Lles de Cerdanya

Aquest dissabte 27 de març hem fet una nova sortida, en aquest cas cap a la Cerdanya, comarca que encara no havíem visitat des de que fem el programa de Caminant per Catalunya. I ho hem fet per trepitjar neu, però amb raquetes. La veritat és que teniem previst fer un cim també amb raquetes però al final per qüestions de temps hem optat per fer una sortida senzilla, ja que no hem arribat als 5 kilòmetres, però que ens ha servit per gaudir de la neu i les raquetes, i adquirir coneixements de tot el que envolta la neu a la muntanya de la mà del nostre guía, l'Eduard Jornet. I ho hem fet a l'estació d'esquí nòrdic de Lles, situada a uns 7 kilòmetres d'aquest petit poble de la Cerdanya que te poc més de 200 habitants.

A gairebé 2.000 metres es troba aquesta estació on hi ha un pàrquing per deixar el cotxe, just al costat del refugi de Cap del Rec que havia regentat molts anys l'Eduard i que per tant es coneix la zona pam a pam.

El recorregut està molt ben marcat per la pròpia estació d'esquí i és ideal per fer amb raquetes. Nosaltres hem anat fins a l'estany de l'Orri que estava completament glaçat i cobert de neu i això ens ha permès travessar-lo tranquilament.

El recorregut també mostra algunes sorpreses, com les petjades d'alguns animals de la zona o els forats del Picot Garser que fa als arbres els seus nius.

La tornada l'itinerari es fica dins del bosc per donar més emoció i així superar nous obstacles vorejant un rierol fins a tornar al punt d'inici. També es travessa una de les pistes de l'estació on encara hem vist algun esquiador aprofitant els darrers dies de la temporada per practicar esquí de fons. Part del recorregut també coincideix amb la variant 10 del GR II que va cap Andorra. I tot aixó combinat amb un dia magnífic, amb sol i espectaculars vistes a la serra del Cadí.

Una activitat que us recomanem, si ho us heu posat mai unes raquetes de neu. Sempre però en zones controlades i vigilant el risc d'allaus i portant propecció solar i unes bones ulleres.

I avui, tornàvem a tenir companyia femenina amb les dues filles Chueca i també de l'Alfons que així s'estrenarà al rànquing.

I els propers mesos sembla que tornarem a la Cerdanya per fer els seus principals cims.

Puig de les Àligues - Serra de Curull

Aquest dissabte 27 de febrer hem anat a la comarca d'Osona per fer una circular al Puig de les Àligues, i la Serra de Curull. Tot i que gran part de l'excursió l'hem fet per el terme de Sant Pere de Torelló, la sortida l'hem fet des de Vidrà (980 m). Un cop hem passat la Creu de l'Arç i seguint la carretera de Ciuret, trenquem a la dreta com si anessim al càmping de Vidrà i de seguida baixem per un corriol cap a l'esquerra marcat com a PR C47. Arribem a una pista i seguim per la dreta tot i que sembla que les indicacions estàn al revés. Cal fer uns 30 minuts seguint aquesta pista on primer travessarem el riu Ges i desprès de vorejar una estona la riera de Sant Bartomeu també la travessarem canviant de terme. Amb 5 minuts més s'arriba a Can Puig on hi ha l'indicador que ens fa deixar la pista i trencar a la dreta. Estem gairebé a la mateixa alçada del punt de sortida i portem 4,5 km. Ara toca pujar, enfilem per la baga de Curull pel mig d'una fageda acompanyada d'un rierol. Necessitem 30 minuts per arribar, primer al coll de la Coma del Coll (1.257 m) i 30 minuts més per fer el cim del Puig de les Àligues (1.342 m). Amb una hora doncs haurem superat un desnivell de 400 metres, ens mereixem un bon esmorzar ja que a més els darrers metres gairebé s'han de fer grimpant. Des del cim hi ha bones vistes tant del cantó de la plana de Vic com de Vidrà o de Bellmunt i el Puigsacalm, encara que aquest darrer no s'acaba de veure gaire bé. I a més avui el dia no acompanya.

Un cop recuperades les forces tornem un altre cop fins al coll i ara seguim cap a l'esquerra vorejant la carena i on de seguida podem pujar al Puig de Curull (1.314 m) on s'hi arriba amb 10 minuts i també, en algun tram, grimpant. Molt aprop en un altre cim tenim les restes del Castell de Curull (1.303 m). Resten algunes ruïnes del castell, excavades el 1916 per l’arquitecte Pericas i ara pràcticament cobertes de terra i vegetació. Hi ha referències d’aquesta castell des de l’any 1020. Formava part del comtat de Besalú i era propietat de Bernat I de Tallaferro, conde de Besalú. Nosaltres però tornem enrere i deixem la visita al castell per una altra ocasió ja que sembla que la pluja ens vol fer una visita. Ara prenem un camí que baixa pel vessant sud, passem una font i arribem a Can Salgueda. La casa llueix un escut i signes en les finestres. Una mostra clara de la importància dels seus estadants fa molt de temps.

La propera hora de camí la fem per una pista que transcorre al costat del torrent de la Salgueda i que anem travessant fins que deixem la pista i a mà dreta agafem un camí que puja lleugerament i que algun tram està empedrat. La sorpresa la trobem quan arribem al Salt del Molí, situat en un lloc espectacular i hi ha molta aigua, especialment en certes èpoques de l’any.

El molí del lloc té un gran interès, amb dos enginys sobreposats que aprofitaven dues vegades l’alçada del salt. No gaire lluny d'aquí seguin el camí travessem el riu Ges per un pont d'origen romànic, el Pont de Salgueda que té una àmplia arcada reconstruït el 1843.

Encara ens quedarà una horeta per arribar al punt de sortida, els darrers kilòmetres els fem coincidint amb el recorregut d'anada. Un cop a Vidrà cal fer un cop d'ull a la casa del Cavaller de Vidrà i al mateix poble.

En total haurem fet 16 kilòmetres amb unes 4 hores i un desnivell acumulat de 800 metres.

Avui erem 8, tots mascles, i recuperant l'essència del caminant. El vi Chueca, el cafè Colomer, els licors Llagostera, la coca Andreu, la xocolata i el turró Busquets, i embotis variats.

L'Andreu ha tastat una mica de "licor" d'en Ramon i gairebé l'hem de deixar al Puig de les Àligues. I si, han tornat les Llagosterades, almenys 3, vaja que ens hem perdut i tal i tal, però la gran Llagosterada (be em sembla que hem badat tots) no l'explicarem, ens la reservarem per els que hi erem perque em sembla que ens ha sorprès a tots !!! jeje jeje jeje molt bona aquesta !!!!!

Serra de Puig d'Estela

Nova sortida aquest dissabte 20 de febrer, en aquest cas ens hem quedat a la comarca del Ripollès per fer una circular a la Serra de Puig d'Estela de Vallfogona de Ripollès. Precissament ens hi ha acompanyat, entre d'altres, la seva alcaldessa. La Carme ja ens ha acompanyat en altres excursions per l'entorn d'aquest magnífic poble.

Avui es tractava de pujar al Puig Estela de 1.364 m. La sortida l'hem fet des de sota la muntanya, al coll de Canes (1.120 m.). Amb 45 minuts de forta pujada, uns 250 metres, arribem al cim. Aquí ja és obligat fer-hi una parada per gaudir de les vistes a la Serra de Milany i Santa Magdalena però també part de la Garrotxa i comarques veïnes i fins i tot en dies molt clars el mar. Nosaltres, tot i fer un molt bon dia no l'hem arribat a veure.

Desprès de badar una mica hem seguit la ruta seguint carena avall. Hem trobat moltes zones amb neu, el que fa que l'excursió tingui un atractiu més. Passem pels collets d'en Roca i Comaformosa. Continuem per la carena i mica en mica la vegetació ens fa un forat per gaudir de les vistes. A l'esquerra la zona de Milany, i a la dreta El Costabona o el massís del Canigó, el Taga i Sant Amand, Serra Caballera ... I just al davant apareix el Pedraforca entre d'altres, tots ells nevats. Quan arribem al collet de la Creu de Can Cibat ja veiem als nostres peus Vallfogona. De fet ja podriem baixar directament però ens estimem més fer una mica de volta. A l'altre cantó veiem Sant Joan de les Abadesses, Sant Antoni i tota la zona de Santigosa. Passem per els Plans d'en Mir i arribem al coll de les Fonts de l'Orri. Aquí hi ha una cruïlla de camins amb les senyals d'Itinerànnia. Trenquem a l'esquerra i ens incorporem al GR 3 que ve de Sant Joan de les Abadesses i va cap a Vallfogona, Milany i Vidrà. Ja baixant passem per les fonts i amb una horeta arribem a Vallfogona, punt final de la sortida. Aquesta ruta també enllaça fins a Coll de Canes per l'antic camí ral, però nosaltres l'hem fet més curta que qüestió d'horaris. En total haurem fet uns 8 kilòmetres amb un desnivell acumulat de 430 metres.

I un cop al poble val la pena perdre's per el seu casc antic i gaudir de tots els racons.

Avui la companyia gairebé era tota vallfogonina, ja que a part de l'alcaldessa ens ha acompanyat la Susanna que també és regidora i la Núria que és la mestra amb el seu marit. I si algú coneix l'entorn de Vallfogona pam a pam aquest és en Miquel Saña.

Fins la propera sortida, que ja us avanço que sembla que torna en Llagostera !

Queralt

Aquest dissabte 13 de febrer hem fet una de les sortides obligades per qualsevol excursionista, el Santuari de Queralt a Berga. Situat a 1.200 m. és anomenat com el " balcó de Catalunya " degut a la seva peculiar ubicació. I ho hem fet per una ruta que ens permet pujar per Sant Pere de Madrona i així baixar per la drecera de Queralt no repetint camí.

Nosaltres hem fet la sortida des de les cases de Fumanya, a peu de la carretera que també ens portaria a Queralt o a Rasos de Peguera. Us recomanem, però, si teniu temps començar des de la plaça Sant Francesc de Berga i així fer una mica de turisme per aquest poble de 16.000 habitants. El camí de seguida puja i seguint cap a la dreta, amb 30 minuts arribem a Sant Pere de Madrona, església romànica i que fou parroquial fins al segle XIX. Peculiar per la situació en un turó i la llàstima és que està vallada i tancada amb clau.

A partir d'aqui hem de fer un puja i baixa per un camí que es fa lloc entre les roques d'aquest massís i que amb 20 minuts ens acosta primer al pàrquing i pujant 160 esgraons als peus del Santuari. Un cop aquí és visita obligada veure la imatge de la Mare de Déu de Queralt i gaudir de les vistes que ofereix aquest indret.

Nosaltres també hem fet una ruta d'uns 30 minuts que volta el cim de Castell de Berguedà i que passa per la cova de la troballa on segons diu la llegenda fou trobada la imatge de la Mare de Déu.

Seguim per el mirador d'en Garreta, la cova de Sant Ignasi, la Capella de Sant Joan, la Font del Bou i de seguida tornem a ser a Queralt on hem esmorzat.

I la baixada cap a Berga l'hem fet com deiem, per el camí de Queralt que baixa en picat uns 400 metres entre camis i escales i amb la companyia de 3 capelles on podem reposar. La capella de Nostra Senyora dels Dolors, la de Sant Jaume i la de Sant Jacint, totes tres del segle XVII.

I així arribem al cotxe amb nomès 6 kilòmetres de recorregut que es poden fer amb poc més de dues hores però que val la pena posar-hi almenys un parell més per visitar el Santuari i gaudir de les vistes. Nosaltres avui no hem tingut gaire sort amb el temps, ja que les vistes no eren apreciables, només hem vist la ciutat de Berga. Per fer el programa per la tele algun invent haurem de fer. Tambe hem gaudit de les explicacions de Mn Ramon Barniol i no tant de la "bronca" d'un avi ja que sembla que hem deixat el cotxe en un lloc que feia nosa.

En tot cas ens veiem en el pròxim Caminant per Catalunya que sembla que serà cap a Vallfogona.

Llafranc - Tamariu - Llafranc

Interessant sortida la que hem fet aquest dissabte 30 de gener amb el programa Caminant per Catalunya. Ens hem desplaçat al Baix Empordà, cap a Palafrugell i més concretament a Llafranc, per fer una circular fins a Tamariu i tornant al punt d'inici. La excursió combina mar i muntanya amb uns 14 kilòmetres plens de sorpreses i atractius.La sortida doncs és des de Llafranc, al mateix passeig marítim a tocar de l'aigua del mediterrani. Ens enfilem per els seus carrers just al costat de l'esglèsia de Llafranc dedicada a Santa Rosa. El camí està ben marcat com a PR amb ratlles blanques i grogues. De mica en mica les vistes comencen a ser espectaculars, gairebé com alguna de les cases que hi ha en les zones residencials. Passem a prop del Puig de Rais i entrem als plans dels Torents. Seguint la pista, i quan ja portem uns 20 minuts de camí ens desviem 100 metres a l'esquerra (ben marcat) per visitar el Dolmen de Llafranc o també anomenat de Can Mina dels Torrents. Format per tres lloses verticals i una de coberta de granit. Recuperem el camí direcció Tamariu fins a una nova cruïlla on podríem pujar al Far de Sant Sebastià a la dreta o anar a Palafrugell cap a l'esquerra. Ens desviem una altra vegada cap aquesta població empordanesa per buscar la font d'en Marcort. En aquest cas no la trobem, no està ben indicada i deduïm que està en una finca particular. El que si que hem vist és un pi gros d'uns vint metres d'alçada. Desprès de perdre uns 25 minuts buscant la font, tornem a buscar el trencant per seguir cap a Tamariu. Seguint el camí podem gaudir dels prats verds i masies habitades. Arribem a la carretera que travessarem uns 100 metres i trencarem a l'esquerra seguit les marques del PR. Deu minutets més i ens trobem el Pou de Veïns al mateix camí que segons indica data del 1878. Anem seguint la pista ara per zones ombrívoles i tranquiles. Al cap de 20 minuts agafem un moment una pista de la dreta que ens portarà al Puig Gruí (164m) i que està ben marcat ja que hi ha un dipòsit d'aigua. Aquí hem de contemplar una estona les vistes. Des de el Pirineu nevat, fins a la costa i observant tots els paisatges del Baix Empordà i els seus nuclis i poblets petits o grans com Palafrugell.

Tornem a buscar el camí i iniciem un descens cap a la dreta fent una ziga-zaga molt ben marcada, pel mig del bosc fins a entrar a una urbanització ja de Tamariu. Baixem el carrer del Perú i trenquem a l'esquerra per trobar la font d'en Cruanyes que és molt antiga i amb aigua bona, tot i que està un xic bruta i pintada i l'entorn ple de deixalles. Tot i aixó decidim esmorzar aquí portem 7 kilòmetres. Ara caldria recuperar el camí fins la urbanització, però una parella ens recomana baixar per la mateixa riera ja que no hi ha aigua i han netejat l'entorn. Ràpidament ens porta a Tamariu entrant per el costat del càmping del mateix nom i trepitjant el carrer de la Riera arribem a la platja on recuperem la vista mediterrània. Ara ja agafem el GR 92 per tornar a Llafranc seguin un tram del Camí de Ronda. Travessem alguna platja, com la dels Liris o la cala d'en Roig, el Turó de la Musclera. També trobem alguna barraca de pescadors molt ben conservada. En algun tram el camí passa a tocar de l'aigua per sobre les roques i deduïm que en dies de mala mar no es deu poder passar. Comencen els penyasegats, pujades i baixades per cales i racons inèdits.

Des del Turó de la Musclera cal baixar per un camí (tota l'estona ben marcat ara per les ratlles blanques i vermelles) fins a la cala Pedrosa on hi ha un parell de barraques de pescadors. Aquí els penya-segats fan respecte i tot i no ens deixen seguir per el costat del mar. El camí puja per el costat d'una riera fins a tornar a recuperar el paisatge interior de l'empordà. Agafem la pista cap a l'esquerra fins arribar a la muntanya de Sant Sebastià. Necessitarem una estona per contemplar el seu entorn. Primer trobem les restes d'un antic poblat ibèric molt ben senyalitzat. També conserva l'ermita-hostatgeria del S XVIII on conserva una torre de vigilància del S XV i una balconada per contemplar el mar. Al costat hi ha el Far de Sant Sebastià que és dels més potents abarcant 30 milles. I començant a baixar trobem un altre mirador amb vistes espectaculars sobre Llafranc i Calella. Amb 30 minuts de baixada arribem a la platja de Llafranc, punt i final de la excursió.

Aquesta és una bona època per fer la sortida ja que a l'estiu deu fer una calorassa impresionant, tot i que també ens podriem banyar. I la combinació de mar i muntanya és molt atractiva i interessant. Llàstima que avui només erem quatre, però vaja sempre us quedarà mirar les fotos del facebook del caminant o seguir el programa per TV Ripollès en els propers dies.