Llanars - Abella - La Roca

Sortida per la comarca del Ripollès el passat dilluns 5 de juliol de 2021 amb l'Antoni Llagostera aprofitant l'esclat de la natura d'aquest passat estiu on el verd és el protagonista. El reportatge ha sortit el 14 d'octubre a TV Ripollès.

Havent fet una excursió per Pardines com enclau ramader, té total sentit fer el mateix a la zona de Llanars i Vilallonga de Ter, d’Espinalba i Abella, també un espai ramader de gran importància valor econòmic i històric. Una zona on a més hi trobem moltes cabanes i barraques de pedra seca i fonts de gran valor ecològic.

Sortim del mateix poble de Llanars on us recomanem almenys visitar l'església romànica de Sant Esteve situada al centre de la població. 

Sortim del poble baixant pel carrer de Cerdanya i creuant el pont del Molí de Llanars. Ens endinsem al veïnat d'Espinalba tot pujant carretera amunt i passant a prop de diferents masos: la Canal, la Sorriba, la Ginestera, el Pujol, can Galló, can Marxant, la Grau, can Cua, can Casadalt, l’Abadia,... ens trobem a la vessant nord de Serra Cavallera. Seguim el camí de sant Isidre després d’atravessar el torrent de la font del Vern. Començarem a trobar cabanes o barraques de pedra seca. Fet una petita desviació anada i tornada podrem veure la barraca de les Enderrocades. I una segona, abans d’arribar a Sant Isidre, un pedró dedicat al sant patró espanyol dels agricultors. Aquí ja comencem a tenir una bona vista de la Vall de Camprodon, el massis del Canigó i les muntanyes de l'Alta Garrotxa.

Seguim camí arribant al lloc dit dels Arcers on hi ha una altra cabana i entrem a les Planes d'Espinalba on robem pastures demilitades per murs de paret seca i antigues cabanyes que servien per guardar eines i aixoplugar-se en cas de mal temps. Un seguit de pistes ens porten ara fins al Pla Rodó a 1.449 metres, el punt més alt de la nostra sortida. Aquí hi trobem un abeurador. Des d'aquest punt cal dirigir-se per un corriol enmig dels prats fins a un segon abeurador i d'aquest, ja en baixada, fins a la Font de les Dous, on trobarem una pista de terra ben marcada. La Font de les Dous és un conjunt de surgències que neixen al

vessant sud de Serra Cavallera. Continuem per la pista cap Abella i arribem a la senyal R98 (les Dous), on agafarem una altra pista, aquesta més ampla, en direcció a Abella. La baixada fins al nucli és ràpida i agradable ja que es passa per boscos ombrívols i frescos.

Si volem veure més cabanes de pedra seca, en podem trobar al pla Duran, fent una petita desviació d'anar i tornar. Es tracta de la barraca dels Planters, refeta fa poc per Pere d'El Quer. Aquesta cabana és un excel·lent exemple de l'arquitectura de muntanya que tan bé dominaven els nostres avantpassats. Recuperem el camí i després de travessar la riera arribem al veïnat d’Abella que ja pertany a Vilallonga de Ter. La seva distribució és curiosa ja que les cases es troben escalonades a redós de la Serra de Sant Bernabé, distribuïdes en quatre grups de cases disposats de manera irregular, lleugerament separats uns dels altre. Al nucli central hi destaca l’Església de Santa Llúcia, d’origen romànic del segle XII, però ja ha estat, fins a l’actualitat, reformada moltes vegades. I continuem de baixada cap al proper ogbjectiu. Un cop a la carena del Serrat de la Creu cal baixar sempre seguint la carena de la serra cap a la dreta i no seguir les

senyals grogues d’Itinerànnia, que es desvien cap l'esquerra i que ens portarien a Vilallonga de Ter. Arribem a la carretera on trobem la senyal R93 (la Roca). Ens dirigim i creuem el nucli antic de la Roca situat, com diu el seu nom sobre una gran roca sobre el Ter i en el lloc on hi havia hagut un castell. També és un nucli de Vilallonga de Ter. Del castell no en roman quasi res, tan sols un mur de carreuat regular. La situació orogràfica feia l'indret fàcilment defensable. Resta la petita església romànica i ha desaparegut, en part, un portal que anys enrere constituïa l'accés al poble, com ho devia haver estat del castell, pujant pel caminet de drecera. L'esglesiola era dedicada a la Mare de déu de Pelancà; actualment rep l'advocació de la mare de Déu de la Pietat. Val la pena passejar-se pels carrerons i pujar fins al punt més alt on s'hi ha habilitat un mirador.

Havent vist el nucli de la Roca, entrant i sortint pel túnel, retornarem al coll de la Roca, on trobarem restes de la muralla i passant pel costat de la Pietat, baixarem a la riera d’Abella, límit amb el terme municipal de Llanars. Un cop travessada la riera, trobarem un oratori de construcció recent, dedicat a la Mare de Déu del Raïm, i seguint la pista passarem per la central hidroelèctrica Bassols. I finalment acabem d'arribar a Llanars per tancar una fantàstica sortida per la comarca del Ripollès. Us recomanem si més no visitar aquestes poblacions i nuclis de la Vall de Camprodon.

Powered by Wikiloc

Pardines, enclau ramader

Sortida amb l'Antoni Llagostera el passat dilluns 31 de maig 2021 i que va sortir a TV Ripollès el dijous 7 d'octubre.

El motiu principal de la sortida durant el més de maig era per aprofitar la primavera i la verdor del paisatge aprofitant que es una zona de pastures. I així va ser, un to verdós espectacular ens va acompanyar durant tota la ruta. El recorregut gairebé en forma de 8 passa per els indrets més emblemàtics com a espais de pastura estiuenca de molt reconeguda fama. 

La sortida la fem des de un dels barris de Pardines, a Puigsac, on hi trobem l¡ermita de Santa Magdalena, un temple construït al segle XII. Té una sola nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada, absis semicircular i campanar de cadireta de data posterior. A l'entrada hi ha un porxo que s'afegí al segle XX, imitant els porxos de l'época romànica. També tenim una bona vista de la població de Pardines i la Vall de Ribes. Però ens posem en marxa passant pel costat de Can Roca i ens endinsem a la vall muntanya amunt, passant pel Serrat Negre i el Prat del Lloro i anant a buscar el camí direcció l'Orri Vell. Com deiem el paisatge està espectacular. Seguim cap al collet de Puigllangord, ja a 1.525 metres. De seguina ens endinsem en la zona de pastura més important de Pardines, la zona de l’Orri Vell i de Pòrtoles. Anem trobant petits estanys, fonts i cabanes fruit d'aquest passat ramader. És el cas de la barraca de l''Orri Vell o l'estany homònim o també conegut com dels Barbs. La zona està plena d'hàbitats aquàtics de gran interès natural. Cavalls i vaques ens acompanyen durant la ruta.

Anem seguint ara endinsant-nos als plans de Pòrtoles on ens acostem fins a una altra barraca, la cabana d'en Piquer o corral de Pòrtoles. Aquesta potser més autèntica que la primera que hem vist. Un cop visitada recuperem el camí passant per les mulleres del Segadell. Més aigüa, en aquesta zona hi ha les fonts del Segadell, riu que passa per Pardines i arriba a Ribes de Freser per unir-ne precisament al Freser. Actualment a Pardines ja no queden ovelles pro hem de pensar que a l'estiu en aquesta zona es podien aplegar unes 2.000 ovelles que no criaven i unes 1.800 de cria. Solien estar vigilades per 5 pastors. Ara hi podem veure pasturar sobretot vaques.

Seguim enfilant per acostar-nos fins a la Collada Verda a 1.606 metres. En aquest punt és el límit de les valls de Ribes i de Camprodon. Una pista uneix les poblacions de Pardines i el nucli d'Abella de Vilallonga de Ter passant per aquest coll. Des d'aquí tenim una àmplia visió de tota la zona de pastures. Seguim pujant amunt fins al coll del Pal (1.779 m alt). En aquest punt podriem seguir cap a Ogassa o fins a Camprodon pel camí ramader de can Beia. I també enfilar-nos seguint la carena cap a la Serra Cavallera amb el Puig Estela com a cim destacat.

