dimecres, 27 de juliol de 2011

Maladeta 3.308 m

Escriu Antoni Llagostera: Intent frustrat d’ascens a la Maladeta (3.308 m alt) Com quasi cada any, integrants de l’equip de Caminant per Catalunya vem anar a fer un tres mil als Pirineus. Aquest any l’objectiu previst era pujar a la Maladeta (3.308 m alt), al massís del mateix nom, al costat de l’Aneto. La Maladeta havia estat considerada durant un temps la muntanya més alta del Pirineu, encara que sigui realment el catorze pic de la llista oficial. Aquesta muntanya havia estat ascendida per primera vegada a finals de setembre de 1817 per un metge naturalista alemany, Friedich Perrot, i el fuster guia de Bagnères de Luchon, Pierre Barrau. Aquesta pujada fou la darrera prova que al costat hi havia una muntanya més alta, l’Aneto, amb els seus 3.404 m alt. La mort de Barrau a la gelera de la Maldeta l’agost de 1824 (el seu cos fou retrobat 107 anys després, el 1931) va provocar durant anys que hi hagués un temor reverent a les geleres pirinenques. La primera ascensió a l’Aneto el 1842 fou realitzada sense creuar cap de les geleres. Com veieu hi havia molt ingredients que feien que l’ascensió a la Maladeta fos un objectiu cobejat i on podíem explicar moltes coses. L’equip va anar a Benasc, on com sempre es feren compres a Barrabés, dit Barrabàs per la Pilar, que es va comprar un grampons molt macos d’alumini. I per preparar l’ascensió varem anar a Baños de Benasque, un edifici que de lluny té una aurèola una mica tenebrosa, però que és un indret ja conegut per la gent del Caminant, on amb un bany a la piscina calenta i una sessió de banyera amb aigua a pressió, varem completar una estada magnífica. Per cert, un dels dos Joans va estar a punt d’ofegar-se, a la piscina de bombolles. Hagués estat un fet extraordinari! El sopar, com sempre, digne d’un marc de nivell. Per cert, en Joan, un dels més grans de la colla, va exclamar: “Som els més joves del menjador”, i va afegir un rato més tard: “Suposo que el got de la tauleta de nit és per posar-hi les dents”.
Pel matí, a les cinc de la matinada, fet un bon esmorzar, érem ja a punt a l’autocar que et porta fins a Besurta, al peu del refugi de la Renclusa. El vehicle anava ple de gom a gom, la immensa majoria anava a l’Aneto. A les cinc i mitja del matí, encara de nit, iniciàvem l’ascens cap a la Renclusa i cap el Portillón Superior (2.860 m alt). Ascendirem bastant ràpidament (trenta cinc minuts fins la Renclusa, per exemple). Però el temps no acompanyava, amb una boira inclement i un cert fret (un grau de temperatura que gelava les ulleres). La situació meteorològica va fer que alguns perdessin el camí de l’Aneto pel Portillón Superior, per exemple un grup de francesos. Situats quasi a tres mil metres, varem trobar un grup de bascos que també volien pujar a la Maladeta. Amb ells varem pujar fins la cresta del Portillons, fins una finestra a la paret de pedra, situada a 3.080 metres d’alçada. La boira no aclaria i davant la incertesa de la situació varem decidir recular. El pas per accedir a la carena per porta a la Maladeta es creua la “rimaya”, una fisura en la gelera, que permet accedir a la canal del coll de la Rimaya (3.232 m alt). El lloc, amb visibilitat, no té cap problema d’ubicació. Però amb la boira no es veia res. El grupet de bascos i una parella, que estaven instal·lats al refugi de la Renclusa, tenien tot el temps del món, per esperar una millora de les condicions temereològiques. La seva paciència va tenir fruit. Quan nosaltres esmorzàvem, ja de baixada, el temps va canviar una mica, la boira va anar esvaint-se i el camí d’accés al coll de la Rimaya va aparèixer, primer fugaçment, i posteriorment amb una certa continuïtat. Però la nostra decisió havia estat presa i el rellotge ens manava el descens.
La baixada pel pedregar que porta fins a La Renclusa, com sempre, és un absolut turment, amb camins poc dibuixats, fites aquí i allà, sense cap continuïtat. No seria millor un petit marcatge del camí principal per a la corrua de gent que vol anar a l’Aneto? Nosaltres varem anar baixant pel costat més proper a la cresta del Portillons. Des de el Portillón Superior, de baixada, varem poder veure l’Aneto, al fons, amb una gelera més que disminuïda, un terç del que havia estat. A la Renclusa, amb unes cervesses a la mà, la frustració davant els esdeveniments va solidificar-se i atemperar-se, segons les persones, amb reflexions serenes a l’entorn del fet. En tot cas, varem anar a dinar molt decentment, a Castejón de Sos, a un alberg que es deia Pajaro Loco, que ens va aconsellar la Nuri, una noia amiga d’en Jaume que varem trobar a Baños de Benasque, que ens va acompanyar a la pujada frustrada a la Maladeta.
23 i 24 de juliol de 2011.-

1 comentari:

  1. Doncs, fàcil,la sol-lució es no dur ulleres. Així no se glaçaran.
    El camí si enlloc de la Rimaia haguessiu anat per l'esquerra, o m'ho haguessiu demanat. Perquè a la Rimaia algú s'havia quedat, perillosa quan hi ha escletxa.

    ResponElimina

Títol:
Escriu: