Castells de Llers i la Muga

Ruta 12 Castells de Llers i Camí Natural de la Muga (Mª Clara Martínez)

(Dissabte 16 abril) A la ruta d'avui hem combinat la historia i natura. D'una banda recorrerem el lloc on es troben (o es trobaven) aquests dotze castell de Llers i que formaven una important xarxa defensiva, i també recorrerem un tram del Camí Natural de la Muga, tot gaudint d'un entorn natural de gran interès.

Iniciem el nostre camí a Llers, un petit poble de l'Alt Empordà, al NW de Figueres, i comencem visitant el seu castell. Aquest castell està situat a la part alta de la vila de Llers. De fet, el que en queda, es una torre mestra, cilíndrica, de gran diàmetre, uns 12 metres d'alçada per uns altres 12 metres de diàmetre, i de murs molt gruixuts, 2 metres de gruix, envoltada per una muralla. La sala millor conservada se situa al sud del recinte i ocupa tota la longitud d’aquell costat, uns 28 metres de llarg. Es conserven els murs fins a l’arrencada de la volta, que devia ser imponent. Actualment és una sala habilitada com a espai eminentment cultural part de l’Ajuntament de Llers, on s’han realitzat diversos espectacles teatrals i musicals des de la restauració del Castell. També s’hi ha instal∙lat un accés permanent a la torre per la seva porta original mitjançant una passarel∙la elevada.

En aquesta població hi havia quatre castells més dels que no en queda res de res: Bellver, Cabrera, Destorrent o d'en Roig i Desvinyol. El nucli antic de Llers va ser volat al finalitzat la Guerra Civil Espanyola per tal que 200 tones de trilita guardades a l'església no caiguessin en mans dels nacionals.

Deixem enrere el poble, travessem el veïnat de La Vall, i arribem al castell Sarraí, del que tan sols en queda un pany de paret i unes poques runes escampades. Caminant entre verds i immensos camps de blat, arribem a les següents restes, les del castell del Gorg. Tampoc queda gran cosa d'aquest. Traces d'alguns murs i poc més. Per pista forestal, sempre envoltats del verd dels camps esquitxats de roselles, arribem a tocar del poble de Pont de Molins. En una raconada del camí i completament emboscades, hi ha les restes del castell de Molins. Una mica enlairat en un turó hi ha les restes d’un petit castell típic dels segles XI – XII, amb amples muralles fetes amb còdols rierencs a la part exterior i a l’interior morter de calç i sorra per unir les pedres. El recinte és més o menys quadrat, amb estances, pati central i muralla amb merlets, també s’hi poden veure algunes espitlleres, torre de l’homenatge circular de tres pisos, petita i forta, i capella romànica dedicada a Santa Maria. El fet d'estar tan emboscat fa que costi molt de distingir tot plegat.

En aquest punt iniciem el tram de recorregut del Camí Natural de la Muga, resseguin la riba d'aquest riu. El camí es ombrejat per grans arbres de ribera i descobrim que tots aquests antics molins que es van construir al llarg del riu, evidentment ara en desús com a tals, encara mantenen restes de les seves rescloses i això fa que puguem gaudir de salts i racons on val la pena aturar­s'hi. Després d'un tram de pista forestal una mica més assolellat, arribem a la petita població de Les Escaules.

En realitat es un veïnat que pertany a Boadella i Les Escaules. Creuem La Muga per un antic pont de pedra, travessem el poble, del que en destaquen l'església de Sant Martí i alguns carrers i portals molt antics, i ens dirigim al salt de la Caula, que es troba a uns tres­cents metres del poble. Espectacular.

