Serra del Turp

Dissabte 4 juliol 2015

Avui hem fet una excursió per una zona poc freqüentada per l'excursionisme de masses i d'accés per carreteres secundàries a la comarca de l'Alt Urgell, a cavall dels municipis d'Oliana i Coll de Nargo i al llarg del marge esquerre de la vall del Segre trobem una serra espectacular, la serra de Turp, aquesta serra que juntament amb d'altres com el Cadi, el Montsec, el Port del Compte etc .. forma part del Prepirineu lleidatà, és un massís calcari amb unes parets meridionals abruptes i encinglerades. El punt mes alt de aquesta serra es el Pic de Turp o també conegut popularment com Lo Cogullo de Turp, de 1620 mts amb vertex geodesic i una gran fita de fusta es un cim que ens ofereix una panoràmica ben extensa amb les muntanyes del Montsec, d'Aubens, de Sant Honorat, Boumort, Carreu, Carranima, Sant Joan, Santa Fé, el Cogulló de Sant Quiri, el Salòria, el Cadí, Port del Comte, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Montseny , el fet de ser un dels 100 cims de la FEEC fa que els excursionistes que s'acosten fins aquest pic normalment ho facin des del petit nucli de Llinars i es limitin a aconseguir el cim i tornar pel mateix lloc, nosaltres el que hem fet ha estat allargar aquesta excursió recorrent tota la cinglera i descendir pel grau de Turp fins al fons del barranc de Turp, assolir sant Joan de les Anoves i remuntar la serra de Pinyassa per tornar de nou a Llinars. Aquest recorregut sense tenir cap dificultat tècnica se'ns ha fet llarg i feixuc ja que al no tenir sender fressat en molts trams del seu recorregut sobretot la part superior de la cinglera i la remuntada de la serra de la Pinyassa fins a la font del mateix nom , hem hagut d'anar intuint el camí pas a pas esquivant la vegetació que en molts casos ens barrava el pas.

 

Hem sortit de Llinars en direcció al coll de la Travessa i un cop allà en forta pendent fins a arribar al coll de la coma de Turp, en aquest punt ja tenim unes boniques panoràmiques de Coll de Nargo i la vall del Segre, seguim el nostre ascens fins arribar al cim del pic de Turp o Lo Cogulló com se'l coneix popularment, les vistes des d'aqui són espectaculars aprofitem per descansar una bona estona i donar compte de l'esmorzar, ara ja comencem el recorregut de la cinglera en constants pujades i baixades per salvar els diferents turonets careners com el Roc del Roser,La Roca Alta, El Coll de Turp, la Bòfia etc .. fins a arribar al Grau de Turp on vam començar el nostre descens cap al barranc de Turp, aquest descens l'hem de dur a terme amb precaució ja que hi ha molta pedra solta i podem relliscar fàcilment, un cop arribem al fons del barranc arribem a un dels punts mes esperats per tots nosaltres la Font de Sant Joan, la calor està fent estralls en nosaltres així que el refrescar-nos a la font és un alleujament important.

Un cop refrescats a pocs metres trobem al petit nucli de Sant Joan de les Anoves, algunes cases molt deteriorades i l'església romànica en molt mal estat és tot el que veiem exceptuant alguna casa que sembla ser habitada la resta es troba deshabitat.

Comencem el nostre ascens a la serra de Pinyassa primer per un camí carreter en molt bon estat fins arribar a la masia de El Soler, en aquest punt prenem un corriol que al principi esta ben marcat però que a la poca estona es perd i hem de intuir el camí fins a la Font de la Pinyassa que en aquest moment no porta aigua, a partir d'aqui tornem a tenir sender ben fressat que ens portarà fins al Pla de la LLacuna on prenem el camí que ens porta de tornada a Llinars on tenim els vehicles.

La veritat que ha estat una excursió llarga i feixuga per dos motius l'excessiva calor que hem suportat (la temperaura ha estat de 40ºC) i la manca de senders marcats que ens ha fet avançar més lentament del previst, però les vistes de les que hem gaudit han valgut la pena, de tota manera recomanem fer aquesta sortida en èpoques més fresques,a la primavera o la tardor.

Texte: Josep Mª Baro Fotos: Julio Santiago

De Sant Feliu Sasserra al Serrat Llobater

(Dijous, 2 juliol 2015)

Sant Feliu Sasserra és un poble del sud del Lluçanès cèlebre, entre altres coses, pel fet que en ell, quan era capital de la sotsvegueria del Lluçanès, es varen celebrat diferents judicis civils contra bruixes. Estem parlant de començaments del segle XVII. Hi ha constància documental que entre el 1618 i 1638 a Sant Feliu Sasserra es van processar 23 dones i almenys sis d'elles foren executades al proper serrat de les Forques, entre elles, la més terrible, Na Maria Pujol, dita pel mal nom "la Napa", natural de Prats de Lluçanès. 

