Mura, Rocafort i Talamanca

Mª Clara Martínez (dissabte 1abril 2017)

Una fantàstica ruta pel Bages, pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. A la caminada d'avui, a més de ser una ruta molt atractiva pels variats i esplèndids paisatges que hem pogut admirar, cal afegir-hi un important pes històric, atès que hem recorregut tres municipis d'origen medieval, farcits de records del seu passat.

El punt d'inici es el petit poble de Mura, i el primer que fem es un tomb pel poble. Petit, però d'una gran bellesa. Carrerons estrets i costeruts, arcades i detalls que ens mostren tot el seu atractiu d'un llunyà passat medieval. 

En destaca l'església de Sant Martí, amb un portal ornamentat, rematat per una ampla arcada amb el timpà central decorat amb un grup escultòric que representa l'escena de l'Epifania. Davant l'església, hi ha una una Creu de Padró. I en quant al castell, aquest no es troba en el poble. És una mica allunyat, al cim d'un proper turó, però quasi enrunat i engolit per la vegetació.

Creuem la riera de Nespres i la seguim durant una estona, fins que comencem a enfilar-nos per un antic sender que ens porta a la Creu de la Vila. Aquí hi ha una creu de terme, és una cruïlla de camins i es el darrer punt des del que veurem Mura. Un bon mirador des del que aprofitem per fer unes quantes fotos. Prenem direcció al Puig de la Balma. Abans d'arribar-hi gaudim de bones vistes del Mas La Vila i de l'impressionant Balma Guillotera, amb el torrent dels Codolosos al fons. Una mica més endavant trobem el sorprenent Puig de la Balma. És una balma de grans dimensions que s'ha aprofitat per encabir-hi una serie d'edificacions, algunes d'elles molt antigues i que formen un conjunt

espectacular. 

Podem distingir-hi fins a quatre etapes de la seva historia en aquestes construccions: una edificació al lloc més inaccessible de la balma que conserva una espitllera. Un cos de tres nivells d'època gòtica. Un altre cos, de quatre nivells, del segle XVI. I finalment els edificis més moderns on hi viuen els propietaris.

Actualment hi ha una part dedicada a museu, una a residència de turisme rural, i un bar-restaurant. També hi ha l'antic celler i l'ermita de Santa Margarida. Els propietaris del mas son gen encantadora i s'ofereixen a explicar-nos un munt d'històries. Aquest és un bon lloc per fer una aturada i recuperar forces amb l'esmorzar.

Amb les piles carregades seguim la nostra ruta. Ens enfilem al cim del Castelló per gaudir d'unes esplèndides vistes del Bages, i arribem al coll de la Creueta. Aquí hi ha una alzina amb una creu gravada al seu tronc, en record d'una dona morta en aquest lloc. Una mica més endavant arribem al petit nucli de Rocafort, el nucli inicial de l'actual municipi del Pont de Vilomara i Rocafort. Enlairat en un turó, resseguint una carena, ens ofereix unes vistes espectaculars. Visitem l'església de Santa Maria, que conté el sarcòfag de Pere Sitjar i la curiosa Pedra de les Creus. Deixem el poble enrere i baixem a la riera de Mura. I aquí és on avui s'ha complicat la cosa.

Ha començat a tronar i a plovinejar, i veient que una forta tempesta s'ens venia a sobre, hem buscat aixoplug en un mas mig enrunat. El Mas de can Pruners. Ha sigut un gran encert aturar-nos en aquest mas. Una forta pedregada ha deixat tota la zona del Bages ben blanca. Algunes pedres eren de la mida d'un ou de guatlla, i si ens arriben a caure a sobre, de ben segur que ens haguessin fet força mal. En un cas així, sempre hem d'evitar quedar-nos a camp obert i buscar la manera d'aixoplugar-nos.

Quan ha passat la tempesta, ens hem tornat a posar en marxa, camí ja de Talamanca. Amb la pluja i la pedregada caigudes, els camins i els camps son ben blancs i les rieres van a vessar, donant encara més força al paisatge.

Fins arribar a Talamanca hem caminat per una còmoda pista forestal. Això ens ha permès gaudir de les vistes i del bonic paisatge de la zona. Boscos d'alzina, prats amb bestiar, antics masos.... com el mas La Vila, que conserva la clàssica estructura d'aquestes antigues masies.

En podem apreciar la planta baixa, que generalment era dedicada als estables i al celler; la primera planta, on hi havia la vivenda; i les golfes, que feien de magatzem i on solia haver-hi conills i aviram. Un gran ramat d'ovelles pastura pels voltants del mas. Vorejant el turó de Cantagalls i creuant el torrent del Güell, arribem a Talamanca. Fem un tomb per aquest poble, carregat d'història i visitem el seu castell, totalment reconstruït i restaurat, i l'església de Santa Maria, des de la que tenim una esplèndida vista del massís de Montserrat.

La població de Talamanca també és coneguda per un fet històric: la Batalla de Talamanca, del 13 – 14 d'agost de 1714, en la que les forces del Marquès de Poal varen derrotar al exèrcit borbònic, en la Guerra de Successió.

Passegem per alguns dels seus carrers, alguns de molt antics, i arribem al punt on tenim els cotxes. I aquí donem per finalitzada la sortida d'avui.

Una ruta fàcil i còmoda de caminar, en la que hem fet un recorregut per l'historia i la bellesa dels seus pobles i alguns dels seus racons més pintorescos. 

Molt recomanable, per fer gent amb no massa preparació física, atès que la majoria de camins son pistes forestals. A destacar que està molt ben senyalitzada amb gran quantitat de rètols a les cruïlles més importants.

Desitgem que us hagi agradat i fins la propera.

(fotos: Julio Santiago i Mª Clara Martínez)

Camí de la Retirada

El passat 20 de març vàrem fer el Camí de la Retirada, tot Caminant per Catalunya. Unes rutes que a les acaballes de la Guerra Civil espanyola a Catalunya, unes 100.000 persones van fer servir per travessar el Pirineu, de la Vall de Camprodon al Vallespir, l'any 1939.

Nosaltres hem fet el tram de Molló a Prats de Molló d'uns 15 kilòmetres, seguint el GR 11, el camí ral tradicional.  El veritable camí de la retirada passava per el que és ara la carretera que arriba fins a Coll d'Ares.

Desprès de gaudir una mica del poble de Molló i la seva esglèsia romànica de Santa Cecília hem iniciat camí cap al veïnat del Riberal on hi trobem el pont de can Fumat que travessa el riu Ritort. Nosaltres però no travessem sino que seguim la indicació cap a la dreta del GR 11. El seguim una estona i el deixem ja que segueix cap a Rocabruna. Seguim pujant per el Pla Jugador i ens sorprèn una edificació considerable abandonanda. Era la casilla dels carabiners que tenia com a missió vigilar les fronteres.

I amunt i desprès d'uns 7 kilòmetres arribem a Coll d'Ares, punt fronterer a 1.512 metres. Antigament hi havia hagut una duana per controlar el pas. Actualment només en resta l'edifici francés que funciona com a bar i restaurant, sobretot a l'estiu. Aquí les vistes a les dues vessants son magnífiques.

Hi ha un parell de mouments conmemoratius de la retirada. La carretera no continuava cap a França durant la retirada. És per aquest motiu que al barranc s'hi abocaven cotxes i tot alló que suposava un impediment per continuar amb l'exili. Coll d'Ares era un dels punts claus de pas de milers de persones.

Seguim avall amb les vistes del Vallespir davant nostre. Una mica més avall trobem les restes del que havia estat l'Hospital de Santa Margarita de Coll d'Ares. Una església romànica que feia funcions de refugi i aplegava als ferits que necessitaven ajuda durant la retirada.

Ens espera una forta baixada fins a Prats de Molló. Creuem la carretera, combinem pistes amb camí, travessem algun torrent tot arribant al Cortal Amadeo. Un indret amb una altra de les històries de la retirada.

Finalment hem arribat a Prats de Molló la Presta on en un turó hi destaca el Fort Lagarde. Val la pena fer una passejada per aquesta vila que encara conserva part de la seva muralla i algun dels seus portals. Un lloc d'acollida amb una actitut molt lloable amb els exiliats. L'escola va servir de primer lloc d'acolliment, però també garatages, esglésies i les pròpies cases dels veïns.

Una excursió molt emotiva que recomanem fer-la acompanyats d'algú que recordi els fets d'aquesta retirada. Nosaltres hem  tingut un guía perfecte, l'Antoni Llagostera. 

També ens ha acompanyat en Carles Treviño que precisament ha editat una guia molt complerta de camins de retirada, amb l'objectiu de promocionar aquesta activitat ludico-esportiva per despertar l'interès i el coneixement de la memòria històrica i que realci el patrimoni cultural. Us deixo l'enllaç de la sesva web. Val la pena.

www.hikingandhistory.com

Escornalbou

Riudecanyes – Duesaigües – l'Argentera – Castell d'Escornalbou – Vilanova d'Escornalbou  (Dissabte 11 març 2017)  Mª Clara Martínez

Per fer la ruta d'avui ens hem desplaçat a la comarca del Baix Camp, al municipi de Riudecanyes. No es una ruta circular. Comencem a Riudecanyes i finalitzem la caminada a Vilanova d'Escornalbou. Per tant, ens toca aplicar la logística dels cotxes. Hem fet un recorregut de 13'5 km i 610 metres d'ascens acumulat i 575 metres de descens acumulat. En conjunt una caminada gens difícil de fer, sense passos complicats i per camins ben fresats. Apropiada per a qualsevol persona mínimament acostumada a caminar.

Iniciem la caminada al aparcament que hi ha a l'entrada del poble de Riudecanyes, en el que hi destaquen l'església parroquial de Sant Mateu i el Parc de les Glaneres.

Travessem el poble i arribem al pantà. Des de la presa tenim una bonica vista de tot el pantà. Si el dia es clar, podem contemplar un curiós efecte anomenat «els tres blaus»: el de les aigües del pantà, el del mar i el del cel. L'anem vorejant per un camí molt a prop de l'aigua, envoltats de vegetació i que ens permet admirar la bellesa de les muntanyes reflectides en les tranquil·les aigües.

Deixem el pantà i enfilem una pista que ens porta al següent poble: Duesaigües. Des de lluny ja en podem admirar els dos grans viaductes que salven els barrancs del poble. Són dos monumentals ponts de pedra amb 14 arcades l'un i 9 arcades l'altre. La part central del viaducte més llarg va ser volada durant la Guerra Civil i encara es pot veure la marca. Fem un tomb pels carrers d'aquest poble, la plaça de l'església, i un mirador des d'on tenim una esplèndida vista del viaducte. 

Amb una mica de paciència veurem passar-hi un tren. Continuem fent camí, i prenem rumb a l'Argentera. El terreny és principalment de garriga, però també hi trobem alguns conreus, principalment avellaners, oliveres i vinyes. Com fet curiós de l’Argentera cal destacar la construcció del túnel de ferrocarril de l'Argentera, de més de 4 km de llargada, que va ser el túnel més llarg de la península ibèrica fins el 1957, any en que es va inaugurar la nova línia ferroviària de Zamora a Galícia.

Aquest petit poble es troba enlairat en un turó, i ja comencem a albirar el castell d'Escornalbou, al cim de la muntanya del mateix nom.

Deixem enrere el poble i iniciem l'ascens a la muntanya d'Escornalbou. El desnivell es important, però la seva bellesa ens recompensa de tot l'esforç.

A mig camí trobem un desviament que ens porta a la Font del Galàpet. Malauradament, la font està quasi seca. Tornem al camí principal i no tardem en arribar a la part més alta de la muntanya. Primer al mirador de Puigferrós. Pugem a un petit turó i un cop a dalt les vistes son esplèndides: el Camp de Tarragona, les serres de l’Argentera, Montsant i de la Mussara, el coll de la Teixeta, les muntanyes de Prades, Cambrils, Tarragona, Salou... I ja som a tocar del Castell Monestir d'Escornalbou.

El Castell d'Escornalbou és una mansió senyorial que ajunta monestir (Sant Miquel d'Escornalbou) amb castell. El conjunt arquitectònic és format per un castell primigeni i l'antiga canònica agustiniana, més tard franciscana de la baronia d'Escornalbou depenent de l'arquebisbat de Tarragona.

A l'interior del conjunt s'hi apleguen interessants col·leccions de gravats, ceràmica i objectes de tota mena, així com una notable biblioteca. Els elements més importants del conjunt són l'església romànica, les restes de la sala capitular i el claustre, així com l'habitatge del Sr. Toda, curosament restituït. Per darrera de l'edifici en surt un camí que porta a la part més elevada de la muntanya, i on hi ha l'ermita de Santa Bàrbara. Des d'aquest punt tenim unes fantàstiques vistes del conjunt arquitectònic del castell i una panoràmica excel·lent de tot el paisatge.

També podem fer una passejada pel Camí dels Frares, als peus d'aquesta ermita i que dóna el tomb a la muntanya, passant per diferents miradors i també entre grans roques amb impressionants formes capritxoses esculpides pel vent. En aquest camí hi trobem l'ermita de les Tres Verges, la cova Josefina i la font Sarraí, entre d'altres elements destacables.

Acabada la visita a aquest imponent conjunt arquitectònic i a la resta d'elements dels seu entorn, iniciem el descens i ens dirigim al poble de Vilanova d'Escornalbou. En aquest petit poble envoltat de muntanyes, hi destaca l'església de Sant Joan. 

