dijous, 15 de novembre del 2012

El Puig Neulós (1.257 m alt), un gegant dels Pirineus

En Ramon Busquets ens havia insinuat i aconsellat que féssim un programa de Caminant per Catalunya, al Puig Neulós (1.257 m alt), un cim que té una destacada presència a l’Alt Empordà. Estem davant el primer cim que puja per sobre dels 1.200 metres d’altitud de la carena axial pirinenca.
I cal afirmar que el consell fou molt encertat. El passat dissabte, dia 10 de novembre de 2.012 férem camí cap a Requesens, havent-nos aixecat molt d’hora.
L’excursió a la que s’anomenava la muntanya de Requesens va complir totalment les expectatives i els colors de la tardor omplien tots els racons.


.










L’excursió que varem preveure era totalment circular, sortint del peus del castell de Requesens. Cal dir que és una excursió mitjanament llarga, uns 15 quilòmetres, amb un desnivell també considerable, d’uns 750 metres entre el punt més baix i més alt.
Una primera pujada es va portar al santuari de Requesens, on parlarem de la processó de la Tramuntana i tot seguit, muntanya amunt, cap el coll Forcat. Amb aquest trajecte varem guanyar els primers tres cents metres de desnivell.
Arribats a aquest punt les vistes panoràmiques no varen deixar d’enlluernar-nos: El Canigó, les planes rossellonesa i empordaneda, els estanys de Barcarès i Leucata i el golf de Roses, tot era sota els nostres peus.












Tot seguint la carena fronterera varem arribar al Puig Neulós, amb el seu cim eriçat de torres de comunicació, que és un cim que cap excursionista ha de perdre’s.
Cal dir que la muntanya de Requesens és una barreja molt especial de botànica mediterrània i continental, des d’alzines sureres, passant per castanyers fins els faigs. I com que la tardor estava fent el seu cicle, la paleta de colors era impressionant, d’una gran bellesa.
La baixada, primer carenejant, per mig d’un bosc de faig fou també una autèntica delícia, encara que dura, però com que el dia següent es celebrava una duatló a la zona, tot estava perfectament senyalitzat.



I com que a Caminant per Catalunya cada cop estem més organitzats i aprenent a viure més bé, varem acabar l’excursió amb un arròs a Espolla, a La Fraternal, de la que no varem deixar ni un gra. No fou un dinar, ja que per l’hora que era és millor nomenar-lo berenar. El final una compra de vi i oli a la cooperativa.

Antoni Llagostera Fernández
Fotos: Ramon Busquets

dijous, 1 de novembre del 2012

Torres de Cabrenç

Aquest dissabte 27 d'octubre hem fet una excursió per paratges del Vallespir, a la Catalunya Nord, per anar fins a les Torres de Cabrenç o Cabrenys. Son tres elevacions coronades per edificacions fortificades. De l'antic castell que hi havia, s'en conserven restes de la muralla on hi havia la Torre de l'homenatge i l'església de Sant Miquel. En un altre turonet hi ha la torre mitjana que coinsisteix en diferents fortificacions fetes en diversos moments, també s'anomena la presó. I la tercera és la torre dels senyals, d'uns 12 metres d'alçada, i és la que està més ben conservada i destacada ja que ha estat restaurada recentment.










Des que qualsevol d'aquestes torres hi ha una vista magnífica.
Per arribar a aquest punt, hem caminat força. La sortida l'hem fet des de la Manera, un petit poble on destaca l'església parroquial, dedicada a Sant Salvador. Des d'aquí hem pujat per un corriol fins a la petita església de Santa Cristina de Serra, una capella romànica d'una nau i volta de canó i campanar d'espedanya.
De seguida veiem davant nostre les torres de Cabrenç, però per accedir-hi hem de seguir el camí que pràcticament va en paral.lel, per arribar al pla del Castell on hi ha l'accés directe.
Hem de passar per el coll de les Falgueres, coll Perer, coll del Llistonar i pla de la Muga. Part d'aquest tram va vorejant la frontera i fins i tot passem per l'Alta Garrotxa. De fet estem seguint un ramal del camí ramader de Marina, un camí transfronterer que utilitzaven els ramats catalans que passaven l'estiu al costat francès.
Un cop al pla de la Muga girem a l'esquerra i una mica més endavant trobem el naixement d'aquest riu empordanés. I un cop al pla del Castell ens toca pujar una mica per accedir a les torres. Fins ara hem fet més de 12 kilometres i la majoria força planers.


I la tornada l'em fet directe baixant al coll de les Estanones i amb poc més d'una hora hem tornar a la Manera. Una excursió doncs llarga, de 17 kilòmetres, fàcil de fer. Nosaltres hem gaudit de la tardor en molts trams d'aquesta caminanda, dels colors del paisatge i també dels seus fruits ja que uns 5 quilets de rovellons els hem trobat. El que els ha patit ha set en Ramon que els ha portat gran part del regorregut en un parell de bosses. I avui a més de les explicacions de l'Antoni hem gaudit de la companyia d'en Jordi de Sant Pau que sap tots els camins que hi ha i coneix tot el paisatge que anem trobant. Un luxe.


Mes fotos al Facebook del Caminant
https://www.facebook.com/media/set/?set=a.10151489429543776.610116.161274228775&type=1

dijous, 18 d’octubre del 2012

Camí Vora Ter

Dissabte 13 octubre
Avui en Toni Vilaró ens ha portat a donar una volta per on el Ter s’escola de la plana de Vic per entrar a les Guilleries. Hem visitat una part del municipi de les Masies de Roda, tot passant per Roda de Ter, en la part oriental de la plana de Vic.
Ha estat un recorregut per un paisatge totalment humanitzat a la vora del riu, que ens ha permès veure des de les instal·lacions hidroelèctriques fetes per a donar força a les indústries fabrils, instal·lades a la vora del Ter, fins a les restes del poblat ibèric de l’Esquerda, situat estratègicament sobre un turó just a l’entrada i accés a la vall de Sau, avui totalment ocupada pel pantà.
Hem començat el recorregut al costat del pont nou de Roda de Ter, i des d’aquí mateix s’accedeix al sender GR 210 “Camí Vora Ter”, que segueix pel costat del riu.
Aquest sender, si el fessin en tot el seu recorregut, ens portaria des de Montesquiu fins a Roda de Ter, seguint el curs fluvial.
 Però avui aquest sender no l’hem agafat en aquest punt, sinó aigües amunt del riu, per a poder visitar abans la casa del Bac i l’església de Sant Miquel de la Guàrdia.
La casa del Bac, o del Bac de Roda, és en municipi de les Masies de Roda, just al costat de la carretera que ens portaria de Roda de Ter a la veïna població de Manlleu. Hi hem accedit amb poc més de deu minuts des d’on hem deixat el cotxe, i es troba just al costat de la zona de creixement urbà de les Masies. Aquesta casa te un doble interès. El primer per a ser una de les cases pairals més antigues de la plana, documentada des de finals del segle XIII; i el segon per haver estat el domicili d’un dels cabdills austriacistes més rellevants de la Guerra de Successió, que finalment fou capturat per les tropes de Felip V i penjat a Vic l’any 1713.
Deixem la masia del Bac, i continuem camí fins a l’Església de Sant Miquel de la Guàrdia. Per arribar-hi passem pel amplis camps que s’eleven deu o dotze metres sobre el nivell de Ter. Podem comprovar que temps enllà aquests camps es trobaven a la mateixa cota del Ter, ja que en el mateixos s’hi va dipositar la grava portada pel riu, que recentment ha estat objecte d’extraccions intensives.
Arribats a l’església podem comprovar que malgrat trobar documents de la seva existència que es remunten justament a mil anys, la mateixa ha sofert múltiples transformacions, fins a refer-se  fa un parell de segles, i ara ens apareix amb una aparença del tot renovada, després de una recent restauració.
Deixem l’església i al cap de poc metres podem enllaçar amb el GR 210, que trobàvem a l’inici de la caminada, i que ve de Manlleu. L’agafem i després d’una sobtada baixada arribem al costat de riu Ter que seguirem per la seva esquerra, aigües avall, fins arribar novament a Roda de Ter.
Si fins ara havíem passat per una plana conreada intensament, tot d’una entrem en un bosc de ribera espès que s’estén a ambdós marges del riu. El Ter passa lleugerament engorgat i  tenim sort que les darreres pluges han fet augmentar el migrat  cabal de riu. Podem veure un bon grapat d’ànecs, corbs marins i bernats pescaires, o almenys ens ho semblen. Al llarg del recorregut petites preses serveixen per a canalitzar l’aigua del riu amb destinació a les indústries que aprofitaven la seva energia. El passeig és molt agradable, i troben grups de pescadors que preparen les seves canyes. Antigues canalitzacions d’aigua, avui enderrocades, ens anuncien que arriben ja a Roda de Ter, a tocar on abans havien deixat el cotxe.
Però el recorregut no s’acaba aquí. Travessem el poble de Roda de Ter, on aprofitem per esmorzar en el reconegut establiment “Citi Bar”, fins arribar a paratge de l’Esquerda, ja altra vegada en terme municipal de les Masies de Roda. Es un jaciment ibèric i medieval, de lliure accés, declarat en el seu dia Bé Cultural d’Interès Nacional, i on es concentren restes que van des de l’edat de bronze fins a l’època medieval, passant pel període ibèric. Al poble de Roda de Ter hi troben un museu on s’ha recollit les peces trobades en el jaciment. Taules explicatives ens permeten conèixer els diferents indrets del jaciment, així com la seva interrelació amb l’entorn.
Que els nostres avantpassats s’establissin precisament en aquest lloc no es atzarós. Ens trobem en una península envolta pel riu Ter, i que per la seva situació enclavada permetia no només el control del territori que l’envoltava, sinó alhora assegurar la defensa per la seva situació enlairada. Al fons de la vall, el Ter deixa en aquest punt la plana de Vic tot enfonsant-se cap a les Guilleries.
Com que no només de caminar viu l’home i la dona, el recorregut d’avui es triplement interessant: ens permet veure una terra i un paisatge humanitzat, copsar la importància dels rius i el seu ús intensiu en una terra com la nostra, i constatar que abans altres hi han passat, i han deixat la seva empremta, tot preguntant-nos quina deixarem nosaltres. 


Texte: Joan Noguera - Fotos: Toni Vilaró

dimarts, 9 d’octubre del 2012

El Carlit

Aquest dissabte 6 d'octubre hem fet una d'aquelles excursions emblemàtiques que tot excursionista ha de tenir al seu palmarès, el Carlit (2.923 m.), un dels grans cims dels Pirineus Orientals.
Hem fet la ruta tradicional sortint de l'estany de les Bulloses. Per arribar-hi des de Pugcerdà cal seguir la carretera cap a Bourg-Madame i Mont.Louis on trenquem a l'esquerra per una carretera que ens porta fins al punt de sortida. La primera part del recorregut és bastant plana i transcorre enmig de llacs (fins a 12 en tot el recorregut) com l'estany Negre, Viver, Sec, Comassa o Subirà entre d'altres.











No cal dir que a mida que es va guanyant alçada les vistes son explèndies. I davant nostre comencem a veure el Carlit i la pujada que ens espera. De fet fins a l'estany Subirà hem caminat un parell d'hores i només hem pujat uns 300 metres de desnivell. A partir d'aquest punt ens esperen gairebé 600 metres més, els més forts. A mitja pujada trobem l'estany gelat, petit però ideal per fer un descans (2.600 m.) I com no també toca grimpar una mica per passar enmig de les roques direcció al coll de Colomer. I el tram final va fent ziga zaga fins assolir el coll que separa els dos cims i a l'esquerra ja tenim el Carlit. Nosaltres hi hem arribat als voltants de les 12 invertint 3 hores 30 minuts de camí.  Estem a la muntanya més alta de la Cerdanya i la Catalunya Nord (14 metres més alta que el Puigmal) i les vistes son impressionants, a més avui hem tingut un dia fantàstic. Encara que era tard per esmorzar, ens hem estimat més fer-ho al cim per gaudir del paisatge. I ho hem fet amb força companyia tot i que es a l'estiu quan hi ha moltíssima gent. 
Un cop tips i feta la foto de rigor i les explicacions d'en Llagostera hem començat a baixar amb molta cura fins a l'estany Subirà on hem canviat el recorregut de pujada per acabar de gaudir dels llacs de la zona. 












Els estanys de Trebens, Castellar, Dugues i Viver per tornar al de les Bulloses. En total hem fet gairebé 16 kilòmetres amb 5 hores 30 minuts més un parell d'hores de parada i fonda. 
Fins i tot al cim del Carlit es respira l'aire independent que hi ha a Catalunya. Molts dels excursionistes es fan fotos amb estelades i criden Independència. I he sentit comentaris d'algún que no en portava dient que el pròxim dia l'agafaria per fer el mateix.
I com deia el temps ens ha acompanyat molt, al cim es podia estar amb màniga curta  tranquilament. Tot i així no ha faltat el cafetó d'en Colomer que avui estava al seu territori. Davant nostre teniem el Tossal de Colomer. El que no hem provat és l'aigua dels estanys que aquesta si devia estar glaçada. De fet no portavem l'especialista Busquets per experimentar-ho. En resum, una excursió que us recomanem que feu algun dia.




dissabte, 29 de setembre del 2012

Volta al Cabrerès

En Toni Vilaró ens ha proposat per aquest dissabte, 22 de setembre, una volta circular pel Cabrerés, sortint del veïnat de Cantonigrós, terme municipal de l’Esquirol. Arribem al punt de sortida havent deixat enrera la boira baixa de la plana de Vic, i amb una fresca que alguns dies d’aquest passat estiu tots hauríem desitjat. El recorregut comença al bell mig del poble, agafant el camí o passeig dels enamorats, que segueix pel costat de la riera de Balà, que neix just uns centenars de metres més amunt. Tot començant en adonem dels estralls de la sequera d’aquest estiu. No només la riera baixa pràcticament seca sinó que molts dels arbres han perdut la fulla o s’han assecat. Malgrat l’aparença de tardor avançada, aquest passeig, estiguis o no enamorat, val la pena de fer-lo, sota els imposants faigs i roures que embolcallen tot el camí. El passeig acaba en la font del mateix nom, que avui en dia ha perdut una part del seu encant, ja que hi surt aigua clorada del poble. Tot sigui per la seguretat sanitària.











En aquest punt agafem la pista que en portarà fins a l’ermita de Sant Corneli. Seguint la pista i les indicacions no es podem perdre, a no ser que, tot volen fer drecera, no l’encertem i agafem un camí equivocat. I precisament això ens va passar a nosaltres. Però va ser a fi de bé, ja que la volta va ser curta, i el camí molt més bonic. Fins arribar l’ermita, primer amb boira bastant espessa però finalment amb sol, el camí primer puja per tornar a baixar després, sempre suaument, enmig de prats i boscos característics d’aquesta zona de pluges habitualment abundants. Durant tot el camí els trets dels caçadors ens han acompanyat. L’Obèlix segur que no feia tan soroll ni enrenou.
L’ermita de Sant Corneli està situada en un indret privilegiat, i ha estat lloc de culte tan pels nostres ancestres més llunyants com pels més propers. Les restes megalítiques que hi trobem ens ho demostren, i la església mateixa ens ho confirma. 











Aprofitem per esmorzar, avui sense coca (el nostre mestre forner fa vacances), i també per petar la xerrada amb un grup de Vilafranca del Penedès,  que ens confirma que els programes de Caminant per Catalunya ja es veuen per l’Alt Penedès.
L’entorn clos de l’ermita –els arbres no ens permeten veure  gairebé res- s’obre a pocs mestres des d’un mirador situat sobre un espadat. Des d’allà  podem veure el poble de Tavertet, i la vista s’escapa des del Cabrerès fins a les Guilleries.



Es hora de continuar la ruta. Seguim uns centenars de metres pel mateix camí per on hem vingut, i després trenquem a la dreta per encarar el coll del Perer, tot passant per la font de la Vena. Des d’aquest coll i a la dreta podem arribar fins a la Rocallarga, mirador sobre l’Avenc i cingles que s’aboquen a les Guilleries. Però s’ha fet tard, i ho haurem de deixar per un altre dia.
 Baixem per l’altra vessant del coll, per un camí sovint empedrat, i que ens recorda que en altres temps va ser molt freqüentat. El camí sota un bosc espès en conduirà fins a la masia del Perer, ja en el vessant de la Riera de Rupit, poble que podem endevinar, però no veure, no gaire lluny d’allí. Des d’aquesta masia enllacem amb el camí directe que pujava des de Rupit fins a Cantonigrós. L’altre camí, més planer, passa pel Coll del Bac. Tot pujant podem contemplar el conjunt d’edificacions de les Viles, que acrediten la bonança d’algunes de les famílies pageses d’aquest entorn. Després d’una pujada curta però intensa, enllacem amb el camí d’anada, ja prop de Cantonigrós, del qual però ens desviem per passar per allà on suposadament neix la Riera de Balà. arribant altre cop a la font dels enamorats, tot passant per una altra font, la del faig. Hem donat tota la volta. Una matinal que convidem a fer i a repetir, perquè es diferent a cada estació de l’any. 
Texte i fotos: JOAN NOGUERA