Espinelves

Ruta per Espinelves i Arboretum de Masjoan 

Mª Clara Martínez (dissabte 16 març 2019)

Espinelves és un petit municipi de la comarca d’Osona, però administrativament pertany a la província de Girona. Es tracta d'un petit poble de dos-cents habitants situat al mig de la zona del Montseny i Les Guilleries. Si fem un passeig pels seus estrets carrers podem visitar l'element més característic de la vila: l'església romànica de Sant Vicenç d'Espinelves, del segle XI, i que té al seu interior una portalada romànica del mateix segle.

Però sens dubte, pel que realment és més conegut el poble d’Espinelves, és per la Fira de l’Avet que, des dels anys 80, es celebra cada any per Nadal. Es tracta d'una fira on un centenar d'artesans de diferents especialitats ens presenten les elaboracions en directe, enmig d'avets que esperen ser guarnits a les cases de Catalunya. Els avets que s'hi troben han estat conreats a la zona d'Espinelves.

Per fer la caminada, ens dirigim al veïnat de França, tot seguint el Camí Vell d’Espinelves a Sant Hilari Sacalm Ens comencem a enfilar, primer per pista asfaltada envoltats de grans cases, i després per pista forestal, fins els Camps de Galzeran. Comencem a transitar per frondosos boscos, d’alzines, roures i castanyers a la part més baixa de la muntanya que, a mesura que anem guanyant altura es converteixen en majestuosos boscos d’avets. Passem per davant d’un mas enrunat i mig engolit per la vegetació, La Talaia. Es probable que, en el seu temps d’esplendor, quan encara no hi havia arbres en aquells camps, des d’aquest mas es tingués bona vista del Montseny. I d’aquí el seu nom.

Seguim una estona més travessant impressionants boscos d’avets, per racons on la boscúria enfosqueix notablement l’ambient, donant al paisatge un cert to de misteri. Arribem a un coll on canviem la vesant obaga de la muntanya per la vesant solella. 

Anem vorejant el Turó de la Guàrdia. No hi pugem a fer el cim, atès que hi ha molts arbres i poques vistes. En canvi, des de la pista per on caminem, tenim unes espectaculars vistes del massís del Montseny. Les Agudes, Matagalls, Sant Segimont.... fantàstiques! Aprofitem aquest privilegiat entorn per fer una paradeta, esmorzar i recuperar forces. 


A partir d’aquí ja anem en descens, per zona assolellada, iniciem el descens de tornada a Espinelves. Travessem grans camps amb plantacions d’avets a la zona més alta, i observem com va canviant la vegetació al nostre entorn. Avets a dalt de tot, alzines a la part mitjana, i roures i castanyers a la part més baixa de la muntanya, ja a tocar d’Espinelves.

Tornem a ser al poble d’Espinelves, que es mereix una passejada amb calma pels seus estrets carrers empedrats per admirar la bellesa de les antigues cases i tots els detalls que les envolten. Però.... encara ens queda un lloc per visitar.

A tan sols cinc-cents metres del poble hi ha la masia Masjoan amb l’Arboretum.

Masjoan és una masia d’Espinelves del segle XII on la família Masferrer resideix des del 1710. Actualment al Masjoan hi ha la major concentració d’arbres monumentals de Catalunya, declarats com a patrimoni natural per la Generalitat. Es tracta de l’arbreda de Masjoan on podreu trobar 58 espècies diferents de coníferes, algunes de les quals superen els 40m d’alçada, com l’avet més alt del país, amb 49m. També destaquen un conjunt de sequoies, la més alta de les quals mesura 44m i té un diàmetre de 201cm. Set d’aquests exemplars han rebut la catalogació d’arbre monumental per part de la Generalitat de Catalunya.

I com a curiositat, una espècie única, originada en aquest lloc. Els anys 50 es va produir la hibridació natural entre l’avet comú del Montseny i l’avet andalús.

Se li va donar el nom de la casa com a reconeixement del seu origen i descobriment, Avet de Masjoan (Abies Masjoanis). Tornem al poble i fins aquí la sortida d’avui.

Una caminada fàcil, amb una gran varietat de paisatges i vegetació i per bons camins, encara que, si no es coneixen una mica, recomano portar GPS o un bon mapa. Les pistes i camins es creuen per tot arreu i és fàcil que ens despistem.

Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Parròquia de Ripoll

El passat 11 de març l'Antoni Llagostera ens va proposar una sortida per els entorns de Ripoll, que antigament havien tingut entitat pròpia, a la parròquia de Ripoll. Segurament molts dels indrets visitats son poc coneguts i molt poc transitats, però val la pena recordar el nostre passat i alhora reivindicar que potser alguns edificis estàn en molt malt estat i es poden acabar perdent.

Hem començat a caminar tocant la pista que ens porta a Llaés des de Sant Bernabé de les Tenes. Un cop aparcats els cotxes, enfilem per un camí direcció al primer punt, el Bofí. Estem davant un conjunt d'edificacions deshabitades i que estan en mal estat, en un entorn extraordinari.

Molt a prop hi ha l'església de Sant Vicenç de Puigmal que existia ja el 908. Fou parròquia independent fins al segle XIV, després s'iní com a sufràgia a Llaés. L'església actual és una petita construcció rectangular del segle XVII el seu estat de conservació és nolt deplorable. Una altra masia que hem visitat és la de les Corts de Llaés. Just al costat hi ha una capella romànica del segle XIII, molt poc coneguda i visitada, la de la Mare de Déu de les Corts o del Puig de França. Estem davant una església rectangular, amb carreus ben treballats, sense absis, però amb una part posterior notable per l’existència d’una petita finestra amb un carreu superior treballat. També és conegut com el Santuari del Puig de França.

I seguim la ruta ara baixant per anar a buscar la riera de Vallfogona on hi trobarem el Molí de la Sorra, el més important de Llaés. Tot i que també està en molt mal estat, encara s'hi pot veure alguna pedra del molí fariner. I ens anem acostant ja a la zona de Llaés on hi trobem molts punts d'interés. És el cas de la

casa de La Vila de Llaés, una de les grans masies de la zona. Estem davant una obra arquitectònica popular, d’autor desconegut, dins del neoclassicisme del segles XV-XVIII. Una de les coses que voliem veure en aquesta sortida és la quantiat d'arbres monumentals que hi ha a la zona. La majoria d'ells estàn en els terrenys d'aquesta casa. Hi ha tres exemplars d’alzina que mereixen sense cap dubte el qualificatiu d’arbres monumentals: El primer és l’Alzina del Capelló.

El segon sense cap dubte és l’Alzina Bifurcada i el tercer l’Alzina Rodona. 

També trobem roures espectaculars i algun llorer. Abans de marxar hem visitat el panteó de Llaés, un monument dedicat als soldats afusellats pels carlins el 1874 en aquesta zona. Està situat en un prat a sota del castell o església de Llaés. Es tracta d’un monument neoclàssic, curiós per la seva ubicació i proporcions, 6 metres d’alçada. Fou inaugurat el 18 de febrer de 1879 i relacionat amb un luctuós episodi històric de la guerra dels Carlins que commemora l’afusellament en aquell indret de 72 carrabiners el 17 de juliol de 1874.

I tornant enrere encara hem passat per l'Hostal de la Serra, avui convertit en un hostal. És una obra arquitectònic a interesant, amb un conjunt edificat d’una certa consideració. Estem davant una obra popular, d’autor desconegut, amb elements dins de l’estil medieval i del barroc, del segle XVII.

Com veieu un sector de Ripoll que val molt la pena visitar i gaudir-ne si a més tenim en compte que encara ens ofereix moltes més possibilitats. Nosaltres hem previst deixar-hi un cotxe de bon matí per tornar cap al punt de sortida.

Fins a la propera.

Olot i el seu entorn

OLOT – MONTSACOPA – PARC DE PEDRA TOSCA – LA MOIXINA – PARC NOU

Dissabte 9 març 2019 (Mª Clara Martínez)

Sortida a Olot, la Garrotxa, amb la idea de descobrir els seus racons més emblemàtics i els paisatges i la natura que l’envolten.

Comencem deixant els cotxes a l’aparcament del cementiri i pujant al volcà Montsacopa. La pujada la fem per unes escales arranjades amb travesses de fusta. La pujada és forta però curta, i sense adonar-nos arribem a dalt. El volcà Montsacopa va ser un lloc estratègic durant la guerra del Francès i les guerres carlines. La situació geogràfica privilegiada d’aquest volcà, amb vistes a les entrades d’Olot des de Castellfollit de la Roca, fins a Riudaura i la Vall de Bianya, va ser un punt clau per defensar la ciutat dels setges i els atacs dels enemics. És un dels volcans de la Garrotxa amb el cràter més perfecte. 

Presenta una forma circular d’uns 120 metres de diàmetre i 12 metres de profunditat, i s’hi pot passejar pel seu voltant. Aquí dalt hi trobem l’ermita de Sant Francesc, un parell de torres de guaita, i les millors vistes aèries de la ciutat.

Baixem pel costat d’una antiga gredera i creuem la ciutat, tot admirant la bellesa i la historia d’alguns dels seus racons i monuments més emblemàtics.

Curiositat: Quan els terratrèmols del 1427 i 1428 van ensorrar la ciutat d’Olot, el rei Alfons IV el Magnànim va permetre que els olotins decidissin si volien reconstruir la ciutat al mateix lloc o en un altre. Tal era la magnitud de la tragèdia. La decisió va ser construir-la fora de les antigues muralles i, per tant, fora del control de l’Abat de Ripoll, cosa que no li va agradar gaire. És gràcies a aquesta reconstrucció que els carrers propers a la plaça Major estan disposats en forma de quadrícula. La Plaça dels Braus, la més antiga de Catalunya. El Passeig Miquel Blai, també conegut com el Firal, per ser on antigament es feia la fira del bestiar. L’església parroquial de Sant Esteve, que a dins seu hi he el Museu Parroquial. 

I la Plaça Clarà, o Parc Vell, que ocupa avui terrenys on antigament hi havia fins al 1835, el convent i l’horta dels frares caputxins. Aquest és un dels llocs més emblemàtics d’Olot on se celebren diverses activitats, la més important sense cap dubte, la Fira del Dibuix.

A la sortida de la població, a tocar del riu Fluvià, hi ha la Font de Sant Roc. Un bonic espai amb la font, taules i bancs per a fer pic-nic i l’inici de la ruta del Carrilet. Tot seguint el traçat de les vies de l’antic tren de via estreta, s’ha habilitat aquesta important via verda que es pot fer a peu o en bicicleta. Aquest traçat fins a Girona, de 57 quilòmetres travessa tres comarques i dotze pobles recorrent les valls dels rius Fluvià, Brugent i Ter. Un cop a Girona, connecta amb el següent tram de la ruta del Carrilet cap a Sant Feliu de Guíxols. També es pot optar per fer els primers quilòmetres de la futura ruta del Tren Pinxo, que actualment enllaça Girona i Sarrià de Ter.

Deixem el poble enrere i ens endinsem al Parc de Pedra Tosca. En el procés de desamortització de Mendizàbal, aquestes terres van ser cedides als pagesos que començaven a rebel·lar-se contra els abusos de poder dels senyors feudals. Amb molt esforç, els pagesos varen anar creant una sèrie d’artigues o petites parcel·les que, gracies a la riquesa de la terra volcànica, podien cultivar. Amb les pedres que van haver de anar traient, anaven aixecant murs i marges i algunes barraques. Ara s’estan recuperant totes aquelles construccions i s’estan mostrant al públic, per donar a conèixer aquesta historia i el gran esforç d’aquesta gent.

Anem una mica justos de temps i anem directament al Paratge de la Moixina i la Deu. En aquest paratge d’espectacular bellesa hi trobareu dues de les fonts més conegudes d’Olot: la font de la Deu i la font de la Moixina. Ara bé, un dels seus atractius principals són els roures monumentals que presideixen l’espai donant-li una singularitat única, els aiguamolls, i els canals d’aigua envoltats de joncs.

Abans de deixar aquest espai, trobem la petita ermita de la Salut. La seva existència és deguda a l'empenta del rector de la parròquia de Sant Esteve d'Olot Mossèn Joan Delgar, qui veient que molts dels habitants del veïnat de las Deus, després del treball de tot el dia, no tenien ànims per fer mitja hora de camí per anar a la parròquia a resar. El rector va decidir de construir-hi aquesta capella. I finalment arribem al Parc Nou, un espai de sorprenent bellesa, on hi trobem el Museu dels Volcans, sobre el vulcanisme, els terratrèmols i els ambients naturals de la Garrotxa. També hi ha un jardí botànic, amb espectacular roureda de roure pènol, catalogada com a arbreda monumental, i jardí de plantes medicinals de la Garrotxa.

I aquí donem per finalitzada la sortida d’avui. Ja tan sols ens queda tornar als cotxes, amb el record d’una magnífica sortida, apta per a tothom, i que es pot escurçar o allargar al gust. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Serra de Gisclareny

SERRA DE GISCLARENY I ROCA TIRABAL

Mª Clara Martínez (dissabte 2 març 2019)

Una fantàstica ruta per la serra de Gisclareny, gaudint de la bellesa aclaparadora del paisatge del Berguedà presidit per l’omnipresent Pedraforca d’una banda, i la serra del Cadí-Mixeró de l’altre. Un dia per no oblidar.

Des de Bagà, prenem direcció Gisclareny per una carretera local ben asfaltada i deixem els cotxes en un aparcament que hi ha a tocar del petit nucli del barri del Roser, on hi destaquen l’església parroquial de la Mare de Déu del Roser, el mirador de la Gargallosa, l’Ajuntament i la Rectoria. Des del mirador tenim unes espectaculars vistes del Pedraforca, serra d’Ensija i Catllaràs per una banda, i la Serra del Cadí-Moixeró per l’altre. Aquestes fabuloses vistes ens acompanyaran tota la ruta, predominant unes o les altres segons on ens trobem de la serra.

Vist aquest petit nucli de població, ens dirigim al Coll de la Bena, on hi destaca un altre petit nucli de cases i algunes masies esparses. De fet, el terme municipal de Gisclareny no té un nucli pròpiament dit. Te petits veïnats i moltes masies escampades arreu del municipi, sobretot a la zona que ocupa el vesant sud de la serra, que és el més acollidor en quant a climatologia.

Abans d’arribar al Coll de la Bena, un espectacular mirador cap el Pedraforca, Saldes, Ensija.... En aquest punt girem a la dreta i seguim per l’Obaga de la Voltrera, la vesant de la Serra de Gisclareny encarada a Nord. Travessem bonics boscos de pi roig, amb esplèndides vistes al Parc Natural del Cadí-Moixeró. Seguim avançant per camins molt ben fresats i senyalitzats. Estem seguin senders locals, amb marques blanques i verdes. De fet, hi ha un sender local per cadascuna de les lletres del nom del municipi.

Passem a tocar de les Roques del Bisbe i els Castellots i de seguida trobem un magnífic mirador cap a la serra de Cadí-Moixeró. Penyes Altes, Moixeró, Coll de Pendís... I davant de tot, el Cap de la Boixassa... un delícia pels nostres ulls. Hem d’anar amb compte. Som a la cara Nord de la serra, no hi toca massa el sol, i encara queden restes de neu en algunes raconades. I a més, està glaçada.

Arribem al coll de l’Escriga i creuem la carretera per la que hem vingut aquest matí. Aquí hi ha uns plans i restes del que devia haver sigut algun antic mas.

I un altre mirador, aquest a la banda sud, des del que ja veiem l’ermita de Sant Miquel de Turbians i Gisclareny, presidit per l’omnipresent Pedraforca.

Poc abans d’arribar a la collada de Turbians, un pal indicador ens mostra el camí que va a la Roca Tirabal. És un anar i venir, pel que hi ha gent del grup que es queda i així podem deixar les motxilles. El recorregut és d’un km d’anada i un de tornada, i ens porta a un sortint rocós des d’on ens queda la vila de Bagà als nostres peus. Sant Marc de Brocà, la vall del Llobregat.... esplèndid. Tornem on són la resta d’amics i ara posem rumb a l’ermita de Sant Miquel de Turbians.

És una petita ermita romànica documentada des del segle X amb el nom de Sant Miquel del Paradís. Fins al segle XVIII va actuar com a església parroquial.

Situada a dalt d'un turó amb una vista impressionant sobre la vall del riu Saldes, el primer o segon diumenge de maig té lloc un aplec on es renova un vell costum de repartir, després de la missa, una peça de pa, cuit amb llenya, a tots els assistents. Tornem a recuperar la pista cap a Gisclareny. Ja falta poc per acabar el recorregut d’avui, però encara trobem un parell d’indrets curiosos. Passat el mas de Cal Ros, enfilat en una paret prou alta, un antic colomar. I una mica més endavant, podem visitar les restes del Castell de Fener. Unes restes que costen d’identificar i que possiblement es corresponguin amb una torra de guaita. Ja som a prop de l’aparcament. Deixem la pista i seguim un sender que

s’enfila amunt, fent drecera i salvant el desnivell que hi ha fins l’aparcament.

Una ruta espectacular, sobretot per les vistes, de dificultat moderada però que en tot moment ens fa passar per camins molt fressats, fàcils de seguir i molt ben indicats. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Ruta de la Capona i Santes Creus

Ruta cabanes de Pedra Seca del MasLa Capona, i Monestir de Santes Creus.

