguit de cims del Cadí, des del Comabona fins el Vulturó eren al nostra costat. Per la carena hi passa un GR, bastant transitat pel que varem veure.
Ens dirigirem cap el 1.018 metros de del pàrking de coll de Pallers (1.499 m alt) fins el coll de Canal del Cristall (2.517 m alt)
Per assolir el cim del Puig de Canal Baridana o Vulturó (2.653 m alt), el cim més alt cal Cadí, quasi una passejada, per retornar al coll de Quer.
I aquí varem començar el patiments. No varem saber trobar la canal del Llitze que volíem agafar i varem baixar per la canal de Quer i la immensa tartera de Llitze o de l’Orri Vell, més de cinc cents metros de desnivell ple de rocs de tots els tamanys i volums. Una baixa molt cruenta!














I per acabar-ho d’adobar, quan estavem ja reagrupats desprès de la dispersió provocada per la baixada, va caure una curta turmenta, amb pedra petitona gràcies a Déu, que va fer-nos baixar, sense cap camí a seguir, per mig del bosc, fins el coll de Reineres.
Una excursió que inaugura la temporada del Caminant per Catalunya, que aquest any promet molt, emocions i paisatges meravellosos.

Escriu: Antoni Llagostera Fotos: Ramon Busquets