Via Romana

10 abril 2017 - Sortida entre setmana per recordar una excursió típica de la comarca del Ripollès plena d'història. Es tracta de fer la Via Romana del Capsacosta entre Sant Pau de Segúries i la Sant Salvador de Bianya enllaçant les comarques del Ripollès i la Garrotxa.

El punt de sortida el tenim a Sant Pau Vell un temple acabat el 1693 i reedificat sobre l'antic d'origen romànic, demolit el 1688. És de tipus barroc rural, amb una ampla nau i capelles laterals.

Iniciem la via romana que està convenientment senyalitzada amb pals de ferro forjat. Està declarada bé cultural d'interès nacional. És un recorregut mueïtzat ja que anem trobant explicacions al llarg de la via.

Les referències més antigues sobre la via o camí del Capsacosta daten del segle XVII, del cronista Jeroni Pujades. Segons aquestes primeres referències, es tracta d’una via romana secundària que anava i tornava a la via Augusta, des del Roselló fins la plana empordonesa, passant pel Vallespir, el coll d’Ares, la Vall de Bianya i del Fluvià. 

És un camí que ha estat transitat des de temps remots fins pràcticament els nostres dies: en els darrers anys com a camí ramader, i anteriorment com a única via de pas existent cap a la vall de Camprodon des de la vall de Bianya, és a dir, comunicant la plana amb els Pirineus. Amb una longitud total de 8 quilòmetres, pot considerar-se per les obres d’enginyeria fetes en ell i el seu estat de conservació, únic a Catalunya, només comparable amb els trams de la Vía Augusta pel coll de Parpers i Mataró. Aquest tram del camí o via del Capsacosta és sens dubte, el més espectacular i en el que es pot apreciar millor la tècnica de construcció de vies romanes i medievals.

Al llarg del seu recorregut es poden contemplar els trams empedrats de la via amb els elements relacionats directament amb la construcció del camí, com els desguassos d’aigua, la pedrera d’extracció per a la construcció de la via, ponts, reservoris d’aigua, hostals... .

Conserva quasi intactes més de sis quilòmetres d'empedrat, juntament amb els murs de contenció, voreres i trencaaigües.

Ja a les acaballes trobem les restes de Cal Ferrer i els Hostalets del Capsacosta. Cal Ferrer possiblement va funcionar durant temps com hostal i a finals del segle XVIII es convertí en ferreria o complement de la primera funció.

Cal estar atents als canvis de vegetació i les vistes que ens va oferint el camí. També és d'obligada parada visitar Sant Salvador de Bianya.

El nucli, un petit agrupament de cases, està presidit per l'església parroquial romànica modificada per diferents afegits posteriors. Malgrat les modificacions que ha sofert l'església de Sant Salvador a través dels segles és un dels exemplars romànics més interessants de la comarca de Garrotxa i és un monument protegit com a Patrimoni Arquitectònic Català. És una església del segle XII d'una sola nau, amb volta apuntada i capelles laterals i sagristia afegides durant el segle XVII-XVIII; l'absis és semicircular i la seva volta és de quart d'esfera i queda separat de la nau per l'arc triomfal.

La porta d'entrada, ornada amb columnes, capitells esculpits i arquivolta trenada, pertanyen a les obres de restauració realitzades l'any 1911. El campanar d'espadanya va ser convertit en torre, amb teulat a quatre aigües, a començaments del segle XVII. A l’església sons destacables les mènsules. Les més destacables són les situades damunt la porta de la façana sud.  També cal destacar els capitells repartits per diferents punts del temple.

Una excursió molt fàcil i atractiva que us recomanem fer, si més no aprofitant la Caminada popular de la Via Romana que s'acostuma a fer el més d'octubre amb molta participació, on fins i tot s'hi pot anar disfressat de l'época.

Begur i cales per camins d'aigua

Mª Clara Martínez (8 abril 2017)

La sortida d'avui ens porta a conèixer una part del bonic municipi de Begur, al Baix Empordà. En aquest recorregut, hem visitat aquest poble de la Costa Brava, i hem descobert algunes de les seves fantàstiques cales, i recorrent antics camins d'aigua de gran bellesa.