Nosaltres agafem el camí que ens porta cap a la font de la Baga i anem baixant cap a l'estany del Tarter ja de nou a la zona de la barraca de l'Orri Vell on hem passat abans. L'estany és una bassa o estanyol de considerable extensió, d'uns 1.250 m. És molt freqüentat per les vaques i cavalls que pasturen pels prats.

 

I anem baixant per fixar-nos en un altre estany, el de Can Roca ja que de pujada l'hem passat una mica més lluny. Tan aquest com l'anterior estany, es tracta de zones humides de gran interès biològic i de gran importància per a la reproducció d'amfibis de muntanya i alguns vertebrats. També és un punt d'abeurador per la fauna salvatge. Trobem unes zones tancades per protegir aquests espais del bestiar que pastura ja que i malmetien. Abans d'acabar fem un cop d'ull al pou de glaç de Can Roca. Malgrat l’ensorrament del sostre, aquesta edificació ha arribat als nostres dies en un estat de conservació fora notable. Aquest pou es devia deixar d'utilitzar a principis de segle XX. I al final hem acabat la sortida amenaçats per l'aigua de la pluja, però ha valgut molt la pena.

(No tenim foto de grup, no hi van pensar)

Olost

Olost - Pantà de la Gavarresa – Santa Creu de Jutglar – Sant Adjutori

Dimarts, 14 setembre 2021 (Mª Clara Martínez)

Per fer la caminada d’avui, partim del poble d’Olost, un municipi de la comarca d'Osona, a l'altiplà del Lluçanès. La primera documentació coneguda sobre Olost és del 908, i durant l’Edat Mitjana va ser una de les poblacions amb més pes del Moianès. Va viure un gran creixement als segles XVIII i XIX amb les industries tèxtils i va ser escenari de les guerres carlines. Hem aparcat els cotxes just a tocar de l’església de Santa Maria d’Olost, neoclàssica, amb dos campanars idèntics, de torre octogonal, que han donat a l’edifici una peculiaritat especial. Segons la llegenda que envolta la construcció d’aquesta església, una família propietària d’Olost, després d’anys sense poder tenir descendència, va prometre que pagaria un campanar si la Mare de Déu de l’Assumpta els ajudava a tenir un fill: van tenir bessons. 

També en destaca l’Espai Rocaguinarda, per descobrir llegendes i fets reals vinculats als bandolers. El Lluçanès és una terra que de sempre ha estat molt vinculada amb els Camins Ramaders i la Transhumància. Per tal motiu són moltes les grans masies que en el seu temps van actuar com a cases d’acollida de pastors i els seus ramats. Els pastors tenien lloc per dormir i menjar i les cases aprofitaven, d'altra banda, els excrements dels ramats, molt profitosos per abonar les terres. A més, van emergir el sector tèxtil llaner i les grans fires de bestiar, generant una potent activitat econòmica.

Deixem enrere el poble i anem en direcció al pantà de la Gavarresa. Abans, però, ens desviem uns metres per donar una ullada a la Balma dels Gitanos, que s’obre en un marge. Està força emboscada. Tornem al camí principal, anem seguint un tram dels «Camins de la Transhumància del Lluçanès» i no tardem en arribar al pantà de la Gavarresa, que es va construir per abastir d’aigua a les poblacions dels voltants, vins que no va ser suficient i van haver de recórrer a F.E.C.S.A.

Seguim endavant, cap el petit nucli de Santa Creu de Jutglar, agregat a Olost. Dos carrers, l’església de la Santa Creu i la Casa Gran, que va ser casa d’acollida de pastors, en son els elements destacats, a part d’unes poques cases de moderna construcció. La Casa Gran va arribar a acollir fins a sis ramats a l’hora. Aquí trobem un bon lloc per parar a esmorzar.

