Montcaro

Excursió al Massís dels ports Tortosa-Beseit el passat dimecres 11 de març de 2020 amb l'Antoni Llagostera, amb l'objectiu de fer el cim del Mont Caro.

Ens situem a la comarca del Baix Ebre al municipi de Roquetes i dins el Parc Natural dels Ports. El punt de sortida el trobem a tocar del nou refugi de Caro, situat a 19 kilòmetres de Tortosa i Roquetes. Aquí hi passa el GR 7 que nosaltres farem de tornada. Hi ha varies opcions de pujar-hi, fins i tot una carretera ens hi porta. Nosaltres hem triant una opció una mica més peculiar i curiosa. Es tracta de pujar pel canal del Tubo. Es tracta d'una pujada forta, uns 350 metres de desnivell. 

Aquesta canal segueix el tub que duu la línia d’alta tensió. A més a més del pendent, cal anar amb cura amb el famós tub (d’alta tensió) que en certs llocs és quasi impossible no tocar-lo. En alguns trams el tub va soterrat i dona la impressió que vas per un barranc o torrentera. Per avançar cal superar unes quantes zones amb gran pedres. El primer tram és una mica més suau però l’espessa vegetació tapona el pas. El tram superior baixa molt recta per un terra molt relliscós de tartera. Es diu canal del Tubo ja que per ell passant els cables,
principalment l’energia elèctrica, protegits per un tubo, que donen servei a la important estació de telecomunicacions del Mont Caro (1.441 m).

Un cop al cim estem rodejats d’antenes de telecomunicacions i de televisió, amb un pedestal de la verge, la verge de la Cinta, patrona de Tortosa. És eL cim més alt del massís dels Ports on es pot gaudir d’una magnífica perspectiva molt més enllà de les Terres de l’Ebre. A la part oriental del cim hi ha un mirador.

Desprès d'un bon esmorzar i de gaudir una bona estona hem reprès la marxa direcció al sud seguint la carena per anar a fer la Moleta Rodona, un cim de 1.362 metres. Diuen que el camí, que no era gaire fressat, recentment esporgat, no ofereix dubtes. En aquest tram de carena, bastant sotmès a les ventades el bosc, deixa pas al matollar, on predominen els boixos i els coixinets de monja. En alguns moments marxem propers a la cinglera que deixem a mà
dreta. Val la pena abocar-s’hi de tant en quan per contemplar el paisatge.

Passarem pels plans de la Moleta Rodona  i la Gronsa, per arribar al coll de Pallers (1.201 m alt). Aquest coll és al peu de grans moles pètries que li donen nom. A més les vistes son espectaculars, també al delta de l'Ebre. I en aquest coll és on agafem el GR 7 canviant de sentit ja direcció al refugi del Caro passant pel coll de la Carrasqueta on trobarem pista, que podem anar evitant seguint les senyals del GR. També trobarem senyals de la ruta d’Estels del Sud.

El GR 7 és un sender de gran recorregut que transcorre l'est i sud-est de la península Ibèrica, des d'Andorra fins a l'estret de Gibraltar. Es tracta del primer sender d'aquest tipus que es va senyalitzar a l'Estat espanyol (es va iniciar el 1974). Té un recorregut que discorre paral·lel a la línia de costa del Mediterrani, però allunyat de vora mar. Forma part del sender europeu E-4 (Tarifa, Espanya-Esparta, Grècia). 

Abans de marxar cal fer una foto a la Cabra Salvatge, el símbol dels Ports. Un mamífer salvatge on els mascles són més grans que les
femelles i tenen les banyes molt menys desenvolupades que els mascles (que arriben fins als 90 cm.). Per adaptar-se al difícil terreny dels ports, estan dotades d'unes ungles amples en les quals els dos dits tenen moviment independent, la qual cosa dota a l'animal d'una extraordinària adherència a la roca i li permet escalar per parets quasi verticals. Aquesta espècie està en règim de protecció. Nosaltres no n'hem trobat cap.

I així hem acabat la primera excursió del Tour Terres de l'Ebre que hem fet durant 3 dies i per sort just abans del Confinament de la Covid-19.

Canaletes

Fantàstica excursió la que ens va muntar en Josep Mª Baró a Canaletes el passat dissabte 7 de març. Ens trobem al municipi de Cabrera d'Anoia a les Vall d'Anoia a cavall entre les comarques de l'Anoia i l'Alt Penedès. El terme comprèn el poble de Canaletes, cap de municipi, les urbanitzacions de Castell i de Can Ros, i diversos ravals i caseriu. La intenció és fer la ruta dels Salts d'Aigua a part de gaudir del paisatge d'aquesta zona on hi trobem vinyes. Anem deixant el nucli urbà direcció la obaga de Canaletes, seguint els cartells indicatius, per anar a buscar els gorgs.

De seguida trobem el primer, el Salt dels Capellans, una petita meravella. Al costat però hi ha una curiosa balma on hi ha la cova dels Capellans amb racons de gran bellesa. L'aigua ha anat forjant diverses formes de gran bellesa.