Dissabte 23 febrer 2019 (Mª Clara Martínez)

Interessant i vistosa ruta per terres de la comarca de l’Alt Camp per descobrir una mostra de l’art de la construcció en pedra ven sec i fer una visita al Monestir de Santes Creus i el seu entorn. Deixem els cotxes a l’aparcament que hi ha just al costat del monestir i ens dirigim a la sortida del poble per travessar el riu Gaià pel pont. A l’altra banda del pont hi ha una antiga creu de terme d’estil gòtic bellament esculpida.

Seguim uns metres la carretera cap a l’esquerra, i de seguida trobem una pista que es comença a enfilar molt suaument. A mesura que anem pujant, anem gaudint d’esplèndides vistes del monestir i de tot el seu entorn. I de seguida comencem a trobar les primeres barraques en pedra seca. Aquestes són terres de cultius de secà: vinyes, oliveres, ametllers.... els camps es troben ben treballats, i arreu hi ha murs, marges, cisternes i tota mena de barraques construïts en pedra seca.

I per alegrar-nos una mica més la vista, els ametllers es troben en plena floració, oferint-nos tota la bellesa dels camps esquitxats de blanc i de rosa.

Trobem força gent dedicada a les tasques del camp. Un tractor llaurant, i un altre despedregant el camp, al que no dubtem en donar un cop de mà...

Arribem a una cruïlla on deixem per uns moments la pista principal per anar a visitar l’antiga ermita de Sant Pere de Gaià. Sant Pere del Gaià era una antiga ermita on vivien anacoretes, relacionada probablement amb l’església de la Trinitat que es troba dins el Monestir de Santes Creus, darrera l’església. L’ermita i l’indret que l’envolta són esmentats l’any 980 i 1154, i la petita comunitat d’ermitans que hi residia es va refondre, entorn del 1170, amb la comunitat cistercenca de Santes Creus. Del segle XIII en endavant residien a St. Pere uns ermitans dedicats a la vida ascètica sota la cura i dependència dels abats de Santes Creus. Ara només hi resten ruïnes de l’església i del casal. Aquest és un bon espai per fer una aturada, esmorzar i recuperar forces.

Tornem a la pista que seguíem, en el proper encreuament girem a l’esquerra, i arribem a l’aparcament de l’inici de la ruta de les Barraques en Pedra Seca del Mas de la Capona. A partir d’aquí trobarem tot un seguit de cabanes i barraques de tota mida i altes construccions, totes elles utilitzant la tècnica de la pedra seca, que ens sorprendran.

Les construccions de pedra seca responen a dues necessitats, la de bastir elements útils a les feines agrícoles i de pastors, però també a la necessitat de desembarassar la terra de pedres per conrear-hi, sobretot en el cas del conreu

de la vinya. Per això, en el nostre territori hi ha tantes construccions, lligades majoritàriament, a l’expansió de la vinya a les nostres contrades entre finals del segle XVIII i finals del XIX.

Un dels elements més remarcables de la Ruta de la Capona i de tota la gran diversitat de construccions de pedra seca, és el cossiol del Soleta. Un cossiol és un dipòsit o cisterna d’aigua que aprofita l’escolament superficial de l’aigua de pluja. La coberta de pedra seca conserva l’aigua amb una temperatura més regular i impedeix la pèrdua per evaporació, així com la proliferació d’algues o plantes aquàtiques. En aquest cas, l’estructura semblant a una cripta, amb una columna central, de la qual se suporten quatre arcs en forma de creu, orientats cap als quatre punts cardinals, resulta sorprenent.

Acabat el recorregut, ja tan sols ens queda tornar a Santes Creus. No cal dir que és quasi obligada una visita al monestir. Val la pena admirar l’arquitectura i conèixer l’historia d’aquest lloc i de les persones que el varen ocupar. El monestir de Santes Creus va ser el centre d'una de les senyories monàstiques més extenses i influents de la Corona d'Aragó. 

Amb una arquitectura sòlida, greu i austera, l’abadia reflecteix el model canònic dels monestirs del Cister (juntament amb Vallbona de les Monges i Poblet). Fundat el 1160, el moment àlgid de Santes Creus va ser entre els segles XIII i XIV, per la seva estreta relació amb la noblesa i el llinatge reial. Els reis Pere el Gran i Jaume II el Just i la seva muller Blanca d'Anjou van ser mecenes del monestir i van escollir ser enterrats aquí, en dos mausoleus gòtics al costat de l’altar major.

Sortim del monestir i encara ens queda una estoneta per comprar algun dels productes artesans que ens ofereixen a les parades que es munten a la Plaça de Santa Llúcia. Una ruta complerta i variada, planera i fàcil de caminar, apta per a tothom. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.