També hi destaquen alguns gran masos, la font de l'Arc o el Mas Munté, les escoles velles i la cooperativa. L'edifici de la cooperativa ha estat rehabilitat per a acollir-hi el centre d'interpretació de l'oli, d'acollida al visitant i de promoció local. S'hi pot visitar el museu on hi ha tota la maquinària antiga que s'utilitzava per elaborar l'oli i també comprar oli, moscatell, vermut i les galetes típiques de Vilanova: "Bouets de Vilanova". S'hi pot trobar també tot tipus d'informació turística de la zona, on menjar, on dormir, quines excursions fer,...

I en aquest punt donem per finalitzada la sortida d'avui. Una sortida que de ben segur farà les delícies d'aquells que es decideixin a sortir a fer un tomb per aquesta zona.

Puig de les Aligues i Castell de Curull

Sortida entre setmana el passat dijous 9 de març per fer una excursió per la zona de Vidrà i alguns dels seus atractius.

Començem doncs a Vidrà, un municipi de la comarca d'Osona però pertanyent a la provincia de Girona. Està format per un grup de cases repartides en un parell de carrerons i una placeta. A la part alta hi trobem l'esgslésia de Sant Hilari que fou renovada entorn del 1780. De l'antic edifici romànic en resta només el mur de migdia, que es deixà per aprofitar-lo en la nova construcció de caràcter neoclassicista. 












Ens dirigim de primeres cap al nucli de la Creu de l'Arç situat a uns 500 metres del centre, seguint la mateixa carretera i passant per la masia del Cavaller.

Hi destaca el roure de la Creu de l'Arç, un arbre monumental realment espectacular.

En aquest punt ja deixem la població tot passant per l'ermita de Santa Bàrbara, molt petita, però situada en un indret preciós.

Seguim per el camí de la Vila Vella que ens porta a trobar-nos amb el riu Ges, afluent del Ter. Seguim una estona el PR C-47 (camí vora Ges) i el deixem tot enfilant la riera de Sant Bartomeu cap a Can Portella i Can Puig.

Ens trobem ja dins el terme municipal de Sant Pere de Torelló i a la cara nord de la Baga de la Serra de Curull. A les vistes de Can Barraca comencem a pujar cap al coll de la Coma. Aquí agafem un corriol que ens porta a un dels cims emblemàtics d'aquesta serra, el Puig de l'Aliga o Puig de les Aligues a 1.342 metres d'alçada. Per arribar-hi em fet una forta pujada i fins i tot en algun punt cal ajudar-se de les mans. L'esforç val la pena, les vistes son impressionants.

Tornant al coll, ens hem acostat fins a la casa de la Coma del Coll on s'hi va refugiar el bandoler Ramon Felip, cap de trabucaires.

Recuperem el coll per anar per la banda obaga de la carena en direcció ponent per un camí ben clar que planeja. Al cap de poca estona ens trobem sota el Puig de Curull i a continuació el Castell de Curull, un altre dels nostres objectius de la excursió.  La veritat és que costa de trobar ja que en queden molt poques restes i ens hem de refiar de les coordenades.

Hi ha referències des de l'any 1020.

Tornem a caminar, ara de baixada direcció a la Salgueda i Espaulella, dues grans masies actualment deshabitades. Continuem baixant cap el clot del Pollastre on hi trobem l'imponent Salt del Molí. És realment espectacular i hi sol haver força aigua. Destaca per la seva alçada d'uns 20 metres i també per la seva amplada.  També hi trobem les restes de fins a tres molins que aprofitaven molt be el desnivell del salt per anar recuperant l'aigua.
Seguim el camí amb les marques grogues i blanques del PR i ens trobem un altre element arquitectònic d'interès: el pont de Salgueda, d'origen romànic.












Ja només ens queda enfilar camí amunt per retornar al poble de Vidrà on ens hem fixat, amb la calma que es mereix, amb la masia del Cavaller de Vidrà, considerada una de les més importants del principat.
És un edifici de gust clàssic, amb una mica de barroc. Els seus inicis es remunten al segle XIII. Una bona excursió molt recomanable.

Volcans de la Garrotxa

Dissabte 25 febrer 2017 (Mª Clara Martínez)

En aquesta ruta hem pogut admirar i conèixer alguns dels volcans més famosos de la Garrotxa, alhora que hem gaudit de la bellesa del paisatge d'una part d'aquesta terra de mala petja, com es coneix a la Garrotxa, fent referencia a que és un territori rocallós, ple de cingleres i estimballs i de difícil caminar. Ens hem mogut pel Parc Natural de la Zona volcànica de la Garrotxa, el millor exponent de paisatge volcànic de la península Ibèrica, amb una quarantena de cons volcànics molt ben conservats i més de 20 colades de laves basàltiques.

