Vall de Ransol

ESTANYS DE RANSOL, PIC DE LA SERRERA – REFUGI COM DE JAN

Mª Clara Martínez, dissabte 4 juliol 2020) 

Magnífica caminada per la vall de Ransol, a Andorra. En aquesta caminada el desnivell és força acusat, però els camins són fresats i de bon caminar. Les vistes i l’entorn, magnífics!!! Arribem al petit nucli de Ransol i seguim la carretera que ens porta a la Coma de Ransol, on aparquem els cotxes. Sembla ser que el temps ens serà favorable. Ni massa fred ni massa calor, i el cel ben net. Allà mateix, a l’aparcament, trobem rètols que ens indiquen el camí cap al Pic de la Serrera i comencem a pujar camí amunt. El sender està ben marcat i està molt ben fresat. Seguim el riu dels Méners a contra-corrent, cosa que ens permet gaudir de tota la bellesa dels molts saltants d’aigua que anem trobant.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Arribem al primer estany, l’Estany Petit de Ransol. El darrer tram de camí per arribar-hi és força dret i ens fa esbufegar, però la bellesa de l’indret ens fa oblidar el patiment. Seguim amunt, superant un altre tram de camí en forta pujada, fins arribar a l’Estany Gran de Ransol. Un bon lloc per aturar-nos a esmorzar i embadalir-nos amb el paisatge. Estem envoltats d’altes muntanyes que formen circs glacials i que encara conserven congestes de neu del passat hivern i estanys de intensos colors, tot plegat formant la capçalera de la Vall de Ransol.
Després d’esmorzar iniciem un tram de camí que serà un anar fins el cim de la Serrera, i tornar pel mateix camí fins on estem ara.
Aquest és el tram de camí que fa més pujada, però de molt bon fer, sense cap complicació. El primer que trobem és una barraca de pedra, la Barraca dels Miners, que havia sigut utilitzada pels miners que treballaven es aquesta vall extraient mineral de ferro de les mines que hi havia en aquest entorn. Entre els segles XVII i XIX, l’extracció de ferro, era una activitat molt comú per tot el Pirineu. En aquestes mines, tots els treballadors venien de l’Arieja, i treballaven des de mig maig fins a mig agost. Ara, les boques de les mines estan tapades i no s’hi pot entrar, pel perill d'ensorrament de les seves galeries. Tan sols es pot entrar en aquesta barraca, que fins i tot, en cas de necessitat, ens podria servir com aixopluc o refugi lliure.

 

 
 

 

 

 

 

 

 

 

Seguim pujant, i arribem a la collada de Meners, on podem gaudir d’una impressionant vista de tota la Vall de Ransol, i per l’altre banda, del Parc Natural de la Vall de Sorteny. Ja falta poc per arribar dalt, uns 700 metres en forta pujada i arribem al cim del Pic de la Serrera, de 2.915 metres. Aquest és un del 6 cims que superen els 2.900 metres i que es troben en la frontera entre Andorra i França.
Les vistes des del cim són espectaculars. l'Aneto, Besiberri, Perdiguero, Roca-Entravessada, Coma-Pedrosa, el Tarter, Grau-roig, el Port d’Envalira, la Pica d’Estats..... Podríem estar hores, anomenant-los... 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Però toca baixar, fins l’estany Gran de Ransol, i allà prendre el sender marcat amb taronja i vermell. És el GRP, Gran recorregut País, que amb 120 kilòmetres de recorregut, dona una volta sencera a tot el principat. Un altre estany de gran bellesa és l’Estany Mort, que queda amagat del camí, en un magnífic circ glacial entre el Pic de l’Estany Mort i el Pic de Meners. El paisatge per aquesta zona és magnífic. Les muntanyes cobertes de prats, excepte la part rocallosa més alta, els nombrosos rierols i estanys de sorprenents colors, les congestes de neu que queden encara en alguns racons...
La baixada transcorre per un sender força pedregós, amb un bon desnivell, fins al refugi lliure de Com de Jan. És obert i ben cuidat, a punt per fer-lo servir. I ja tan sols ens queden dos kilòmetres de baixada, per un bonic sender, per arribar de tornada als cotxes. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

 

 

Llordà - Siall

LLORDÀ – MARE DE DÉU DE LA POSA – SIALL- CASTELL DE LLORDÀ

Mª Clara Martínez (dissabte, 27 juny 2020)
Una magnífica sortida, amb molts al·licients i vistes espectaculars. Som a la comarca del Pallars Jussà, al petit nucli de Llordà. Aquest és un petit llogarret del terme municipal d’Isona i Conca Dellà, a uns tres km de la seva capital, Isona.
Llordà es troba en un lamentable estat d’abandó. La majoria de les cases estan mig ensorrades, tan sols en sobreviuen un parell o tres d’habitades, o com a segona residència. La Guerra Civil espanyola va fer estralls en aquesta zona. L’església està dedicada a Santa Maria, i podem observar que, en lloc de campana, hi ha un obús.

                                                          

Travessem el poble i de seguida comencem a trobar els primers indicadors cap a la Mare de Déu de la Posa. El camí és molt fàcil de seguir i està marcat amb pintura groga i amb postes indicadors a les cruïlles. Travessem algun torrent i rierol i, just abans del santuari, hi ha el Parc Cretaci de la Posa. Aquest és un dels molts jaciments d’icnites, ous o restes de dinosaures que podem trobar per la zona de la Conca Dellà. En aquest cas es tracta d’un estrat de roca sedimentaria on hi ha tot un seguit de petits clots. En un principi es va pensar que eren petges de dinosaure, però estudis posteriors han arribat a la conclusió que aquesta roca era un fons marí fa més de 100 milions anys, i que van ser les rajades buscant menjar les qui els van fer.

Una mica més endavant trobem el Santuari de la Mare de Déu de la Posa. Un lloc elevat i molt ampli, amb zona de pic-nic, que aprofitem per esmorzar i recuperar forces. En aquesta església es veneren les imatges de la Verge de La Posa, Sant Sebastià i Sant Roc. Aquí s'hi celebren els aplecs populars de Sant Sebastià i el de dilluns de Pasqua Florida. Adossada al temple hi havia la casa dels masovers que conreaven aquestes terres i que va desaparèixer amb motiu dels bombardejos que patí la zona durant a guerra civil. Després de refer-nos amb l’esmorzar i gaudir amb les esplèndides vistes que s’obren als nostres ulls, seguim caminant i arribem a una zona amb trinxeres, un búnquer i una cova o amagatall, tot plegat testimoni dels enfrontaments del Front del Pallars. L'itinerari recorre les restes bèl·liques del front republicà de la Posa. Un cop establert el front del Pallars a partir de l’abril de 1938, aquesta línia de front, situada al voltant de l’ermita de la Mare de Déu de la Posa, permetia controlar un ampli espai i evitar l’avanç de les tropes franquistes. A partir d’aquí iniciem un bonic sender per zona obaga, amb una bonica pineda, fins arribar a Siall. Siall és un altre petit nucli amb la majoria de cases mig ensorrades i tan sols un parell d’elles restaurades i habitades. 

Ara toca començar el camí de baixada, per sender i després per pista forestal, en direcció al castell de Llordà. Es troba enlairat en un turó, a sobre del poble de Llordà. Es tracta d'un espai fortificat del segle XI. És un dels millors exemples d'arquitectura no estrictament militar, sinó de caire residencial, més importants d'època alt- medieval conservats a Catalunya. Aquest edifici va ser construït per Arnau Mir de Tost, una de les figures més importants dins de la política d'expansió feudal. Mà dreta del compte d’Urgell, va conquistar el Pallars Jussà als sarraïns i es va encarregar de la seva repoblació. Consta de dos recintes: l'inferior conté l'església de Sant Sadurní i la canònica, així com el que devia haver estat l'antic poble; el superior constitueix el veritable castell, aquí es localitza el palau residencial, l'edifici noble al punt més elevat i les estances del servei o de la tropa en un nivell més baix. En aquests moments aquest conjunt està sent objecte de restauració i consolidació arquitectònica, així com d'excavacions arqueològiques que aniran aportant més dades al respecte. 

