Premià de Dalt - Sant Mateu

Aquest passat dissabte 8 de novembre hem tornat a la comarca del Maresme per fer-hi una sortida amb els amics de la Agrupació Científico Excursionista de Mataró. Una caminada que ells han fet a l'edició d'aquest any de la Marxeta que arribava a la 27ª edició (16 novembre).

Sortint des del poble de Premià de Dalt, hem fet un recorregut de 14 kilòmetres on hem pogut gaudir de magnífiques vistes en molts dels miradors que hem anat trobant per el camí, com el de la Cornisa o el d'en Pere, entre d'altres. No cal dir que el mar és un dels protagonistes en aquestes postals del Maresme que hem anat veient.

Una ruta on també hi ha nombroses fonts, la de les perdius, del grill, del senglar o la de can Mateu entre d'altres.

El punt culminant de la sortida era el cim de Sant Mateu, el punt més alt a 466 metres, que pertany a la Serralada de Marina. En aquest punt hi ha l'ermita de Sant Mateu del Bosc, un edifici petit d'estil romànic del segle XI, amb una única nau de volta de canó i un absis semicircular amb una finestra al centre i un campanar de cadireta.

Ja de tornada cap a Premià de Dalt, hem passat per el turó de la Cadira del Bisbe, les restes d'un poblat ibèric on encara hi ha les restes d'algunes edificacions. El nucli estava distribuït en terrasses per salvar el desnivell.

Les excavacions realitzades als anys setanta, van descobrir les restes de diversos habitatges, un carrer empedrat, així com nombroses mostres de ceràmica.

I finalment hem tornat al nucli de la població del Maresme. Premià de Dalt té uns 10.000 habitants i està a 142 metres d'altitud. En un principi el terme municipal arribava fins al mar, però amb l'augment de la població i per una major seguretat, el seu barri marítim es va convertir en la població de Premià de Mar, l'any 1836. Hem pogut gaudir d'alguns elements patrimonials com l'antic edifici municipal, la masia de Can Verboom, o la parròquia de Sant Pere.

I per acabar tornar a donar les gràcies al nostre xerpa, en Víctor Ligos, i els seus companys per mostrar-nos el seu  territori que a més es coneixen pam a pam.

Balandrau i Puig Cerverís

Nova sortida aquest dissabte 1 de novembre per la comarca del Ripollès, aprofitant el bon dia que ha fet. L'objectiu dos cims que ja hem fet en altres ocasions: el Balandrau i el Puig Cerverís, dos miradors impressionants.

El punt d'inici l'hem anat a buscar al coll de Medianell, arribant-hi per la pista forestal que uneix la Vall de Ribes amb la de Camprodon, de Ribes a Tregurà. Precissament en aquest punt, a 1.928 m. hi ha el canvi de Vall, el límit amb els municipis de Pardines i Vilallonga de Ter.

Des d'aquest coll ens començem a enfilar per la costa del Meianell d'Isern i amb un primer desnivell de 280 metres, uns 40 minuts, assolim el primer dels cims, el Puig Cerverís, de 2.208 m. 

Des d'aquest punt ja tenim unes vistes privilegiades en tots els sentits. A més avui a inmersió tèrmica ha fet que tinguessim als nostres peus un mar de núvols impressionant, i en canvi, al cel ni un de núvol.

Per continuar la excursió cal anar seguint la serra de la Canya, que a través de colls i petits cims ens acostarà mica en mica al Balandrau. Un d'aquests colls és el dels Treguranesos o de la Canya. Un important lloc de pas entre el Serrat (Queralbs) i Tregurà (Vilallonga de Ter). Constantment estem envoltats de vistes, amb el Puigmal imponent a la nostra esquerra.

Nosaltres, enlloc de fer tota la carena fins al cim, ens hem desviat a la dreta, desprès de passar la collada de Llenyassers i el coll del Trescamins,

Ens hem dirigit cap a les mines de la Coma de Granollers, planejant per mantenir els poc més de 2.300 metres, fins arribar en un petit pla on hi ha les restes del que havia estat la barraca dels miners i algunes mines. Tot i que les seves boques estàn totalment ensorrades, trobem per la zona restes del mineral de ferro que s'hi extreia. Hem aprofitat per esmorzar en aquesta zona.

Amb la panxa plena hem suat una mica per arribar al Balandrau, enfilant directe per la coma de Granollers. Uns 200 metres més de desnivell.

Amb 2.584 metres d'altitud és el 19è cim més alt del Ripollès, una muntanya molt coneguda però no tant visitada com el Puigmal.

Des d'aquest punt les vistes continuen essent impressionants.

Un cop hem gaudit del paisatge hem començat el retorn, en aquest cas per la coma de Fontlletera. Primer baixant fins a un coll i pujant a un altre cim, el Tres Pics de 2.529 m. I de seguina baixant per aquesta coma que és recordada per la tràgedia que hi va haver el 30 de desembre de l'any 2.000 on varen perdre la vida 10 excursionistes que els va sorpendre un sobtat canvi de temps, i volent evitar el Torb, van baixar per aquesta zona i quedaren colgats per la neu. Res a veure amb el dia que ens ha fet avui, a estones anàvem amb màniga curta, tinguent en compte que entràvem al més de novembre es feia extrany.

Aquesta és una de les zones importants de pastura de la comarca on també hi ha la barraca de la Fontlletera, una interessant cabana doble, força amagada en una roca.

I aquí mateix, una mica més avall, hi passa la pista forestal, això si encara som a 5 kilòmetres del coll de Medianell. Nosaltres però hem previst deixar un altre vehicle en aquesta zona per evitar caminar aquesta distància per la pista ja que es fa una mica pesada.

Tot i que no hem fet molts kilòmetres, uns 10, si que portem a les cames un bon desnivell acumulat i ens convé un bon descans. O una cervesa, que és el que hem fet a Ribes de Freser.

Per arrodonir la diada de Tot Sants, desprès d'un bon esmorzar, la Clara ens ha portat panellets casolans, que eren boníssims.

Del collet de les Barraques al Pas dels Lladres

Un bon temps converteix una excursió en una bona experiència, però si la llum és insuperable i el sol no castiga, el gaudi esdevé d’un nivell orgiàstic.

El dissabte 18 d’octubre de 2014 havíem decidit fer l’excursió collet de les Barraques (Planoles) al Pas del Lladres.

Com sempre la nostra intenció es trufada d’elements: Carena de la Vaquerissa, Puig de Dòrria, Pas del Lladres, Tossal del Pas del Lladres, cova de la Fontseca, cabanes de la Baga de Feliu i de la Vaquerissa i mines del collet de les Barraques. 

La pujada és bastant ferma, més de 700 metres de desnivell, però es fa sense grans pitrades, de les que et deixen desfet. El sol llueix i els colors desplegant la seva intensitat. Hi ha gent pujant cap el Puigmal per aquest costat. La pujada per la carena de la Vaquerissa té l’al·licient que a banda i banda tens unes panoràmiques excel·lents, amb la serra de Montgrony vista en la seva plenitud a un costat i la bèstia grossa del Puigmal a l’altra. Hi ha vistes impressionants de la Coma de Planés i dels plans de Nevà.

Com una curiositat, en el tall que forma del coll de Coma Armada, veiem aparèixer ben retallada la silueta de Montserrat.

Anem fins el Puig de Dòrria, amb el seu punt geodèsic, que és un punt on veiem el Pedraforca i el Cadí. Unes vistes, com podeu comprovar excepcionals.

Dalt del Tossal del Pas del Lladres la vista sobre la Cerdanya, amb Puigcerdà i Font Romeu, és d’una nitidesa poques vegades igualada. El Peric i el Carlit, apareixen al fons.

De baixada passem per la cova de la Fontseca, en la coma del mateix nom, on hi ha isards que ens miren amb desconfiança. Continuem baixavan i encara trobem en ple mes d’octubre, vacades i a la cabana de la baga de Feliu unes eugues i cavalls cerdans.

Les dues cabanes de la baga de Feliu i de la Vaquerissa son una obra molt reeixida de l’arquitectura popular, en molt bon estat de conservació.

Per cert, Eudald que la cabana d’en Teixidor, a la carena de la Vaquerissa, està en una estat lamentable, totalment enderrocada. Un té que vigilar més per la seves propietats, encara que sols siguin de nom!

(Foto al remuntador Montserrat estació Puigmal 2000)

Tant d’anada com de tornada, tant el Manolo com la Sandra han trobat bolets.

Dies de clima tant excepcional et permeten gaudir molt d’una excursió!

Antoni Llagostera Fernández

Comanegre i Puig de les Bruixes

El dissabte, dia 11 d’octubre de 2014, una nutrida parròquia va participar en la gravació del programa. El plantejament era pujar al Comanegre, el cim comarcal de la Garrotxa i ascendir també el Puig de les Bruixes, dos excel·lents miradors.

I com volíem donar més contingut al programa varem començar a caminar des del coll de Golofreu, a l’oratori de Can França, al costat de la carretera que porta a la bassa de Monars.

Des d’aquest punt varem pujar fins l’ampli coll de Malrem, en la línia fronterera. Per aquest important pas entre la Garrotxa i el Vallespir hi passa el ramal nord del camí ramader de Marina, el camí que des de Beget porta a La Manera i al santuari de la Coral, varen passar-hi molts exiliats durant la retirada de de Catalunya de 1939, a més de ser un lloc freqüent de pas de contrabanistes.

Des d’aquest punt el projecte era fer tota la carena de la serra Larga de Monars, que inclou el pic del Bordellat, el Comanegre i el Puig de les Bruixes. Varen constatar que els camins senyalats en el costat francès donaven peu a una errada fonamental, deixar la carena.

Varem tenir que pujar uns 150 metres per mig d’una forta pendent de la fageda de Bordellat, molt humida i que feia molt penosa l’ascenció fins recuperar la carena i arribar al cim del pic de Bordellat.

Des d’aquest punt, sense deixar la carena varem seguir fins el cim del Comanegre, que ens va regalar una vista magnífica (amb alguns núvols que tapaven alguns cim, encara que res greu).

En el cim del Comanegre varen fer un dels copiosos esmorzars-dinars de Caminant per Catalunya, amb molta teca i bon beure.

Tot baixant seguint la carena fronterera, varem poder admirar la fageda de Bordellat, un espai magnífic, una autèntica preciositat.

El següent objectiu era el cim del Puig de les Bruixes, que Cèsar August Torras a començaments de segle XX nomenava sempre com cim de Caburlé. Hi arrivarem pel Portell de Donantic.

El cim de Caburlé ofereix una magnífica vista dels espais de la Muga, de Sant Aniol de l’Aguja i del cim del Bassegoda i de la plana rossellonenca, al fons.

El retorn, passant pel costat de l’avenç del Puig de les Bruixes, el ferem per un camí bastant planer que et porta fins la bassa de Monars, però que estava molt enfangat i feia desagradable el caminar.

A la Bassa de Monars varen fer la foto de grup i per la pista en molt bon estat que baixa cap a la carretera de Beget ens arribarem fins el punt d’inici, on haviem deixat els cotxes, passant abans pel costat de les restes de Can França, que segons diuen tenia subterranis i cavitats plenes de contraban.

Una excursió magnífica, que es va veure però amargada per l’estat d’humitat del terra, malgrat que va lluïr un sol esplèndid.

Antoni Llagostera Fernández

De coll de Canes a Riudaura

Dimecres 8 d'octubre hi va haver una nova sortida del caminant per la Comarca del Ripollès. En aquest cas des del coll de Canes fins a Riudaura, fent una excursió circular. Sortint des del coll de Canes a 1.120 m. de seguida s''obren les magnífiques vistes a la comarca de la Garrotxa, de fet ja hi som.

Anem seguint aquest antic camí ral baixant entre corriols i pistes que ens porta cap a la casa del Castanyer i passem per el costat de la ruïna del Molí de l'Arnau o can Tòful. En un tram de camí trobem conservat l'empedrat i paret seca als costats. Continuem a prop de la casa de can Pubill i mica en mica ens acostem a Riudaura. La vall està formada per la riera de Riudaura, que li dona el nom i precissament baixa de el coll de Canes. Un bonic poble que no arriba als 500 habitants. La Generalitat de Catalunya va inclure les seves valls com a zona d'interès natural i paisatgístic, especialment per la biodiversitat de la ribera. Val la pena gaudir dels seus carrers i places.

De tornada passem per el pont del petroli i per el camp del mateix nom. Hi trobem restes del que va ser el descobriment de petroli dins el seu terme, durant els anys 60. Per sort les cates només van revelar indicis i no era rendible explotar-ho. El camí segueix per can Fajula, el Reig, els Plans i per el collet de l'Avi ens acostem a Plafalgars i ja podem tornar cap a coll de Canes.

Una de les moltes rutes i possibilitats que ens ofereixen aquests dos pobles, tant Riudaura com Vallfogona de Ripollès, a les dues comarques, Garrotxa i Ripollès.

I nosaltres novament l'hem fet acompanyats de la Carme Freixa i companyia. Un plaer.