Romanyà de la Selva

Dimecres 2 març 2016 - Mª Clara Marínez

Avui hem fet una ruta per les Gavarres marítimes, al Baix Empordà. Sortim de davant l'antiga estació de tren "Font Picant – Bell­lloc", i comencem a caminar per la Via Verda del Carrilet, fins arribar al pont de pedra sobre la riera de Salenys. Tota aquesta via verda, de gairebé 40 km i que uneix Sant Feliu de Guíxols amb Girona, es per on anys enrere hi passava un tren de via estreta. Suaus corbes i desnivells, el fan ideal per fer sortides en bicicleta.

Arribats al pont, girem a la dreta i enfilem una pista en molt bon estat tot resseguint el curs de la riera, i quan arribem a l'antiga planta embotelladora d'Aigües de Salenys, es quan hem de deixar la pista i iniciar un sender que, creuant la riera en diverses ocasions, grimpant per les pedres, o pujant per costeruts senders, ens condueix fins la part més alta i ens fa gaudir de racons de gran bellesa.

El Pou de les Goges (o Pas de la Mosca), els ressalts de la Murtra, l'espectacular salt del Llop, de 55 metres d'alçada, ponts penjats, trams equipats.... racons increïbles, alguns una mica amagats per l'exuberant vegetació, que en alguns moments ens fan suar de valent per la gran humitat que hi ha en el fons d'aquesta riera.

He de dir que, tot aquest tram des del Pou de les Goges, es també una via ferrada, de dificultat baixa, que comparteix espai amb el sender i els trams equipats, oferint-­nos la possibilitat de fer la ruta lligats i passant per dins dels engorjats o per les parets, o a peu, seguint el sender. També val la pena recordar que es passa per dins la riera, que hi ha trams estrets, de pedra, i que amb la humitat poden ser molt relliscosos. Cal estar sempre alerta, sobretot si es fa amb mainada.

Un cop acabada la riera, ens dirigim a la Font Penedes. Aquesta es una de les moltes fonts que hi ha per la zona, i la seva característica principals es que es altament ferruginosa. El brollador es troba dins una edificació, per sota terra. I per tot arreu per on corren les aigües, es pot veure el intens i característic color vermell del ferro. Aquest lloc està condicionat amb una taula i bancs i un gran plataner dona aixopluc els calorosos dies d'estiu.

Un bon lloc per fer una parada i recuperar forces amb una mica d'esmorzar. Amb les piles carregades, enfilem direcció Romanyà de la Selva. Anem seguin el GR­92.1, una variant del que va per la costa, i en paral∙lel a la carretera que puja des de Santa Cristina, alternant pistes i senders, i per boscos de sureres, pins i molt de bruc. En arribar a Romanyà de la Selva, decidim no entrar en el poble en un primer moment i fer un tomb per les rodalies, tot seguin una ruta local anomenada «els Gegants del Bosc»

Comencem per la Font del Prat. Per desgracia i malgrat les darreres pluges, la font no raja. Però donant una ullada al nostre entorn, ens adonem que tot el que ens envolta sembla fet per a gegants, i no ens costa gens entendre el nom de la ruta... Una pila de grans pedres, els plàtans de mides colosals, i una mica més enllà el primer dels arbres monumentals: el Suro Gran de l'Almeda. De fet es el més gran de Catalunya....
Seguim per un sender molt ben indicat i ara son davant el Suro Petit de l'Almena. Be... petit, petit... de fet no te res a envejar al seu germà gran, tan sols un parell de metres el separen de les seves gegantines mides.

Arribem a una pista en bones condicions, i ara el que trobem es el Suro Xato. El tercer dels arbres monumentals, aquest es de baixa estatura, però d'una amplada extraordinària.... Sortim del bosc i creuem la carretera, per davant del cementiri on es enterrada l'escriptora catalana Mercè Rodoreda. Donem una ullada i a través de la reixa veiem la seva tomba, presidida per un bust d'ella mateixa, amb un colom i un llibre obert. Una mica més enllà del cementiri, ens endinsem en un bosc molt bonic de sureres i arribem al dolmen Cova d'en Daina. Es espectacular. Un dels més grans i millor conservats de Catalunya. Un dolmen de grans mides, de galeria catalana i envoltat per un cromlec de 11 metres de diàmetre format per grans pedres en posició vertical. La seva visió ens fa pensar en antigues construccions megalítiques com la de Stonehenge, encara que en miniatura... No podem evitar contemplar­lo de tots els angles possibles abans de marxar d'allà.











Deixem el dolmen en la solitud del seu entorn, i ara sí que entrem a Romanyà de la Selva. Aquest es un petit nucli de població que forma part de Santa Cristina d'Aro. Està format per l'església de Sant Martí, la Rectoria Vella, i uns quants antics masos al seu voltant, alguns convertits en restaurants. En aquest poble hi va viure l'escriptora catalana Mercé Rodoreda. Quan va tornar de l'exili es va allotjar en un mas que hi a prop de l'església, actualment convertit en el restaurant El Refugi. Mes endavant es va instal∙lar en un xalet, l'actual «Senyal Vell», propietat de la seva amiga Carme Manrubia, fins que es va construir el seu, just darrera del de la seva amiga. Una petita ruta literària, amb petites plaques amb fragments de la seva obra, ens apropa al mirador de «Les Mirandes» Des d'aquest mirador tenim una esplèndida vista de tota la Vall d'Aro, el mar amb Sant Feliu de Guíxols al fons, el massís de l'Ardenya per davant nostre, i mes enllà Llagostera, Cassà de la Selva, la plana de Girona, i al fons de tot el Montseny. Una meravella.

Del costat del mirador surt un petit sender que ens ajuda a baixar fins la pista de baix i d'allà, una mica camp a través, arribem a la pista que ens porta fins la urbanització de Bell­lloc. Ja no falta massa per acabar la ruta d'avui. Anem baixant en considerable descens, travessem la urbanització i anem a donar una ullada a la Font Picant de Bell­lloc. Aquesta es una mes de les moltes fonts que hi ha en aquest entorn, i que per les falles del terreny, estan carregades de ferro i anhídrid carbònic, donant­lis aquest gust picant tan característic. De fet, en aquest lloc hi ha dues fonts. Una es la font picant i també n'hi ha una d'aigua normal, tot plegat en un entorn convertit en zona d'esbarjo, amb bancs i un ampli espai per gaudir de la natura.

I ja d'aquí tan sols ens queden uns poc metres per arribar al lloc on aquest matí havíem deixat els cotxes. Una ruta molt atractiva pels seus contrastos. Un tram de riera amb gorgs i salts d'aigua, el tram dels arbres monumentals i les grans construccions megalítiques, i el tram de Romanyà impregnat de la memòria i les passes de l'escriptora catalana Mercè Rodoreda.

Tot plegat ens ha fet passar una molt bona estona i gaudir de tota aquesta bellesa que moltes vegades tenim tant a prop.

Rocacorba

Dissabte 20 de febrer de 2016 - Maria Clara Martínez

Avui fem una ruta circular per la zona de la vall del Llémena, al Gironès. Pugem al Rocacorba, des de Granollers de Rocacorba, i anem fins al pla de Sant Nicolau i la Roca Plana de Golany. Una ruta amb espectaculars vistes i racons de gran bellesa. Per arribar fins aquí hem agafat la carretera que va de Girona a Sant Esteve de Llémena, i just al km 21 hi ha el trencall que ens porta a Granollers de Rocacorba.

Iniciem la caminada d'avui fent una visita a Granollers de Rocacorba, on el primer que ens crida l'atenció es un conjunt arquitectònic datat al segle XI, i que es coneix amb el nom de Castell de Granollers de Rocacorba. En realitat, es tracte d'un mas senyorial de propietat particular, molt remodelat al llarg del segle XIX, i segurament molt diferent de com devia ser en el seu origen, en que va ser l'antic centre de la baronia de Granollers.