Situat en el cor de l’Empordà, el poble de Begur i les seves platges configuren un dels indrets més meravellosos de la Costa Brava.

Iniciem la sortida al poble de Begur, situat en un turó i presidit pel seu castell, actualment enrunat i que actualment fa de mirador, visita obligada, i des del que tenim unes excel·lents vistes de la costa i la plana empordaneses, que s'estenen fins arribar als Pirineus.

Ens criden l'atenció les moltes cases d'estil colonial que anem veient, reflex de l'historia d'aquesta vila. Durant el segle XIX, molts begurencs van creuar l'Atlàntic per intentar fer fortuna a ultramar, sobretot a Cuba. Alguns dels qui ho van aconseguir, van tornar al seu poble i van edificar les seves cases amb l'estil d'aquelles terres. Per commemorar aquests fets, a primers de setembre se celebra la Fira dels Indians, amb un mercat de productes d'ultramar, tallers, mostres d'antics oficis i tastets de productes.

Ja als afores de la població, passem pel Mas d'en Pinc. És una típica masia, amb una molt ben conservada torre de vigilància del s.XVII. En aquest mas hi va viure i morir Carmen Amaya, i actualment acull la Fundació Nereo, que vetlla per la preservació de la zona natural protegida de Ses Negres. Travessem els jardins del mas, convertits en jardí botànic on diferents cartells ens informen de les espècies de flora que anem trobant, i ens dirigim a la cala de Sa Tuna, pel paratge i la riera d'Es Quinze. Aquest curiós nom ve de quan les dones anaven a rentar la roba als safareigs que hi havia a la riera. El preu d'aquest servei era de quinze cèntims, i d'aquí ha anat derivant. Els quinze... es quinze. La riera ens ofereix un paratge ombrívol i cobert d'exuberant vegetació de ribera que, en pocs minuts ens porta fins l'espectacular cala de Sa Tuna, en la que hi ha tota mena de serveis. Compagina la zona urbanitzada amb una zona de pins que s'enfila fins el Cap de Begur.

Seguint el braç de roca que protegeix aquesta cala ens arribem fins l'Alt de Sant Pau, des d'on tenim una vista magnífica fins a Cap Sa Sal. Entre aquest braç de roca i Sa Tuna, queda resguardada la petita cala de s'Aixugador, molt més salvatge i sense serveis de cap mena, però el lloc ideal per practicar snorkel o per aquells qui els agrada estar més tranquils.

Aquest és un bon lloc per parar a recuperar forces amb un bon esmorzar, tot admirant la bellesa que ens envolta. Pel Camí de Ronda ens dirigim a Aiguafreda. En aquesta cala hi trobem un petit moll per embarcacions i també una agradable zona de picnic. Una cala no massa gran, envoltada de pins, i d'una gran bellesa. Seguim pel Camí de Ronda, fins a Cap Sa Sal, on els anys seixanta s'hi va construir un gran hotel de luxe i que ara s'ha convertit en apartaments. Voregem la gran edificació i per senders i corriols recorrem la Reserva Marina de Ses Negres. Aquesta és una zona protegida, i en aquest tram de costa, que va des d'Aiguafreda fins a Sa Riera, no es pot navegar amb vaixells de motor ni practicar esports d'immersió. Tan sols es pot anar amb caiac o fer snorkel.

Ens meravella el paisatge agrest, els afloraments rocosos en front dels penya-segats i el color de les aigües d'aquesta zona. Arribem a la magnífica cala de Sa Riera, amb una important platja i envoltada d'una gran urbanització. Aquesta cala és una de les més poblades, i els primers dies de setembre, acull part del mercat de la Fira d'Indians. En aquest mercat, a part dels productes d'importació com cafè, cacau, espècies i moltes coses més, s'hi fan mostres d'antics oficis i s'ofereixen tastets de productes.

Sense deixar el Camí de Ronda ens acostem fins la cala d'Illa Roja, nudista, presidida per una gran formació rocosa i protegida per alts penya-segats de color rogenc que li donen el nom. No molt lluny d'aquí ja tenim la platja de Pals, una de les més grans del territori català. Més de 3'5 km de platja, també protegida, per preservar les dunes i la flora i fauna que en són característiques. En aquest punt reculem fins a tornar a la cala de Sa Riera i no desaprofitem l'oportunitat de banyar-nos els peus en les seves transparents aigües i gaudir del frec de les onades en els nostres turmells.

Amb una mica de recança hem de deixar la zona costanera i tornar al poble de Begur. Per fer-ho, seguim l'antic camí d'aigua de la riera de Sa Riera. Un altre vegada ens trobem envoltats de exuberant vegetació de ribera. Les molses cobreixen les pedres i els troncs dels arbres, les plantes enfiladisses s'enfilen per tot arreu, i un ric i variat sota-bosc omple de verd el llit d'aquesta riera. En aquest tram de camí, encara s'aprecien les restes d'antics molins i de murs de contenció que protegien els conreus. Aquests camins d'aigua són molt antics. Són els que utilitzaven els pescadors, abans que es construïssin les modernes carreteres, per anar del poble fins les cales, on solien tenir-hi una barraca i la barca per anar a pescar.

No tardem en tornar a ser al poble i admirar algunes més de les moltes cases colonials, així com alguns carrerons i racons de gran bellesa.
La ruta que hem fet avui no té cap mena de complicació. Tots els camins estan fresats, fan de bon caminar i estan força ben indicats. Una sortida excel·lent per gaudir de la bellesa dels seus paratges naturals.

I aquí donem per finalitzada la sortida d'avui. Una ruta magnífica, per la seva diversitat de paisatges, per la bellesa natural de les seves cales i camins, i per la gran quantitat d'història que s'amaga en els seus racons.
fotos: Julio Santiago - Eudald Teixidor

Mura, Rocafort i Talamanca

Mª Clara Martínez (dissabte 1abril 2017)

Una fantàstica ruta pel Bages, pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. A la caminada d'avui, a més de ser una ruta molt atractiva pels variats i esplèndids paisatges que hem pogut admirar, cal afegir-hi un important pes històric, atès que hem recorregut tres municipis d'origen medieval, farcits de records del seu passat.

El punt d'inici es el petit poble de Mura, i el primer que fem es un tomb pel poble. Petit, però d'una gran bellesa. Carrerons estrets i costeruts, arcades i detalls que ens mostren tot el seu atractiu d'un llunyà passat medieval. 

En destaca l'església de Sant Martí, amb un portal ornamentat, rematat per una ampla arcada amb el timpà central decorat amb un grup escultòric que representa l'escena de l'Epifania. Davant l'església, hi ha una una Creu de Padró. I en quant al castell, aquest no es troba en el poble. És una mica allunyat, al cim d'un proper turó, però quasi enrunat i engolit per la vegetació.

Creuem la riera de Nespres i la seguim durant una estona, fins que comencem a enfilar-nos per un antic sender que ens porta a la Creu de la Vila. Aquí hi ha una creu de terme, és una cruïlla de camins i es el darrer punt des del que veurem Mura. Un bon mirador des del que aprofitem per fer unes quantes fotos. Prenem direcció al Puig de la Balma. Abans d'arribar-hi gaudim de bones vistes del Mas La Vila i de l'impressionant Balma Guillotera, amb el torrent dels Codolosos al fons. Una mica més endavant trobem el sorprenent Puig de la Balma. És una balma de grans dimensions que s'ha aprofitat per encabir-hi una serie d'edificacions, algunes d'elles molt antigues i que formen un conjunt

espectacular. 

Podem distingir-hi fins a quatre etapes de la seva historia en aquestes construccions: una edificació al lloc més inaccessible de la balma que conserva una espitllera. Un cos de tres nivells d'època gòtica. Un altre cos, de quatre nivells, del segle XVI. I finalment els edificis més moderns on hi viuen els propietaris.

Actualment hi ha una part dedicada a museu, una a residència de turisme rural, i un bar-restaurant. També hi ha l'antic celler i l'ermita de Santa Margarida. Els propietaris del mas son gen encantadora i s'ofereixen a explicar-nos un munt d'històries. Aquest és un bon lloc per fer una aturada i recuperar forces amb l'esmorzar.

