Creu de Gurb

Sortida a la comarca d'Osona al municipi de Gurb coincidint amb la festa del Pelegrí. (24 novembre 2025)

Una de les sortides més clàssiques de la comarca d'Osona és la pujada a la Creu de Gurb. Nosaltres la vàrem fer el 24 de novembre coincidint amb la caminada del Pelegrí de Gurb. Així el primer tram de la ruta enllaça l'ermita de Sant Roc amb l'església de Sant Andreu en un ambient  festiu. L'ermita de Sant Roc es va edificar amb motiu de la pesta del còlera, al voltant del 1886. Així que després de la benedicció del Pelegrí a l'ermita de Sant Roc ens posem en marxa. Hi ha documents que demostres que als anys 1240 i 1241, els habitants de la parròquia de Gurb van enviar un Pelegrí a Sant Jaume de Compostel·la perquè pregués per tots, quan el terme es trobava en necessitat per causa de les epidèmies o altres adversitats. Un cop a l'església de Sant Andreu, el Pelegrí és rebut d'una forma ben peculiar i el mossèn també surt a rebre la comitiva abans de celebrar una missa. Molts dels acompanyants van vestits per l'ocasió fent que l'efemèride sigui més especial.

Meravellats per aquesta tradició, seguim la nostra ruta cap a la Serra del Sitjar i la Costa del Castell. Tot i ser una muntanya petita, la Creu de Gurb té uns 300 metres de desnivell que pot sorprendre a algú que no estigui acostumat a fer exercici.  El paisatge amb marges grisos molt típics de la Plana de Vic. Son fruït d'uns processos erosius que han deixat al descobert la pedra grisa a més alçada, enmig dels espais agraris baixos. Aquesta zona forma part de l'Espai Protegit Turons de las Plana Ausetana. De seguida podem veure a sobre nostre el nostre objectiu. En una cruïlla de camins agafem el sender de l'esquerra direcció el Pla de Vilafreser. Hi ha vàries rutes per arribar a la Creu, nosaltres fem un recorregut circular. Les vistes van guanyant a mida que anem pujant. Trobem el mirador del Terressos Blancs on veiem de nou aquest paisatge llunàtic. També tenim vistes a diverses masies i com no l'església de Sant Andreu. El tram final puja gairebé de cop i ens fa suar una mica. Un cop a dalt però, les vistes son impressionants. Nosaltres hem coincidit amb un mar de boira espectacular. La Creu de Gurb és ben visible des de molts punts de la comarca i per Nadal s'hi acostuma a posar una estrella il·luminada que també és molt visitada. Aquest cim però és conegut històricament per la presència d'un castell. El Castell de Gurb. Es tracta d'una fortificació de la qual només en queden les bases dels murs, d'una torre i de la cisterna. Aquest castell ja apareix esmentat a partir del 886, sota el nom de "castum Gorbi" Situats a 841 metres és un bon lloc per esmorzar. 

I la baixada l'hem fet en direcció nord, cap al Turó del Puig del Portell. Seguim el PR que ens portaria cap a Sant Julià Sasorba o Sant Cristòfol de Vespella, però deixarem el camí abans per tornar cap a Sant Andreu de Gurb. I a mida que anem baixant tornem a trobar les roques típiques d'aquesta zona, anomenades Terressos. Així passem per els Terressos del Tir i més enllà els Terressos del Puig. Uns turons que constitueixen formac¡ons geològiques que identifiquen la història de la conca d'erosió de la plana de Vic i dels seu paisatge vegetal primitiu. La part final del recorregut, desprès de l'església de Sant Andreu l'hem fet per el Bosc Encantat, un indret màgic ple de sorpreses ideal per fer amb família on hi ha figures de fusta, fonts, escultures i algunes sorpreses. 

Acabem a Gurb a tocar de les antiques escoles on també hi trobem una escultura de ferro del Pelegrí de Gurb en homenatge a aquesta figura tant important per al municipi.