Just al darrera hi ha l'església de Santa Maria, que en el seu origen era la capella del castell, i que al llarg dels anys es va anar remodelant, emfatitzant els detalls en la construcció i decoració per tal de mostrar el poder de l'església. També hi trobem una casa de colònies, que ocupa una construcció annexa. Vist aquest lloc ens traslladem fins davant de Can Plana, una masia de turisme rural, on iniciem la ascensió al santuari de la Mare de Déu de Rocacorba. Sortim direcció cap a Can Gelats, un mas a mitja reconstrucció. Pel camí trobem vaques, ases i un cavalls, pasturant i prenent el sol en un matí força fred. Caminem amunt, en forta pujada, fins el cim del Turó Rodó.

Des d'aquest punt gaudim d'espectaculars vistes sobre el Pla de Granollers de

Rocacorba, amb la vall del Llémena al fons. Una impressionant talaia des d'on veiem el Montseny, el Far, el Cabrerès, Sant Roc, Puigmal, Pirineus..... Impressionant. Un bon lloc per recuperar forces amb un bon esmorzar.

Seguim caminant, baixem fins la riera de Rocacorba, preciosa fins i tot sense aigua, i anem cap a Can Vives, un altra gran mas a mig restaurar, on hi viu un freixe enorme i solitari al costat de la casa.

No massa lluny d'aquí trobem una curiosa formació rocosa: "Roca­barret" o la Roca del Barret, a la que el temps i l'erosió li han donat aquesta curiosa forma de barret (pot ser més aviat de gran bolet....)

Ara ens trobem just al peu de la muntanya de Rocacorba i l'ataquem per un camí molt antic, a trams empedrat i esglaonat i en forta pujada. L'indret es fantàstic, cobert de molses, roures i alzines. Poc abans del cim hi ha la Cova del Rocacorba, o Arcova, a la que no dubtem en donar un cop d'ull. Ens hem d'arrossegar per entrar-hi, però el seu interior es un passadís d'uns 30 metres, de parets calcàries i força alt. Es diu que aquí va ser on es va trobar la imatge de la Mare de Déu.

No tardem en arribar al cim. El Santuari es troba enfilat al cap de munt d'un gran penyal rocós en forma de proa de vaixell, i des de dalt de tot gaudim d'una excepcional vista de 360º, amb Banyoles i l'Estany quasi als nostres peus. A pocs metres tenim el Puigsou, coronat amb unes grandioses antenes de TV i telefonia, sostre comarcal del Gironès, amb els seus 992 metres.

Ara anem en direcció al Pla de Sant Nicolau. Agafem al camí que ve de Banyoles, i als pocs metres comencem la baixada per un corriol que surt a l’esquerra i en forta baixada. Passem per el Rec de l’Escaleta i una mica més endavant unes escales ens fan fer un descens pel mig d’una fageda impressionant. Arribem al Pla de Sant Nicolau, pertanyent a la comarca del Pla de l'Estany, on visitem la Font de Sant Nicolau, que es diu que raja tot l'any, i la petita ermita de Sant Nicolau de Pujarnol.

Un entorn magnífic, on s'hi pot accedir fàcilment en cotxe des de Banyoles.

Enfilem una suau pujada, fins la Pedra dels Tres Senyors, una fita de terma que senyala la partió de tres municipis, i des don enfilem un nou corriol que, carenejant la imponent cinglera de Golany, ens apropa fins la Roca Plana de Golany, un altre impressionant mirador, aquest sobre la vall de Sant Miquel de Campmajor, a la comarca del Pla de l'Estany. De nou restem una estona fascinats per les impressionants vistes.

De SO a E, tenim el Montseny, El Far, Montner, Puig Capell, Puigsacalm, Puigsallança, santuari i castell de Finestres, Sant Julià del Mont, Mieres, les valls de Torn i Sant Miquel de Campmajor, i al seu fons les serres de Bestrecà, Comanegra, Bassegoda i el Mont. I encara mes enllà, en un dia clar, el golf de Roses. Es hora d'iniciar el descens. Deixem enrere la serra de Golany i per pista forestal arribem al coll Saposa. Ja no queda massa pel final de la sortida d'avui. Ara enfilem un corriol en fort descens, de nou entre alzines, fins el Portaló, un mas abandonat.

I ja en pocs minuts arribem a Can Plana, el lloc on unes hores abans hem iniciat aquesta ruta. Ha sigut una caminada molt variada, en la que hem gaudit d'espectaculars vistes, racons amb molta historia i camins i senders amagats entre boscos d'alzines, roures o espectaculars fagedes.

De dificultat mitjana, pels seus forts desnivells, però molt recomanable.
Fotos: Julio Santiago

Platges de Barcelona

Sortida atípica la que hem fet aquest dimarts 16 de febrer. Primer per que era entre setmana i segon per el seu contingut extraordinari o diferent de les caminades que fem habitualment. L'Antoni Llagostera ens ha proposat fer gran part de la façana marítima de Barcelona, recorrent les seves platges i punts d'interès, que en son molts i molts. Vaja que no els hem pogut fer tots, ja que donaria per fer molts programes.

Així doncs hem començat per la platja de Sant Sebastià, a tocar de l'Hotel Vela i del port comercial i industrial. L'objectiu de la sortida era veure com s'ha anat transformant gran part d'aquest sector que abans estava d'esquena al mar i conèixer la seva història.

En aquest primer tram de la Barceloneta hi ha el Club Natació Barcelona que data de l'any 1907 o el Club Natació Atlhètic Barceloneta, fruit de la fusió del Club Natació Athlètic fundat l'any 1913 i el Club Natació Barceloneta de l'any 1929. El passeig marítim i la plaça del Mar son un exemple de com la ciutat s'ha acostat a les platges. Durant el recorregut anem trobant diverses escultures a l'aire lliure. Per exemple en aquesta plaça n'hi ha una d'acer d'Alfredo Lanz "Homenatge a la Natació". Tocant a la platja i veiem "L'Estel Ferit" de Rebecca Horn i que vol ser un homenatge a la Barceloneta.

Seguint camí passem per les  platges de la Barceloneta i de Sant Miquel. I un parc, el de la Barceloneta on hi ha elements interessants. És el cas del gasòmetre de la Catalana de Gas del 1868. Una vella estructura d'acer que sostenia el dipòsit de l'antiga fàbrica de gas. L'any 1843, el francès Charles Lebon, va fundar la companyia de Gas Lebon, aconseguint el primer contracte d'enllumenat públic per gas amb l'ajuntament de la ciutat.

També hi veiem la Torre de les Aigües, d'estil modernista i construïda l'any 1905. Tornant al mar, hi ha l'espigó del Gas o de Ginebra. Una obra interessant però potser més desconeguda, que va solucionar els problemes d'aigües pluvials que Barcelona havia tingut juntament amb el de Bogatell que trobem més endavant. Durant les obres dels Jocs Olímpics, fou una de les inversions més importants, per millorar la xarxa de clavagueram.

Passem per la platja de Somorrostro que agafa el nom de l'antic barri de barraques. L'any 1954 van ser censades més de 2.400 barraques i unes 15.000 persones apinyades al llarg de tot just un quilòmetre de platja. Van anar desapareixent a mida que es va construïr el passeig marítim. L'any 1966 es van treure les últimes barraques. En aquest barri s'hi va criar la popular cantant de flamenc i ballarina Carmen Amaya, que precissament te dedicada una font en aquesta zona.

I un altre edifici amb molta història, l'Hospital del Mar. Al segle XVI ja hi havia la "Casa de la Sanitat" un centre de quarentena per als possibles contaminats d'ultramar. Actualment funciona com a hospital dotat de gairebé totes les especialitats mèdiques i quirúrgiques. Just al costat hi ha el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, en un edifici peculiar on hi treballen unes 600 persones. Tot seguit entrem a la zona de la Villa Olímpica. Gran part reformada gràcies a l'acolliment de les Olimpiades l'any 1992. Primer trobem les dues torres més altes de Barcelona que fan 154 metres. Una acull l'Hotel Arts i l'altre és la Torre Mapfre amb 40 plantes. Just a sota hi ha la escultura "el Peix de la Barceloneta" de l'arquitecte Frank O. Gehry de 56 metres de llargada i 35 metres d'alçada. Tots aquest elements ja formen part de l'aspecte urbà més conegut i emblemàtic de la ciutat. 

