Castells de Llers i la Muga

Ruta 12 Castells de Llers i Camí Natural de la Muga (Mª Clara Martínez)

(Dissabte 16 abril) A la ruta d'avui hem combinat la historia i natura. D'una banda recorrerem el lloc on es troben (o es trobaven) aquests dotze castell de Llers i que formaven una important xarxa defensiva, i també recorrerem un tram del Camí Natural de la Muga, tot gaudint d'un entorn natural de gran interès.

Iniciem el nostre camí a Llers, un petit poble de l'Alt Empordà, al NW de Figueres, i comencem visitant el seu castell. Aquest castell està situat a la part alta de la vila de Llers. De fet, el que en queda, es una torre mestra, cilíndrica, de gran diàmetre, uns 12 metres d'alçada per uns altres 12 metres de diàmetre, i de murs molt gruixuts, 2 metres de gruix, envoltada per una muralla. La sala millor conservada se situa al sud del recinte i ocupa tota la longitud d’aquell costat, uns 28 metres de llarg. Es conserven els murs fins a l’arrencada de la volta, que devia ser imponent. Actualment és una sala habilitada com a espai eminentment cultural part de l’Ajuntament de Llers, on s’han realitzat diversos espectacles teatrals i musicals des de la restauració del Castell. També s’hi ha instal∙lat un accés permanent a la torre per la seva porta original mitjançant una passarel∙la elevada.

En aquesta població hi havia quatre castells més dels que no en queda res de res: Bellver, Cabrera, Destorrent o d'en Roig i Desvinyol. El nucli antic de Llers va ser volat al finalitzat la Guerra Civil Espanyola per tal que 200 tones de trilita guardades a l'església no caiguessin en mans dels nacionals.

Deixem enrere el poble, travessem el veïnat de La Vall, i arribem al castell Sarraí, del que tan sols en queda un pany de paret i unes poques runes escampades. Caminant entre verds i immensos camps de blat, arribem a les següents restes, les del castell del Gorg. Tampoc queda gran cosa d'aquest. Traces d'alguns murs i poc més. Per pista forestal, sempre envoltats del verd dels camps esquitxats de roselles, arribem a tocar del poble de Pont de Molins. En una raconada del camí i completament emboscades, hi ha les restes del castell de Molins. Una mica enlairat en un turó hi ha les restes d’un petit castell típic dels segles XI – XII, amb amples muralles fetes amb còdols rierencs a la part exterior i a l’interior morter de calç i sorra per unir les pedres. El recinte és més o menys quadrat, amb estances, pati central i muralla amb merlets, també s’hi poden veure algunes espitlleres, torre de l’homenatge circular de tres pisos, petita i forta, i capella romànica dedicada a Santa Maria. El fet d'estar tan emboscat fa que costi molt de distingir tot plegat.

En aquest punt iniciem el tram de recorregut del Camí Natural de la Muga, resseguin la riba d'aquest riu. El camí es ombrejat per grans arbres de ribera i descobrim que tots aquests antics molins que es van construir al llarg del riu, evidentment ara en desús com a tals, encara mantenen restes de les seves rescloses i això fa que puguem gaudir de salts i racons on val la pena aturar­s'hi. Després d'un tram de pista forestal una mica més assolellat, arribem a la petita població de Les Escaules.

En realitat es un veïnat que pertany a Boadella i Les Escaules. Creuem La Muga per un antic pont de pedra, travessem el poble, del que en destaquen l'església de Sant Martí i alguns carrers i portals molt antics, i ens dirigim al salt de la Caula, que es troba a uns tres­cents metres del poble. Espectacular.

El salt forma part del torrent de la Caula, que salva el desnivell dels cingles en una impressionant caiguda de més de 30 metres d'alçada. El lloc és aprofitat des dels anys 20 del segle XX per un restaurant que té una terrassa que dóna davant mateix del salt. Fins fa uns pocs anys, al voltant del gorg que forma aquest salt hi havia un conjunt de taules i bancs i una font per fer pic­nic. Però a causa del despreniment d'una gran roca, actualment el lloc es troba tancat i no s'hi pot accedir. Aquest es un bon lloc per fer una paradeta, una cervesa i gaudir de l'espectacle del bonic salt. Però hem de seguir el nostre camí. Reculem fis el poble i iniciem la pujada al castell de Les Escaules. Després del de Llers, aquest es el que es conserva en millor estat, encara que tan sols en queda una torra cilíndrica, que te uns 10 metres d'alçada i a la que es pot accedir al la seva part superior per una escala interior, i les restes d'algunes parets i muralles. El fet que estigui situat en el cim rocós d'un turó de 235 metres, fa que des d'aquí dalt es pugui gaudir d'unes vistes espectaculars.

Tenim una esplèndida imatge del poble de Les Escaules en primer terme, per sota dels nostres peus, la plana empordanesa i els conreus i les muntanyes cobertes de pinedes al fons. I si anem més enllà, veurem les serralades prepirinenques, els Pirineus, la vall de la Muga i al fons el mar. També podem veure una amplia zona de bosc que fa uns pocs anys es va cremar. Hem de tornar a recular un tros de camí, fins a agafar una pista que ens portarà de tornada a Llers. Passem per boscos d'alzines, algunes pinedes i horts que aprofiten l'aigua dels molts torrents i rierols de la zona.

Uns metres abans del darrer castell, el d'Hortal, gaudim d'unes esplèndides vistes al Pirineu, presidit pel Canigó encara nevat, el pre­ Pirineu, les Alberes, la plana empordanesa i al fons el Anem davallant suaument fins el castell d'Hortal. De fet tan sols en queden les restes d'una torre cilíndrica i algun tros de muralla o paret.

Uns metres més endavant passem per la font d'Hortal, d'aigua potable. Una taula i uns bancs en fan el lloc ideal per la darrera aturadeta abans d'arribar al final de la sortida d'avui. Des d'aquesta font tan sols ens queda continuar per la pista que ens porta fins la carretera i en pocs minuts arribem de tornada a Llers.

Aquesta ha sigut una ruta molt complerta. Historia, llegendes, natura... tot plegat en un entorn dominat per les bones vistes i racons de gran

Malgrat els seus més de 16 km, el poc desnivell acumulat (tan sols 300 metres), fan que sigui poc més que una esplèndida passejada.

Us esperem a tots en la propera sortida.

Fotos: Mª Clara Martínez i Julio Santiago