dijous, 3 de novembre de 2011

Penyes Altes i Moixeró des de Gréixer

Escriu Antoni Llagostera, fotos Antoni Llagostera i Ramon Busquets. Hi ha excursions que van agafen una caire que, d’entrada, no estan previstes. El passat dilluns, dia 31 d’octubre de 2011, havíem programat una excursió a les Penyes Altes del Moixeró, al Moixeró des de Gréixer (alt Berguedà). Veníem d’uns dies de pluja, fèiem l’excursió en una dia no habitual, i alguns dels companys habituals, per diverses causes, varen mancar a la cita. La petita església de Sant Andreu de Gréixer tenia un al·licient per nosaltres ripollesos. Aquesta església fou feta construir per un prevere dit Daguí el 871. Uns anys més tard, el 880, Ariolf, prevere del lloc, va donar aquesta església al monestir de Ripoll, que va aleshores existia i era presidit, precisament, per Daguí. Es tracta de la primera possessió ripollesa de la que tenim notícia, vuit anys abans de la consagració de la primera església per Guifré el Pilós, el 888. La pujada a les Penyes Altes del Moixeró l’havíem previst fer per la canal de la Serp. Ja el nom, de canal, es prepara per una ascensió una mica costeruda i encaixonada. Dons, així fou; però amenitzada per una colors, els tardorencs, que ens feren que la pujada es convertís en un espectacular simfonia de paisatges.
Tot pujant varem fer una coneixença, en Josep Maria Balaña, que ens va acompanyar durant tot el recorregut. Arribats al collet del Raset, varem començar a albirar tota la gran sinfonia de pics que rodegen la Cerdanya, on lluia el sol. Contra l’abrupte vessant del Berguedà, la serra del Moixeró mostra en la vessant cerdana zones de pastura estival, plenes d’encant.
A les Penyes Altes, sols alguns feren exactament el que havíem dit, pujar a les Penyes Altes, dos pics bessons, on tardés tres minuts d’anar d’un a l’altre. El que es quedaren al cim més alt sols feren la Penya Alta del Moixeró. I, des del costat de Cerdanya, molt més fàcil d’arribar que pel nostre recorregut, un nen de sis anys havia fet el cim. A les Penyes Altes hi ha el punt d’intersecció dels límits provincials de Girona, Barcelona i Lleida. Tot aprofitant la serra, varem dirigir-nos cap al Moixeró, empaitats a vegades per una boirina que pujava des del sud. Però res greu.
La baixada la férem pel coll del Moixeró, de Cabrera i de l’Avet, per una camí encatifat de fulla. Un camí llarg de baixada, però per un paisatge agreste i espectacular. Una gran excursió, que mereix l’esforç que comporta. Cal pensar que hi ha 1.200 metres de desnivell des del punt més baix i més alt i suposa fer uns 15 quilòmetres. Més fotos a: https://www.facebook.com/#!/media/set/?set=a.2531788901562.2139959.1458712620&type=3

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Títol:
Escriu: