Vacarisses i el tren

Sortida a Vacarisses per conèixer el seu entorn més vinculat amb el tren amb la companyia d'un expert en la matèria, l'Eduard Martínez. De fet, l'any 2018 va publicar el llibre "Vacarisses: un poble amb dues estacions de ferrocarril" coincidint amb els 120 anys de l'estació. (Dissabte 26 abril 2025).

Així que amb bona companyia hem començat la ruta des de la mateixa estació de Vacarisses on ja veiem un cartell que diu "Vacarisas apeadero". Aquesta línia va entrar en funcionament l'any 1859. Actualment és parada de la R4. A mitjans del segle XIX es va construir la línia de tren entre Terrassa i Manresa, dins d'un gran projecte impulsat per capital català. Com que el terreny era complicat, l'obra es va dividir en quatre trams, cadascun supervisat per un enginyer diferent. Com a curiositat, aquesta línia es va construir en part, amb treballadors que estaven complint una condemna per diversos delictes. 

Tot i que hem començat amb una bona pluja i hem hagut d'esperar una estona, hem iniciat la ruta marcada per l'aigua i amb la muntanya de Montserrat de guia. Ens endinsem al bosc per un camí planer i en un punt concret hem parat, amb vistes a la via per conèixer algunes curiositats que podeu escoltar al vídeo de la excursió. Seguim travessant la carretera per sota per un petit tub que fa que sigui divertit i tot. Més endavant travessem més carreteres també per sota. Tot combinat amb una zona de bosc i un camí força planer. Descobrim la masia del Castellet de Baix. Tenim la via a tocar i el tren es deixa veure. Just al costat hi ha la casilla de l'Orpina. Es tracta del patrimoni ferroviari més antic de la població de Vacarisses. Era el lloc on hi vivia un ferroviari que tenia les tasques de vigilància de que no hi hagués cap despreniment i que la via estés en bon estat. Coneguts com els casillaires, acostumaven a viure amb tota la família. L'Edu també ens ha explicat moltes curiositats d'aquest modus vivendi. 

Tornem una mica enrere per recuperar el camí tot passant per la font de l'Orpina. Un espai molt popular i que molta gent visita. Fins i tot els trens paraven màquines per omplir el càntir d'aigua i continuar així el seu trajecte. Tot i estar envoltats d'infraestructures ens trobem en una mena d'illa que conserva la seva biodiversitat. A tocar de la font i ha una zona amb taules i cadires per fer un bon pícnic així que no cal dir que és un bon lloc per esmorzar. Nosaltres ho hem fet. Un cop recuperat el camí trobem una altra font, la dels Cirerers. També és coneguda com la font del Castellet de Dalt. Altres punts interessants que podem veure és alguna barraca de pedra seca com la de la Plana de Torrella. Hi han censades més de 250 barraques que demostren un passat agrícola vinculat a les vinyes. Ens ha tornat a acompanyar una estona la pluja, però ben equipats hem anat seguint. Una pista de molt bon fer ens acompanya amb un color marrón que contrasta amb el verd de l'entorn. Després de fer un petit tram per carretera recuperem la vista a la via del tren tot passant per sobre del túnel de la Mina de Torrella. I tot seguit trobem la casa de Can Torrella, la única habitada de la zona. Unes masies que havien acollit els directors de l'empresa ferroviaria que construía la línia. Fins hi tot s'hi havia instal·lat un petit hospital per possibles ferits durant les obres. I ja hem dit que alguns dels treballadors eren presos que complient condemna participant a aquestes obres, doncs a la nit dormien en aquestes cases controlats per els guàrdies, i així no hi havia perill de fugir. 

Seguim per un tram del camí vell que unia Olesa i Vacarisses. Veiem una altra barraca de pedra seca i la silueta de Montserrat ens acompanya en aquest recorregut. Tornem a passar de nou la carretera per sota i tornem a recuperar de nou la via del tren per arribar a l'estació de Vaquerisses-Torreblanca. Aquí més curiositats, com el túnel de la Mina de Torrella de 608 metres, que havia estat el túnel ferroviari més llarg quan es va inaugurar la línia. I l'Edu ens desvetlla el perquè d'aquesta segona estació en un mateix poble. Sembla que està lligat a un alt càrrec de Renfe que en aquell moment es va fer una casa en aquesta zona i feia parar els trens per acostar el material per les obres. Un cop instal·lat va proposar fer-hi una baixador i així va acabar tenint aquesta parada. Deu ni do!

Ja us podeu imaginar que l'Eduard, que ens ha fet de guia avui, és un apassionat dels trens. De fet, ell de ben petit ja vivía en un barri ferroviari essent fill, net i besnet de ferroviaris tant per part de la mare com del pare. Les curiositats d'aquesta excursió i moltes altres històries les podeu trobar en el seu llibre que parla d'aquestes dues estacions de Vaquerisses. Molt agraïts per aquesta ruta Edu.

 

Powered by Wikiloc

Delta del Llobregat

Sortida per l'entorn del Delta del Llobregat, amb la companyia d'en Josep. (Dimarts, 22 abril 2025)

Iniciem la ruta a El Prat de Llobregat, a tocar de l'àrea d'estada de la Brunyola on hi trobem un aparcament. I a tocar d'aquest punt tenim un espai molt peculiar anomenat el Mirador dels Avions. És realment espectacular veure el trànsit de l'Aeroport del Prat amb els avions passant per sobre nostre. Sembla que els tinguem a tocar. Un indret molt popular per fer-hi fotos tot i que el soroll és eixordador. Vist aquest espai, ens endinsem a la zona del Delta del Llobregat on hi trobarem miradors i aguaits per gaudir de la natura, amb el permís dels avions.

Ens trobem també al Parc Agrari del Baix Llobregat, conegut també per les seves carxofes. Passem a tocar de cal Nani i arribem al primer mirador, el de Cal Lluquer. Aquí ja podem veure el riu Llobregat en la seva part final abans d'arribar al mar. A partir d'aquí es tracta d'anar seguint el curs del riu on podem enfilar-nos en diversos miradors. El de Cal Malet, el de Cal Beites o el conegut com a Mirador dels Flamencs, que com diu el seu nom, podem veure aquestes aus. 

Seguint cap al final podem arribar fins al mirador de la desembocadura on continuen les bones vistes al riu i ja al mar. És moment de tornar enrere i en aquest cas seguim l'itinerari cap a l'esquerra per visitar l'Aguait de Cal Tet i l'Aiguat del Sabogal. Son espais ideals per gaudir de la fauna de la zona sense molestar, amb vistes a l'estany de Cal Tet. Un bon lloc per veure libèl·lules durant l'estiu i espiar els ocells dels canyissars. També durant el recorregut podem veure algun cavalls que ajuden a contribuír a la conservació del delta. Seguim trobant miradors i espectacles com el Cames Llargues, una espècie habitual en aquesta zona. El recorregut continua paral·lel al canal de la dreta del Llobregat, novament direcció al mar on hi trobem el mirador de la Brunyola. 

Al Delta s'hi han identificat més de 300 espècies d'ocells, algunes de les quals son anomenades rareses. I també molta flora, espígol, l'estepa blanca... Des del mirador de la Brunyola podem veure les platges de Ca l'Arana i la del Prat. Abans de tornar cap al punt de sortida, seguint paral·lels a la platja del Prat, hi podem trobar un parell de punts interessants.  Primer les restes de la caserna dels Carrabiners. Els primers edificis datem del 1844. La seva construcció va ser promoguda pel Cos de Carabiners Reials per reprimir el contraban, especialment de tabac, i vigilar la costa. Durant el cop militar del 1936, els carrabiners es van mantenir fidels a la república, fet que va precipitar-ne la dissolució en acabar la Gerra Civil. Des del 1939 fins el 1970, la caserna va ser ocupada per la Guàrdia Civil. 

I el segon punt interessant, una mica més enllà, és el mirador del Semàfor. Es tracta d'un edifici històric construït a finals del segle dinou. Va ser edificat amb la finalitat de regular el trànsit marítim per la costa, i reduir el nombre d'accidents. La funció dels guaites que residien a l'edifici era la de comunicar-se, mitjançant l'ús de banderes, amb el castell de Montjuïc per avisar de possibles incidències o naufragis. Cap al 1910 es van començar a utilitzar mitjans més efectius i això va provocar la desocupació de l'edifici. Esporàdicament va tenir altres usos vinculats a la caserna. Cap al 1930 l'edifici va fer abandonat definitivament. I ja només ens queda tornar cap als cotxes tornant enrere i seguint el canal. Una ruta molt fàcil, de 12 kilòmetres i sense desnivell.

Powered by Wikiloc

Sant Dalmai - Brunyola

Sortida a la comarca de la Selva entre les poblacions de Sant Dalmai i Brunyola. (Dissabte 19 abril 2025)

Ens situem a Sant Dalmai, un nucli que pertany al municipi de Vilobí d'Onyar. El primer que ens crida l'atenció és l'església dedicada a Sant Dalmai. L'edifici actual és  fruit de reformes que  van des del segle XII al XVIII. És de planta rectangular i l'element més distintiu és la façana amb coronament mixtilini. A la llinda hi ha la data del 1590. El campanar és una torre de planta quadrada, amb dos nivells de finestres geminades de punt rodó i teulada piramidal. 

Sembla que podria ser del segle XVII. Sant Dalmai té uns 600 habitants i tenim la sort que ens han acompanyat algún dels seus veïns que recorden el seu passat, com l'antic edifici de l'escola o la rectoria on hi vivia el mossèn Hermenegildo, que també feia de mestre, ens diuen. Anem deixant el nucli enrere i ens endinsem per la zona més agrícola on els camps de colza estan impressionants amb el seu groc característic. Entre les vistes que veiem destaca Can Costa, una masia del segle XVI. Passem també per una zona d'avellaners i ens trobem amb el riu Onyar, que el seguim una estona. I en el nostre cas acompanyats d'una mica de pluja.

Arribem fins a la bassa de Can Turon on hem aprofitat per esmorzar una mica. No és molt gran, però és un punt on el paisatge i la natura conviden a fer-hi una aturada. Una mica més avall trobem un altre punt fotogènic, la resclosa d'en Borra. Es va construir al segle XIX per portar aigua a uns horts i a un molí. No hi ha massa documentació però.  

També hi podem veure uns roures força peculiars. Seguim encara amb la presència de l'Onyar. Un riu que neix al Massís de les Guilleries i acaba ajuntant-se al riu Ter després de travessar Girona, amb una de les imatges més vistes, amb les façanes de colors i la catedral al fons. Deixem els roures peculiars d'aquesta zona i entrem en una zona d'alzines. Trobem un afluent de l'Onyar, la riera de Sant Martí. Es veu que antigament es volia fer una presa per controlar l'aigua i evitar així les possibles inundacions del riu al seu pas per Girona. Al final es va desestimar i així s'ha pogut conservar aquest paisatge fantàstic. Deixem el riu i tornem a canviar de paisatge i ja comencem a veure el nostre punt final, Brunyola. El gorc de la ginesta també ens acompanya en aquest tram final de la ruta, juntament amb els camps de colza. Sort que també trobem algun Gallaret que posa una mica de vermell a la postal. Tornem a creuar la riera de Sant Martí i passem a tocar d'un parell de masies. I finalment arribem a Brunyola. Hi destaca la seva església dedicada a Sant Fruitós, i una torre separada. Aquesta torre serveix de campanar i era una de les torres de l'antic castell. L'església no conserva res de l'edifici primitiu degut a les destruccions produïdes pel terratrèmol del 1472. L'edifici actual és senzill, amb porta adovellada, ull de boi i campanar d'espadanya doble. La primera notícia del castell la trobem a l'any 1.106 com a possessió de Ramon Berenguer III. Actualment només es poden veure tres de les quatre torres que hi havia. Si que el castell conserva la façana nord, amb portal adovellat, finestrals gòtics i, més o menys fragmentades, les altres tres façanes.

I aquí acabem aquesta fantàstica ruta d'uns 9 kilòmetres i 200 metres de desnivell, i amb molt bona companyia de gent del territori.

Powered by Wikiloc

Serra de Vinyoles

Sortida a la comarca del Ripollès per fer part de la Serra de Vinyoles, al municipi de Les Llosses. (Antoni Llagostera, dijous 17 abril 2025).

Ens situem al municipi de les Llosses que té la particularitat de no tenir un nucli urbà, i les cases i masies es troben disperses en tot el terme municipal, agrupats en 8 veïnats. Un d'aquests és el nostre punt de sortida: Sant Martí de Vinyoles. I com diu el seu nom, hi trobem una església amb elements romànics i barrocs. L'edifici actual es una construcció del segle XII, amb afegitons posteriors, per  bé que és esmentada des del 925. Al costat hi trobem cal Campaner i una mica més amunt la masia de Portavella. un casal fortificat que evolucionà fins a convertir-se en un mas amb una torre. Es tracta d'un edifici rectangular de planta baixa i dos pisos, adossat a una torre de defensa d'època anterior. Actualment es coneix com a centre de dinamització rural i s'hi fan activitats i s'hi poden fer estades. Iniciem la ruta agafant el GR-1 que ve de Ripoll i ens portaria cap a Alpens. El primer tram ja comença amb una pujada d'anar fent i que amb uns dos kilòmetres ens porta fins a Santa Margarida de Vinyoles. Abans podem veure un gran faig monumental. Per veure'l ens em desviat una mica del camí que puja fins al Santuari. 

Aquesta església ha estat considerada com la capella de l'antic castell de la Guàrdia de Ripoll, el seti del qual es troba al peu del conjunt del santuari. Sembla que ja existia al segle XIII, però si la identificació és correcta, deu ésser força més antic. De tota manera, sabem del cert que existia amb anterioritat l'any 1324. L'edifici actual fou bastit després de l'any 1854, englobant i substituint l'anterior edifici, com a resultat d'un vot popular fet durant l'epidèmia de còlera d'aquell any, tal i com consta en la inscripció que hi ha sobre la porta. Té afegit a una banda la sagristia i a l'altra l'antiga casa d'ermitans. A finals de maig encara es celebra un aplec popular molt concorregut. I no cal dir que des d'aquest punt elevat les vistes son fantàstiques. La ruta segueix seguint el GR-1 tot carenejant el Serrat del Castell amb pujades i baixades no molt fortes i de bon fer. Un cop som al coll Tallat cal seguir recte i deixar el GR que segueix cap a l'esquerra. Ara ens toca fer una pujada per superar uns 90 metres de desnivell fins arribar al cim del Puig Cornador. Situat a 1.229 metres hi trobem un pal amb una senyera i unes bones vistes cap al sud. També el trobem a la llista dels 100 Cims de la FEEC. Un bon lloc per esmorzar. 

La ruta segueix ara fins al coll del Soler o el collet de les Bruixes (opcional). De fet hem de tornar cap al coll Tallat, però l'Antoni ens ha fet arribar fins aquest punt ja que hi ha temes interessants a comentar. Si que també va bé per tenir vistes a la cara nord, amb el Pirineu com a protagonista. El coll del Soler és un punt de pas del camí ramader que ve des d'Alpens i continua cap a la part alta del Ripollès per anar a buscar les pastures. Un camí amb molta importància històrica. Vist aquest punt em de refer el camí com dèiem, fins al coll Tallat. Es tracta d'un kilòmetre més o menys. Un cop al coll trenquem a la dreta per tornar cap al punt de sortida per la part baixa de la Serra de Vinyoles, ja que hi trobem punts interessants. El primer, el Castellot. 

La masia està situada sota mateix del Santuari que hem visitat. Té una estructura de masia, sense cap detall interessant, amb parets que denotes un passat molt llunyà. Les restes que hi podem veure no corresponen a les parets d'un castell tal i com semblaria pel nom que té. I més endavant ens aturem a la Cova de les Tofaroques. Una boca quadrada d'ona pas a una curta rampa i s'endinsa per una galeria recta, més alta que ample. L'altura és d'uns 4,5 metres. Té un recorregut total de 32 metres.

I ja només ens queda que tornar cap a Portavella on tenim els cotxes. Un recorregut fàcil de 9 kilòmetres i un desnivell de poc més de 300 metres.

Powered by Wikiloc

Peguera

Sortida a un dels espais emblemàtics del Berguedà, el poble abandonat de Peguera, amb en Joan Colomer. (Divendres 11 abril 2025)

Ens situem al municipi de Castellar del Riu, ja que el punt de sortida el trobem a l'estació d'esquí i muntanya de Rasos de Peguera. Hi podem accedir des de Berga per una carretera, després de fer uns 17 kilòmetres. Iniciem la ruta avui, des de la part més alta de la nostra excursió. Comencem a caminar direcció el collet de Catllarí envoltats de restes de l'antiga estació d'esquí. Remuntadors i altres elements ens recorden que aquí hi havia hagut unes instal·lacions per practicar aquest esport. Si que encara es pot fer esquí de fons o passejades amb raquetes segons la web. I parlem de neu perqué tot i ser a inicis d'abril encara n'hem trepitjat força. Com que estem força elevats, gairebé a 2.000 metres, les vistes ja son espectaculars. Després d'un bosc de pins arribem a algun prat i vorejant el Tossal ja anem girant cap a l'esquerra direcció Peguera. Estem parlant d'uns 3 kilòmetres i ja haurem arribat a aquest poble abandonat que està dins el municipi de Fígols. 

L'arribada és espectacular ja que de força lluny, ja es pot veure l'impressionant roca i el poble als seus peus. Es tracta d'un paisatge magnífic. Hem de baixar una mica més i llavors enfilar-nos una mica fins al poble. El Roc de Peguera havia tingut un castell a sobre seu amb el mateix nom de Peguera. L'antic poble està situat a uns 1.630 metres d'altitud. Aquest va viure el seu apogeu entre finals del segle XIX i mitjans del segle XX gràcies a l'explotació de mines de carbó. La seva decadència va començar amb el tancament progressiu de les mines, culminant amb l'abandonament definitiu l'any 1968 quan es va tancar l'última casa habitada, Cal Penjorell. El primer que trobem és l'església, el cementiri i la rectoria. L'església dedicada a Sant Miquel és d'època medieval i actualment està molt malmesa. Una mica més amunt trobem les restes de les cases. Es calcula que hi havia fins a 40 cases per la zona que s'havien dedicat al bestiar i el cultiu de patates entre d'altres. En l'època de més prosperitat, coincidint amb les mines, havia arribat a tenir uns 170 habitants. Cal Gran és l'habitatge més ben conservat tot i que la seva quadra per exemple, només conserva les parets exteriors. Molts dels edificis van ser enderrocats per els mateixos propietaris per evitar així pagar impostos i treure'n un rendiment venent teules i pedres. 

Ben esmorzats seguim la nostra ruta cap a l'esquerra. Hem parlat de mines i hem de veure les mines. La trobem a un kilòmetre del poble. Comencem a trobar antics elements com una torre on hi havia un transformador elèctric que subministrava electricitat a les instal·lacions generada per una màquina de vapor. I una altre casa en runes. Aquesta era la Cantina, on hi havia la seu administrativa de les mines i la casa del gerent. I més endavant podem trobar la boca d'entrada de la Mina Pepita. 

S'hi extreia lignit, un tipus de carbó mineral de formació geològica més recent, caracteritzat per ser de color negre amb una textura terrosa i una qualitat energètica mitjana-baixa. Aquí s'hi va desenvolupar una xarxa d'infraestructures per a l'extracció i transport del carbó. Una història molt interessant però hem de tornar enrere per continuar la ruta. I per no tornar per el mateix camí hem optat per pujar cap al Pedró, un cim de 2081 metres i tornar per el coll de la Creu del Cabrer i tornar així als cotxes. Si que aquest recorregut és una mica més complicat ja que hem de superar uns 400 metres de desnivell. I també hem parlat de neu. Doncs la sorpresa ha estat la quantitat de neu que hem trobat en mig del bosc. Això encara ens ha dificultat més la pujada ja que en algun punt ens enfonsàvem una mica. Un cop al cim del Pedró hi veiem una senyera onejant però poca cosa més. Els mateixos arbres ens priven de bones vistes. Això si, és el punt més alt dels Rasos de Peguera. 

El darrer tram, de baixada, ja és més agraït, tot i que algunes clapes de neu hem anat trobant. I ens tornem a trobar amb les restes d'aquesta estació que es va inaugurar oficialment l'any 1975. Actualment, com hem dit, funciona més com a estació de muntanya amb activitats tant a l'hivern com a l'estiu. Un recorregut de 12 kilòmetres i un desnivell acumulat de 600 metres. Podeu reduir aquests números i feu un anat i tornar pel mateix lloc si realment només voleu veure el poble. Nosaltres havíem de buscar més contingut per omplir el programa.

Powered by Wikiloc