Fonts del Ritort

Sortida a la comarca del Ripollès, el passat dilluns 21 de febrer amb l'Antoni Llagostera, per visitar les fonts del Ritort.

Ens situem al municipi de Molló i més concretament en un dels seus nuclis, Espinavell. A la part més baixa del poble, podem deixar els cotxes a la zona coneguda com les Planes, molt popular ja que acull cada 13 d'octubre la Tria de Mulats. El nucli queda més amunt i el podem visitar de tornada. Agafem la pista forestal que ens portaria cap a la Collada Fonda i Setcases i començem a caminar. Només començar ja tenim el riu Ritort que ens fa companyia. Un cop arribem a la cruïlla de la Ribera de la Casassa hem de deixar la pista i agafar un camí que s'enfila per la dreta del Ritort. És un camí fressat dels de tota la vida, ens portarà a trobar la pista forestal que puja a la casa de la Gresa. La seguirem sempre tot pujant, mentre va resseguint el Ritort, fins el seu final que trobem després de les Deus de la Molina d'en Bertran. 

Aquí creuem el Ritort i pujem pel seu costat. Més amunt ens apartarem del Ritort, per pujar dins d'una canal herbada molt ampla, fins trobar una cruïlla de camins (té una fita grossa). En aquest punt seguirem el camí que marxa en direcció al nord a trobar les Fonts del Ritort. El riu Ritort és el primer afluent important del riu Ter, a qui s’ajunta Camprodon. Neix als peus del Costabona en la seva cara sud-est, amb unes deus de considerable cabdal, que a vegades han estat nomenades deus d’en Sitjar. Son una autèntica força de la natura. La déu d’aigua que surt, almenys en temps normals, té una extraordinari cabdal. Nosaltres hi hem estat en una època de poques pluges i deu n'hi do l'aigua que sortia. Un bon lloc també per recuperar forçes.

Un cop visitades les fonts pujem en un petit pla que queda per la cara de ponent, on trobem un camí que marxa en direcció nord a trobar un petit Rec. Aproximadament uns setanta metres més endavant del Rec, trobem una canal herbada. Aquí deixem el camí momentàniament, per pujar per la canal que ens porta a l'Avenc del Ritort. Aquest Avenc sembla que es va forma amb les pluges del mes de maig del 2011. Estem, doncs, dins del temps geològics, davant un fenomen geològic molt tendre, acabat de fer-se. Dins d'un embut o dolina d'uns 8 metres de diàmetre, s'accedeix a un únic pou de 12 metres de desnivell (des del llavi inferior), normalment ruixat i amb el fons totalment curullat pels materials que es desprenen pel desmantellament de la dolina exterior. Els primers metres de descens són verticals i de parets molt terroses que s'esllavissen. Aquesta colmatació ha fet que el pou hagi perdut uns 8 metres de fondària respecte a la primera exploració (2011). No seria estrany que en un temps relativament curt la cavitat resti totalment curullada. Segons el SIS del Club Excursionista de Terrassa té uns 24 metres de fondària i uns 10 a 15 metres de diàmetre. La dolina es vallada amb una tanca, ja que es molt perillós acostar-s'hi, dons les parets son de terra i s'esllavissen molt fàcilment. Un cop visitat, retornem a la cruïlla per continuar pel camí en direcció a Llevant fins arribar a les Mines del Turon. Tota la zona del Costabona ha estat minerològicament important. Hi trobem poca cosa, una escombrera i la bocamina. El que si que hi ha son molt bones vistes a la vall del Ritort. Una mica més enllà hi ha la font del Turon.

I seguint el camí per anar a trobar el GR 11.6 passem per la jaça de les Picatoses.

Hem de ser molt conscient que tot el paisatge que estem veient ha estat fruït d’una explotació ramadera ancestral, d’una gran importància social i econòmica. I ens acabem d'enfilar fins als 1.628 metres coincidint amb el coll de Siern situat a la carena que també fa de frontera entre Molló i Prats de Molló, al Vallespir. Hi trobem la fita fronterera número 514 entre els estats francès i espanyol. Les vistes son impressionants, el Costabona, les crestes de Rojà, el Canigó ...  