I ja tan sols ens queda seguir la pista asfaltada que ens portarà de retorn al nucli de Llordà, on hi tenim els cotxes, donant per finalitzada la sortida d’avui.

Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Panissars

De les Cluses a la Jonquera per Panisars

dijous 25 de juny de 2020 (Antoni Llagostera)

Avui farem de romans, de visigots, de francs, de catalans, d’espanyols i de francesos... Tanta gent ha fet aquest camí que formarem part de l’història. 

Per começar ens situem a les Cluses, un municipi de la comarca del Vallespir, a la Catalunya Nord. Les Cluses consta de tres nuclis de població: la Clusa d'Amunt, la Clusa del Mig, la Clusa d'Avall i dues urbanitzacions. Precisament sortim del Mas de Forcada, una de les urbanitzacions modernes residencials amb l'objectiu de seguir la Via Domícia (en llatí Via Domitia) que fou una via romana que enllaçava Itàlia i Hispània atravessant els Alps. Seguim una estona el riu Roma.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Son molts els punts interessants d'aquesta sortida que ens anem trobant en la proximitat del camí. Santa Maria (o també Sant Natzari) de la Clusa, les fortificacions o el castell medieval de la Clusa. És normal que en aquesta zona s'hi construïs aquests punts defensius tinguen en compte el lloc important de pas i l'estrenyiment de la vall. Fins i tot hi havia la porta fortificada que tancava la via.

Desprès de passar per la font dels Miquelets i seguint camí arribem al punt culminant de la excursió, el coll de Panisars. Situat a 568 metres, a la Serra de l'Albera comunica les comarques del Rosselló i l'Alt Empordà, concretament els termes municipals del Pertús i de la Jonquera. En aquest indret doncs era on s'enllaçava amb el començament de la Via Augusta. La Via Domitia creuava el Pirineu pel Summum Pyrenæum, la Mansio Summum Pyrenaeum. En aquest lloc hi havia la frontera entre la Gàl·lia Narbonesa i la Hispània Tarraconense.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En aquest coll de Panissars hi ha altres elements importants: els Trofeus de Pompeu, el priorat benedictí ripollès de Santa Maria de Panissars i presidit el conjunt, el fort de Bellaguarda. Els anomenats Trofeus de Pompeu, fou un monument que Pompeu el Gran hi erigí per commemorar la seva victòria sobre Quint Sertori (71 aC). Sobre d’aquestes restes, recentement descobertes, hi ha les
ruïnes d'un monestir-hospital benedictí medieval, el priorat de Santa Maria de Panissars, que depenia del monestir de Ripoll. També hi trobem la fita transfronterera número 567, molt grossa, una clàssica pedra o fita fronterera, acabada en piràmide. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Santa Maria de Panissars fou construïda durant el govern de Bernat Tallaferro, finals del segle X. El 1097 passa al monestir de Santa Maria de Ripoll que hi fundaren una institució que tenia la funció hospitalera. Hi ha un bon seguit de monjos ripollesos que foren priors de Panissars. Encara hi trobem algunes restes però gairebé està en runes. Desprès de conèixer moltes de les històries d'aquest espai gràcies al nostre guia, l'Antoni, continuem ara de baixada amb l'objectiu de visitar el castell de Bellaguarda que ja veiem des de Panissars. Abans d’arribar- hi, en el coll, hi ha una antiga torre dels burots i un cementiri militar francès d'època moderna.  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El fort o castell de Bellaguarda, Bellaguàrdia o Bellesguard és una fortalesa militar d'època moderna. És situat en un promotori pla entre el coll de Panissars i el coll del Pertús. És un punt estratègic que es va lliurar a França en el Tractat dels Pirineus, un cop acabada la Guerra dels Trenta Anys.  El lloc de la fortalesa actual ja l'havia ocupat un castell més antic, construït el segle XIII. Vist el castell recuperem la Via Augusta que estrictament transcorria al llarg de la costa mediterrània: des dels Pirineus fins a Cadis. Fou la calçada més llarga i l'eix principal de la xarxa viària de la Hispània romana, amb una longitud aproximada de 1.500 km.  I de mica en mica ens anem acostant al punt final, la Jonquera, desprès de passar a tocar de la boca del túnel de l'AVE que uneix Espanya i França. El túnel, consta d'un doble tub de 8,3 quilòmetres de llargada, set dels quals son a Catalunya Nord. Una autèntica obra d'ingenieria. Arribem ja a la Jonquera desprès de fer uns 16 kilòmetres.

 

 

Clot d'Espolla

MELIANTA – PLATJA D’ESPOLLA – SALTS DE MARTÍS

Mª Clara Martínez - dissabte 20 juny 2020

Una volta molt fàcil a prop de l’Estany de Banyoles, per anar a veure un fenomen que tan sols es produeix en èpoques d’abundants pluges: la Platja d’Espolla i els salts de Martís plens d’aigua. Aparquem els cotxes en una esplanada que hi ha habilitada a tocar de la Platja d’Espolla, a Melianta. Allà mateix trobem plafons explicatius que ens situen i ens ajuden a entendre aquest fenomen.

La Platja d'Espolla (Clot d'Espolla) és un paratge realment curiós que gran part del temps està sec, i de tant en tant segons les pluges s’omple d’aigua subterrània, formant un estany. Diuen els experts que l'aigua que cau a l'Alta Garrotxa nodreix l'Estany de Banyoles. Però que en moments de molta afluència d'aigua aquesta busca altres camins de sortida, els quals posen en funcionament un complex sistema hídric que actua com a sobreeixidor. En aquest estanyol hi viuen els triops, una espècie de crustaci molt poc corrent que estan adaptats als ambients d’aigües temporànies (que s’assequen i s’inunden), i la seva forma actual és molt semblant a la de triops fòssils trobats fa milions d’anys, pel que es consideren gairebé uns fòssils vivents. La seva mida és d’uns tres centímetres.

Des del mirador tenim una esplèndida vista del conjunt. Comencem a resseguir l’estanyol per un camí ben marcat, amb algunes baranes de fusta i amb molts plafons explicatius. Veiem alguns dels brolladors d’aigua subterrània i al llarg del camí trobem les restes excavades d’antics assentaments neolítics.

El camí comença a resseguir el rec, que porta les aigües de l’estanyol al Fluvià. El travessem i arribem a un grup d’arbres on hi ha una gran fita de terme, en el punt on es troben els municipis de Fontcoberta, Porqueres, Serinyà i Esponellà. Fa un temps també hi havia una escultura de Sant Galderic, antic patró de la pagesia catalana. Una gamberrada va destruir l’escultura. Seguim caminant per una ampla pista forestal, fins el veïnat de Martís, on hi trobem una Creu de Terme i un antic pont romà. 

Allà mateix, en una cruïlla, hi ha indicadors per anar als Salts de Martís. Davant mateix d’una gran casa coneguda com l’Hospici, en surt un camí que baixa fins un pont de pedra, i des d’allà podem admirar el Salt Petit de Martís. Seguim baixant pel camí, i per unes escales que trobem a la nostra esquerra, arribem a un mirador de fusta on podem gaudir del fantàstic espectacle que ens ofereix el Salt Gros de Martís.

Vist els saltants d’aigua, tornem al camí principal, i a l’ombra d’unes alzines ens disposem a recuperar forces amb l’esmorzar. La tornada la fem passant pel petit nucli de masies de Martís de Dalt. Aquest és un grup de grans masies molt antigues: Can Bofí de la Torre, Mas Teixidor, Mas Bartomeu... i tot seguit una suau pujada que ens porta a tocar del Veïnat de Brunsó.

Seguim ja direcció a Melianta, passant per la capella de Sant Miquel, i el nucli de Centenys, on hi destaca l’església de Sant Iscle i Santa Victòria. De tornada a Melianta, travessem la població, visitem l’entorn de la moderna església. Melianta és una urbanització de Fontcoberta. Als anys 60 va començar a créixer, i als anys 80 es va acabar d’expandir i es va construir un gran Fontcoberta conserva l’Ajuntament, però actualment tan sols hi viuen unes poques persones. I finalment tornem als cotxes, donant per finalitzada la sortida d’avui. Esperem que us hagi agradat i fins a la propera.

