Puig de les Cols

Puig de les Cols des de Sant Feliu de Guíxols (28 novembre 2015)

Aquesta ruta, ens permet conèixer els elements naturals i arquitectònics que defineixen el massís d’Ardenya.

Iniciem el recorregut a Sant Feliu de Guíxols, a l’estació d’autobusos i caminem pel costat de la riera de les Comes, per la Vall de Mascanada. Un antic molí de vent es testimoni de la importància de l’aigua en aquesta vall, que en els seus temps havia subministrat aigua al poble.

Anirem seguin les marques blanques i vermelles del GR-92 fins el coll de l’Escorpí. El primer que ens crida l’atenció, al poc de deixar el poble, es la casa-museu Ratpenat, a la que dedicarem uns minuts. Es ca l’Almar, la casa de Josep Almar, un artista ´de Sant Feliu molt complert, i un dels especialistes en miniatures navals amb mes prestigi de Catalunya. En aquesta casa, en Josep Almar, l’any 2008 hi va obrir un museu amb una inacabable col·lecció de vaixells en miniatura i a escala, estris mariners i màquines i enginys de tota mena. La visita es fa curta, el lloc es encisador.... 

Però hem de seguir. Continuem seguint la riera de les Comes, vall fèrtil i plena de masies, amb pous i basses on encara es fa una mica d’horta. 

El Mas Panarro, can Puignau, Mas Abric, can Ralet, exemples de masos molt ben conservats... Tot seguit deixem la vall per enfilar-nos cap a la serra del Puig de les Cols. Aquesta serra, és part important de la conca de la riera de les Comes i, a la part alta, veurem uns bonics roquissars.

Per un entretingut corriol de pujada arribem al Coll del Vidre. Abans de saltar a l’altra banda, si ens girem, gaudirem de vistes sobre Sant Feliu i el Puig Gros, on hi ha unes monumentals antenes. Un cop passat el coll, a l’altre costat, gaudim d’una esplèndida vista dels doms granítics anomenats Carcaixells d’en Dalmau i el Montclar. El Montseny i les Guilleries a la llunyania, a l’altra banda de la plana selvatana.

Ens desviem per un corriol per assolir el cim del puig de les Cols, tot passant per la Roca Verdera, un conjunt de monumentals roques que reben aquest nom per la gran quantitat de verdet que cobreix gran part de la seva superfície. 

Des del cim del puig de les Cols (416’8m), gaudim de 360º d’esplèndides vistes, fins on allarga la vista. La costa empordanesa, gran part del massís d’Ardenya, el Montseny, Guilleries, Plana de Girona.... i al fons el Pirineu. Tot un luxe pels nostres sentits.

Aquest es un lloc immillorable per aturar-nos a recuperar forces amb un bon i merescut esmorzar. Tornem al camí principal per on hem vingut i continuem la ruta, fins el coll de l’Escorpí. Aquí girem a l’esquerra, cap el Coll de la Creu d’en Barraquer.

En aquest coll, a més d’una creu de ferro, hi trobem un mosaic i tot d’elements en record d'un jove adolescent de Sant Feliu que, fent una marxa popular, va morir sobtadament en aquest mateix lloc.

Seguim per pistes forestals, fins l’ermita i el mas de Sant Benet, tot abandonat en total estat ruïnós. A partir d’aquí, el descens es fa més evident.

Baixem per senders fins el collet de la Mare de Déu i ens desviem uns metres per veure el racó de les Tres Fonts. Passem per un tram de camí romà, amb un empedrat força ben conservat, i arribem a la carretera de Tossa.

Passem per la urbanització de ‘‘les Penyes’’. Com el nom indica, som a sobre d’un tram de costa a 90 m per sobre el mar. Podrem gaudir de boniques vistes sobre el litoral. Tot seguit, val la pena, acostar-se a l’Ermita de Sant Elm, des d’on gaudirem de bones vistes de Sant Feliu i la costa d’alts penya-segats en direcció a Tossa de Mar.

D'aquí ja baixem fins la platja de Sant Feliu, i enfilem fins el Monestir, la Porta Ferrada i l’Arc de Sant Benet, on donem per acabada la sortida d’avui. Una ruta molt entretinguda i agradable, no molt exigent, apta per a tothom qui tingui un mínim de preparació.

Text: Maria Clara Martínez  -  Fotos: Eudald Teixidor

Serra del Corredor

Aquest dissabte 21 de novembre, hem fet una excursió per la serralada litoral, concretament a la serra del Corredor. La Serra del Corredor és un sector de la Serralada de Marina, Serralada Litoral Catalana, situada entre el Maresme i el Vallès Oriental. Molt a prop del seu cim (642,2m.) hi ha el Santuari del Corredor, i junt amb el Montnegre forma el Parc Natural del Montnegre i el Corredor, limita el Maresme amb el Vallès Oriental, entre el coll de can Bordoi (310 m alt.), al sud, i el coll Sacreu (350 m alt.), al nord, per on enllaça amb el Montnegre.

Nosaltres hem fet una de les rutes clàssiques que és seguir el SL-C80 i ens ha permès de visitar algunes icones de aquesta zona molt interessants.

Seguin les marques d'aquest sender local hem arribat al primer punt interessant de la excursió d’avui es tracta del pou de glaç de can Bosc. Una tanca de ferro baixeta l'envolta, i te una fondària d'uns 7 metres. Quan el pou estava en ús, l'aigua d'una propera font del ferro era derivada fins una bassa, avui desapareguda, on es glaçava de forma natural a l'hivern. Precisament, el pou es troba al costat obac del turonet, on obtenia les temperatures més baixes per la manca d'escalfor solar.

A pocs metres arribem a la font del ferro que ara no porta aigua, seguin el nostre recorregut arribem a la masia de Can Miloca on disfrutem d'unes precioses vistes del massís del Montseny. Ara ja ens apropem al Dolmen de Ca l'Arenes, situat dins el terme municipal de Dosrius, a la comarca del Maresme. Es troba a l'entorn megalític de la serra del Corredor, on també hi ha altres dòlmens com ara el de la Pedra Gentil, de Pedrarca, de les Lloses del Trull i de la Pedra Llarga. És un sepulcre megalític del tipus petita galeria catalana, se li atribueix una antiguitat d'uns 5.000 anys i data del neolític final. Va ser descobert l'any 1997 i entre el 2006 i 2007 va ser excavat i restaurat en dues campanyes d'arqueòlegs.

Un cop vist el lloc ens dirigim al proper punt d'interès, es tracta de les roques de Nyacara, un conjunt de roques granítiques molt interessants que podrien haver servit d'aixopluc en la prehistòria, una mica mes enllà arribem a un altre punt curiós de la excursió, el pi cargolat. Com el seu nom indica es tracta de un pi pinyoner que el seu tronc ha pres una forma recargolada molt curiosa.

Hens acostem a la part mes extrema de la nostra excursió d’avui i deixem el camí per arribar a la pedrera, coneguda també amb el nom de Roques del Pare Jaume, ens trobem en una antiga explotació artesanal de granit i sauló. En aquesta encara podem veure, en algunes roques, el sistema de forats que feien servir per separar la pedra. Les muntanyes del Corredor s'alcen damunt un gran bloc granític. El granit és una roca aparentment dura i resistent que, en ambients humits i amb temperatures benignes, es descompon i esdevé el material tou de textura sorrenca que es coneix com a sauló.

Creuem un bonic bosc de alzines i arriben a la explanada herbada del Santuari, aquí ens aturarem una bona estona per fer un mos i visitar el Santuari del Corredor dedicat a la verge de Nostra Senyora del Socors.

L'origen del santuari seria una capella que cap al 1530 va construir el pagès Salvi Arenes, de la parròquia de Sant Andreu del Far. Obra d'aquest mateix seria la imatge original de Nostra Senyora del Socors, que el 1815 fou substituïda per una imatge nova, i desplaçada a una altra ubicació dins del santuari. El 1920 fou traslladada a la rectoria de Llinars del Vallès, d'on desaparegué durant un saqueig el juliol de 1936.

