Olost

Olost - Pantà de la Gavarresa – Santa Creu de Jutglar – Sant Adjutori

Dimarts, 14 setembre 2021 (Mª Clara Martínez)

Per fer la caminada d’avui, partim del poble d’Olost, un municipi de la comarca d'Osona, a l'altiplà del Lluçanès. La primera documentació coneguda sobre Olost és del 908, i durant l’Edat Mitjana va ser una de les poblacions amb més pes del Moianès. Va viure un gran creixement als segles XVIII i XIX amb les industries tèxtils i va ser escenari de les guerres carlines. Hem aparcat els cotxes just a tocar de l’església de Santa Maria d’Olost, neoclàssica, amb dos campanars idèntics, de torre octogonal, que han donat a l’edifici una peculiaritat especial. Segons la llegenda que envolta la construcció d’aquesta església, una família propietària d’Olost, després d’anys sense poder tenir descendència, va prometre que pagaria un campanar si la Mare de Déu de l’Assumpta els ajudava a tenir un fill: van tenir bessons. 

També en destaca l’Espai Rocaguinarda, per descobrir llegendes i fets reals vinculats als bandolers. El Lluçanès és una terra que de sempre ha estat molt vinculada amb els Camins Ramaders i la Transhumància. Per tal motiu són moltes les grans masies que en el seu temps van actuar com a cases d’acollida de pastors i els seus ramats. Els pastors tenien lloc per dormir i menjar i les cases aprofitaven, d'altra banda, els excrements dels ramats, molt profitosos per abonar les terres. A més, van emergir el sector tèxtil llaner i les grans fires de bestiar, generant una potent activitat econòmica.

Deixem enrere el poble i anem en direcció al pantà de la Gavarresa. Abans, però, ens desviem uns metres per donar una ullada a la Balma dels Gitanos, que s’obre en un marge. Està força emboscada. Tornem al camí principal, anem seguint un tram dels «Camins de la Transhumància del Lluçanès» i no tardem en arribar al pantà de la Gavarresa, que es va construir per abastir d’aigua a les poblacions dels voltants, vins que no va ser suficient i van haver de recórrer a F.E.C.S.A.

Seguim endavant, cap el petit nucli de Santa Creu de Jutglar, agregat a Olost. Dos carrers, l’església de la Santa Creu i la Casa Gran, que va ser casa d’acollida de pastors, en son els elements destacats, a part d’unes poques cases de moderna construcció. La Casa Gran va arribar a acollir fins a sis ramats a l’hora. Aquí trobem un bon lloc per parar a esmorzar.

Ja recuperats iniciem el retorn a Olost, per còmodes pistes forestals, que ens permeten avançar a bon pas. La forta calor ens fa anar buscant ombres per descansar i beure aigua. Passem per grans camps de gira-sols (sembla ser que l’any passat aquests camps van ser sembrats de colza) i tornem a creuar la riera de la Gavarresa, ja passada la presa i amb molt poca aigua. Quan ja quasi tornem a ser a Olost, ens desviem cap el veïnat de Sant Adjutori i la seva capella, situada en un punt enlairat, des d’on tenim unes vistes espectaculars de l’entorn. 

Ara ja sí, que posem rumb de tornada a Olost, donant per acabada la sortida d’avui. Molt fàcil i còmoda de fer, amb diversos punts de interès i molta historia, sobretot referent a la transhumància i tot el que porta associat. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera, tot Caminant per Catalunya.

Powered by Wikiloc

Vall d'Olzinelles

Sortida a la Vall d'Olzinelles el passat dissabte 11 de setembre amb la companyia d'en Josep Mª Baró que feia dies que no ens acompanyava.

Ens situem a la comarca del Vallés Oriental, al municipi de Sant Celoni, porta d'entrada dels parcs naturals del Montseny i del Montnegre-Corredor. En aquest cas ens endinsarem en el segon per conèixer la Vall d'Olzonelles. El punt de sortida el trobem a Can Draper, una gran casa pairal que està molt a prop del poble i on hi ha un lloc habilitat per aparcar els cotxes. També hi trobem un plafó informatiu on hi ha la ruta a seguir. 

Agafem un camí marcat com a sender local i començem a caminar entre mig de camps i vegetació. De seguida trobem a tocar del camí el primer atractiu, el pou de glaç de Can Draper del segle XVIII. És de planta circular, cobert amb volta per aproximació de filades. A la llinda de l'obertura, hi ha gravada la data de "1771". Els murs estan bastits amb carreuons i la cúpula amb maó. Evidentment servia per acumular i conservar el gel que anys enrere tenia molts usos, fins i tot medicinals. Seguim acompanyats d'altres caminadors o ciclistes que aprofiten el dia per fer esport. Al costat del camí anem trobant algun pi monumental ben curios, o alzines sureres. Arribem al pont de ca n'Alzina Vell on la riera està ben seca. Hi trobem peró alguna resclosa. Més amunt hi ha el pont de Can Plana. Antigament aquestes rescloses feien la fució de recollir l'aigua per utilitzar-la. Actualment la riera d'Olzinelles baixa molt seca, però si que fa que sigui una zona força humida. D'aquí que anem trobant altres arbres monumentals com un roure o un pollancre, una alzina. També hi veiem avellaners, plataners ...  