Deixem aquest primer espectacle i recuperem la pista i de nou el paisatge de vinyes i vistes a Montserrat. I boscos de pins amb l'aroma del romaní, el bruc o el ginebró entre d'altres.

I ens dirigim ara al Salt del Rector, que potser no és tant espectacular com el primer però deu ni do. I tornem enrere, encara ens queden tres salts més.

El següent, el del Cargol. Per baixar fins abaix hen d'ajudar-nos de cordes que ja trobem fermades a terra. Es baixa bé peró cal vigilar una mica de no relliscar.

Ens trobem amb el torrent homònim i tot seguit el salt del Cargol. L'aigua que hi baixa forma una petita bassa mentre cau per una mena de tirabuixó que li dòna el nom al salt.

I ara torna tocar a pujar de nou amb les cordes per recuperar el camí i dirigir-nos cap al salt dels Cucs on la calma és evident amb el soroll de l'aigua que cau de mica en mica.

I per acabar ens queda el salt de la Mala Dona. Per arribar al salt haurem de seguir un petit corriol i fer una baixada sense gaire dificultat. El nom d’aquest salt es deu, segons les males llengües, a una dona que va tirar el seu home per aquí. Tenim també una visió de la part superior que afegeix més espectacularitat. Deixem la part més obaga i seguim per la part més alta de l'excursió on trobem masies abandonades com el Maset de la Bleda o el Maset d'en Feixes i com no més vinyes que ens acompanyen fins a tornar al punt de sortida.

Una magnífica sortida on l'aigua és la protagonista.

Sora

Sordia al terme de Sora, a la comarca d'Osona el passat dissabte 11 de febrer amb l'Antoni Llagostera. El terme de Sora ha estat inclòs tradicionalment en el Lluçanès, tot i que mai no ha tingut una vinculació específica amb aquesta comarca, i sí amb els antics termes meridionals del Ripollès i els municipis del Bisaura.El terme municipal és conformat per les valls de les rieres de Sora i de Cussons, que ocupen la major part del terme, afluents del Ter per la dreta. El nucli urbà està presidit per l'església de Sant Pere, envoltada de cases.

Deixem el nucli i enfilem per un camí direcció el primer objectiu, el Turó de Sora on ja tenim unes magnífiques vistes de la zona.  Seguim cap al Castell de Duocastella, un cim amb dos puntes a 946 i 952 metres d'alt. També s'anomena castell de Boixader o de Rocafiguera. Ens trobem davant una construcció amb una antiga torre de guaita, més que un castell en el sentit del terme.

Deixem aquest punt elevat amb molt bones vistes i agafem el camí ramader que ens portaria cap a Sovelles. És un recorregut impressionant, ple d'unes plaques de pedra que cobreixen el camí. Ens ha de portar fins al coll de la Bassa, ja a uns 1.000 metres d'alt. També hi ha les restes d'una casa i la bassa que dona nom al lloc. Ara cal tornar enrere cap al coll Boixader. Passem per dues grans masies de la zona, el Boixader i Rocafiguera. Totes dues tenen una estructura molt clàssica de les cases de pagès del prepirineu ripollès. Unes edificacions que s'han anat ampliant amb el pas del temps. Les dues cases tenien una teuleria i Rocafiguera, molí i una petita capella.

Al costat de la masia hi trobem una sequoia, un gran arbre monumental conegut com la Bella Antònia, acompanyada d'un cedre o avet i dos grans faigs. La sequoia de Rocafiguera fa entre 28 i 35 metres d’alçada i té un perímetre de cinc-set metres a 1 metre del nivell de terra. Calen més de tres persones per abraçar-lo. A mitjan segle XIX va estar de moda, entre certes classes
socials, plantar aquesta espècie forastera d’arbres en les proximitats de les grans cases pairals del país.

I ja només ens queda tornar cap al nucli de Sora per acabar de gaudir d'aquesta magnífica sortida per la comarca d'Osona, a tocar del Ripollès.

Olot i entorn

Interessant excursió a la comarca de la garrotxa amb en Joan Cros de guia per paratges potser no tant transitats d'Olot. (dimarts 18 febrer 2020)

La sortida la vàrem fer des de la capital mateix en un paratge molt estimat, el de les Tries, a tocar del riu Fluvià.  Allà hi trobem la font de les Tries. Hi accedim per unes escales i hi trobem 4 sortidors d'aigua i al costat una petita cascada. Aigua fresca i un entorn amb nombrosos arbres que fan d'aquest indret el lloc perfecte per les tardes d'estiu.

En aquest punt agafem un sender que s'enfila una mica i ens ofereix les primeres vistes d'Olot. I ens començem a endinsar al pla de Begudà. Passem pel costat de la Masia de la Farigola Gran una casa que data del segle XIX. Els camps que anem trobant ja mostren la primavera i ens trobem amb la font de Sant Cosme. El paisatge és impressionant amb grans camps amb una verdor impressionant. Passem també per la font dels Capellans, amb aigua abundant. De seguida arribem a una de les sorpreses de la sortida, el volcà de l'Estany. 
Hi veiem també la casa homònima que pertany al municipi de Sant Joan les Fonts. En algún punt i trobem restes volcàniques. El cràter te una mica de forma d'embut i al centre encara hi trobem una mica d'aigua i vegetació. Fa una cinquantena d'anys es van fer uns sondejos que van determinar l'evolució del paisatge vegetal ens els darrers milers d'anys. 

 






 

Tornem enrere per anar a trobar la capella de Sant Cosme. També dedicada a Sant Damià i Sant Grau. Fou bastida al segle XVII i és d'una sola nau, amb absis semicircular, volta de canó i campanar de torre, sense cap estil determinat. Desprès d'un petit descans seguim cap a un altre dels volcans poc coneguts de la zona. És el d'Aiguanegra. Disposa d'un petit cràter i és un dels volcans més joves de la Garrotxa. Podem veure-hi materials i fragments força grans per la proximitat al nucli i a mida que ens allunyem els materials es van fent més petits i inapreciables. 

 









És un indret on tenim molt bones vistes tant a la vall de Bianya com a l'alta garrotxa. I ja només ens queda tornar cap al punt de sortida. Una excursió fàcil i molt agradable de fer.

Abella de la Conca

Abella de la Conca (Mª Clara Martínez, dissabte 15 febrer 2020) 

Magnífica caminada per terres del Pallars Jussà. El punt de sortida és el petit poble d’Abella de la Conca, on s’hi arriba des de Isona. Aparquem els cotxes molt a prop de l’entrada del poble i el primer que fem és anar a veure el Forat d’Abella. Es tracta d’un estret i alt congost que el riu Abella ha anat excavant en la roca. Es troba just en el punt on les serres de Carrànima i la de Monteguida es troben i s’ajunten. Però no podem passar pel congost per l’aigua. Hauríem de caminar mullant-nos els peus amb un pam d’aigua. Per tant, tornem a pujar al poble, el creuem visitant els seus carrers i l’església parroquial de Sant Esteve, i comencem l’ascens d’aproximació a la serra de Monteguida.

 

Anem per còmoda pista forestal, en suau ascens, fins arribar a una bifurcació de les pistes. La serra de Carreu comença a mostrar-se en tot el seu esplendor dant nostre i anem deixant enrere les planes de les valls del riu Abella i dels barrancs de Coborriu i La Vall, afluents seus. Aquestes planes van ser extensament conreades i habitades amb nombroses masies. La majoria d’aquestes masies estan abandonades i tant sols en queden les seves restes. Arribem a l’encreuament i prenem la pista de l’esquerra, i aquí comença la part més dura i complicada de la ruta. Després d’una llarga llaçada s’acaba la pista i hem d’acabar de pujar sense camí definit, amb la mirada posada en el cim de la serra i buscant-nos la vida de la millor manera que podem. Cal anar amb compte de no desviar-nos massa, podríem acabar en algun punt massa complicat d’avançar. No està de més portar un track de GPS. Arribats a la part alta de la serra, no podem deixar de meravellar-nos amb les esplèndides vistes que s’obren als nostres ulls. Arribem a albirar la serra d’Ensija i el Pedraforca, i d’altra banda tota la serra del Montsec, amb el congost de Mont-rebei i Tarradets. Als nostres peus, la immensa plana d’Isona i Cona Dellà. Més propera a nosaltres i com a continuació de la serra de Monteguida, la serra de Carreu, que ens mostra la seva vesant sud, acabada en parets verticals. Impresionant....

 

Comencem a resseguir la serra de Monteguida, en direcció a la collada del Trumfo, molt a prop del penya-segat i assolint alguns cims rocallosos com Sarsús, Roca de l’Espluga de Ninou o la Roca de Monteguida, a la que s’hi ha de pujar per una estreta però curta canal quasi vertical. Està molt emboscada, però no és massa complicat. Per terreny pedregós, ple de matolls i de difícil caminar, seguim avançant fins a trobar el Pas del Monjo, que per un canal ens baixa fins l’ampla Collada del Trumfo. Aquesta collada, que separa les serres de Monteguida i de Carreu, es troba als peus del rocam i el cim de Gallinova, inici de la serra de Carreu i un 100 cims que no dubtem en aprofitar per pujar-hi.
Cal tornar a la collada del Trumfo i decidir si tornem per l’oest, pel barranc de Gassó, o per l’est. Optem per anar cap el est, per una ample pista forestal que, en moderat descens, que ens fa perdre alçada en pocs moments, arribant a l’encreuament per on havíem pujat al matí. Passem pel costat d’alguns massos, com Casa Toà, encara habitada, i Los Serrats, que sembla ser s’utilitza com a magatzem.

Ja tan sols ens queda tornar al poble i donar per finalitzada la sortida d’avui.
Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera.