Tamariu

TAMARIU – CALA PEDROSA – FAR DE SANT SEBASTIÀ

Dimecres 22 juny 2022 (Mª Clara Martínez)

Fàcil, bonica i variada ruta al Baix Empordà, per Camins de Ronda a ran de mar, i amb tornada per l’interior, per fer-la circular. El punt d’inici és el poble de Tamariu. Tamariu pertany al municipi de Palafrugell, i antigament, com molts altres pobles de la costa, era un nucli de pescadors. A partir dels anys 80, gràcies a l’afluència del turisme massiu, es va convertir en un important centre turístic, amb una amplia oferta lúdica i de serveis. Deixem els cotxes al cap de munt de la riera, on hi ha un aparcament lliure. Baixem riera avall, fins a la Platja Gran, i girem a la dreta, buscant el Camí de Ronda, que en aquest cas coincideix amb el GR-92, amb marques blanques i vermelles. Aquest tram de Camí de Ronda, sense ser massa complicat, sí que es tracta de trams força empedrats, amb alguns desnivells, i fins i tot passos on cal posar mans a terra. Per tant, alerta i molta precaució si aneu amb gent poc acostumada a transitar per aquests tipus de camins.

Iniciem la caminada amb un dia radiant, gaudint de bonics racons, com la Platja dels Lliris, on hi ha la barraca del mateix nom. Aquesta barraca es va construir l’any 1872 per iniciativa de 16 persones vinculades al món surer. L'anècdota és que van comprar el terreny per 60 pessetes. La barraca es va construir amb la voluntat de fer-hi xefles i cantades. Seguim per Camins de Ronda, els mateixos que, tal i com indica el seu mateix nom, es van utilitzar per fer les rondes de vigilància per part de carrabiners i guàrdia civil, per intentar controlar i evitar el contraban i l’estraperlo. Al capvespre o a la nit, els grans vaixells que feien rutes internacionals s’apropaven al litoral de la Costa Brava, i sense atracar a cap port, disminuint la velocitat, descarregaven la mercaderia amb petites barques de pescadors que l’amagaven en racons de l’abrupta Costa Brava. Després, les quadrilles de contrabandistes, transportaven la mercaderia des de l’amagatall a un camió que realitzaria la distribució per tot el territori. Seguim endavant i poc abans de la Cala Pedrosa es comencen a sentir trons. Just arribem a aquesta cala es desferma una forta tempesta. 

Per sort aquí podem gaudir d’aixopluc i servei de bar, que aprofitem per esmorzar. A la Cala Pedrosa hi ha un parell de barraques que en el seu temps van ser el que es coneixia com a barraques de quarantena, és a dir, eren llocs on les persones sospitoses de ser transmissores d'alguna malaltia infecciosa havien de passar uns dies per comprovar si n'eren portadores. Més endavant van ser usades per pescadors i avui tenen un ús recreatiu. Acabem d’esmorzar i ha parat la pluja, per tant seguim el nostre camí. Per darrera la barraca seguim un camí molt ben arranjat fins anar a trobar de nou el GR-92, en direcció al Far de Sant Sebastià, on hi ha el Conjunt Monumental de Sant Sebastià de la Guarda, i que és el testimoni de l'ocupació d'un lloc privilegiat des de fa més de 2.600 anys. S'hi pot visitar un jaciment ibèric (s. VI aC), una torre de guaita del segle XV (una construcció defensiva per vigilar la zona costanera i protegir-la de possibles invasions corsàries i pirates i que conserva molts elements originals), una ermita i hostatgeria del segle XVIII, i un far del segle XIX. A més de tot això, des d’aquest turó es pot gaudir d’unes vistes espectaculars.