Ja recuperats iniciem el retorn a Olost, per còmodes pistes forestals, que ens permeten avançar a bon pas. La forta calor ens fa anar buscant ombres per descansar i beure aigua. Passem per grans camps de gira-sols (sembla ser que l’any passat aquests camps van ser sembrats de colza) i tornem a creuar la riera de la Gavarresa, ja passada la presa i amb molt poca aigua. Quan ja quasi tornem a ser a Olost, ens desviem cap el veïnat de Sant Adjutori i la seva capella, situada en un punt enlairat, des d’on tenim unes vistes espectaculars de l’entorn. 

Ara ja sí, que posem rumb de tornada a Olost, donant per acabada la sortida d’avui. Molt fàcil i còmoda de fer, amb diversos punts de interès i molta historia, sobretot referent a la transhumància i tot el que porta associat. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera, tot Caminant per Catalunya.

Powered by Wikiloc

Vall d'Olzinelles

Sortida a la Vall d'Olzinelles el passat dissabte 11 de setembre amb la companyia d'en Josep Mª Baró que feia dies que no ens acompanyava.

Ens situem a la comarca del Vallés Oriental, al municipi de Sant Celoni, porta d'entrada dels parcs naturals del Montseny i del Montnegre-Corredor. En aquest cas ens endinsarem en el segon per conèixer la Vall d'Olzonelles. El punt de sortida el trobem a Can Draper, una gran casa pairal que està molt a prop del poble i on hi ha un lloc habilitat per aparcar els cotxes. També hi trobem un plafó informatiu on hi ha la ruta a seguir. 

Agafem un camí marcat com a sender local i començem a caminar entre mig de camps i vegetació. De seguida trobem a tocar del camí el primer atractiu, el pou de glaç de Can Draper del segle XVIII. És de planta circular, cobert amb volta per aproximació de filades. A la llinda de l'obertura, hi ha gravada la data de "1771". Els murs estan bastits amb carreuons i la cúpula amb maó. Evidentment servia per acumular i conservar el gel que anys enrere tenia molts usos, fins i tot medicinals. Seguim acompanyats d'altres caminadors o ciclistes que aprofiten el dia per fer esport. Al costat del camí anem trobant algun pi monumental ben curios, o alzines sureres. Arribem al pont de ca n'Alzina Vell on la riera està ben seca. Hi trobem peró alguna resclosa. Més amunt hi ha el pont de Can Plana. Antigament aquestes rescloses feien la fució de recollir l'aigua per utilitzar-la. Actualment la riera d'Olzinelles baixa molt seca, però si que fa que sigui una zona força humida. D'aquí que anem trobant altres arbres monumentals com un roure o un pollancre, una alzina. També hi veiem avellaners, plataners ...  

Passem a tocar de can Valls on hi trobem un parell de pous de pega. Es tracta de tres grans recipients de ceràmica oval datats al segle IX-X. Un dels forns es conserva pràcticament sencer. La pega s'obtenia mitjançant la cocció lenta de soques de pins i alzines, i s'utilitzava com a combustible per l'enllumenat públic i per impermeabilitzar vaixells i recipients. També és territori de fonts, com la de can Valls. Seguim ruta fins arribar a l'església de Sant Esteve d'Olzinelles. Es tracta d'un edifici religiós amb una façana de l'any 1786. El campanar és d'espedanya amb dos arcs de mig punt. És d'una sola nau amb volta de mig punt i tres trams. Té un absis circular. Al segle XVII s'hauria reformat. Al costat hi trobem la rectoria, un edifici també interessant. Olzinelles fou una parròquia independent que l'any 1927 fou agregada a Sant Celoni. També hi trobem un petit cementiri i la casa del pagès.