El salt forma part del torrent de la Caula, que salva el desnivell dels cingles en una impressionant caiguda de més de 30 metres d'alçada. El lloc és aprofitat des dels anys 20 del segle XX per un restaurant que té una terrassa que dóna davant mateix del salt. Fins fa uns pocs anys, al voltant del gorg que forma aquest salt hi havia un conjunt de taules i bancs i una font per fer pic­nic. Però a causa del despreniment d'una gran roca, actualment el lloc es troba tancat i no s'hi pot accedir. Aquest es un bon lloc per fer una paradeta, una cervesa i gaudir de l'espectacle del bonic salt. Però hem de seguir el nostre camí. Reculem fis el poble i iniciem la pujada al castell de Les Escaules. Després del de Llers, aquest es el que es conserva en millor estat, encara que tan sols en queda una torra cilíndrica, que te uns 10 metres d'alçada i a la que es pot accedir al la seva part superior per una escala interior, i les restes d'algunes parets i muralles. El fet que estigui situat en el cim rocós d'un turó de 235 metres, fa que des d'aquí dalt es pugui gaudir d'unes vistes espectaculars.

Tenim una esplèndida imatge del poble de Les Escaules en primer terme, per sota dels nostres peus, la plana empordanesa i els conreus i les muntanyes cobertes de pinedes al fons. I si anem més enllà, veurem les serralades prepirinenques, els Pirineus, la vall de la Muga i al fons el mar. També podem veure una amplia zona de bosc que fa uns pocs anys es va cremar. Hem de tornar a recular un tros de camí, fins a agafar una pista que ens portarà de tornada a Llers. Passem per boscos d'alzines, algunes pinedes i horts que aprofiten l'aigua dels molts torrents i rierols de la zona.

Uns metres abans del darrer castell, el d'Hortal, gaudim d'unes esplèndides vistes al Pirineu, presidit pel Canigó encara nevat, el pre­ Pirineu, les Alberes, la plana empordanesa i al fons el Anem davallant suaument fins el castell d'Hortal. De fet tan sols en queden les restes d'una torre cilíndrica i algun tros de muralla o paret.

Uns metres més endavant passem per la font d'Hortal, d'aigua potable. Una taula i uns bancs en fan el lloc ideal per la darrera aturadeta abans d'arribar al final de la sortida d'avui. Des d'aquesta font tan sols ens queda continuar per la pista que ens porta fins la carretera i en pocs minuts arribem de tornada a Llers.

Aquesta ha sigut una ruta molt complerta. Historia, llegendes, natura... tot plegat en un entorn dominat per les bones vistes i racons de gran

Malgrat els seus més de 16 km, el poc desnivell acumulat (tan sols 300 metres), fan que sigui poc més que una esplèndida passejada.

Us esperem a tots en la propera sortida.

Fotos: Mª Clara Martínez i Julio Santiago

Scala Dei

El dissabte 9 d’abril els del Caminant per Catalunya va anar a al Priorat i va fer una excursió de gran volada, pels entorns de l’antiga cartoixa d’Scala Dei.

Ajudats per en Josep i l’Agustí, sortint de davant mateix de la cartoixa varem pujar fins a La Pietat, un antic hospital i lloc de sojorn del gran monestir del Priorat. 

I a continuació varem passar pel coll de l’Hort, Cova Roja i vàrem ascendir a la Serra Major del Montsant per un grau preciós, el de l’Escletxa. Dalt de la Serra Major varem assolir dos cims emblemàtics, el segon i tercer del Montsant, La Cogula i el Piló de Senyalets. Abans d’assolir aquest darrer cim varem anar a un indret mol curiós, el Clot de Cirer, un espai ple de verd i aigua dins d’una paisatge lunar, sols esquitxat per matollar i comptats pins.

La baixa la varem fer per el grau de Salfores, que ofereix possibilitats de veure imatges panoràmiques impressionants del cingles del Montsant.

La font Pregona, el que va donar vida a la Cartoixa, que va possibilitat que aquest nucli donés vida a tota la comarca, va suposar un final extraordinari a una excursió inoblidable.

Text: Antoni Llagostera  Fotos: Pere Chueca

Castellfollit del Boix

Aquest passat dissabte 2 d’abril vàrem fer una sortida a la comarca del Bages amb sortida i arribada a Castellfollit del Boix. Un petit poble situat a uns 700 metres d’altitut i amb poc més de 400 habitants. La ruta que hem fet ens ha permés fer el cim del Cogulló de Cal Torre de 881 metres i on hi ha unes magnífiques vistes de tot l’entorn: Montserrat, el Cadí, el Pedraforca …

Durant el recorregut hem pogut anar veien diverses cabanes de pedra molt ben condicionades que ens han permet conèixer la història d’aquestes contrades i també força patrimoni en forma d’esglésies i ermites, tot i que algunes simplement en queden les restes.

És el cas de l’ermita de Sant Miquel de Grevalosa, que està en estat ruinós. Tot i així és interessant per la seva antiguitat ja que es tracta d’una obra prerrománica del S. IX formada per una sola nau cuadrada, coberta inicialment amb bigues i capçalera amb un absis molt allargassat.

Molt a prop hi trobem l’església de Santa Cecília que de l’edifici romànic en queda ben poca cosa, però almenys es pot contemplar ja que havia estat reformada i es troba en bon estat. La façana te una porta d’estructura rectangular allindada i culmina amb un senzill campanar d’espedanya. L’església és d’una sola nau, de planta rectangular amb transsepte, coberta amb volta de totxo i uns arcs de reforç d’aquesta.

De tornada al poble, ens hem acostat al Santuari de Sant Pere de Castellfollit, on l’església és una edificació de mitjans del segle XI. Hi destaca la portalada o els absis. Molt a prop també hi ha les restes de l’antic castell documentat el 1063. I per acabar en aquest mateix punt, hi ha un nou mirador amb vistes, que també han estat les protagonistes de la sortida.

I ens ha cridat la atenció el parc eòlic que hi ha a la Serra de Rubió que ens ha acompanyat en el nostre paisatge. Consta d’una cinquantena d’aerogeneradors que mesuren uns 80 metres d’alçada amb un pes de 195 tones i unes pales de fibra de vidre i poliéster de 37 metres.

Fotos: Julio Santiago

Sant Privat d'en Bas

Avui dissabte 26 de març, hem fet una ruta per la Garrotxa, en concret per Sant Privat d'en Bas. Hem deixat els cotxes la zona de pícnic que hi ha una mica mes amunt del nucli antic de Sant Privat d'en Bas, i allà mateix hem començat la ruta. Just al final de la zona de pícnic hi ha una tanca que barra el pas als vehicles de motor, la passem i trobem una cruïlla amb un pal indicador. Hem de seguir cap a la dreta. Després vindrem pel camí de l'esquerra, que es el Camí dels Matxos.

Anem tirant amunt resseguin el curs de la riera de Gorners per un bonic sender i de tant en tant el deixem per anar a trobar l'aigua i gaudir de la bellesa d'alguns salts d'aigua i els seus gorgs. Fa poc que ha plogut, la riera baixa força plena i descobrim alguns racons de gran bellesa. El Gorg de Ca l'Amat, la Gorga Blava...

Anem resseguint el camí, que està molt fressat i que no té pèrdua. Deixem la riera i el camí es comença a enfilar de valent. Es en aquest tram quan farem quasi tot el el desnivell positiu. Anem pujant, poc a poc, travessant una preciosa fageda i guanyant alçada a cada passa que fem. A mesura que anem pujant, les vistes van guanyant en bellesa. Arribem al mas de La Freixeneda. Des d'aquí ens sorprèn una fantàstica vista del Pirineu. Aquest es un mas abandonat, però amb un entorn magnífic per aturar­-nos a esmorzar una mica i

recuperar forces. Al costat de la casa, envoltada de prats, un freixe monumental ( i d'altres que no es queden petits...), ens fan companyia.

Recuperades les forces, prenem una pista forestal que ens ha d'apropar a les Escletxes de la Freixeneda. Aquest es un conjunt d'esquerdes del terra, de roques sedimentàries que s'han anat plegant i trencant a mesura que es movien les plaques continentals, i que han format tot un sistema laberíntic de passadissos, de gairebé 2 km de recorregut total, amb una alçada que va des dels 3 o 4m fins els 15m en els passadissos mes enfonsats, o més en els avencs que també hi podem trobar. Entrar i endinsar­se en aquestes escletxes, recórrer els seus intricats passadissos i descobrir els seus racons de gran bellesa et pot fer arribar a perdre la noció del temps... Una gruixuda catifa de fulles vermelles (i les restes de neu de la darrera nevada) cobreixen el terra, les parets són cobertes de molses, falgueres i heures que es despenguen per tot arreu, i grans fajos mantenen un equilibri precari al damunt.... Impressionant...

A contra cor, deixem les escletxes i continuem el nostre camí. Passem per grans prats oberts, envoltats de grans fajos, fins anar a trobat l'inici d'un sender que en fort descens, en farà baixar fins el salt de Sallent.

Poc abans d'arribar al salt anem resseguin la cinglera per la part més alta, i unes excepcionals vistes de la Vall d'en Bas ens fan aturar i dedicar uns minuts a contemplar el paisatge. Arribem al Salt de Sallent, a la part de dalt, just al punt on les aigües del riu es precipiten cap el fons en una caiguda lliure de més de 60 metres per una paret completament vertical. Fa por, mirar precipici avall, però l'espectacle es magnífic.

Ens desplacem uns metres en direcció al Camí dels Matxos i trobem un esplèndid mirador del salt de Sallent des d'on es pot veure al complert. Es una vista impressionant.

Ara toca continuar i tornar a on tenim els cotxes. Des del Salt de Sallent tenim dues opcions per baixar fins la zona de pícnic on tenim els cotxes. Una es pel Camí de Les Escales, un grau equipat en alguns trams amb grapes, cordes i cadenes, en fort pendent i que acaba resseguint la riera. L'altre opció es la que seguim nosaltres, el Camí dels Matxos. Aquest es un antic camí que unia la vall amb les masies i els camps de les parts més altes, i que en el seu temps era utilitzat per la gent i els animals de tir que hi transitaven.

Aquest descens es molt més suau, travessant una fageda i per un terra empedrat en molts trams. Aquest es el camí mes utilitzat per la gent que vol passar un dia d'acampada i pujar a veure el Salt de Sallent, amb mainada, o sense complicar­se la vida. Fen ziga­zaga per la fageda, quasi sense adonar­nos, arribem al punt on hem iniciat la sortida d'avui.

Aquesta es una ruta una mica exigent, sobretot si es fa durant els mesos de calor, però a l'hora molt gratificant. La riera de Gorners, que a l'estiu ens ofereix la possibilitat d'un bon bany. Les excepcionals vistes que es poden contemplar des dels punts més alts. Una mica d'aventura recorrent els intricats i laberíntics passadissos de les Escletxes de la Freixeneda. El Salt de Sallent.... Sense paraules. I el Camí dels Matxos, amb regust d'antigues èpoques en que s'hi transitava amb animals de càrrega. En definitiva.... Molt recomanable! Des d'aquí us convido a continuar seguint­nos, i fins la propera, que serà com sempre, tot Caminant per Catalunya.

Texte: Mª Clara Martínez  Fotos: Julio Santiago - Eudald Teixidor

Serra de l'Obac

Casa nova de l'Obac – Castellsapera – Font de la Pola – Roca Salvatge – Obac Vell (Casa Vella de l'Obac)  Diumenge 20 març

Avui hem fet una ruta pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. El nostre punt de sortida ha sigut la Casa Nova de l'Obac, i per arribar­-hi, cal agafar la carretera a Rellinars B­122, des de Terrassa o des de Manresa.

Aquest Parc Natural es troba a la comarca del Vallès Occidental, i ens mourem per l'extrem mes al nord del municipi de Vacarisses. El singular paisatge del parc està format per cingles i monòlits de color rogenc, que contrasten amb el verd de les pinedes i alzinars que colonitzen els faldars i canals de la muntanya.

La Casa Nova de l'Obac va ser construïda per Jaume Ubach, quan va incrementar la seva prosperitat per l'activitat vinícola, i es troba a uns 600 metres de l'Obac Vell (després hi passarem), que era l'antiga residencia de la família. Es una casa gran, de planta quadrada i que a la seva façana hi ha uns plafons esgrafiats, destacant-hi dos rellotges: un de sol i un de corda.

Adossada a la casa hi ha una capella dedicada a Sant Antoni de Pàdua. Actualment aquesta casa es una de les Oficines del Parc, amb sales per informació i espais per a seminaris i reunions de treball.