Un nou ruixat ens fa aturar-nos-hi una estona i quan escampa ja iniciem el retorn a Tamariu. Primer per carretera, fins a sortir d’una gran urbanització, i després per l’interior i per corriols de gran bellesa. Una ruta que alterna costa, camins de ronda, pistes entre camps i senders. Alerta que no tots els camins son plans, aneu amb compte i gaudiu de la bellesa de la Costa Brava. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Powered by Wikiloc

Viladrau

VILADRAU. FONTS, PONTS, MOLINS I ARBRES MONUMENTALS

Divendres 17 juny 2022 (Mª Clara Martínez)

Sortida pel municipi de Viladrau, a la recerca d’algunes de les seves famoses fonts, masos i molins molt antics i alguns arbres monumentals. Deixem els cotxes en un dels aparcaments del poble i iniciem la caminada d’avui l’església de Sant Martí de Viladrau. És documentada des de 908, ja amb funcions de parroquial, i el 1042, amb el nom complet: Sant Martí de Viladrau. Te elements romànics i barrocs. 

Pel carrer de Sant Marçal, passem per les fonts de Montserrat, de Miquel, del Sot de can Rossell, de les Paities i del Noi Gran. Totes aquestes fonts gaudeixen d’un bon raig d’aigua fresca que ens ajuden a refrescar-nos durant aquests dies de forta calor de l’estiu. Anem per còmodes pistes forestals, ombrejades pel típic bosc de les Guilleries: avet, avet roig, picea, castanyer, avellaner, pi roig, vern... passem pel costat d’un parell de dos grans masies: el Martí i la Vila. Aquestes dues masies podrien haver format part dels 82 masos que existien en el municipi pels volts de 1340. Ara es troben incloses a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Al mas la Vila fem una aturada per refrescar-nos a la seva font.

Continuem la ruta, seguint un SL, Sender Local, amb indicacions del Castanyer de les Nou Branques, i no tardem en arribar-hi. Aquest, és un dels arbres més emblemàtics del Montseny. La seva edat, uns 700 anys, el seu port i la seva forma en canelobre, el fan ser un arbre veritablement espectacular. Dues de les branques més grosses van ser esberlades per les fortes ventades de l’any 1987. El Castanyer de les Nou Branques va ser escollit l’any 2012 per identificar el nou escut del poble de Viladrau. I aquest arbre no està sòl, es troba envoltat d’altres castanyers també molt antics, en un espai fantàstic. 

La calor es fa suportable gràcies als grans arbres que ombregen el camí. Anem resseguint i travessant rierols i torrents, fins arribar al Pont Romànic del Noguer, un altre dels molts masos antics de Viladrau. Ens dirigim a la finca Els Molins. Per arribar-hi, passem per grans plantacions de castanyers, i algunes restes constructives que bé podrien ser d’antics molins. 

Arribem a la finca, on hi destaca l’antic mas dels amos amb una font i un espectacular rellotge de sol. El Mas Molins de Viladrau conserva un rellotge de sol centenari. A banda de la seva antiguitat, és peculiar perquè és l’únic rellotge de sol de l’Estat que a més de donar les hores també indica el mes de l’any. Per saber-ho, cal mirar sobre quina línia horitzontal cau l’ombra de l’octàgon, comptant la primera com a gener, i també marca l’estació de l’any: el traçat verd és la primavera; el vermell correspon a l’estiu; el groc, a la tardor, i el negre, a l’hivern. Continuem seguint el camí, ara ja amb indicacions de Viladrau, i en pocs minuts arribem als cotxes. 

La d’avui ha sigut una caminada molt agradable i molt recomanable pels dies de molta calor. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Powered by Wikiloc

Port de Vielha

Nova sortida a la Vall d'Aran aprofitant el tour de 3 dies amb l'Antoni Llagostera. En aquest cas es tracta d'una excursió d'alta muntanya amb molta història i panoràmiques, el Port de Vielha.

El punt de sortida el trobem al refugi, antic Hospitau de Vielha, a tocar de la boca sud del túnel de Viella. L'establiment hospitalari de Sant Nicolau fou erigit durant l'edat Mitjana per monjos pertanyents a l'ordre dels templaris i dels Hospitalers de Sant Joan. El reglament de l’hospital preveia que tothom que hi arribés tenia dret a aigua, sal i vinagre i a un seient prop del foc. Hi havia també llits per als malalts, però era més hostal que no pas hospital. Actualment hi podem menjar i dormir per optar a les moltes opcions que hi ha d'excursions en aquesta zona.

Al costat hi ha l'ermita de Santa Quitèria del segle XI-XVII. És un edifici de planta rectangular, amb contraforts a les quatre cares i porta adovellada de mig punt. Té una façana molt característica pel fet que l'actual teulada de pissarra neix a l'alçada superior del campanar d'espedanya, deformant clarament la seva fesomia original. Comencem a caminar seguint el GR 211.5. En el seu començament pista ben ampla i fàcil. A mesura que anem pujant podem contemplar la vall de Mulleres, amb la pleta de Molières. Seguim pel GR que s’enfila per la dreta en direcció Nord. El sender puja sense treva i sense pèrdua fins arribar al Plan dera Espòna, amb la seva font Hont dera Espona. A partir de plana dera Espona, el camí és una mica més planer i ens permet arribar fàcilment a les Marrècs (marrades) dera Gerbosa. Ens entretenim a observar alguns dels búnquers que hi ha al llarg del camí construïts com a defensa estratègica durant la Guerra Civil i que es troben en molt bon estat. Arribem, quasi, al Port vielh deth Horo (2.283 m alt). Ara el camí i GR fa un gir cap al nordest per tal d’anar assolir el Port de Vielha (2.444 m alt), per la travessa de Carlos. El camí marxa sense pèrdua i a trams és fins i tot empedrat i es va enfilant en mica en mica fins que veiem clarament el Port de Vielha (2.444 m alt) que assolim en poca estona. El Port de Vielha (1.444 m alt) connecta l’Alta Ribagorça i la Vall d’Aran i durant molt temps va ser la via natural de comunicació entre els dos territoris. 

Des del coll es pot pujar fint al Tuc del Port de Vielha de 2.606 metres. Val la pena pujar-hi per gaudir de les vistes. I a més també és un dels 100 cims de la FEEC. En Ramon no ha dubtat a pujar-hi per aconseguir el seu 135è cim del llistat. Una de les imatges més impactants durant la ruta és la visió que tenim de l'Aneto i la Maladeta i gran part dels Pirineus.

Tornem al coll per iniciar el descens ara direcció Vielha. La baixa del port de Vielha, en la primera part és per tartera que baixa fent esses per la canal del Port de Vielha. El camí baixa entre la Coma Montanero i la Serra de Fontfreda per paratges d’un verd intens que amaneixen la baixada. Observem la magnífica Pala Serrahèra i baixem directes fins la Cabana deth Pontet.  Reiniciem de nou la baixada fins a trobar la pista que connecta amb la boca Nord del Túnel de Vielha. Aquí acabem nosaltres la sortida havent previst un cotxe. Si seguim el GR, per la Ribera del Riu Nere, ens arribaríem a Vielha. 

D'aquesta manera nosaltres haurem enllaçat les dues boques del túnel recordant la dificultat que tenien alhora de accedir a la Vall d'Aran, teint en compte a més, que a l'hvern era pràcticament intransitable. L'actual túnel té 5.133 m de longitud (és el més llarg dels Països Catalans). El primer túnel, anomenat Túnel Alfons XIII en honor del rei Alfons XIII, fou inaugurat l'any 1948. Aquest primer túnel tenía 5.260 metres de longitud, una amplada de 7.5 metres i dos carrils de circulació, un per cada sentit. L'any 2007 es va inaugurar el nou túnel, anomenat Túnel Joan Carles I en honor del rei Joan Carles I, amb una longitud de 5.230 metres, dos carrils de pujada en direcció sud i un de baixada en direcció nord. L'antic túnel actualment és usat pel transport de mercaderies perilloses i com a galeria d'emergència. Una sortida exigent amb uns 10 kilòmetres i uns 850 metres de desnivell de pujada i 1.000 de baixada.

Pla de Beret - Montgarri

Nova sortida a la Vall d'Aran aprofitant els tres dies d'estada. En aquest cas un altre dels clàssics de l'excursionisme català. Hem anata del pla de Beret al santuari de Montgarri, per acabar baixant fins el refugi de Fornet, al municipi del Pallars Sobirà de Os d’Isil. (dimecres 8 de juny de 2022) Antoni Llagostera.

El punt de sortida el trobem al Pla de Beret dins l'estació d'esquí de Baqueira-Beret que ocupa 2.166 hectàrees, amb 35 remuntadors, amb 99 pistes que tenen un recorregut de 153 quilòmetres i una capacitat per 60.000 esquiadors. És l'estació amb més quilòmetres esquiables de Catalunya i la tercera dels Pirineus. Però aixó és als mesos d'hivern. A l'estiu aquesta zona es converteix en prats de pastures i espais d'esbarjo i senderisme. L'inici del nostre recorregut és al gran aparcament que hi ha al pla de Beret, a 1.860 metres. 

En aquest punt hi neixen dos rius importants e interessants. Per un cantó hi tenim el Garona i mot a prop el Noguera Pallaresa. Ens trobem en una important divisòria d'aigües. El Garona, amb un recorregut total de 647 kilòmetres acaba desembocant a França, al Oceà Atlàntic i el Noguera Pallaresa amb un recorregut de 154 kilòmetres i desprès de travessar els Pallars, desemboca al riu Segre, a Camarasa. I per tant acabarà arribant al Mediterrani desprès d'afegir-se al cabal del riu Ebre. Uns panells informatius ens mostren el recorregut d'aquests dos importants rius.

Ens posem en marxa travessant part del Pla de Beret i anem a buscar el camí vell de Montgarri. Hi ha més o menys una hora de camí, baixant per la Solana amb un desnivell de 204 metres. La ruta pot fer-se bé de forma circular, descendint pel camí vell i ascendint per la pista per la qual circulen vehicles tot terreny. Sigui com sigui, per tots dos camins la distància és similar. És una ruta que no planteja cap mena de dificultat i que, sense comptar amb parades, es faria de dues hores i mitja a tres. Nosaltres però hem previst una ruta més lineal. Anem seguint el riu Noguera Pallaresa, de moment per l'esquerra. Passem per la cabana de Gessa, pel bosc de Parrós i la cabana de Parrós. Seguim passant pel petit pont de Cabau, des d’on podem veure les restes de la casa Cabau. Abans d’arribar a Montgarri passarem per Era Creu i eth Santet.

Anem trobant durant el camí antigues cases en runes i abandonades. Es tracta de l'antic poble de Montgarri. El màxim de població d'aquest nucli es devia assolir vers l'any 1920, quan hi havia 65 habitants. El cens de 1960 ja només recollia la presència de dos habitants. El 2009 amb prou feines hi havia censades 6 persones. L'any 2019 no tenia cap habitant censat a causa del despoblament de la vila que es va produir entre els anys 1945 i 1955 per les dificultats per accedir al poble. I a mida que anem baixant, ja anem veient el Santuari de Montgarri, situat encara al municipi de Naut Aran. Hi destaca el campanar acabat en fletxa i octogonal. El santuari de Montgarri és format per l'església construïda el segle XVI, que té al costat diverses edificacions corresponents a l'antic hospital, la rectoria i la casa de l'administrador del santuari. La fundació del santuari sembla que remunta a principis del segle XII. Sembla que entre el segle XVI i segle XVII el comú de Gessa, amb els diners de la venda del terme, bastí l'església, la rectoria adjunta (o casa dels vicaris), la casa dels arrendataris, un hospital o edifici d'apartaments per allotjament dels viatges i una basta granja amb els corrals per albergar els bestiars propietat del santuari. Tots aquests edificis es disposaven entorn d'una plaça quadrangular, de manera que formaven un conjunt compacte, accessible per un portal que donava directament a la palanca sobre la Noguera Pallaresa. En l'actualitat d'aquelles construccions, a part del santuari, pràcticament només roman en peu l'alberg, una casa de considerables dimensions, de dues plantes amb esvelta teulada, que ha recuperat un cos adossat per la banda de ponent. A l'interior de l'església precisament podem veure una petita mostra de fotografies dels darrers habitants i les darreres cases de Montgarri.

Ha estat un dels centres de devoció més importants de la comarca i rodalia, tant catalanes com del costat francès. Montgarri era també el punt tradicional de concentració de les ramades del famós Pla de Beret. També hi trobem un refugi guardat, situat a l'antiga rectoria. Un indret molt peculiar on cal estar-hi una bona estona per gaudir de la tranquilitat i del paisatge.

Sortint de Montgarri, creuarem, seguint la pista forestal, el pont de Marimanha, on comença el bosc de Bonabé. A continuació passarem pel planell de Gensanes, el pont de Montgosso i el planell Gran, amb un arbre monumental, la Moixera de Mongosso. Més avall, si seguim el GR, passarem pels Prats de Calvera i el gran pi roig de Clavera. Abans d’arribar al pont de Pedrosa podem trovar els avets de Coma Pedroa i la borda de Pedrosa. Aquí, al costat del pont de Pedrosa hi havia una antiga serradora. Ja estem al municipi d’Alós d´Isil o Alós de Gil, terme municipal de l´Alt Aneu, comarca de Pallars Sobirà). Al pla de Bonabé hi havia una estació d'esquí nòrdic. Sembla que es va tancar cap a l'any 2000 per falta de neu, ja que ens trobem a uns 1.300 metres d'altitut. Ens trobem en un entorn privilegiat dels Pirineus, molt verge i amb unes muntanyes que superen els 2.800 metres. El Pont de Perosa permet creuar el jove riu de la Noguera Pallaresa.

Seguim trobant Bordes molt ben arreclades, com la del Pubill. En aquesta zona és fàcil trobar també alguna boca de mina ja que és una zona rica en minerals. Les mines van ésser explotades durant un temps. Arribem a les anomenades Bordes d'Alòs on la majoria estan ben restaurades i son dignes de fotografia.

I nosaltres acabem la sortida al refugi de Fornet. En aquest espai hi havia l'antiga base de l'estació d'esquí nòrdic. Actualment fuciona com a refugi obert tot l'any amb servei de restauració i pernoctació. Es troba a 4 kilòmetres d'Alòs d'Isil. Nosaltres hem previst un cotxe en aquest punt per tornar cap al Pla de Beret i així poder fer una ruta més llarga que si haguessim hagut de tornar a peu. En total hem fet uns 20 kilòmetres principalment de baixada.  Una excursió molt recomanable i que ofereix moltes possibilitats i combinacions.

Ulls del jueu i Artiga de Lin

L'Antoni Llagostera ens ha preparat un seguit de sortides per la Vall d'Aran per gaudir d'excursions molt emblemàtiques de la zona i de l'excursionisme català. La primera a la zona d'Artiga de Lin, el passat 7 de juny 2022.

Disposats a gaudir d'una fàcil i espectacular ruta que comença a l'aparcament del Santuari d'Artiga de Lin. És un antic llogaret, ara despoblat, dins el terme de les Bordes. L'església es troba a peu de carretera i ha estat reformada recentment. Des d'aquest punt podem agafar un camí direcció als Uelhs deth Joèu. També s'hi arriba per la pista on hi ha un aparcament habilitat. 

Estem davant la magnificiència de les fonts del riu Joèu. El brogit de les aigües de la cascada es impressionant. Hi veiem una sorollosa surgència d’aigua, ja que surt d’entre les roques de la muntanya cap a l’exterior amb força i energia. Estem davant un fenomen càrstic molt interessant. Tota l’aigua de la gelera nord de l’Aneto, que hauria de dirigir-se cap el riu Éssera, a la vessant sud del Pirineu, desapareix sota terra a una dolina, el Forat d'Aigualluts per ressorgir als Uelhs deth Joeu. O sigui que l’aigua de la gelera de l’Aneto, al costat sud de carena axial pirinenca, desemboquen finalment al riu Garona, és a dir, a l'Oceà Atlàntic i no a la Mar Mediterrània.

Per continuar la nostra ruta passem per un pont metàl·lic que ens permet creuar els primers metres del riu Joèu. El petit sender voreja la cascada i comença a pujar per entre el bosc d’avets i de faigs entre ufanoses falgueres i altres tipus de vegetació.  Al llarg del recorregut anem trobant bancs, panells informatius, escales i baranes de fusta.  Després de pujar durant una estona per entre mig del bosc, el camí esdevé més ample i definit. Trobem una senyalització que ens indica que hem de prendre el camí de la dreta i, per tant, deixar enrere la pista que surt cap a la nostra esquerra. A partir d’aquí, el camí és més pla i es fa més relaxadament. Al cap de pocs minuts arribem al portal de pedra (1.470 m alt) que ens permet accedir al pla de l’esquerra de l’Artiga de Lin.

Arribats al pla d’Artiga de Lin, podem veure perfectament el circ glaciar que va formar aquesta espai. Estem en una clàssic lloc de pastura estival que es caracteritza pels prats on pasturen vaques brunes dels Pirineus i ovelles tarascones araneses, envoltats de fagedes i boscos d'avets i nombrosos torrents i rierols. Des d’aquest punt tenim unes vistes impressionants de tot el circ de l’Artiga de Lin amb la gran extensió de prats, el Barranc des Pois i el coll dels Aranesos (Còth des Aranesi). Entre les escarpades muntanyes que podem observar, ens sorprenen per la seva majestuositat el Malh dera Artiga (2.710 m alt) i el Tuc de Neres (2.582 m alt). Més al fons, el Malh des Pois (2.881 m alt), també conegut com la Forcanada, s’alça majestuosament per sobre del coll dels Aranesos. Malauradament nosaltres hem ensopegat un dia amb boires als cims i no hem pogut gaudir d'aquestes vistes. Aquí també hi trobem la font d’Era Artiga i el refugi d’Et Plan d’Era Artiga. El refugi disposa de 28 places, va ser construït sota criteris d’eficiència energètica i és propietat del Conselh Generau d’Aran. Unes taules al costat del refugi i uns panells explicatius ens convidem a fer una parada aquí. L’indret era molt apreciat pels antics excursionistes, ja que havia estat un dels punts de partida per a assolir l’Aneto i la Maladeta.

Al costat del refugi un pal indicador ens marca la direcció (NO) que hem de prendre per arribar fins a la cascada de Pomèro. Val la pena fer aquesta petit passejada per veure aquest salt d’aigua. Es tarda uns 15 minuts a arribar a la cascada. Depenent de l’època de l’any en que ens hi acostem el salt anirà més o menys carregat d’aigua. Tornem cap al refugi per tornar cap al punt de sortida seguint en aquest cas la pista. Baixant tornem a passar per l'aparcament dels Uelhs deth Joeu i seguint avall tornem al Santuari on tenim el cotxe. 

Abans d'arribar ens crida l'atenció una altra sortida d'aigua. Es tracta de la font d’Et Gresilhon. És molt bonica, però també molt interessant.  És en una surgència d'aigua (hònt, en aranès) força espectacular, amb gran diversitat de plantes aquàtiques, on destaca sobretot el creixen (en aranès, gresilhon) i, que per tant, dona nom a aquesta font. Una ruta molt senzilla que ens apropa a uns espais espectaculars de la Vall d'Aran.