Un cop hem gaudit d'aquest preciós paratge emprenem la tornada pel costat de marina. Seguim el sender SL-C80 y el GR-92 que van junts en aquest tram de tornada al principi seguim paral·lels a la pista que ve del coll de Bordoi però al cap de una estona ens desviem per arribar a la font del grèvol, una font mol ben arreclada envoltada de tres Grèvols de grans dimensions que li donen el nom. Un cop ens hem refrescat desfem al camí fins arribar de nou al sender general però no hem fet molts metres fins a una nova cruïlla que ens duu fins un mirador que fa de balcó a las serres de Vallalta y Polseruda des de on el mar mediterrani es deixa veure.

Ara si retornem al sender principal i seguim fen camí fins arribar a un nou sender estret que ens endinsa dins del bosc on apreciem la frondositat de aquest indret ple d'alzines sureres i heures per tot arreu fins arribar a una pista forestal més ampla que ja no deixarem fins arribar al inici de la excursió.

Una sortida molt senzilla per fer tota la família sense cap complicació, no molt llarga i sense gaire desnivell.

Texte: Josep Mª Baró - Fotos: Julio Santiago

Puigdefrou

El passat dissabte 14 de novembre vàrem fer una sortida per la població de la Cellera de Ter, per fer el cim de Puigdefrou de 843 metres. Una ruta circular que passa per llocs emblemàtics de la població com la font del Bassi.

Aquesta va ser arrenjada als anys setanta, i antigament era molt aprofitada per els treballadors del bosc. Ara és un espai privilegiat, habilitat com a espai de pícnic i barbacoes. Com no podia ser d'altra manera, nosaltres hi hem esmorzat ben entaulats.

També hem passat per antigues masies de rellevància com can Vinyes o la casa del Ferrer, aquesta ultima abandonada. I de tornada per can Torra, a el Plantadís, i el Gornés, una de les masies més grans que actualment s'està restaurant.

I tot envoltat de bones vistes i paisatges, sense oblidar la mateixa població, amb l'església parroquial de Santa Maria de Sales, o el mateix riu Ter que també te el seu protagonisme en aquesta població de la comarca de la Selva.
Tampoc hi han faltat històries de bruixes, molt arrelades a la Cellera i els seus entorns, fins i tot la colla gegantera ha fet un gegant, la Violeta, fent honor a la llegenda de les bruixes de Puigdefrou.
I tot amb la companyia dels amics de l'entorn que ens han fet de guies per aquestes contrades.

Fotos: Pere Chueca

Puig Estela

Puig Estela pels escalers i coves del sector occidental (31 d’octubre de 2015).

Desprès de dos intents de fer i completar aquesta excursió (8 d’agost i 5 de setembre de 2015), avui l’hem feta completament, en una dia magnífic (un dia de primavera tardoral) i amb al·licients no previstos.

Avui hem tingut una nova incorporació al grup de Caminant per Catalunya, l’Olga, de Sant Joan de les Abadesses. A l’arribada al coll de Camps, el sol ja donava una llum increïble als colors de la tardor, amb una mostra de colors vermells i grocs de gran bellessa.

El recorregut previst, que passava per la explotació minera del cel obert de Camps, amb una referència al passat de la zona com a part del somni industrial català del segle XIX, a continuat pujant als llisos de Maus, per encarar els escalers. Hem trobat una parada de caçadors, que suposo encalçaven porcs senglars, dels que hem trobat proves d’activitat, ja que havien llaurat diferents indrets de la zona.

Els escalers han encantat als que no coneixien aquesta camí tant savi, que puja 350 metres de desnivell en un pam de terreny. Dalt dels escalers hem albirat parets de pedra seca i ens hem dirigit cap on, segons els plànols hi ha la barraca d’en Coll. No sols hi ha una cabana de pedra al costat d’una roca, sinó que una mica més enllà hi ha una petita pleta.

Arribats a la pleta i cabana d’en Camps, absolutament esplèndida i imponent, amb murs de pedra de més de mig metre, hem admirat la ubicació del lloc, un prodigi d’arquitectura popular. La pujada cap al Puig Estela cap fer-lo amb empenta i calma. Sempre s’arriba, sols cal marxar al ritme personal.

Dalt del cim, hem fet una referència al cilindre de pedres, l’antiga fita alçada pels físics que varen mesurar el meridià terrestre entre Dunkerque i Barcelona, a finals del segle XVIII. L’agost de 1792 varen alçar un monument, que ara serveix al excursionista per aportar una pedra nova al cimbori.