Comencem a caminar per una amplia pista forestal, passem pel costat del restaurant "La Pastora" , que antigament va ser un forn de vidre, i seguim aquesta pista fins el pou de glaç del camí de l'Estepar. Aquest es un pou de glaç força gran, uns 6 metre de diàmetre i una fondària de 8'2, excavat al terra i del que només en surt la coberta de volta. Situat en una cruïlla de camins, va ser construït per Josep Ubach el 1706.

Deixem el pou de glaç i ens dirigim al Castellsapera. Després d'un fort ascens, amb una petita grimpada al final, assolim el cim d'aquest turó. Amb 939 metres, es el mes alt de la serra de l'Obac i forma part del llistat dels 100 cims de la FEEC. Aquest turó està coronat per un allargassat i estret cim rocallós que recorda un castell, de aquí el seu nom, i les vistes que es gaudeixen des d'aquest cim son espectaculars. Des d'aquí tenim una excel∙lent panoràmica del parc de Sant Llorenç amb La Mola, el Montcau, coll d'Estenalles... i d'altre banda, el Paller de Tot l'Any, la Roca Salvatge... i Montserrat de teló de fons.... Impressionant. Un lloc immillorable per fer un most i recuperar forces.

Baixem de Castellsapera per un grau en fort pendent i ara ens dirigim al coll de les Tres Creus. En aquest coll, prenem un camí, que després haurem de desfer, fins a la Font de la Pola, tot passant per les sepultures de la Porquerissa, d'origen alt medieval, i la Balma de la Porquerissa, una de les mes conegudes i visitades d'aquesta serra i que fent honor al seu nom va fer funcions de porquerissa. Arribem a la Font de la Pola, situada sota una gram balma i que raja tot l'any. Aquí hi trobem unes taules i bancs, un espai immillorable per passar unes hores d'esbarjo. Tornem al coll de les Tres Creus i ara agafem un sender amb marques vermelles i blanques de GR. Es el GR­5. Es un sender emboscat d'alzines i frondós sotabosc, camins plens d'històries i

llegendes.

Donat que el temps se'ns queda curt, decidim ajornar la visita al Paller de Tot l'Any i ens dirigim directament a la Roca Salvatge. Es un turó rocós, estret i abrupte, de parets verticals que cauen a plom sobre les canals que l'envolten. Novament les vistes des del seu extrem ens deixen bocabadats. Continuem el camí, ara ja en marcat descens, fins la Casa Vella de l'Obac, tot passant per la Font de la Portella (aquesta no raja), i pel costat del Turó Roig. 

La Casa Vella de l'Obac, o Obac Vell, es el punt d'origen de la família Ubach, que es va establir primer en una torre de vigilància, el segle XII, i que de mica en mica van anar construint un mas. Fins que es van convertir en una de les famílies mes pròsperes de la zona. Com a reflex d'aquesta prosperitat, la casa es va ampliar en tres plantes i demostren tenir força emprenedora en quatre àmbits:

1­ Substitueixen els conreus tradicionals per vinyes i entren en el comerç de vins i aiguardents.

2­ Concedeixen l'explotació dels seus boscos als carboners.

3­ Construeixen dos pous de glaç

4­ Obren un forn de vidre al lloc on actualment es troba el restaurant La Pastora.

Ara tan sols en queden les restes del mas, una petita capella i la torra, com a testimoni de la seva historia i la seva antiguitat. Des d'aquest lloc ja tan sols ens queden uns 600 metres per arribar a la Casa Nova, el punt on hem començat el recorregut d'avui. Aquest tram de camí, per una pista molt ben arranjada, amb una barana de fusta i amb una esplèndida vista del massís de Montserrat, es converteix en una agradable passejada fins arribar de nou als cotxes.

La d'avui ha sigut una magnífica ruta, en la que hem gaudit d'esplèndides vistes tota l'estona i hem descobert racons de gran bellesa i carregats d'història i llegendes. Esperem que us hagi agradat i fins a la propera que serà, com sempre, tot caminant per Catalunya.

Texte i Fotos: Mª Clara Martínez