A tocar de mar hi ha el port olímpic amb una molt bona integració urbana. Té 740 amarradors i 85 establiments comercials. Acull el Centre Municipal de Vela, una referència, un centre pilot d'innovació i millora tècnica de l'esport de la vela.

Continuem amb una de les platjes de nova creació, com la de Nova Icària, molt utilitzada per els esportistes que vivien a la Vila Olímpica.

Tot passant per el magnífic parc de Poble Nou, anem trobant també la platja del Bogatell o de la Mar Bella o de la Nova Mar Bella o la de Llevant.

I ja arribem a la zona de Diagonal Mar i el Fòrum. L'any 2014 va ser una de les grans transformacions urbanes de Barcelona. Primer trobem el parc del Camp de la Bota on hi ha varis edificis. Entre ells l'edifici blau, seu del Museu de Ciències Naturals, o el Centre de Convencions Internacional. Antigament s'hi van produir uns fets molt dolorosos de la guerra civil i la postguerra on 1.724 persones vàren ser afusellades pel franquisme. Hi ha un monument que ho recorda. 

I més tocant al mar hi ha l'explanada del Fòrum on s'acostumen a fer esdeveniments i actes de gran format. Destaca la placa fotovoltaica que dóna forma a aquest espai. També hi ha una zona de banys, amb la peculiaritat que no hi ha sorra, com si fos una piscina aprofitant l'aigua del mar. 

I el Fòrum també té port de caràcter esportiu i compta amb la primera Marina seca d'Espanya que permet guardar les embarcacions proegint-les de l'aigua.

I ja estem en terme de Sant Adrià de Besòs punt final de la excursió.

Abans però encara hem vist una altra platja, la central de cicle combinat i l'encineradora i ja a l'altre costat del riu, les tres torres característiques d'aquesta zona, que eren una central tèrmica. I tot plegat amb le riu Besòs deixant les seves aigües al Mediterrani desprès de fer un curs de 17 kilòmetres.

Com veieu una sortida plena d'atractius i històries, algunes de les quals no he explicat per no allargar-me massa. I es que l'Antoni ens ha demostrat que aquesta zona la coneix pam a pam amb  tots els detalls i anècdotes, fruit del seu treball durant la transformació de gran part d'aquest sector coincidint amb els Jocs Olímpics de Barcelona.

Cardona

Nova excursió tot Caminant per Catalunya, aquest passat dissbte 6 de febrer, amb en Josep Mª Baró que ens ha portat fins a Cardona, dins la comarca del Bages.  Aquesta vila d'uns 5.000 habitants te molts atractius dignes de visitar. Nosaltres hem deixat els principals punts interessants per el final de la caminada.  Aixó hem començat sortint de la població cap a la Mare de la Font. Molt a prop d'aquest punt trobem la capella de la Pietat i la Torre de Meer. És un fortí cilíndric edificat el 1838.

Continuant ruta hem anat a buscar el GR 3 que l'hem seguit una bona estona tot visitant l'ermita de Santa Cecília, esmentada el 1.003 i restaurada el 1.903. Està una mica apartada del GR. També hem passat un bon tram de camps on hi havia moltes feixes i cabanes, totes elles fetes en construccions de pedra seca, molt interessants de veure.