Seguint la carena podríem anar al coll Pregon, sobre Espinavell, però optarem per baixar cap el Coll Pany, on deixarem el GR, per agafar la pista forestal que marxa al sud a trobar el Coll de la Buixeda. A partir d'aquí seguirem sempre per la pista que ens portarà a sota del turó de Sant Joan.  Més avall trobarem en una cruïlla el GR 11.6 que hem deixat al Coll Pany. El seguirem tot baixant fins arribar a Espinavell. Té una població d’uns 42 habitants (2019). Havia arribat a tenir-ne 1.094 (1857) i 875 (1787) i 380 (1717). Aquest poble, enfilat a la falda del Coll Pregon, camí natural cap a la Presta, es situat a 1.350 m d'altitud, va créixer entorn l'església de la Mare de Déu de les Neus. A l’estructura urbana d’Espinavell s'identifiquen clarament quatre carrers orientats als quatre punts cardinals respecte d'aquest edifici, i que són: a migjorn el carrer d'Avall, a ponent el carrer d'Enllà, a llevant el carrer d'Ençà, i al nord el carrer d'Amunt. Un llogaret ple de racons molt fotogènics i curiosos, com per exemple els seus carrers empedrats.

L’església que ha estat restaurada pels veïns, de manera bastant respectuosa, depèn de la parròquia de Santa Cecília de Molló. L’edifici s’aixecà a darreries del segle XVII, en un estil molt rústic i popular, si bé l'interior va ésser decorat amb falses voltes de maó, tot arrebossat i potser decorat. Té adossat un campanar quadrat amb grans obertures per les campanes i teulada a quatre vessants.  Les antigues escoles s'han convertit en un refugi de muntanya, una gran iniciativa.

Només ens cal baixar cap a les Planes on tenim els cotxes i on ens hem entaulat en un restaurant per gaudir d'un bon àpat i de molt bona cuina.

Ullastret

Una sortida per gaudir amb calma de la historia, els paisatges i la bellesa dels petits pobles del Baix Empordà.   Ullastret (divendres 18 febrer 2022) 

Mª Clara Martínez

Iniciem la caminada al poble de Ullastret, on a peu de carretera hi ha un ampli aparcament per deixar els cotxes amb comoditat. El primer que fem és donar un vol per aquest poble, amb calma, recorrent la muralla i endinsant-nos per estrets carrerons amb racons de gran bellesa, fins l’església de Sant Pere. El poble va créixer a recer de les muralles (segles XIII-XIV), imponents parets de pedra a manera de talús, que conserven encara deu torres, nou de planta quadrada i una de circular, que es correspon amb l’antiga presó. Els carrers, estrets i costeruts, s’enfilen fins a l’església romànica de Sant Pere, de tres absis amb decoracions llombardes i capelles rectangulars, afegides el segle XVII. Situada fora del recinte emmurallat s’alça la llotja medieval gòtica (segles XIV o XV) i també altres edificis notables, alguns amb finestres gòtiques o renaixentistes. Les màquines de fer fotos treuen fum...

Vist el poble, prenem direcció Nord, passem pel Molí d’en Bou, travessem a gual el riu Daró i ens arribem al petit nucli de Fonolleres, que depèn del poble de Parlavà. La població es concentra a l’entorn de l’església parroquial, dedicada a Sant Cristòfol. Un regidor de l’Ajuntament ens obre l’església i podem admirar tota la seva bellesa interior. També ens permet pujar fins dalt el campanar, per una escala exterior, adossada a la façana i normalment tancada. Les vistes des d’aquí dalt són esplèndides, i a més, podem transitar pel carenat de la nau de l’església fins un antic colomar, ara sense coloms, però que ens permet ampliar les vistes. 

Baixem del teulat i encara aprofitem per recórrer un parell de carrerons i gaudir de magnífics racons. Tornem a dirigir-nos al Daró, el resseguim uns metres, i ens encaminem cap a Sant Iscle d’Empordà, per amples pistes forestals, gaudint de la bellesa d’extensos camps de ferratge i de pomeres. Sant Iscle es troba situat dalt d’un turó, a prop de Serra de Daró. Es va formar a redós del seu castell medieval, del segle XII i del qual en queda tan sols una esvelta torre, i de l’església parroquial, que va ser fortificada el Segle XVII. Les cases formen un conjunt urbà molt desdibuixat, quasi com un agregat de masies. Moltes d'aquestes cases han estat rehabilitades com a segona residència, conservant tanmateix la seva estructura i fesomia originals, amb interessants portals i finestres de diverses tipologies, dels segles XVI i XVII. Davant l’església hi ha una plaça, amb molt bones vistes, on ens aturem a esmorzar. 

No podem perdre massa temps, encara queda molt per veure, i ara posem rumb a la propera població de Serra de Daró. Aquí en destaca l’església de Santa Maria, totalment reconstruïda a partir de 1881. És un gran edifici, d'un estil poc definit però amb detalls decorats neoclàssics. El seu campanar, del segle XVII, és l'únic que en resta d'època anterior; la seva coberta, en forma de piràmide, no sobrepassa l'alçada que té la teulada del temple. I des d’aquí ens dirigim a la Ciutat Ibèrica de Ullastret, que es troba ocupant tot el cim del turó de Sant Andreu, a un parell de Km del poble de Ullastret. El conjunt forma part del Museu d'Arqueologia de Catalunya i inclou una sala d'exposició amb una mostra permanent on es poden contemplar moltes de les troballes del jaciment. A més, s'hi organitzen també visites guiades enfocades des de diferents perspectives.

Aquesta és una visita que recomano fer amb molta calma. Val la pena recórrer tots els seus elements, entrar al museu i gaudir de la projecció que s’ofereix als visitants. La ciutat ibèrica d’Ullastret va constituir, entre els segles VI i II aC, una de les majors concentracions de població preromana de la península Ibèrica i, durant aquest període, va esdevenir la capital del poble dels indigets. El primer assentament amb continuïtat que va haver-hi en aquest turó, però, va ser un poblat d'inicis de l'edat del Ferro, establert en el darrer quart del segle VII aC, del qual se'n coneixen bàsicament els materials. El poblat ibèric es comença a construir a la segona meitat del segle VI aC i la primera fortificació data, molt probablement, de les darreries d’aquest segle. Més endavant, aquest recinte va ampliar l’assentament de forma considerable, amb un nou perímetre.

Vist amb calma tot aquest recinte, ja tan sols ens queda tornar a Ullastret, on tenim els cotxes. La d’avui ha sigut una caminada molt fàcil i planera, apta per a tothom, amb la possibilitat d’allargar o escurçar al nostre gust. Molt enriquidora i recomanable. Desitgem que us hagi agradat i fins la propera.

Powered by Wikiloc

Calders

CALDERS – ALZINA DE L’EROLA – CASTELL DE CALDERS – FORAT MICÓ

Mª Clara Matínez, dissabte 12 febrer 2022

Caminada per la comarca del Moianès, sense dificultats i gaudint de grans vistes i curiositats. Deixem els cotxes just davant l’església parroquial de Sant Vicenç, al poble de Calders. Aquesta esglesia està documentada ja l’any 980, i és un edifici medieval molt ampliat i restaurat. Sortim del poble i anem a trobar l’alzina de l’Erola, declarada arbre monumental, supervivent del gran incendi del 1994. Al seu voltant hi ha un banc per descansar a la seva ombra. Seguim per un sender amb marques grogues i blanques de PR, és el PR-C 197, Sender del riu Calders. Un sender on podreu descobrir racons inèdits del municipi de Calders: elements patrimonials, arquitectònics i naturals. Hem d’estar atents, trobarem desviaments marcats amb marques grogues que ens portaran a llocs de interès, com les Roques dels Gitanos i la Balma del Cargolaire, que visitarem. 

La Balma del Cargolaire rep aquest nom por haver estat habitada per un home que quan plovia es dedicava a buscar cargols per vendre. A més d’aquesta podem resseguir la cinglera on hi trobem més balmes de grans dimensions. Tornem al camí que portàvem i posem rumb al Castell de Calders, que ja veiem enlairat al cim d’un turó. Anem passant per grans camps de cereal que comencen a verdejar, amb moltes barraques de pedra seca. 

Aquest és un conjunt medieval majoritàriament del segle XI bastit damunt un turó, encerclat per un antic meandre del Calders. Està format per la torre mestra de planta circular, una muralla perimetral, una construcció posterior i les restes de la capella del castell, Santa Maria del Castell de Calders. Aproximadament la meitat de la torre s'ha esfondrat. La muralla, que es conserva parcialment, ressegueix el perímetre de l'esplanada al cim del turó. Té un baluard quadrat. Adossat a la muralla s'aixequen les restes d'una construcció posterior al castell, possiblement es tracta d'una masoveria, amb un soterrani que devia servir com a cisterna. Des d’aquí tenim unes esplèndides vistes de la plana i el poble de Calders, enlairat en la muntanya. Un bon lloc per fer una aturada i esmorzar. 

Ja recuperats, tornem a baixar a la plana i tornem a resseguir el PR, que ens porta fins una raconada on hi ha el Molí del Castell, un antic molí fariner, amb un bonic salt d’aigua. 

Passem a prop de l’ermita de Sant Andreu de Bellveí, hi ha un plafó informatiu, però està tot emboscat i quasi no s’aprecia res de l’edifici. I no massa lluny, la Font i la Fàbrica de Bellveí, testimonis d’un passat en que els cursos d’aigua eren aprofitats per generar energia i crear colònies tèxtils. Seguim per la pista, i en un altre desviament anem a donar un cop d’ull al Forat Micó, una curiositat geològica. Aquesta formació rocosa de material calcari, s'ha anat formant durant anys per l’acció de l’aigua que regalimava per les parets i que hi va anar dipositant, gràcies al degoteig, petites restes de carbonat càlcic. Diverses tosques i petites estalactites folren el túnel, donant-li un aspecte molt interessant.

Ja tan sols ens queda tornar al poble de Calders, passant per un parell de miradors al castell que fan les nostres delícies. Una ruta sense complicacions, per anar fent, aprofitant per visitar racons que ens poden arribar a sorprendre molt. A la part final ens ha plogut una mica, però hem pogut completar la gravació del programa. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Powered by Wikiloc

Sant Aniol de Finestres

SANT ANIOL DE FINESTRES – LES MEDES – PONT DEL DIABLE

Mª Clara Martínez, dimarts 8 febrer 2022

Magnífica sortida a la Garrotxa, al terme municipal de Sant Aniol de Finestres. La caminada la iniciem al coll de sa Rella, i hi accedim seguin la pista asfaltada que hi puja des de la Vall d’en Bas i per Sant Iscle de Colltort. Hi ha espai per mitja dotzena de cotxes, a tocar de l’antiga masia de can Tià i el cràter del volcà del mateix nom. Comencem resseguint el Serrat de les Medes, per la carena, i des d’on gaudim d’esplèndides vistes del Puigsacalm i la serra de Cabrera. Aquesta serra de les Medes, amb alineació NO-SE, separa les valls d’Hostoles i de Llémena. 

Passem per la Casa Nova de les Medes, amb una imponent pallissa, fem les fotos de rigor i seguim carenant la serra. Al seu extrem més meridional hi ha el Puig Rodó, un modest cim de 778 metres, però que ens ofereix unes espectaculars vistes de la vall d’en Bas, el Far, serra de Cabrera, Puigsacalm, serra Cavallera i al fons el Pirineu. Als nostres peus, Cogolls, l’església enlairada de Sant Salvador de Puig-alder i el castell d’Hostoles. Un lloc ideal per fer una aturada per esmorzar. Deixem el cim del turó i ens dirigim al veïnat de les Medes. Aquest lloc, on hi consten set o vuit grans masos disseminats, va disposar de dues capelles: una ubicada dalt la carena, dedicada a Sant Julià i l’altre propera a les cases, dedicada a Sant Joan. Aquesta darrera és una petita construcció d’una sola nau, sobrealçada, amb accés directe a la part superior pel costat de tramuntana. Però tot està en runes i engolit per la vegetació. Ara baixem cap a la riera de Llémena, on hi ha una curiosa formació geològica coneguda amb el nom del Pont del Diable. 

Es tracta d’un alt estret rocós que ha format l’aigua, amb una gran pedra que s’ha desprès i que ha quedat encaixada a la part alta. Un lloc sorprenent. Tornem uns metres enrere i prenem direcció Nord, entre immensos boscos de faig i de roure, fins arribar al gran mas de La Plana. Aquest va ser un dels masos més grans de la zona, es pot apreciar pel gran tamany de la construcció, malgrat estar quasi ensorrat, un mas autosuficient, i amb la típica distribució de les masies catalanes: les corts abaix, un parell de pisos dedicats a habitatge, golfes i algunes construccions exteriors annexes, molt possiblement per a usos agrícoles o magatzems. Els seus camps, assolellats, ens ofereixen una bona estona de relax. 

Seguim amunt, creuem el Torrent de Matabous, i seguim gaudint de les fagedes i rouredes. El sender està ben fressat i no costa de seguir, fins arribar a un altre lloc amb un nom ben curiós: l’Estret de Gibraltar. Es tracta també d’una formació rocosa natural, amb un pas estret entre roques. 

Ja planejant, passem per l’enrunat mas de Cal Barranc de Dalt, i en poca estona ja som de tornada als cotxes. Una ruta molt recomanable, per gaudir de les vistes i de uns quants dels racons més curiosos de la Garrotxa. Avui podem afirmar que hem passejat per les Medes i hem travessat l’estret de Gibraltar a peu... Per fer aquesta ruta recomano GPS i/o mapa, hi ha gran quantitat d’encreuaments que ens poden despistar. Camins de bon fer, sense dificultat ni passos complicats. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Powered by Wikiloc

Pineda de Mar

Ruta per Pineda de Mar (Maresme) i el seu entorn el passat dimecres 2 de febrer de 2022 (Mª Clara Martinez)

Al centre del poble, no massa lluny de la platja, trobem un solar on es pot aparcar lliurement. Aquesta vila costanera d'origen agrícola i mariner, seu de la Fundació Tharrats que conté una de les col·leccions d'art contemporani més importants del país amb obra de Miró, Tàpies, Brossa o Guinovart, és avui un dels principals referents turístics i artístics del Maresme. Els gairebé tres quilòmetres de platja que ressegueixen la seva costa i el ric patrimoni arquitectònic que conserva, fan de Pineda una destinació ideal per al turisme familiar i per descobrir la bellesa dels paratges naturals del Montnegre.

Deixem la platja, creuem el poble i la carretera N-II i enfilem camí cap a l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia. Aquesta ermita, construïda el 1751 per iniciativa d'un grup de mariners, es troba en terme municipal de Santa Susanna, està pintada de blanc i enlairada en un turó, des d’on tenim fantàstiques vistes de un bon tram de costa, destacant els pobles i la zona de cultius. Retrocedim uns metres fins tornar a la pista, que seguirem un bon troç, fins a trobar un sender que s’enfila muntanya amunt. El nostre proper objectiu és Sant Pere de Riu, però abans d’arribar-hi passem pel Bosc del Poeta, on hi ha una petita piràmide, i que segons ens expliquen és la tomba d’un gos. Resseguim el Serrat de la Guàrdia, des d’on gaudim esplèndides vistes i on fem un aturada per esmorzar. I finalment passem per sobre de l’autopista, encara que quasi no ens adonem, doncs l’autopista passa per un túnel. Ja trobem indicadors a Sant Pere de Riu, que seguirem, per bona pista, fins arribar-hi.

Sant Pere de Riu és una església que pertany a Tordera, però formava part de l'antic terme d'Hortsavinyà i des del punt de vista popular i eclesiàstic ha estat sempre vinculada a la parròquia de Pineda de Mar. Se la coneix també amb el nom de Sant Pere de Pineda. El conjunt de Sant Pere de Riu, és format per l'església i les edificacions annexes, entre les quals hi ha la rectoria, ara reconvertida en casa de colònies, i el comunidor. Al seu cementiri va ser enterrat, en 2014, el modista Manuel Pertegaz. Vist el lloc seguim la ruta i passem per les restes d’un aqüeducte romà, que portava aigua a Can Roig, una important vil·la romana. Allà també hi ha la Font de Ferro, encara que la veta d’aigua ferruginosa va ser tallada al construir l’autopista, i ara és aigua corrent. 

Uns metres més enllà l’antic molí fariner de Can Marquès i el Forn de calç, que ens dona idea de que el que ara són boscos, en el seu moment havien de ser conreus. Passat el forn de calç iniciem la pujada al turó de Montpalau, en algun tram pel dret fent drecera i en d’altres per la pista. No tardem en arribar al cim, on hi ha les restes del Castell de Montpalau. Aquest era un castell termenat, documentat el 1082. Cal destacar que aquest castell tenia un paper de fortalesa, no una funció residencial. La seva funció era més aviat simbòlica, d'intimidació de la pagesia i punt d'encontre esporàdic dels cavallers en les seves guaites (tasques de vigilància). Iniciem el descens i ja la tronada a Pineda de Mar. Abans d’arribar al poble passem per un parell d’ermites més, la de Sant Rafael, a punt de caure degut al vandalisme (algú l’ha incendiat malmetent tota la seva estructura), i la de Sant Jaume, que pertany al mas de Sant Jaume. 

De tornada al poble parem a l’església parroquial de Santa Maria. La façana principal, la porta lateral de Sant Joan, l'Altar Major i la capella lateral són recobertes amb esgrafiats. A més, la façana principal presenta una distribució simètrica, amb una acurada ornamentació, que li atorga una gran bellesa. Una passejada tranquil·la per alguns dels carrers de la vil·la, i ja som de nou als cotxes, donant per finalitzada la sortida d’avui. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Powered by Wikiloc