Amb les piles carregades seguim la nostra ruta. Ens enfilem al cim del Castelló per gaudir d'unes esplèndides vistes del Bages, i arribem al coll de la Creueta. Aquí hi ha una alzina amb una creu gravada al seu tronc, en record d'una dona morta en aquest lloc. Una mica més endavant arribem al petit nucli de Rocafort, el nucli inicial de l'actual municipi del Pont de Vilomara i Rocafort. Enlairat en un turó, resseguint una carena, ens ofereix unes vistes espectaculars. Visitem l'església de Santa Maria, que conté el sarcòfag de Pere Sitjar i la curiosa Pedra de les Creus. Deixem el poble enrere i baixem a la riera de Mura. I aquí és on avui s'ha complicat la cosa.

Ha començat a tronar i a plovinejar, i veient que una forta tempesta s'ens venia a sobre, hem buscat aixoplug en un mas mig enrunat. El Mas de can Pruners. Ha sigut un gran encert aturar-nos en aquest mas. Una forta pedregada ha deixat tota la zona del Bages ben blanca. Algunes pedres eren de la mida d'un ou de guatlla, i si ens arriben a caure a sobre, de ben segur que ens haguessin fet força mal. En un cas així, sempre hem d'evitar quedar-nos a camp obert i buscar la manera d'aixoplugar-nos.

Quan ha passat la tempesta, ens hem tornat a posar en marxa, camí ja de Talamanca. Amb la pluja i la pedregada caigudes, els camins i els camps son ben blancs i les rieres van a vessar, donant encara més força al paisatge.

Fins arribar a Talamanca hem caminat per una còmoda pista forestal. Això ens ha permès gaudir de les vistes i del bonic paisatge de la zona. Boscos d'alzina, prats amb bestiar, antics masos.... com el mas La Vila, que conserva la clàssica estructura d'aquestes antigues masies.

En podem apreciar la planta baixa, que generalment era dedicada als estables i al celler; la primera planta, on hi havia la vivenda; i les golfes, que feien de magatzem i on solia haver-hi conills i aviram. Un gran ramat d'ovelles pastura pels voltants del mas. Vorejant el turó de Cantagalls i creuant el torrent del Güell, arribem a Talamanca. Fem un tomb per aquest poble, carregat d'història i visitem el seu castell, totalment reconstruït i restaurat, i l'església de Santa Maria, des de la que tenim una esplèndida vista del massís de Montserrat.

La població de Talamanca també és coneguda per un fet històric: la Batalla de Talamanca, del 13 – 14 d'agost de 1714, en la que les forces del Marquès de Poal varen derrotar al exèrcit borbònic, en la Guerra de Successió.

Passegem per alguns dels seus carrers, alguns de molt antics, i arribem al punt on tenim els cotxes. I aquí donem per finalitzada la sortida d'avui.

Una ruta fàcil i còmoda de caminar, en la que hem fet un recorregut per l'historia i la bellesa dels seus pobles i alguns dels seus racons més pintorescos. 

Molt recomanable, per fer gent amb no massa preparació física, atès que la majoria de camins son pistes forestals. A destacar que està molt ben senyalitzada amb gran quantitat de rètols a les cruïlles més importants.

Desitgem que us hagi agradat i fins la propera.

(fotos: Julio Santiago i Mª Clara Martínez)

Camí de la Retirada

El passat 20 de març vàrem fer el Camí de la Retirada, tot Caminant per Catalunya. Unes rutes que a les acaballes de la Guerra Civil espanyola a Catalunya, unes 100.000 persones van fer servir per travessar el Pirineu, de la Vall de Camprodon al Vallespir, l'any 1939.

Nosaltres hem fet el tram de Molló a Prats de Molló d'uns 15 kilòmetres, seguint el GR 11, el camí ral tradicional.  El veritable camí de la retirada passava per el que és ara la carretera que arriba fins a Coll d'Ares.

Desprès de gaudir una mica del poble de Molló i la seva esglèsia romànica de Santa Cecília hem iniciat camí cap al veïnat del Riberal on hi trobem el pont de can Fumat que travessa el riu Ritort. Nosaltres però no travessem sino que seguim la indicació cap a la dreta del GR 11. El seguim una estona i el deixem ja que segueix cap a Rocabruna. Seguim pujant per el Pla Jugador i ens sorprèn una edificació considerable abandonanda. Era la casilla dels carabiners que tenia com a missió vigilar les fronteres.

I amunt i desprès d'uns 7 kilòmetres arribem a Coll d'Ares, punt fronterer a 1.512 metres. Antigament hi havia hagut una duana per controlar el pas. Actualment només en resta l'edifici francés que funciona com a bar i restaurant, sobretot a l'estiu. Aquí les vistes a les dues vessants son magnífiques.

Hi ha un parell de mouments conmemoratius de la retirada. La carretera no continuava cap a França durant la retirada. És per aquest motiu que al barranc s'hi abocaven cotxes i tot alló que suposava un impediment per continuar amb l'exili. Coll d'Ares era un dels punts claus de pas de milers de persones.

Seguim avall amb les vistes del Vallespir davant nostre. Una mica més avall trobem les restes del que havia estat l'Hospital de Santa Margarita de Coll d'Ares. Una església romànica que feia funcions de refugi i aplegava als ferits que necessitaven ajuda durant la retirada.

Ens espera una forta baixada fins a Prats de Molló. Creuem la carretera, combinem pistes amb camí, travessem algun torrent tot arribant al Cortal Amadeo. Un indret amb una altra de les històries de la retirada.

Finalment hem arribat a Prats de Molló la Presta on en un turó hi destaca el Fort Lagarde. Val la pena fer una passejada per aquesta vila que encara conserva part de la seva muralla i algun dels seus portals. Un lloc d'acollida amb una actitut molt lloable amb els exiliats. L'escola va servir de primer lloc d'acolliment, però també garatages, esglésies i les pròpies cases dels veïns.

Una excursió molt emotiva que recomanem fer-la acompanyats d'algú que recordi els fets d'aquesta retirada. Nosaltres hem  tingut un guía perfecte, l'Antoni Llagostera. 

També ens ha acompanyat en Carles Treviño que precisament ha editat una guia molt complerta de camins de retirada, amb l'objectiu de promocionar aquesta activitat ludico-esportiva per despertar l'interès i el coneixement de la memòria històrica i que realci el patrimoni cultural. Us deixo l'enllaç de la sesva web. Val la pena.

www.hikingandhistory.com

Escornalbou

Riudecanyes – Duesaigües – l'Argentera – Castell d'Escornalbou – Vilanova d'Escornalbou  (Dissabte 11 març 2017)  Mª Clara Martínez

Per fer la ruta d'avui ens hem desplaçat a la comarca del Baix Camp, al municipi de Riudecanyes. No es una ruta circular. Comencem a Riudecanyes i finalitzem la caminada a Vilanova d'Escornalbou. Per tant, ens toca aplicar la logística dels cotxes. Hem fet un recorregut de 13'5 km i 610 metres d'ascens acumulat i 575 metres de descens acumulat. En conjunt una caminada gens difícil de fer, sense passos complicats i per camins ben fresats. Apropiada per a qualsevol persona mínimament acostumada a caminar.

Iniciem la caminada al aparcament que hi ha a l'entrada del poble de Riudecanyes, en el que hi destaquen l'església parroquial de Sant Mateu i el Parc de les Glaneres.

Travessem el poble i arribem al pantà. Des de la presa tenim una bonica vista de tot el pantà. Si el dia es clar, podem contemplar un curiós efecte anomenat «els tres blaus»: el de les aigües del pantà, el del mar i el del cel. L'anem vorejant per un camí molt a prop de l'aigua, envoltats de vegetació i que ens permet admirar la bellesa de les muntanyes reflectides en les tranquil·les aigües.

Deixem el pantà i enfilem una pista que ens porta al següent poble: Duesaigües. Des de lluny ja en podem admirar els dos grans viaductes que salven els barrancs del poble. Són dos monumentals ponts de pedra amb 14 arcades l'un i 9 arcades l'altre. La part central del viaducte més llarg va ser volada durant la Guerra Civil i encara es pot veure la marca. Fem un tomb pels carrers d'aquest poble, la plaça de l'església, i un mirador des d'on tenim una esplèndida vista del viaducte. 

Amb una mica de paciència veurem passar-hi un tren. Continuem fent camí, i prenem rumb a l'Argentera. El terreny és principalment de garriga, però també hi trobem alguns conreus, principalment avellaners, oliveres i vinyes. Com fet curiós de l’Argentera cal destacar la construcció del túnel de ferrocarril de l'Argentera, de més de 4 km de llargada, que va ser el túnel més llarg de la península ibèrica fins el 1957, any en que es va inaugurar la nova línia ferroviària de Zamora a Galícia.

Aquest petit poble es troba enlairat en un turó, i ja comencem a albirar el castell d'Escornalbou, al cim de la muntanya del mateix nom.

Deixem enrere el poble i iniciem l'ascens a la muntanya d'Escornalbou. El desnivell es important, però la seva bellesa ens recompensa de tot l'esforç.

A mig camí trobem un desviament que ens porta a la Font del Galàpet. Malauradament, la font està quasi seca. Tornem al camí principal i no tardem en arribar a la part més alta de la muntanya. Primer al mirador de Puigferrós. Pugem a un petit turó i un cop a dalt les vistes son esplèndides: el Camp de Tarragona, les serres de l’Argentera, Montsant i de la Mussara, el coll de la Teixeta, les muntanyes de Prades, Cambrils, Tarragona, Salou... I ja som a tocar del Castell Monestir d'Escornalbou.

El Castell d'Escornalbou és una mansió senyorial que ajunta monestir (Sant Miquel d'Escornalbou) amb castell. El conjunt arquitectònic és format per un castell primigeni i l'antiga canònica agustiniana, més tard franciscana de la baronia d'Escornalbou depenent de l'arquebisbat de Tarragona.

A l'interior del conjunt s'hi apleguen interessants col·leccions de gravats, ceràmica i objectes de tota mena, així com una notable biblioteca. Els elements més importants del conjunt són l'església romànica, les restes de la sala capitular i el claustre, així com l'habitatge del Sr. Toda, curosament restituït. Per darrera de l'edifici en surt un camí que porta a la part més elevada de la muntanya, i on hi ha l'ermita de Santa Bàrbara. Des d'aquest punt tenim unes fantàstiques vistes del conjunt arquitectònic del castell i una panoràmica excel·lent de tot el paisatge.

També podem fer una passejada pel Camí dels Frares, als peus d'aquesta ermita i que dóna el tomb a la muntanya, passant per diferents miradors i també entre grans roques amb impressionants formes capritxoses esculpides pel vent. En aquest camí hi trobem l'ermita de les Tres Verges, la cova Josefina i la font Sarraí, entre d'altres elements destacables.

Acabada la visita a aquest imponent conjunt arquitectònic i a la resta d'elements dels seu entorn, iniciem el descens i ens dirigim al poble de Vilanova d'Escornalbou. En aquest petit poble envoltat de muntanyes, hi destaca l'església de Sant Joan. 

També hi destaquen alguns gran masos, la font de l'Arc o el Mas Munté, les escoles velles i la cooperativa. L'edifici de la cooperativa ha estat rehabilitat per a acollir-hi el centre d'interpretació de l'oli, d'acollida al visitant i de promoció local. S'hi pot visitar el museu on hi ha tota la maquinària antiga que s'utilitzava per elaborar l'oli i també comprar oli, moscatell, vermut i les galetes típiques de Vilanova: "Bouets de Vilanova". S'hi pot trobar també tot tipus d'informació turística de la zona, on menjar, on dormir, quines excursions fer,...

I en aquest punt donem per finalitzada la sortida d'avui. Una sortida que de ben segur farà les delícies d'aquells que es decideixin a sortir a fer un tomb per aquesta zona.