En el Centre de Interpretació de la Bruixeria de Sant Feliu Sasserra parlen, però, a més, de les dones sàvies, entre les que vaig reconèixer la Florentina, de Sant Jaume de Frontanyà.El nostre objectiu excursionista era pujar un dels cims de la zona, el Serrat Llobater, d’una modesta alçada de 695 m alt, amb un recorregut de prop 12 quilòmetres. Un bruixot tothom sap què és. En canvi, dels llobaters se n’ha perdut molt la memòria, diu l’especialista Josep Maria Massip Gibert, de Banyoles. I tot explicant el procés contra Pere Torrent, nat a les Encies (Garrotxa) pels volts de l’any 1583 i conegut com en Pere Cufí, executat al poble de Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa) el dia 7 de novembre del 1619; fa avinent que un llobater és una «persona que ab mal art amena i fa eixir llops i guilles, així com vol i de la manera que vol, de tal manera que 

donen i causen molts danys matant bestiar».

L’itinerari de Sant Feliu Sasserra al serrat Llobater va tenir per nosaltres com a punt de sortida i arribada l’església de Sant Feliu i les seves restes romàniques i el Centre de Interpretació de la Bruixeria. Tot fent via pels carrers de Sant Feliu Sasserra varem passar per l’edifici renaixentista de l’ajuntament (antiga cúria de la sotsvegueria) i el serrat de les Forques.

El serrat de les Forques cal visitar-lo. Dalt hi ha un curiós i elegant edifici octogonal, i una reproducció del rellotge de sol i cercle d'Hiparc (un instrument, ideat per determinar els equinoccis), en record del construït a Rial, durant la fortificació de la Serra de Busa l'any 1811, per Agustí Canelles i Carreres (Alpens, 1765-Alella, 1818), membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Aquesta interessant reproducció fou feta pel 5è aniversari de la fundació de la Societat Catalana de Gnomònica (SCG).

El camí va avançant pel serrat i casa de Puig Jussà, el gorg de el molí de Badia sobre la riera de Relat, la formidable casa Badia, per arribar por un estret sender al Serrat Llobater (695 m). La casa de Badia, molt ben situada, que té restes d’una casa noble fortificada i finestrals gòtics, va enlluernar-nos, malgrat la depredació soferta. D’aquesta casa noble era fill Tomàs Badia (Sant Feliu Sasserra, 1807–Macau, 1844), l’arquebisbe Badia del directori de carrers de la localitat. Aquest arquebisbe ingressà als dominics, a Manresa, on professà a l’ordre dels predicadors el 1826. Enviat a Filipines, el 1833 va passar a Xina, on patí persecució entre els anys 1836 i 1837. L’any 1842 passà a Macau i després a Singapur. El Vaticà el nomenà bisbe coadjutor de l’arquebisbe de Manila amb dret de successió, però el governador el féu retornar a Macau, on s’establí, fins a contraure una malaltia contagiosa, on va morir l’1 de setembre de 1844. 

Des del Serrat Llobater (695 m), el punt més alt del municipi, varem poder gaudir de l’amplia panoràmica, amb unes vistes magnífiques a tot l’entorn i de les muntanyes de Montserrat, Montseny, Puigmal, …) 

El descens, ens va portar fins a la Balma de Les Pastorelles, en el torrent d’El Solerot, per retornar pel Torrent de Vilaclara i casa Fontermona.

Una excursió feta sota un calor forta, però amb suficients punts d’interès com per deixar un record agradable. Sols un petit retret: Caldria una millor senyalització, sense passar-se.

Texte i fotos: Antoni Llagostera

Vall de Sant Daniel

GIRONA –La vall de Sant Daniel i el puig de Sant Miquel (dissabte 27 juny)

Aquesta ruta ens ha permès conèixer una Girona desconeguda encara per a molta gent, a tocar del centre històric de la ciutat. Hem descobert una mostra del patrimoni natural, cultural i històric d’aquesta zona i hem gaudit de vistes i racons de gran bellesa.

Hem iniciat el nostre camí en el monestir de Sant Daniel. Aquesta és l’única comunitat benedictina femenina de Catalunya que resideix al mateix lloc on va néixer.

Seguint una pista forestal asfaltada paral·lela al riu Galligants, ens aturem uns moments a la Plaça de la Sardana i passem pel costat de la masia de Can Llinàs. Encara perduren unes quantes masies per tota la vall, mostra de la gran activitat agrícola.