Passem a tocar de can Valls on hi trobem un parell de pous de pega. Es tracta de tres grans recipients de ceràmica oval datats al segle IX-X. Un dels forns es conserva pràcticament sencer. La pega s'obtenia mitjançant la cocció lenta de soques de pins i alzines, i s'utilitzava com a combustible per l'enllumenat públic i per impermeabilitzar vaixells i recipients. També és territori de fonts, com la de can Valls. Seguim ruta fins arribar a l'església de Sant Esteve d'Olzinelles. Es tracta d'un edifici religiós amb una façana de l'any 1786. El campanar és d'espedanya amb dos arcs de mig punt. És d'una sola nau amb volta de mig punt i tres trams. Té un absis circular. Al segle XVII s'hauria reformat. Al costat hi trobem la rectoria, un edifici també interessant. Olzinelles fou una parròquia independent que l'any 1927 fou agregada a Sant Celoni. També hi trobem un petit cementiri i la casa del pagès.

Continuem amb la ruta, de nou amb impressionants arbres com els plataners. I més elements com un antic pou per aprofitar l'aigua. Tornant a vorejar Can Valls hi veiem un Cedre monumental espectacular de més de 120 metres d'alçada. I una altra font, la de l'aranyal, aquesta afortunadament amb aigua. Després de refrescar-nos toca una mica de pujada fins als quatre camins. Aquí hi tenim una bona vista de Sant Celoni. Ara només ens cal baixar amb la calma fins al punt de sortida. Una bonica ruta d'uns 12 kilòmetres i molt agradable. Per cert, avui erem una bona colla. Només cal veure la foto de grup. Fins la propera !

Castells de Montesquiu i Besora

Interessant la sortida per la comarca d'Osona entre els castells de Montesquiu i de Besora amb l'Antoni Llagostera el passat dissabte 4 de setembre.

Començem a peus del castell de Montesquiu on es pot deixar el cotxe al mateix aparcament. Si encara no heu visitat aquest espectacular castell us ho recomanem. Possiblement el seu orígen és en l'enclavament d'una torrassa de guàrdia que va fer edificar el comte Guifré I el Pilós, al segle IX. A mitjans del segle XIV va passar de ser un casalot destinat a la defensa a convertir-se en una residència fortificada. Després de modificacions i ampliacions actualment es pot visitar les estances i els seus jardins son motiu de moltes activitats durant l'any. I també és el punt d'informació del parc.

 

 

 

 

 

 

Nosaltres ens posem en marxa agafant el GR-151 on de seguida veiem algunes vistes sobre Sant Quirze de Besora. Aquest GR és el Camí Oliba que enllaça Montserrat amb els Pirineus. Passem per el Pla del Revell, un lloc ideal per les pastures on el bosc s'ha tallat en alguns punts per afavorir els camps de conreu. Les vaques pasturen el els llocs habilitats i així compaginar amb el conreu. També hi trobem alguna bassa on s'acumula l'aigua per abeurar el bestiar. Les vistes també son dignes de fer una parada. Veiem Montesquiu, Sant Hipòtit, Sobremunt, la plana de Vic...  també cap al Ripollès o Berguedà.

 

 

 

En un extrem del pla hi trobem la casa de Revell, una casa de pagès avui en dia abandonada i sense teulada on les parets si que es conserven en peu. Està pràcticament enganxada a la cinglera i gaudeix de molt bones vistes. Ja a dalt del pla hi ha la cabana que encara està ben conservada. El nom de Revell apareix ja documentat l'any 1342. I al costat també hi trobem la font del Revell, amb un abeurador que recull l'aigua que surt d'una esquerda. Deixem la part de la cinglera per pujar al pla i anar a buscar l'altre extrem i baixar direcció el collet de la Mongia on ens crida l'atenció el seu aspete grisos i sorrenc. Es tracta de les Margues, unes roques sedimentàries carbonatades amb una part d'argila i que contenen molts fòssils marins. És moment de enfilar cap al Castell de Besora. Recuperem un petit corriol i de seguida hi som.