Continuem amb la ruta, de nou amb impressionants arbres com els plataners. I més elements com un antic pou per aprofitar l'aigua. Tornant a vorejar Can Valls hi veiem un Cedre monumental espectacular de més de 120 metres d'alçada. I una altra font, la de l'aranyal, aquesta afortunadament amb aigua. Després de refrescar-nos toca una mica de pujada fins als quatre camins. Aquí hi tenim una bona vista de Sant Celoni. Ara només ens cal baixar amb la calma fins al punt de sortida. Una bonica ruta d'uns 12 kilòmetres i molt agradable. Per cert, avui erem una bona colla. Només cal veure la foto de grup. Fins la propera !

Castells de Montesquiu i Besora

Interessant la sortida per la comarca d'Osona entre els castells de Montesquiu i de Besora amb l'Antoni Llagostera el passat dissabte 4 de setembre.

Començem a peus del castell de Montesquiu on es pot deixar el cotxe al mateix aparcament. Si encara no heu visitat aquest espectacular castell us ho recomanem. Possiblement el seu orígen és en l'enclavament d'una torrassa de guàrdia que va fer edificar el comte Guifré I el Pilós, al segle IX. A mitjans del segle XIV va passar de ser un casalot destinat a la defensa a convertir-se en una residència fortificada. Després de modificacions i ampliacions actualment es pot visitar les estances i els seus jardins son motiu de moltes activitats durant l'any. I també és el punt d'informació del parc.

 

 

 

 

 

 

Nosaltres ens posem en marxa agafant el GR-151 on de seguida veiem algunes vistes sobre Sant Quirze de Besora. Aquest GR és el Camí Oliba que enllaça Montserrat amb els Pirineus. Passem per el Pla del Revell, un lloc ideal per les pastures on el bosc s'ha tallat en alguns punts per afavorir els camps de conreu. Les vaques pasturen el els llocs habilitats i així compaginar amb el conreu. També hi trobem alguna bassa on s'acumula l'aigua per abeurar el bestiar. Les vistes també son dignes de fer una parada. Veiem Montesquiu, Sant Hipòtit, Sobremunt, la plana de Vic...  també cap al Ripollès o Berguedà.

 

 

 

En un extrem del pla hi trobem la casa de Revell, una casa de pagès avui en dia abandonada i sense teulada on les parets si que es conserven en peu. Està pràcticament enganxada a la cinglera i gaudeix de molt bones vistes. Ja a dalt del pla hi ha la cabana que encara està ben conservada. El nom de Revell apareix ja documentat l'any 1342. I al costat també hi trobem la font del Revell, amb un abeurador que recull l'aigua que surt d'una esquerda. Deixem la part de la cinglera per pujar al pla i anar a buscar l'altre extrem i baixar direcció el collet de la Mongia on ens crida l'atenció el seu aspete grisos i sorrenc. Es tracta de les Margues, unes roques sedimentàries carbonatades amb una part d'argila i que contenen molts fòssils marins. És moment de enfilar cap al Castell de Besora. Recuperem un petit corriol i de seguida hi som.

 

 

 

 

 

Ens trobem de nou a dalt d'un turó amb molt bones vistes. Del castell només en queden unes restes molt malmeses de fragments de murs. El que si que destaca és l'església dedicada a Santa Maria i que corresponia al castell. Era un construcció d'una nau capçada a l'est per un absis semicircular. El castell és esmentat l'any 895 i l'església documentada el 898. Els comtes de Santa Coloma, els Queralt, van ser els darrers senyors del castell fins al segle XIX. La utilització del castell per les tropes carlines va provocar que fos enderrocat, també l'església. Aquesta però fou transformada i renovada al llarg dels anys fins l'estat actual. Les restes del castell Als nostres peus, el poble de Santa Maria de Besora. Puntualment s'hi han fet diverses excavacions i recentment s'han inaugurat les obres de restauració tant de l'església com de les restes del castell. Després de gaudir d'una bona estona d'aquest espai tornem enrere a recuperar el coll de la Mongia per agafar un camí cap a la dreta i tornar cap al Castell de Montesquiu per la Baga del Pla del Revell passant per zones de roures i faig espectaculars. Un recorregut d'uns 11 kilòmetres i 400 metres de desnivell.