No tardem en arribar al Turó de Can García. Modest, 145 metres d’alçada, però amb unes espectaculars vistes de la ciutat de Girona. Sobretot de la part del darrera de la catedral. Deixem enrere aquest mirador i arribem a la Font del Ferro. Aquesta és una font d’aigües carbonatades i ferruginoses, i el lloc és una amplia zona de pícnic, amb taules, bancs i barbacoes. És molt coneguda pels gironins, pel seu fàcil accés amb cotxe que fa que sigui una apreciada zona de lleure i esbarjo per a tota la família.

Continuem el nostre camí i passem pel costat de la fàbrica d’en Saguer, que antigament havia comercialitzat l’aigua ferruginosa que hi ha al subsòl. Ens han cridat l’atenció unes parets en les que s’hi han dibuixat i pintat grans murals amb llops. Una mica més endavant arribem al Mas Miralles, una gran masia que en el seu temps d’esplendor, es deia que el seu amo podia anar als oficis religiosos a la catedral sense deixar de trepitjar les seves terres. També ens aturem a veure el pont de pedra a la riera del mateix nom.

Ara en suau ascens, creuem per sota la variant de la N-II i ens trobem de front una curiosa escultura. Es obra de Bonaventura Ansón i s’anomena “Girona, llindar d’Europa”. Realitzada en marbre blanc de Carrara representa una gran porta, molt estilitzada. Continuem pujant, alternant la pista forestal amb els senders, endinsant-nos al espai natural protegit de les Gavarres, i passant per Can Lliure, Cal Mistaire (on podem observar una masia en ruïnes que encara conserva les restes identificables de les seves dependències) i la Font de Cal Mistaire, fins arribar al Collet d’en Figueres.

Ara ja ens falta poc per arribar al Puig de Sant Miquel. Per evitar una monòtona pista forestal, passarem per un ombrejat sender, sota un bosquet d’alzines i on continuem trobant restes d’antigues construccions, la majoria d’elles amb la tècnica de la pedra seca. I per fi arribem al cim del puig de Sant Miquel. El primer que trobem és una amplia zona amb taules i bancs, amb grans alzines que ens aixopluguen de la intensa calor i que ens permeten descansar una estona. Aquest és un dels punts més emblemàtics pels gironins. També s’hi pot arribar amb cotxe i és molt apreciat per gaudir d’una bona jornada d’esbarjo en família. A la part de dalt de tot del cim s’hi troben les restes de tres edificacions. Un antic castell (o torre de guaita, no està massa clar) del que tan sols en queda el fossar i poc més. Una ermita mig derruïda, de la que es pot apreciar perfectament la seva estructura. I una torre de telegrafia òptica, a la que es pot pujar fins la part més alta per gaudir d’unes espectaculars vistes sobre les valls de Sant Daniel i Celrà.

En dies clars es poden veure les muntanyes de Begur, el Montgrí, el Rocacorba, Collsacabra... fins el Pirineu i el Montseny... Una autèntica meravella.

Després d’admirar les vistes i descansar una mica, iniciem el descens. També alternem la pista forestal amb senders, passem per Can Micaló (una antiga masia que va ser construïda amb la tècnica de la pedra seca), la Font Martina, i tornem a creuar la variant de la N-II, aquest cop per un pont elevat.

Passem per una zona eminentment agrícola, a tocar d’alguns masos, i arribem a la barriada de Montjuic, ja en portes de Girona, on ens aturem a visitar el seu castell, ara ja totalment enrunat. 

Des del castell baixem fins la Torre Suchet, on gaudim de molt bones vistes de la catedral i del monestir de Sant Daniel, d’on hem sortit aquest matí i on arribem en pocs minuts, donant per finalitzada la sortida d’avui.

Ha sigut una caminada molt gratificant, per les vistes, i pels molts racons carregats d’història que hem anat descobrint al nostre pas. Molt recomanable per a tothom, encara que la pujada al puig de Sant Miquel pot ser una mica dura per aquells qui no estiguin acostumats a caminar massa. Sempre es pot fer en cotxe... Una recomanació: si es fa durant els mesos d’estiu, portar aigua en abundància. Les fons estan seques.

Salut i fins a la propera sortida, tot caminant per Catalunya.

Texte: Maria Clara Martínez  Fotos. Julio Santiago

Vallcebre

Aquest dissabte (13 juny) hem fet una ruta molt interessant per la zona del Berguedà, es tracta del recorregut de les cingleres de Vallcebre. Aquesta ruta és molt popular en aquesta zona i està perfectament marcada de fet anem seguint el recorregut marcat com PR C128.

Sortirem del poble de Vallcebre en direcció SO seguint els senyals del PR i de pals indicadors en direcció a l'ermita de Santa Magdalena primer ho fem a través d'una pista forestal bastant ampla però després de creuar el torrent del purgatori arribem a la Creu de Cullell, a la poca estona prenem un corriol que ens porta a creuar un bosc preciós fins a la ermita, en aquest lloc també podem veure la font de santa magdalena aquesta font és molt curiosa ja que té un dipòsit de pedra natural d'on brolla l'aigua, a l'aigua d'aquesta font se li atribueixen poders curatius per a les berrugues segons la saviesa popular.

     

Continuarem direcció a les cingleres, segons Cesar August Torres l'il·lustre excursionista de finals del segle XIX, només es pot accedir a aquesta cinglera per tres graus el de la Mola, el grau de les Granotes i el grau de Sant Climents. Nosaltres visitarem els tres, encara que com comprovarem existeixen molts mes. Arribem al Grau de la Mola, creurem la línia d'alta tensió i allà ens desviarem fins dalt la cinglera on podrem admirar les vistes aèries i tota la cinglerA que anirem seguint. 

El dia no acompanya gaire però ens permet veure el Montseny , el Catlarás, Montgrony, Puigmal, Cadí, Pedraforca, la serra d'Ensija, els Rasos de Peguera, La Tossa d'Alp, el pantà de la Baells, Les Penyes Altes etc...aprofitem aquest lloc per donar compte de les viandes que portem.

Continuem recorrent la cinglera passant pel Grau de la Canaleta i anem direcció al Pla de la Barrumba, i des d'aquí a poca estona arribem a "Cal Menut" un mas que segueix la seva activitat ramadera i agrícola, antigament es conreaven cereals però va canviar al cultiu de la patata que degut a l'altitud del lloc es cultiven millor. En aquesta zona podem observar uns tumults de terra coneguts com trumferes, s'utilitzava per guardar la collita de patates. Ara seguim el nostre cami, trobem un monument en record de un pilot que va estavellar la seva avioneta en els anys seixanta. Ara ens dirigim a l'estelada de Soldevila que esta situada en una roca des d'on gaudim d'unes excel·lents vistes.

 

Tornem al camí i comencem a baixar per arribar a la foradada lloc on s'acumulen totes les aigües procedents de les cingleres i formen un bonic engorjat amb salts d'aigües i gorgs naturals. Creuem el pont sobre la foradada i toca remuntar de nou el penya-segat per arribar al mirador de Cap Deig que es troba a tocar de la carretera BV-401 que creuarem i agafarem una pista de formigó que ens portarà al barri de la Barceloneta, barri de cases de pagès i seguint aquesta pista passarem sota la línia elèctrica on esta la Font i Pou de la Gota. Ens quedEn pocs metres per arribar de nou al poble de Vallcebre on donen pe acabada la excursió d'avui.

                               

Aquesta es una excursió fàcil que pot fer tothom, només la remuntada desde la foradada al mirador de Cap Deig ens ha fet suar una mica.

Texte; Jose Mª Baró Fotos: Julio Santiago

Oristà

El passat 10 de juny l'Antoni Vilarò ens va portar de ruta per el Lluçanès, al bonic llogaret d'Oristà. D'aquesta petita població de més de 500 habitants, cal visitar la seva esglèsia, Sant Andreu d'Oristà. Una construcció d'estil barroc neoclassicista. Al seu interior, en un nivell inferior, hi ha una cripta que es creu que pertanyia a l'antiga esglèsia romànica. Està completament restaurada. També podem visitar el Museu de Terrissa dels Països Catalans que compta amb una completa col·lecció d'unes 4.000 peces de terrissa catalana i ceràmica de tots els temps, amb la finalitat de conservar i difondre aquesta tradició popular.

Desprès de gaudir de tot aquest patrimoni hem començat a caminar, des del turonet on hi ha l'ermita de Sant Sebastià, un bon lloc per gaudir d'una vista del poble. Des del mateix poble hem iniciat la ruta que passa entre prats i rius. Travessem uns quants cops la Riera Gavarresa, afluent del Llobregat. També anem trobant masies com Cal Miquelet o la Gallinera entre d'altres. I algunes que estan en runes com es el cas del Mas Rocaguinarda on va nèixer el popular bandoler Perot Rocaguinarda.

I tot envoltat de magnífiques vistes que ens han acompanyat durant tot el recorregut, i també records ja que en Toni ens explicava que quan era menudet rondava molt per aquestes contrades.