 

 

 

 

 

Ens trobem de nou a dalt d'un turó amb molt bones vistes. Del castell només en queden unes restes molt malmeses de fragments de murs. El que si que destaca és l'església dedicada a Santa Maria i que corresponia al castell. Era un construcció d'una nau capçada a l'est per un absis semicircular. El castell és esmentat l'any 895 i l'església documentada el 898. Els comtes de Santa Coloma, els Queralt, van ser els darrers senyors del castell fins al segle XIX. La utilització del castell per les tropes carlines va provocar que fos enderrocat, també l'església. Aquesta però fou transformada i renovada al llarg dels anys fins l'estat actual. Les restes del castell Als nostres peus, el poble de Santa Maria de Besora. Puntualment s'hi han fet diverses excavacions i recentment s'han inaugurat les obres de restauració tant de l'església com de les restes del castell. Després de gaudir d'una bona estona d'aquest espai tornem enrere a recuperar el coll de la Mongia per agafar un camí cap a la dreta i tornar cap al Castell de Montesquiu per la Baga del Pla del Revell passant per zones de roures i faig espectaculars. Un recorregut d'uns 11 kilòmetres i 400 metres de desnivell.

Puig Neulós

EL PUIG NEULÓS (Mª Clara Martínez, dimecres 25 agost 2021)

Avui hem fet una sortida per l’Albera per assolir el cim del Puig Neulós, un cim inclòs al llistat de 100 cims de la FEEC. Però en lloc de fer la ruta més coneguda i tradicional, des de Cantallops i Recasens, ho fem des de França, des de El Pertús.

Fem l'aproximació passant la Jonquera i El Pertús, on just a la sortida del poble, a mà dreta, hi ha la carretera D-71 que fa una circular per Sant Martí i Sant Joan de l'Albère. Són 11 km de pista asfaltada estreta però prou còmode fins el Coll d'Ullat on aparquem. En aquest coll hi ha un xalet refugi, el Chalet de l’Albère, zona de picnic i una font, tot envoltat de grans pins.

Iniciem la caminada a tocar del refugi, envoltats de pins i castanyers, i començant a seguir les marques blanques i vermelles del mític GR-10. El GR10 és la ruta que creua els Pirineus de mar a mar pel vessant nord, des de Banyuls fins a Hendaya. La versió francesa de l'GR11, podríem dir-ne que el seu germà bessó. En total són 882 quilòmetres de recorregut i 51.410m de desnivell positiu acumulat. El primer tram de la caminada la fem per una fantàstica fageda, amb clapes de pins, fins arribar al Puig de les Colladetes, ja a la carena. El cim d’aquest puig està format per unes grans roques a les que no dubtem en enfilar-nos per gaudir de les espectaculars vistes. El Canigó, la plana de l’Alt Empordà amb el castell de Recasens als nostres peus, la badia de Roses... Impressionant.

A partir d’aquí anem continuem amunt, per la carena, seguint una tanca de filat que, des del Tractat del Pirineus al 1659, fa de limit fronterer entre Espanya i França. I també per que no s’escapin les vaques. La vaca de l'Albera, una vaca autòctona que viu al bosc en règim de total llibertat.

Passem pel Roc dels Tres Termes, i uns metres més amunt hi ha un indicador al camí per anar a visitar el pou de neu de Puig Neulós. Cal travessar el filat per una porta. Es troba en perfectes condicions i s'hi pot entrar, sent recomanable portar una llanterna i prenent algunes precaucions bàsiques. Està documentat des de 1767 i a diferència dels pous de glaç, que deixaven glaçar l’aigua a l’exterior i després la emmagatzemaven al pou, aquí tallaven la neu en blocs per portar-la als pous de neu, on la premsaven per convertir-la en gel. Tornem enrere, al camí de la carena, i de seguida culminem el cim del Puig Neulós. Al pic hi ha un monument piramidal, fet de pedres de la zona, dit la Torre d'en Manel. L'original fou construït per Manel Costa a finals del segle XIX, però va ser derruït arran de la instal·lació de l'estació de comunicacions. Més tard hi ha estat restituït.

Les vistes des del cim, si la meteorologia no fa honor al seu nom, són espectaculars, amb les planes del Rosselló i de l'Alt Empordà esteses als seus peus fins al mar, el Canigó a una banda, els cims de l'Albera a l'altra i la muntanya

de Requesens a sota mateix. Un bon lloc per esmorzar. Ja refets, continuem el GR-10, fins el Refugi Tanyareda. Aquest és un refugi lliure, en bones condicions i que pot albergar unes dotze persones. Ens trobem en un espai magnífic, envoltats de grans faigs, alguns d’ells monumentals. A partir d’aquí iniciem el retorn. Passem per la Font de la Tanyareda i seguim una pista forestal que ens porta a vorejar el Puig Neulós. Seguim immersos en boscos de monumentals faigs, amb balconades de fantàstiques vistes.

De mica en mica ens anem apropant a on hem aparcat aquest matí. Ja a prop de l’aparcament hi trobem amplies zones amb taules i bancs, molt adequades per descansar de les caminades amb un bon pic nic. I una magnífica font, la Reina de les Fonts, profundament decorada pel pastor Manel, originari d’aquestes contrades. Arribats a l’aparcament, donem per finalitzada la sortida d’avui, que desitgem us hagi agradat, i us esperem a la propera.

Powered by Wikiloc

Sallent

Dimarts 17 agost 2021 (Mª Clara Martínez)

Iniciem la caminada al municipi de Sallent, comarca del Bages.

Sallent és una vila d’origen medieval que va créixer a l’entorn de la desapareguda església romànica de Santa Maria. Es va desenvolupar com a vila agrícola i manufacturera. El Llobregat li va oferir una excel·lent font d’energia per desenvolupar importants fàbriques tèxtils al segle XIX, molins fariners, molins polvorers, batans... 

Les mines de sals potàssiques, dels anys 30 del segle XX al sud de la vila, han transformat el paisatge i la població, amb una gran muntanya de sal que presideix l’entorn. Aparquem a la Plaça de Catalunya i prenem direcció a Sant Martí de Serraïma. Passem per davant del Cementiri Municipal i anem caminant per còmodes pistes forestals, en suau pujada i entre camps de cultiu de cereal i algunes vinyes. El paisatge és molt agradable i no tardem en arribar a Sant Martí de Serraïma. Aquesta és una església datada al segle XII, i es fa evident que ha sofert moltes reformes. 

Molt a prop hi ha un gran mas, el mas Santmartí, que va ser una important casa pairal, gairebé autosuficient. Es conserven premsa i molí d’oli i vi, galliners, quadres d’animals, paller, forns... documentat des de 1210 i amb ascendència nobiliària. Aquest és un bon lloc per fer una aturada i esmorzar una mica. El sol comença a picar. Ens tornem a posar en marxa i seguim per bons camins. Hem d’estar alerta, malgrat que hi ha alguns pals indicadors i marques de pintura, hi ha molts encreuaments. En aquests casos el GPS és un bon encert.

Ara posem rumb a Fucimanya. Abans, però, farem un cim molt senzill, el Montcogul. Té una elevació d’uns 590 metres i al seu cim hi ha un pessebre i un llibre per firmar. 

Tornem al camí que seguíem abans de fer el cim i ara comencem a seguir sender per zona més boscosa.  Arribem a un encreuament senyalitzat i fem un anar i tornar fins a Fucimanya, un altre gran mas que té adossada l’ermita de la Mare de Deu de Fucimanya. L'amor i devoció dels veïns ha tingut sempre ben ornat i agençat aquest petit santuari que va comptar com a insigne devot, el sallentí Sant Antoni Maria Claret i Clarà, i que és objecte de la predilecció dels fidels d'un bon sector del Pla de Bages. Uns metres abans de Fucimanya hi ha l’oratori de la Mare de Deu de la Llet, que té molta advocació per a les mares que donen el pit als infants i entre les antigues dides. Just davant de l’oratori hi ha una font, amb taules fetes aprofitant rodes de molí i amb l’ombra de grans plàtans. 

Tornem a l’encreuament que havíem deixat i seguim per un corriolet ben bonic, entre boscos de pins i alzines, fins arribar a un lloc anomenat Roques Albes. Estem al cim d’una cinglera de roca calcària, blanquinosa, i que sembla tallada a pic, amb caiguda del tot vertical. Des d’aquí tenim espectaculars vistes sobre la vall de la Gavarresa, que ens separa de Sant Llorenç del Munt (just davant) i de l’altiplà del Moianès (a llevant). A l’esquerra de tot, el Montseny, i a la dreta, Montserrat. Seguim caminant per la vora de la cinglera durant una estoneta, gaudint de les vistes i el paisatge, fins que ens tornem a endinsar al bosc per corriols. Anem fent algun tram de puja i baixa, amb algun desnivell una mica fort però curt, fins arribar al conjunt monumental amb les restes de l’antic castell de Sallent amb origen al segle X. Formant part del que va ser el recinte sobirà del castell, es troba l’església romànica del segle XI, originàriament dedicada a Sant Esteve i posteriorment també a Sant Sebastià. 

La seva originalitat radica en el fet de ser una de les poques esglésies romàniques de planta circular de Catalunya i destaca per les seves grans dimensions. Des del Turó on s’assenta el Castell, les vistes del pla de Bages i els seus camps fèrtils, el riu Llobregat i la població de Sallent, és realment excepcional.

Ja tan sols ens queda tornar al poble de Sallent, que el tenim a tocar i on ens podem entretenir visitant alguns dels seus elements més característics, com el Pont Vell i l’església parroquial de Santa Maria, i donar un tomb pels seus bonics carrers. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera, com sempre, tot Caminant per Catalunya.

Powered by Wikiloc