Tot esmorzant, ens hem trobar amb un convidat no esperat: Una guilla, que fent honor al seu nom, ha fet moviments d’exploració, fins acostar-se a pocs metres i obtenir aliments. Mai, cap del grup havia vist tant prop una guilla, que era molt atrevida i confiada.

Tot baixant cap la Portella d’Ogassa hem visitat la cova de la Coma d’Olla i, posteriorment l’entrada, a la comarca de la casa homònima, el Forat del Miquelet, que amb els seus 90 metres de profunditat, sembla un repte massa complicat per les nostres capacitats.

Sant Martí d’Ogassa ha estat el final de la nostra excursió, amb un record amable a un sant carolingi que fou descobert per uns ànecs.

Antoni Llagostera Fernández
Fotos: Ramon Busquets

Cingles de Bertí

Dissabte 17 octubre - Avui hem fet una excursió pels voltants de els cingles de Berti, Els Cingles de Bertí són un conjunt de cingleres i relleus que formen part de la Serralada Prelitoral i que separen l'altiplà del Moianès de la depressió del Vallès.

Nosaltres hem sortit del santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós en direcció al mirador de la Trona, els primers metres els hem fet per baixar al bac de Puiggraciós per situar-nos en la part inferior de la cinglera, la qual hem recorregut per la solella de la Rovira fins a arribar al grau de Montmany, aquest grau és un camí sense cap dificultat, es tracta d'un sender preciós empedrat en algun tram i que en ziga zaga ens permet accedir a la part superior de la cinglera molt fàcilment. 

Un cop arribem a la part superior podem gaudir d'unes espectaculars vistes sobre de la vall del Congost, continuem per un sender que ens porta fins al mirador del sot del grau i a la taula de pedra on vam decidir parar i donar compte del esmorzar. Ara ja seguint el traçat del GR 5 recorrem la cinglera creuant els camps de can volant deixant a la nostra esquerra un dels cims emblemàtiques dela cinglera de Bertí, es tracta del Puigfred de 943 mts. Passem les restes de la masia de can Rombella i des d'aquest punt ja podem divisar el sortint de roca que conforma el mirador de la Trona, en poca estona arribem al creuament on abandonem el GR5 per apropar-nos a la trona per on accedirem a través del Grau de la Trona. des del punt més alt de la trona tenim una vista magnífica de la cinglera que hem estat recorrent, als nostres peus queda el sot del Bac a la llunyania, aquest lloc es encantador i popular entre els escaladors degut a les agulles i sostres de pedra que permeten practicar aquest esport.










Un cop vist el lloc desfem el camí fins arribar de nou a l'encreuament amb el GR5, ara nosaltres ens dirigim cap a la masia de Bellavista vella, abandonant per un temps la cinglera seguim un sender cap al coll de Nou, creuem un bosc d'alzines preciós fins assolir la Font del Pollancre on parem un moment per descansar, lamentablement no hi ha aigua suficient perquè la font broti però el lloc és ideal per reposar una estona. Seguim el nostre camí ara ja per pista forestal en direcció a les restes de la masia de Barnils on prendrem un sender que en suau descens ens porta al petit nucli de Bertí, on visitàrem l'exterior de la masia de Cal Magre i l'església romànica de Sant Pere. Un cop visitat el lloc ens dirigim al Clascar o castell de Bertí com també se li coneix, lamentablement es troba en estat ruïnós però conserva gran part de la seva estructura exterior. Ara travessem la solella del Clascar en direcció de nou a les cingleres fins al grau del Mercader per on accedirem al coll de tripeta que ens dóna pas de nou al sender que ens condueix en poca estona al santuari de Puiggraciós d'on hem començat la nostra excursió d'avui, visitem l'interior del santuari on admirem la imatge de la mare de déu, també a la part exterior visitem la torre de telègraf òptic que es troba a pocs metres i on donem per finalitzada l'excursió d'avui, una excursió no molt llarga d'uns 13 km i 500 mts de desnivell que es fan molt còmodes per un paratge excepcional amb unes panoràmiques magnifiques.

Tetxe: Josep Mª Baró, Fotos: Mª Clara Martínez