Al punt més llunyà de l'excursió hi hem vist la Necròpolis medieval de la Vinya del Guitarra o també coneguda com de can Garrifes.  Hi ha un conjunt de  tombes de caixa de lloses, probablement del segle XI. I ja de tornada cap al punt de sortida hem passat per un camí gairebé paral·lel al GR 3 seguint una mica la vall fins que al darrer tram l'hem tornat a recuperar en un tros que no haviem passat, per arribar a la ciutat. I el primer que trobem es la Muntanya de Sal que antigament havia estat una explotació minera per extreure minerals salins. Actualment la producció està aturada i està convertit en un parc cultural dins les antigues instal·lacions de la Mina Nieves, una de les explotacions de sals potàssiques més importants d'Europa fins a l'any 1990. També es pot recòrrer 500 metres de galeries per l'interior de la muntanya on es pot gaudir de les vetes de sals així com estalactites i estalagmites.

I ja som a tocar de nou a la ciutat, ara si hem visitat el castell de Cardona d'estil romànic i gòtic, situat dalt d'un turó. Està considerat com una de les fortaleses més importants de Catalunya. Va tenir un paper cabdal en la Guerra de Successió. Avui el castell constitueix un excel·lent compendi de fortificació militar que mostra l'evolució de les arts militars des de l'edat mitjana fins a l'època contemporània. Dins del conjunt destaca la torre de la Minyona del segle XI. Fa 15 metres d'alçada i més de 10 metres de diàmetre. Originariament era més alta amb gairebé 20 metres i servia com a torre de vigilància. Encara s'hi pot pujar i gaudir de magnífiques vistes.

I un altre punt d'interés és l'església romànica de Sant Vicenç construïda entre el 1029 i el 1040. Es de planta basilical de tres naus rematades per un transsepte, amb tres absis semicirculars. La nau central és presidida per un ampli presbiteri amb una cripta a sota. és coberta amb una volta de canó de mig punt. Actualment es troba en molt bon estat de conservació.

A l'exterior es conserven les restes d'un claustre gòtic i un pati, on hi ha les dependències que formaven part de l'abadia i del palau dels comtes. Avui són ocupades pel Parador de Turisme Ducs de Cardona.

I amb la visita aquest patrimoni monumental hem acabat la sortida per aquest entorn fent uns 18 kilòmetres de recorregut.
Fotos: Julio Santiago

Pont del Diable

Interessant sortida la que vàrem fer el passat dissabte 30 de gener a la comarca del Tarragonès, que per cert encara no haviem trepitjat. El motiu, fer una ruta circular per els entorns del Pont del Diable o aqüeducte de les Ferreres. Aquesta construcció romana es va aixecar per poder portar aigua del riu Francolí a l'antiga ciutat de Tàrraco. És un dels aqüeductes més monumentals i ben conservats de l'època romana.

El pont té una llargada de 217 m. i una alçada màxima de 27 m. Consta de dos nivells d'arcades sobreposades amb 11 arcs al nivell inferior i 25 arcs al nivell superior. Actualment es pot travessar per on circulava l'aigua, i també es pot veure des de sota, on és realment espectacular. L'any 2000 fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la  UNESCO juntament amb la resta de monuments romans que formen el conjunt arqueològic de Tàrraco.

La excursió l'hem complertat amb un recorregut que passa per diversos masos antics de la zona. El Mas dels Arcs i el Mas d'en Granell, utilitzats com a residències d'estiu. Eren importants masies, que actualment estàn pràcticament en runes. I el Mas d'en Garrot, on a les rodalies hi ha la font amb el mateix nom, situada en un lloc curiós. Es un indret que tradicionalment ha estat molt visitat per els tarragonins com a lloc d'esbarjo. Sobretot, s'hi anava en dates senyalades al calendari, com el Divendres Sant, el Dilluns de Pasqua o el dia 1 de maig entre d'altres. I hem tornat cap al punt de sortida seguint un tram del riu Francolí, un dels més importants d'aquestes contrades, amb una longitut d'uns 80 kilòmetres.

I per acabar ens hem desplaçat amb el cotxe, fins a la pedrera del Mèdol, on podem veure d'on extreien els blocs de pedra per fer les construccions romanes. Es diu que aproximadament es van extreure uns 50 mil metres cúbics de pedra.

Fotos: Julio Santiago