Iniciem el recorregut al poble de Santa Pau. És un poble petit, però amb molta història, que queda reflectida en el seu conjunt historicartístic d'origen medieval. Com elements principals hi destaquen el castell, de l'època feudal; la Plaça Major, plaça porticada anomenada Firal dels Bous, perquè té el seu origen en un firal de bestiar; l'església de Santa Maria, la Plaça de la Vila Vella, i molts més edificis i construccions que donen un toc quasi màgic a aquesta població.

Deixem enrere Santa Pau i travessem grans camps de conreu que comencen a verdejar, tot vorejant el volcà Rocanegra. En alguns punts del camí en podem apreciar les grederes, on queda al descobert la negra roca volcànica.

De mica en mica anem deixant els camps i ens endinsem en un bonic alzinar que ens enfila cap el cim del volcà de Santa Margarida, on s'hi amaga l'ermita de Santa Magdalena en el seu interior. Es una ermita d'estil romànic que va ser destruïda pels terratrèmols de 1427-1428. 

Més tar va ser restaurada i ara és un monument inventariat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Vista l'ermita i l'interior del cràter, seguim el nostre camí, fins l'església romànica de Sant Miquel Sacot, que és l'església del petit nucli disseminat de La Cot, pertanyent a Santa Pau.

Torna a canviar el paisatge. Ara trobem roures i més camps de ferratges, amb algunes imponents masies disperses. Anem fins a tocar de la fageda d'en Jordà, on passem per davant les portes de la Cooperativa La Fageda, que es dedica principalment a l'elaboració de iogurts, i que la seva finalitat és la integració social de les persones de la comarca de la Garrotxa que pateixen discapacitats intel·lectuals o trastorns mentals.

Travessem la fageda d'en Jordà. Aquest es un bosc impressionant de fajos, el més important de Catalunya i l'únic que s'estén sobre un terre d'origen volcànic, amb blocs de lava encara visibles. De fet, s'assenta damunt d'una colada de lava que va expulsar el volcà del Croscat, la qual ofereix un relleu accidentat, amb abundants prominències molt característiques, que poden aconseguir més de 20 m. d'altura i que rep el nom local de tossols.

Malgrat que es hivern i els fajos no tenen fulles, el paisatge es encisador. Es precisament aquesta nuesa dels seus arbres que fa que els troncs ressaltin amb força de la catifa de fulles que cobreix el terra.

Gran quantitat de pistes i senders es creuen per tot arreu, tots ells molt ben senyalitzats. En aquest entorn es poden fer diferents recorreguts, adaptant-los a voluntat a cadascun dels seus visitants.

Sortim de la fageda, travessem la carretera i voregem el darrer volcà que visitarem avui, el Croscat. Aquest és el més jove de la zona volcànica de la Garrotxa. El seu cràter té forma de ferradura i fa uns 600 m de llargada per 350 m d'amplada màximes. Un sender ens porta des de can Passavent, el Centre d'Informació del Croscat, fins la part central del volcà, l'anomenada placeta, on podem observar com és el volcà per dins. Les extraccions de gredes que ha sofert durant molts anys han obert el tall que veiem. Són les anomenades grederes. Els colors originals són els més foscos (negre i gris) i posteriorment adopten les tonalitats vermelloses i ataronjades a causa de les reaccions d'oxidació. 

Aquest volcà té un gran interès científic i educatiu, perquè es troben a la vista els diferents estrats amb el seu acoloriment, degut a les extraccions de greda, i que van ser el principal motiu de les mobilitzacions populars que van provocar que el Parlament de Catalunya, l'any 1982, aprovés la creació del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

Ja tan sols ens queda tornar al Centre d'informació del Croscat i tornar a la carretera, on donarem per finalitzada la sortida d'avui.

Una ruta de fàcil caminar, d'uns 13 km amb no massa desnivell, que la fan apta per a qualsevol persona mínimament acostumada a caminar. I sobretot, molt recomanable, especialment a la tardor, quan els boscos de fulla caduca s'omplen de colors i es tenyeixen de foc. Els diferents elements arquitectònics que trobem al nostre pas, i l'interès geològic de l'entorn, també la fan molt apropiada per descobrir l'historia de la zona.

Fotos: Julio Santiago