Sant Julià del Mont

Sant Martí Vell – Salt de can Batlle – Sant Julià del Mont

(Mª Clara Martínez, dissabte 13 juny 2020)

Vistosa i variada caminada per La Garrotxa. Combinem rius i rieres, salts d’aigua i punts elevats amb vistes esplèndides. Sortim de Sant Martí Vell fins un encreuament on trobem els primers pals indicadors. Anirem seguin el GR-2 fins el salt de can Batlle. Ens trobem envoltats de rieres, camps ben verds, vaques pasturant i alguns masos i molins, paisatge característic d’aquestes zones baixes i planeres de la Garrotxa.

Al poc de començar a caminar trobem un desviament que ens porta a la Font Fresca. Enclotada, a tocar del torrent i ombrívola, un lloc ideal per anar els dies de més calor. Tornem a la pista i una mica més endavant un altre desviament ens porta a la Pedra del Diable. És un menhir, no massa treballat, que es troba al mig d’un camp. Darrera seu hi ha la clàssica llegenda de la noia que va fer un pacte amb el Diable per tal que aquest li construís un pont per creuar el riu abans de mitja nit.... Aquesta és la darrera pedra que no va poder acabar de col·locar....

Tornem a la pista principal i arribem al salt de can Batlle. Està espectacular, amb les darreres pluges! Vist el salt comencem a pujar a Sant Julià del Mont. El camí puja decidit i constant, però a mesura que guanyem alçada les vistes ens recompensen l’esforç. Algun mirador ens permet una aturada per contemplar el paisatge que es va obrint als nostres ulls. La serra de Finestres, Rocacorba, el Puisacalm, serra de Llancers, serra de Cabrera... Passem pel mas enrunat de Pruant, pel coll Satrapa, i arribem al cim de la serra de Sant Julià del Mont. El primer que trobem és el vèrtex geodèsic, punt més alt de la sortida d’avui, amb 907 metres d’altitud, i a tocar, el antic monestir benedictí de Sant Julià del Mont. En fase de restauració, una escala de ferro interior ens permet pujar a la torre i admirar les vistes. En document més antic que s'ha trobat sobre Sant Julià del Mont és datat l'any 867. L’antic monestir benedictí es va establir en aquell indret a mitjans del s.IX per tal de colonitzar terres ermes.

Prop de les restes de l'església de Sant Julià del Mont es conserva una edificació ruïnosa. Era el lloc de l'habitatge dels primers monjos, després rectoria i hostalatge.
Reprenem la marxa, ja de baixada, per senders ben fresats, entre boscos d’alzines, en direcció al coll de Boixeda. Comença a apropar-se a nosaltres una tempesta.En arribar al coll de Boixeda, tenim l’opció (molt recomanable) de pujar al Puigsacreu i fer una visita a la petita ermita de Sant Abdó i Sant Senén. La tenim no massa lluny, amb menys d’una hora hi podríem anar, però la tempesta ens mossega els talons i decidim marxar d’allà de seguida. El camí de baixada des del coll de Boixeda fins la plana transcorre per dins d’un torrent. No em puc ni imaginar baixar per allà amb aquelles pedres molles o baixant aigua a dojo... Hem fet bé, la seguretat de les persones davant de tot. Arribem a la plana i tornem a passar per camps, granges i masies. Comencem a trobar pals indicadors cap a Sant Martí Vell, i en pocs minuts hi arribem.

En cap document conegut no se la cita com a parròquia independent, tot i que sempre ha tingut cementiri propi. És una església molt reformada al llarg dels segles. Va ser edificada molt abans del segle X, i fou consagrada l'any 989,pel bisbe de Girona però hi ha llegendes i tradicions que situen els seus inicis en època visigòtica. Els historiadors creuen que no fou realment la primera església, fet que es defensa la troballa d'un sòcol de tomba romana i un crani amb la punta d'una sageta incrustada. I ja tenim els cotxes molt a prop nostre.
Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.