Hortsavinyà

Sortida a Hortsavinyà, a la comarca del Maresme i al massís del Montnegre, amb la companyia d'en Dani. (23 novembre 2024)

Hortsavinyà és un antic municipi format per un conjunt de cases disseminades i una església que actualment pertany a Tordera. La sortida l'hem fet des del Pla de Cal Capità, a prop del veïnat i la casa rural que porta el mateix nom. Hi podem accedir des de Tordera mateix o des de la carretera N-II entre Calella i Santa Susanna. Iniciem la ruta en direcció sud-oest passant pel costat del Sot d'En Gómez. 

Seguim una pista que es comença a enfilar i travessem la riera per la passera de Cal Ros i seguim cap al Molí de Can Mas. Sort que hem trobat poca aigua, ja que la passera deu haver desaparegut. La riera de Pineda, tot i que és bastant curta, tenia fins a 11 molins. Tenien una bassa per emmagatzemar l'aigua i així poder fer funcionar els molins fins que s'acabava l'aigua. En Dani, el nostre guia d'avui, ens ha explicat que acostumaven a moldre a la nit ja que era els anys de la postguerra i hi havia més demanda de blat que no pas oferta. De dia hi havia el perill que passés algún inspector de Barcelona i els descobrís. En canvi a la nit si que podia passar la Guàrdia Civil però era més fàcil de sobornar amb el sarró ple de farina i feien els ulls grossos. Seguim direcció la cova de l'Aram però passem de llarg ja que estem ansiosos a arribar a un dels punts principals de la sortida: el Salt de l'Aigua. També és conegut com a Salt de Pineda i té un 25 metres d'alçada i és el més alt de la comarca del Maresme. Està situat en un espai idíl·lic envoltat de natura i optim per passar-hi una bona estona. És un punt molt emblemàtic per la gent de la zona. Antigament la riera portava aigua tot l'any i amb abundància fet que propiciava que hi hagués molts peixos i fins i tot crancs. 

Seguim pujant pel camí del Sot del Salt de l'Aigua direcció a Can Soler. A mida que guanyem alçada les vistes es van obrint. I con dèiem arribem a la Masia de Can Soler. Tot i estar en un estat d'abandonament, la seva magnitud és realment espectacular i encara se'n conserva una bona part. En aquest punt cal agafar el Camí de les Costes que ens ha de portar fins al nostre objectiu. Es tracta d'un camí de bast o de ferradura, on hi passaven els matxos carregats de carbó. Aquest camins son de bon caminar ja que estaven pensats pels animals i no tenien no fortes pujades ni baixades pronunciades precisament per facilitat el pas dels animals. Per tant el nostre caminar és plàcid mentre passem per un altre punt, el Forat Bufador. Es tracta d'un gran forat en una roca calcària que segons es diu manté una temperatura constant de 14 graus al seu interior, de manera que en dies calorosos ofereix aire fresc i en dies freds, surt vapor d'aigua. I un altre curiositat és la Creu d'en Manel. No us perdeu el vídeo del programa si voleu conèixer la seva llegenda. I de mica en mica anem pujant, en algún tram en fila índia ja que la vegetació és ben espesa. I ara si, arribem a Hortsavinyà, que cim hem dit, hi ha un conjunt de cases disseminades. Presideix la zona l'església de Sant Llop, consagrada primer com a Santa Eulàlia. Està documentada des de l'any 1080 i des del 1246, va dependre del monestir de Sant Salvador de Breda. La capella original romànica va ser modificada i ampliada al llarg dels temps. L'edifici actual és bàsicament de l'any 1772. Al seu costat també hi trobem el centre d'informació del parc del Montnegre. Abans havia set l'Hostal vell. El seu aïllament i l'entorn paisatgístic li atorguen un gran interès turístic. Una de les peculiaritats és que aquest nucli va recuperar l'escola i avui en dia encara funciona. 

Un cop hem gaudit d'aquest espai ens incorporem al GR-92 que amb uns 500 metres ens porta fins a la capella de la Mare de Déu de l'Erola.  Es tracta d'un oratori de parets blanques que segons la tradició, servia de guia als pescadors que, en mirar les muntanyes, hi veien una petita taca blanca. L'edifici és molt senzill, de planta rectangular amb volta semicircular. Al seu interior hi ha una imatge de la mare de Déu i també s'hi troba una petita campaneta que algun dels nostres excursionistes s'ha animat a tocar. bI ara ja només ens queda fer el camí de tornada que pràcticament passa pel mateix lloc que hem fet de pujada, això si, amb perspectives i vistes diferents que potser no hem vist pujant. Es tracta d'una ruta d'uns 10 kilòmetres i un desnivell que no arriba als 500 metres. Avui érem una colla ven nombrosa ja que alguns companys de la Xarxa s'han volgut afegir a la caminada per passar un bon dia tots plegats tot Caminant per Catalunya.

Powered by Wikiloc

Montserrat des de Monistrol

Sortida a Montserrat amb sortida i arribada des de Monistrol de Montserrat amb el Josep Grau. (14 novembre 2024)

Son moltes les possibilitats que ens ofereix la muntanya de Montserrat i no és la primera vegada que el programa Caminant per Catalunya trepitja la muntanya màgica. En aquest cas en Josep ens ha proposat fer-ho des del poble de Monistrol de Montserrat. I com no, ens situem a la plaça de la Font de la població, un dels llocs emblemàtics i des d'on s'inicien moltes rutes. La font que dona nom a la plaça és la primera que es va fer per aprofitar les aigües pures de la muntanya des del segle XIII. Va omplir de vida i d'activitat econòmica Monistrol, ja que va abastir els establiments de l'antic gremi de paraires, que utilitzaven l'aigua de la font per al rentat, perxat i tintat de la llana.

Iniciem però el camí de pujada ja que ens esperen uns 600 metres de desnivell. I de seguida guanyem vistes al mateix poble presidit per l'església parroquial de Sant Pere. També podem veure la Bestorre, també coneguda com a Torre de Monistrol. Es tracta d'una torre de defensa medieval que durant la guerra de Successió contra Joan II va ser pràcticament enderrocada. Actualment només se'n conserva un tram de paret. Seguim per el trajecte de pujada que el fem per la Drecera dels Tres Quarts i el de tornada per el Camí de les Aigües. El camí es comença a enfilar, amb pendents força pronunciades, tot i que és de bon fer. I de mica en mica comencem a veure alguns pollegons del majestuós massís de Montserrat, amb el Cavall Bernat sobresortint, en aquest cas, entre la boira. 

Més endavant arribem a una cruïlla on cal agafar el camí de la dreta que correspon a la ruta dels peregrins. A la dreta ens queda el camí de les Aigües que farem de tornada. Hi ha un tram de forta pujada i ens ho agafem amb calma. Per sort ja podem gaudir de bones vistes al Monestir de Sant Benet. Passem també per el torrent de la Font del Boix, el primer dels quatre que hem de passar. A pocs metres seguim travessant el torrent de Maçanera, més tard el torrent Soldat, i finalment el torrent de l'Erola. Les vistes ja son impressionants a muntanyes com la Mola o el Pirineu i també al Pedraforca o el Cadí. En molts punts trobem una canonada que abasteix d'aigua el monestir, fins a superar el coll de les Baranes. El desnivell es suavitza una mica i ens trobem amb la connexió amb el camí de la Santa Cova. Però nosaltres seguim amunt ja que ja tenim a tocar el Monestir i el mirador dels Apòstols. I un cop a dalt, res a dir, com sempre espectacular. Miris on miris les vistes són molt agraïdes amb la muntanya de Montserrat a sobre nostre. En aquest cas no hem entrat a veure la Mare de Déu ja que en altres ocasions ja ho hem fer. 

Així que després de vagar una estona i gaudir de tot el que comporta hem reprès el camí de tornada, en aquest cas pel camí de les Aigües. Cal fer un tram del recorregut que hem fet de pujada i llavors enllaçar amb el GR 5. Coincidim de nou amb tubs d'aigua, d'aquí el nom del camí de les Aigües. També segueix  les torres metàl·liques d'una de les línies d'electricitat del monestir. Aquest camí, si es fa de pujada és amb força pendent i va fent llaçades gairebé sempre per unes escales fetes d'obra. Nosaltres l'hem escollit per fer-lo de baixada. Un recorregut de 10 kilòmetres amb un desnivell de 600 metres.

Serra de Pinós

Sortida a la comarca del Solsonès per l'entorn de la Serra de Pinós amb en David Garcia. (9 novembre 2024). 

El punt de sortida el trobem al Santuari de Pinós situat al municipi de Pinós. Situat a uns 900 metres d'altitud ja és un mirador privilegiat amb vistes tant al nord com al sud. Nosaltres hem ensopegat la sortida del sol i realment ha estat espectacular. El temple va ser edificat l'any 1312 pels hospitalers. I just al costat hi ha l'Hostal de Pinós, que segons sembla és el més antic de Catalunya, que no ha deixat de servir menjars des de l'any 1524.

Iniciem la ruta en direcció nord-est, seguint un sender que travessa els boscos de Cal Llobet i del Borràs. i tot seguit trobem el coll de Passaportella. Els camps de conreu també son un clàssic en aquest sector del Solsonès amb centenars d'hectàrees. El camí que seguim és el de la ruta de la Sal, un traçat que feien els traginers per portar la sal des de Cardona cap al Solsonès i la Seu d'Urgell entre d'altres indrets. I entre camps de cereals veiem el Dolmen de Can Cuca. Ens hi acostem. Es tracta d'un sepulcre amb una cambra que fa un metre i mig de llargada i un metre d'amplada. Es calcula que data del 1.500 aC. entre el període de bronze mig i bronze final. Es conserva en un estat molt erosionat i s'ha hagut de restaurar. S'hi havien trobat tant ossos com peces de ceràmica i peces de collar de petxina. 

Seguim camp a través amb el permís del propietari i aprofitant que no hi ha res sembrat i així arribem a una pista de molt bon fer que ens acosta fins a Santgrà. Es tracta d'un nucli amb diverses edificacions on hi ha Cal Cuca. Hi destaca el campanar de l'església de Sant Grau, les primeres notícies de la qual es troben al testament sacramental de la muller del senyor del castell, que daten de l'any 1027. Els detalls esculpits a les parets de pedra llueixen sobretot a la seca restauració. I anem deixant enrere aquest petit nucli que pertany a Pinós i seguim novament per una pista de molt bon fer, envoltada de pedra seca. Ens trobem amb un altre dolmen, el de Casa Cremada o del collet de Su. La cambra fa 3 metres de llarg i 2 metres d'ample. Originàriament era més gran i estava al centre del túmul, que fa una alçada d'un metre i mig. Al seu interior s'hi van trobar esquelets i cranis i diferents elements de ceràmica. Està situat al costat de la carretera que va se Su a Pinós i per tant seguim un tram per la carretera per arribar al punt de sortida. Però encara no acabem la ruta ja que ens queden un parell de punts interessants. 

A uns 200 metres del santuari hi trobem el monument del centre de Catalunya. Sobre un gran bolc de pedra hi trobem una rosa dels vents. Va ser esculpida l'any 1993 pel paleta i picapedrer Jaume Palou sobre una base dibuixada pel seu fill Ramon. La boira ens ha impedit veure les bones vistes que hi ha. I caminant una mica ens acostem fins al cim de la Serra de Pinós, situat a 928 metres. Val la pena acostar-s'hi ja que també és un dels 100 cims de la FEEC. 

Una ruta de 14 kilòmetres amb un desnivell de 320 metres que no te cap dificultat.

Powered by Wikiloc

Pla de Busa

Sortida a la Serra de Busa a la comarca del Solsonès el passat divendres 1 de novembre de 2024 amb l'Antoni Llagostera.

El Pla de Busa és un ampli i gran altiplà situat a uns 1.300 metres d'alt, tallat per les cingleres de l'Areny, del Moro i de la Creu, amb desnivells de més de 300 metres. S'estén des de la Vall d'Ora a llevant fins a la del Cardener a ponent. S'hi poden fer infinitat d'excursions. No fou fins a mitjans del segle XX que va obrir-se la primera pista per accedir-hi. Fins llavors només s'hi pujava per corriols, camins de bast i algun camí carreter que superava les cingleres a través de diversos graus escampats pels quatre punts cardinals. Nosaltres hem planejat la ruta directament des del Pla de Busa, a 1.251 metres. Aprofitant la dificultat d'accedir-hi, durant la Guerra del Francès, l'any 1811, fins i tot es va fortificar. Hi hem arribat per una pista que surt de la carretera de Solsona a Berga, al terme de Navès, al kilòmetre 9 i després de 13 kilòmetres hi arribem. 

Des de la mateixa carretera ja veiem alguns punt interessants de la ruta, com l'església de Sant Cristòfol de Busa que hi passem de tornada. També observem les masies del Rial i casa Vila. Agafem un camí de terra que ens queda a l'esquerra i travessem el bosc del Rial, un paisatge increíble ja de bon començament. Els arbres de fulla caduca ofereixen uns colors de tardor espectaculars. Arribem al pla de la Bassa des d'on veiem perfectament la masia del Riau de Busa, una de les quatre masies que hi ha al pla. Ocupa la part principal del pla envoltada d'extensos prats de pastura. Travessem la Rasa de les Cases, un torrent afluent per l'esquerra del Cardener a la Vall de Lord. Tot seguit és el torn de les alzines, en aquest cap tofoneres, que deduïm que fa poc que s'han plantat. Seguint amunt arribarem a la Casa Vila, una masia en estat d'abandonament, arrecerada al peu de la Serra de Busa, al peu del Cogul. Val la pena anar contemplant el paisatge ja que és fantàstic. 

Seguim cap el Capolatell on hi ha la presó de Busa. Abans però ens trobarem amb el mirador del Capolat situat a 1.355 metres. En aquest programa n'hem vist molts de miradors i podem dir que aquest és un dels més espectaculars. Està coronat amb una taula de pedra i un mapa de ceràmica policromada on podem veure els principals punts geogràfics de l'entorn. La Vall de Lord i el seu Santuari, el pantà de la Llosa del Cavall, el Port del Comte, la Serra de Verd, el Pedraforca, la Serra d'Ensija o els Rasos de Peguera son alguns exemples. I encara bocabadats seguim cap a la presó que cal accedir-hi per un petit pont, gens perillós, però cal anar amb comte. Aquesta presó natural de Busa o del Capolatell és un petit planell envoltat de cingles i separat del pla per una esquerda profunda i vertiginosa. A principis del segle XIX, durant la Guerra del Francès, va ser utilitzat com a presó, ja que no hi havia escapatòria possible, només a través del pont que hem passat que el posaven o el treien quan havien de passar els presoners. I les vistes continuen a l'alçada de la ruta, espectaculars. Per tant hem decidit esmorzar en aquest punt. 

I un cop ben tips cal seguir caminant, ara amb una mica de pujada per anar fins a el Cogul. És el cim de la sortida d'avui. Una muntanya de 1.526 metres, el punt més alt de la Serra de Busa i que també forma part del llistat de 100 cims de la FEEC. Va ser un indret important en l'estratègia militar durant les guerres carlines. Des d'aquest punt tenim una bona vista de tot el Pla de Busa. Les formacions rocoses que veiem també son brutals. Per exemple les del Cingle del Moro. La combinació és perfecta amb roca, colors de tardor i al font del Pantà de la LLossa del Cavall. Seguim fent la ruta circular que ens torna a portar per la part més planera del pla on el bestiar pastura tranquil·lament. 

Ens acostem ara a l'església de Sant Cristòfol que hem vist de bon inici. Es tracta d'un edifici neoclàssic construït damunt de l'església primitiva d'estil romànic. És d'una sola nau i l'absis ha desaparegut. De la part romànica en queda el mur del frontal, on és visible el campanar d'espadanya on només hi queda una campana. Continuem baixant i albirem un parell de masies més. La Bertolina que conserva escrits que daten del segle X. Actualment és un allotjament rural. L'altra que veiem és Ca l'Artiller i així hem vist les quatre masies que queden dempeus al Pla de Busa. Al segle XIV quan no hi ha via cap carretera n'hi havia fins a 17 de cases i a mitjans del segle XVIII la parròquia tenia 63 habitants. Seguim ara ja cap als cotxes passant de nou entre bestiar que pastura tranquil·lament per la zona. I arribem de nou a la Creu de Busa, més o menys on hem començat aquesta espectacular ruta de 10 kilòmetres i uns 500 metres de desnivell. 

Turó de les 3 Creus

Sortida des de Martorelles (Vallès Oriental) per fer el Turó de les 3 Creus i altres punts interessants. (28 octubre 2024).

Ens situem en un dels extrems de la població, agafant un corriol que travessa una zona boscosa on predomina el pi. De seguida anem trobant les primeres vistes a la població de Martorelles. També hi trobem vinyes i petits forats i coves producte de l'antiga activitat minera. Entrem en terme municipal de Montornès del Vallès i ens trobem amb la Mina Bienvenida. S'hi volia extreure el mineral la Galena però finalment no va prosperar. Seguim entre vegetació fins a trobar una pista de més bon caminar i amb vistes a gran part del Vallès. El nostre proper objectiu és la Torre del Telègraf que ja veiem al fons. Cal deixar la pista i agafar un caminet ple de pedres. Es tracta de la primera estació telegràfica òptica de Catalunya, construïda com a equipament militar l'any 1848. Només es va fer servir durant uns 14 anys i des de l'any 2011 és considerada Bé Cultural d'Interès Local. Fins i tot està restaurada i museïtzada. Es pot fer una visita guiada per conèixer com funcionava. Fins i tot es pot pujar a dalt de la torre on les vistes milloren. Recuperem la pista que fèiem cap al bosc de Can Bosquerons i tot seguit trobarem més mines. En aquest cas d'Espat Fluor, on s'hi van excavar túnels d'extracció de Fluorita, repartits en diferents punts dels  turons de Calders. La Fluorita s'utilitza per produir àcid fluorhídric per a la indústria de l'alumini, el ciment i aparells òptics. Daten de l'any 1870 i es feia una extracció totalment manual. Uns 200 metres és endavant hi ha els rentadors de la mina on es feia el triatge del material i es portava fins a Montmeló per la seva distribució. Deixem les mines i ens endinsem a la població de Montornès passant per el parc de les Vinyes Velles que agafa el nom del torrent que hi ha al costat. Passem a tocar del riu Mogent, un afluent del Congost. Ens trobem davant les planes de Can Vilaró de cal Ametller, la única zona agrícola que hi ha en aquesta zona on s'hi cultiva la mongeta del ganxet amb denominació d'origen. Un pont de ferro ens ajuda a travessar el riu i anem deixant la població enrere. 

I de seguida comencem a veure el Turó de les Tres Creus situat a 150 metres. Com diu el seu nom, hi ha tres creus. La primera notícia d'aquestes creus daten del 1747 quan ja apareixien en un croquis  de la població de Montmeló. L'any 1967 van ser restaurades i el juny de l'any 2023 es va adecuar la zona amb bancs i senyalització. Les vistes son impressionants. El turó comparteix terme amb Montmeló i Montornès del Vallès. Tornant enrere ens disposem a visitar Mons Observans, que està molt a prop. Conegut també com assentament romà de can Tacó, Turó de Can Roina. L'assentament s'estructurava en tres parts: el cos principal i els cossos de serveis. L'edifici principal es distribuïa en tres ales disposades a l'entorn d'un pati central porticat i estava flanquejat pe dues grans torres orientades cap al naixement del riu Besós. Tot el conjunt quedava protegit per un mur perimetral que tancava l'assentament pels quatre costats. És una de les manifestacions més antigues de presència humana a Catalunya. Hi destaquen unes pintures murals decoratives d'interior. 

Seguim el camí per anar acabant la ruta i encara ens trobem una altra sorpresa, els Pous de Glaç del Duc. Es tracta de dos pous construïts entre els anys 1720 i 1747, també dits pous de la Casa Gran. Van ser descoberts gràcies a les obres de l'AVE que passa molt a prop. I arribant a Montmeló acabem aquesta ruta d'uns 10 kilòmetres i un desnivell de 300 metres que no té cap dificultat.

Powered by Wikiloc

Castell de Fornils

Excursió al Castell de Fornils a la comarca de la Selva amb la companyia dels Amerencs de la colla dels dimarts. Una colla d'amics que comparteixen la passió per la muntanya com nosaltres i que ens han preparat una ruta per aquestes contrades. (22 octubre 2024).

El punt de sortida el situem al municipi de Susqueda. al veïnat de Sant Martí Sacalm. Ens trobem al Quintà de la casa nova del Racó.  Cal dir que tot i que nosaltres hi hem accedit amb els cotxes, no es pot circular amb vehicle per aquesta zona sense permís. Des d'aquest punt tenim unes vistes espectaculars a la cinglera del Far i també a l'Agullola de Rupit. Seguim per una pista direcció al nostre objectiu, el Castell de Fornils. De seguida el podem veure i de mica en mica hi anem arribant. Situat a 582 metres d'altitud, la seva activitat es remunta entre els segles XI i XIV. Hi podem identificar bona part de les estructures. La més destacable és una torre rodona de 8 metres d'alçada i gairebé 6 de diàmetre. A la banda nord de la torre hi podem veure una habitació i al seu voltant s'hi aprecien diverses dependències amb murs conservats d'entre 1 i 10 metres. Les vistes son espectaculars i confirmen la funció del castell de vigilar part del territori. 

Tornem enrere per recuperar el camí que feiem que ens porta a travessar la riera de l'Om. Entre alzines arribem a una cruïlla de camins. El de l'esquerra ens portaria cap a Rupit i el de la dreta, que agafem nosaltres, ens porta direcció a Sant Pere de Fornils i la masia de les Gleies. Primer passem per l'església que es troba en ruïnes engolides per la vegetació. Està documentada l'any 1269 i va ser abandonada cap al segle XIV-XV. Només es conserva una part de l'absis semicircular, encara de tradició romànica. Uns metres més amunt hi ha les Gleies, una gran casa abandonada. Està formada per dos cossos amb les obertures emmarcades en pedra.

Seguim pujant direcció el Grau de Casadevall que ens han d'ajudar a puja precisament fins a les cingleres del mateix nom. Hem de pujar un desnivell d'uns 200 metres i ens ho agafem amb calma. El camí està ben definit i és fàcil de fer tot i que es passa per trams ben curiosos entre roques i cingleres. Un cop a dalt, les vistes son espectaculars i podem veure tot el tram que hem fet. També el Pantà de Susqueda o les muntanyes de Sant Gregori o Sant Benet entre d'altres. Com que anem caminant per sobre les cingleres, els miradors son constants. Passem per el Pla de l'Om on hi ha unes quantes masies agrupades formant un veïnat. I com que hem pujat, ara toca baixar, en aquest cas ho fem per el Grau del Goleró. Es tracta d'un tram espectacular que ens fa baixar un desnivell d'uns 250 metres gairebé de cop per un camí ben fresat. Tot baixant veiem la casa de la Triola que també forma part de l'antic veïnat de Fornils. Apareix esmentat ja en el 1197.  I de mica en mica anem arribant als cotxes per acabar la sortida. 

I per rematar el programa ens hem acostat, ja amb el cotxe, fins a l'església de Sant Martí Sacalm. Es tracta d'un tempre de nau rectangular, amb porta d'arc rebaixat, ull de bou, frontó triangular i campanar de torre de planta quadrada, amb quatre arcs. Fins i tot hem pogut entrar al seu interior on ens han cridat l'atenció els seus bancs, molt antics. En algún hi ha la data de 1897, i algún fins i tot i te incorporada una mena de guardiola per recaudar fons. I des d'aquest punt les vistes a la cinglera del Far son realment espectaculars. Una ruta d'uns 11 kilòmetres i un desnivell de 500 metres, amb molt bona companyia.

Powered by Wikiloc

Delta de l'Ebre

Excursió per el tram final del riu Ebre a la comarca del Montsià. (Antoni Llagostera, 18 octubre 2024)

I després de fer un tour per terres de l'Ebre, el tercer dia el vàrem dedicar a fer un recorregut a tocar del riu Ebre. El punt de sortida el situem a la població de Deltebre, a la comarca del Baix Ebre, però de seguida ens ubiquem a la comarca del Montsià, dins la població de Sant Jaume d'Enveja. I és que el nostre primer protagonista és lo Passador. Es tracta d'un pont metàl·lic de 250 metres de longitud i 19 metres d'amplada inaugurat l'any 2010. Es tracta de l'últim pont que travessa l'Ebre abans de la desembocadura. El seu nom, lo Passador, és un homenatge a l'antic ofici de passador que es feia amb transbordadors. Era un transport fluvial que va prestar servei sense interrupció des de l'any 1849. Servia per passar tot tipus de vehicles, maquinària per treballar l'arròs i sobretot persones. Així que travessem el pont amb tota la calma ja que hi ha dues parts ben diferenciades, una destinada als vehicles, i una altra als vianants i bicicletes. El mobiliari també convida a reposar i gaudir de les vistes al riu i també al massís dels Ports. 

Un cop travessat el pont agafem el passeig que  va seguint riu avall que ens queda a l'esquerra. A la dreta també hi ha aigua amb el canalet que suministra aigua als camps d'arròs. Seguim per el anomenat camí de Sirga que precisament passa per alguns camps d'arròs i els plafons informatius ens ajuden a conèixer l'estat de les collites i el procés en que estan. Deixem per una estona el riu i trencant a la dreta ens endinsem per els carrers de Sant Jaume d'Enveja per anar a visitar el Centre d'Interpretació de les Barraques de l'Ebre. Tot i que aquest dia estava tancat, us recomanem la visita per conèixer de primera mà com era la vida d'aquests habitatges tant característics de la zona. Aquest centre es va crear l'any 2005 a les antigues escoles del barri del Puó, i permet fer un recorregut històric i cultural per aquesta arquitectura popular, mil·lenària i singular, que ha esdevingut un dels símbols del delta. Evidentment hem aprofitat per fer la foto de grup.

Les barraques són construccions típiques fetes amb els elements que la natura els oferia: canyes, fang i borró. Al seu interior es pot reviure la història i conèixer de primera mà com eren les barraques, amb els seus mobles, estris i costums. I un cop hem fet el tafaner tornem enrere per recuperar el camí de Sirga seguint de nou el riu. El canyissar ens priva una mica de les vistes al riu però en canvi el passejar a tocar dels camps d'arròs és realment meravellós. Les fotografies no paren. El Delta està format per més de 20.000 hectàrees de cultiu. Ens tornem a separar una mica del riu per acostar-nos fins al canal de la dreta de l'Ebre. Té una capacitat de 30 metres cúbics per segon, amb una longitud de 55 kilòmetres. Ens acostem fins al pont de les Creus on hi ha un sofisticat entramat de preses i desviacions que serveixen per alimentar d'aigua les diferents sèquies dels voltants. 

Seguim Ebre avall direcció a la desembocadura, però no hi podrem arribar ja que ens trobarem am la Illa de Buda, un espai protegit i on la entrada està restringida. Per tant ens cal desviar-nos cap a la dreta per seguit lo Migjorn, un canal que beu del Canal de la Dreta i que desemboca a la Gola de Migjorn, una de les antigues desembocadures del riu  Ebre, actualment obstruïda per una barrera de sediments. La Illa de Buda és una illa marítima fluvial que conforma un dels aiguamolls més ben conservats de la península ibèrica. Ocupa l'extrem oriental del Delta i  té una extensió de 1.400 hectàrees i uns 5 kilòmetres. Ens anem acostant cap al mar i ens trobem amb el mirador de Migjorn on hi ha una torre per pujar-hi i gaudir dels espais que conformen aquest tram del Delta. És el cas de l'Illa de Buda i també la llacuna de l'Alfacada que representen una important àrea ecològica ja que acullen una gran biodiversitat en una superfície relativament reduïda. 

I ja només ens queda arribar fins a la platja de Migjorn. De fet també hi conflueixen les platjes de l'Alfacada i la de Buda. Un recorregut molt amable, sense desnivells però una mica llarg ja que hem fet 16 kilòmetres. Per tant cal preveure tenir-hi un cotxe per tornar o fer-ho d'una altra manera que no comporti tornar a fer tot el recorregut.