CAMINANT PEL RIPOLLÈS

Montserrat

2012-01-31T21:57:00.011+01:00

Sortida molt especial aquest dissabte 28 de gener. Primer per el lloc, la muntanya de Montserrat i segon per la celebració del programa 200 del Caminant per Cataluya. La llàstima és que el temps no ens ha acompanyat i la boira ens ha privat de les vistes. Tot i així nosaltres hem fet la excursió que enllaça els tres monestirs: Santa Cecília, Santa Maria i Sant Benet El punt d'inici és a Santa Cecília de Montserrat, un interessant temple romànic de tres naus i tres absis que encara es manté en bon estat. El camí enfila de seguida passant per vàries canals i just per sota del Cavall Bernat i les parets del Diable. Aquestes, potser les més espectaculars, son les poques que hem vist aprofitant un moment d'aclarida. Les ermites també son les protagonistes a Montserrat, algunes de molt curioses, aprofitant les formes i baumes de la muntanya. Un cop arribem al pla de la Trinitat, cal contemplar les de Sant Dimes i Santa Creu, que nosaltres no hem vist per la boira, ni tampoc el Monestir que deviem tenir just a sota. El que si hem trobat son les runes de la Santíssima Trinitat. Uns metres més amunt trobem la de Sant Salvador, que és més aviat una cova o una bauma, preparada com a refugi.

Recuperant el camí encara ens queden la ermita de Sant Benet, també convertida en Refugi, i a tocar, les restes de la de Santa Anna, situada al punt més central de totes les ermites. Això va fer que exercís de parròquia per a tots els ermitans dels voltants.

A partir d'aquest punt ja podem baixar cap a Montserrat, ho fem primer per el pas dels Francesos i després per les escales dels Pobres. En total superem un desnivell de 200 metres amb uns 800 graons distribuïts en diversos trams i plens d'història degut a la guerra del Francès. I així arribem al Monestir de Santa Maria de Montserrat, un lloc de peregrinació i santuari internacional, ben conegut i visitat ja des de l'edat mitjana. Nosaltres hem aprofitat per entrar-hi i contemplar la imatge romànica de la Mare de Déu.

Desprès de fer el turista una bona estona, hem agafat el Passeig dels Degotalls, un recorregut ornamentat amb monuments a artistes de renom i rajoles amb diferents advocacions a la Mare de Déu, també populars i belles majòliques. Hem trobat les ripolleses de Santa Maria de Ripoll i la Mare de Déu de Núria. El darrer tram de la excursió el fem per la carretera i acabem baixant per el camí dels Matxos fins arribar a Sant Benet, un monestir femení de Germanes Benedictines. Un temple contemporani de regust neoromànic. Una sortida doncs molt maca per tot el que comporta, i a més dels lligams amb Ripoll i l'Abat Oliba, que en Toni ens ha explicat àmpliament durant la excursió.

Com a curiositats m'ha sobtat el fet de que, a la cova de Sant Salvador, fa uns 4 mesos que hi viu en Jordi, sense llum. Li agrada la muntanya i escalar, sovint baixa al Monestir a buscar aliments i vi, i en dies com el Barça Madrid també baixa a trobar una bona tele i companya.

I avui destacava una àmplia representació de la família Chueca, fins i tot la Sandra sembla que s'ha buscat un motxiller, i en Pere portava un parell de gosses, la Hippie i l'Herba. Un cop més el café d'en Joan ens ha escalfat l'ambient (per no parlar d'aquelles coses que porta el Llagostera).

I si, 200 programes si sumem la primera etapa de Caminant pel Ripollès més la de Caminant per Osona i els darrers programes de Caminant per Catalunya. Una xifra important i amb ganes de que creixi dia a dia gaudint dels paratges i racons dels Països Catalans, tot i que a vegades també fem alguna escapada al Pirineu Aragonès per fer algun cim de 3.000 metres.

Volem agraïr a tots els que feu possible aquest programa, començant per la direcció de Corisa Media Grup i els seus treballadors, el director del programa Andreu Pérez, tots els guíes i acompanyants (no dic noms per no deixar-ne cap), els que ens seguiu per TV Ripollès o altres canals de TDI, i els que ens feu les coses més fàcils, com és el cas d'aquesta setmana, a Montserrat, ja que ens han acompanyat i facilitat la nostra feina.

Collada Verda

2012-01-15T20:15:00.010+01:00

Aquest dissabte 14 de gener hem sortit a la Collada Verda, a la comarca del Ripollès, seguint un dels camins més tradicionals que enllaçen la Vall de Ribes amb la Vall de Camprodon. La sortida des del poble de Pardines a 1.229 metres d'alçada i el camí segueix gairebé tota l'estona una pista en bones condicions, tret d'algun tram. Els atractius son nombrosos començant per el mateix poble que mica en mica anem deixant enrere amb la companyia del Taga i la Vall del Segadell.

En aquesta primera part de la excursió l'aigua també és la protagonista ja que travessem varis torrents, afluents del Segadell, i fins i tot trobem la font de les Fontanelles on en Cèsar August Torras ja la nombrava a començaments del segle XX, com ens ha recordat en Llagostera. Trobem algunes pujades fortes i amb un parell d'hores ens trobem la senyalització de les mines d'Antimoni, dins la Ruta de les Mines de la Vall de Ribes. Hem de deixar la pista i enfilar-nos cap a l'esquerra. N'hi han 3 o 4, nosaltres hem esmorzat als peus de la més gran amb unes magnífiques vistes. Unes mines que que deixaren d'explotar-se l'any 1923 a causa del seu escàs rendiment. En alguna es pot entrar uns metres, però cal anar amb compte.

Desprès d'aquesta parada hem continuat fins a la Collada Verda a 1.700 metres on coincideix el canvi de Vall i de poblacions, entrant a Vilallonga de Ter. Estem a mig camí, portem 7 km i ja començem a gaudir de les vistes a les dues vessants. Seguint la pista passem per el Pla de Satlla on hi ha un refugi no guardat i on encara trobem alguna entrada de mina. Amb una hora més arribem a les Roques Blanques on ja gaudim al fons, dels nuclis d'Abella i la Roca i al fons el poble de Llanars. Una mica més avall a l'esquerra tenim Vilallonga de Ter i a la dreta tenim tota l'estona la Serra Cavallera que ja haviem carenejat en una altra sortida.

En el darrer tram el camí deixa una estona la pista per fer-ne via i no acabem de passar per Abella, però si que entrem de ple a la Roca de Palençà on acabem la excursió. Aprofitem per enfilar-nos al seu punt més alt, on sembla que hi havia un castell. També hem visitat la tomba del pintor Joan Ponç.

Una bona sortida doncs per la comarca amb un recorregut de 14 kilòmetres que es podrien fer amb unes 4 hores, però evidentment nosaltres i hem invertit un parell d'hores més. El desnivell acumulat és d'uns 1.200 metres però que son de molt bon fer.

Avui hem tornat a recuperar la coca del caminant, amb el seu respectiu anís i sembla que ens mal acostumem a fer una mica d'aperitiu al acabar que juntament amb l'esmorzar i avui el café d'en Joan fan que arrodonim la caminada. La petita Llagosterada l'hem tingut al accedir a les mines ja hem voltat una miqueta i no cal dir que el nostre guía ens ha mostrat el seu pic alhora d'entrar a les mines per aconseguir alguna mostra.

Teniu més fotos al Facebook del Caminant

https://www.facebook.com/pages/Caminant-pel-Ripoll%C3%A8s/161274228775#!/media/set/?set=a.10150696195548776.513878.161274228775&type=1

Baumes Corcades

2012-01-10T22:57:00.006+01:00

Baumes Corcades - Centelles 7 de gener de 2012.- Feia temps que l’Andreu volia fer una “via ferrata” (que en italià queda molt bé) i ens hem inclinat per una que tenim bastant a prop, a Centelles. Es tracta de les Baumes Corcades. La via ferrada de les Baumes Corcades és avui una de les més populars de Catalunya i cal dir que el dissabte hi havia molta gent que va venir a demostrar aquest fet. L’equipament d’aquesta via ferrada fou una iniciativa del Centre Excursionista de Centelles amb el patrocini de l’Ajuntament de Centelles i del Consorci de Promoció Turística Portes del Montseny. La via ferrada de les Baumes Corcades inaugurada el 2003, fou ampliat amb el pont nepalí el 2004 i, la darrera variant, la de la Tosquera, fou posada en marxa el 2006. Estàvem, nosaltres vulgars caminadors, davant un bon repte que alguns dels habituals a Caminant per Catalunya, molt previsorament, ja varen declinar. Per anar sobre segur varem contactar amb Pere Serrat, un bon coneixedor de aquesta via ferrada i que ja ens havia acompanyat en algunes sortides de Caminant per Catalunya. Gràcies a ell varem poder comptar amb l’ajuda d’Àngel Gonzalo i de Alfons López, sense el quals, molt segurament, haguéssim patit molt més, i que ens instruïren en l’ús del material de seguretat indispensable per poder fer el recorregut amb les condicions que cal fer-ho.

D’entrada cal assenyalar que la via ferrada de les Baumes Corcades no és una excursió per passavolants. Cal preparació física, una certa pràctica d’escalada, saber utilitzar peus i mans, un nivell mig-alt. No estem davant una via sense riscos, amb passos graduats als que cal enfrontar-s’hi amb responsabilitat i totes les mesures de seguretat. No es tant important la capacitat de caminar, de cames, com la relació entre la força del braços per fer pujar el cos de cadascú. En els desplomats, aquesta relació marca la capacitat de cadascú. La via ferrada de les Baumes Corcades, que consta de quatre trams, està molt ben equipada, amb vies de sortida abans de cada tram, on els que no volien o podien fer-lo, tenien la opció d’un itinerari alternatiu. Malgrat que aquesta vegada la representació femenina fou bastant àmplia (Pilar Guàrdia, Anna Pérez, Vanessa Chueca i Laura Caballero) cal assenyalar que varen fer un extraordinari paper, molt millor que alguns dels homes.

Una de les experiències fortes que permet la via ferrada de les Baumes Corcades és passar un pont nepalí de quasi setanta metres de llarg, a vint metres sobre el terra. No tots varen fer aquesta proesa, però els valents foren Alfons López, Manel Quero, Ramon Busquets, Antoni Llagostera, Anna Pérez i Àngel Gonzalo. El segon tram de les Baumes Corcades suposa un recorregut horitzontal, bastant llarg, que permet gaudir d’unes bones vistes sobre el Montseny i la pla de Centelles, a la part superior del Congost. La variant de la Tosquera i de l’Esperó es qualificat de molt difícil. L’Antoni Llagostera el va intentar i va quedar espectacularment penjat del dissipador. Una mostra clara del nivell de la via i de la persona. En Manolo, acostumat a caminar per les bastides, va superar el pas sense cap dificultat. Una altra dels passos emblemàtics de la via ferrada de les Baumes Corcades és l’escala, amb dos desplomats, que varen fer patir a més d’un, i que foren superats gràcies a l’ajuda dels experts que ens acompanyaven. Una experiència que recomanem realitzar, però sempre amb la deguda atenció als temes de seguretat i de preparació física.

Fotos de Ramon Busquets, en teniu més al Facebook

https://www.facebook.com/?ref=tn_tnmn#!/media/set/?set=a.2955472813395.2148170.1458712620&type=1

I per acabar afegir que aquesta sortida ha estat possible gràcies a la col.laboració desinteressada de la botiga Esports Montanyà de Vic que ens ha cedit tot el material necessari així com un guia per ajudarnos a fer més fàcil la excursió. MOLTES GRÀCIES !

http://esportsmontanya.blogspot.com/

Puig de les Agudes

2012-01-01T20:14:00.008+01:00

Hem acabat l'any amb una nova sortida, aquest dissabte 31 de desembre, a la Vall de Camprodon, al Puig de les Agudes de 1.976 metres. Una excursió poc concorreguda però molt interessant. Hem iniciat la ruta a Feitús de dalt, un veïnat de Llanars poc habitat amb cases de segona residència i que sorprèn perque encara no està electrificat. Destaca la casa del Rodà, aquesta si habitada tot l'any i dedicada encara a la pagesia. Hem deixat el cotxe al costat de l'oratori de Sant Pere per començar a caminar primer per la mateixa carretera i per seguir el camí que puja direcció Nord seguint la carena de la Serra de Meianès. Hem tingut una primera part de la excursió una mica mogudeta ja que feia una mica de fred i de tant en quan una llevantada ens deixava una miqueta de pluja. Continuem pujant passant per el Turó de la Roqueta de Baix, les Saleres i el Turó de Meianès i el Pla de les Bigues on hem esmorzat, i precissament en el moment que ha plogut més. Tot i així el dia s'ha anat obrint i hem gaudit de bones vistes. Precissament des d'aquest Pla de les Bigues en un dia clar es veu part del Pirineu Ripollès, amb el Gra de Fajol a tocar i els cims que l'envolten, el Pastuira, el Bastiments, el Pic de la Dona o el Costabona entre d'altres.

Com sa sabeu, al nostre guía Antoni Llagostera, li agrada molt aportar informació dels comentaris d'en Cèsar August Torras, i en aquest cas us mostrem una foto publicada en un butlletí del CEC de l'any 1.906 on destacava aquest "bell panorama de montanyes "

Necessitem uns 30 minuts més per arribar al Puig de les Agudes de 1.976 m. Fins aquest punt hem pujat uns 700 metres de desnivell. Estem en contacte amb els municipis de Llanars, Setcases i Vilallonga de Ter. Des d'aquí podem acabar de veure les magnífiques vistes que ja entreveiem mica en mica durant l'ascenç. El Ripollès, l'Empordà i fins i tot el Roselló amb mar inclòs destaquen, en canvi el Pirineu, més enboirat, ens ha costat una mica més de veure.

La baixada l'hem fet carena avall, cap a coll Pany i el Pla de Sant Joan on passa l'antic camí de Conflent, un antic camí ral que anava de Camprodon a Llanars i cap a la collada Fonda, coll de Pal, Rojà, Pi de Conflent i Vilafranca de Conflent.

Des del Pla de Sant Joan necessitem una horeta més per arribar al Pla de l'Illa passant per la collada dels Homes Morts. Les vistes sobre Llanars, la Roca i Camprodon son explèndides, amb la companyia de les Eugues d'en Joan Moret que ens han donat la benvinguda abans d'arribar al camp de Tir on haviem deixat un cotxe. Un descens de gairebé 1.000 metres per completar els 12 kilòmetres que hem fet avui que es poden fer amb 3 hores i nosaltres n'hi hem afegit gairebé 3 més.

Tot i ser el darrer dia de l'any, hem tingut èxit d'assistència amb 9 caminadors i amb la bona companyia de l'Esteve, en Gerard i en Jordi que han demostrat conèixer la zona gairebé pam a pam i fer-nos així la sortida més agradable juntament amb els comentaris d'en Llagostera.

També i erem jo mateix l'Eudald, la Pilar, l'Andreu, la Marina i el seu pare en Joan que ens ha salvat la vida amb un bon café.

Un dia magnífic, tot i que la pluja ens ha fet una mica la guitza, sobretot a l'hora d'esmorzar, potser era perquè avui l'Andreu ens ha portat una coca de sèrie, sense el corresponent raig d'anís i els pinyons (però no li tindrem en compte, nomès faltaria). Potser per això o no, avui alguns dels components de la sortida hem acabat a taula, a l'Escon de Llanars, on no cal dir que hem fet un bon àpat. I així tanquem aquest 2011 amb 25 excursions i esperant fer-ne més i amb il.lusió aquest 2012 !

BON NADAL !

2011-12-24T19:55:00.002+01:00

Que passeu un Bon Nadal i unes bones festes amb els vostres.

De la Farga a l'Aliguer i Sovelles

2011-12-18T19:38:00.007+01:00

Nova sortida aquest dissabte 17 de desembre, a prop de casa, al terme municipal de Les Llosses. Una excursió des de la Farga fins a Sovelles de 14 kilòmetres amb una ruta circular.

Hem començat a la Farga de Bebié en un dels edificis on hi havia habitatges per els treballadors de l'antiga fàbrica tèxtil, ens referim a la colònia Sunyer perfectament visible quan passem per la renovada C-17. Precisament aquesta carretera ens ha portat els primers problemes per travessar-la i accedir al camí d'inici just al cosat de la casa Sunyer. Estem a 680 metres i seguim el camí ral que ens portaria a Sovelles. Però nosaltres el farem de tornada i ens acostem a la riera de Sovelles per contemplar els seus racons i cascades, en aquest cas sense gaire aigua. A partir d'aquest punt enfilem per un corriol que ens porta a Bellavista, que com diu el seu nom podem contemplar un magnífic entorn i amb una visió diferent de Ripoll si estem acostumats a veure-ho des de Sant Roc o Sant Bartomeu.

Hem esmorzat uns metres més endavant, al pla de Bronze, per evitat les torres d'alta tensió. I de seguida s'arriba a l'Aliguer d'una gran presència i on hi ha constància que un Aliguer formava part del grup de pagesos benestants que acompanyaven a Alfons Carles de Borbón durant la seva entrada a Catalunya el 1872.

A través d'una pista ens acostem a Sovelles, primer per la casa del Camp, on hem gaudit d'un ramat de vaques abundós i tot seguit arribem a Sant Sadurní de Sovelles, antiga parròquia de del terme de les Llosses on destaca una església de planta rectangular, amb capelles laterals. Està envoltada de cases com Cal Nasi, l'Hostal o el Puig. Impressiona la quantitat de camps que hi ha totalment planers tot i que estem a gairebé 1.ooo metres. Una pista encimentada ens portaria fins al Cremat i cap a Ripoll. Nosaltres hem tornat al punt de sortida però en aquest cas seguint l'antic camí ral paral.lel a la riera de Sovelles i que en algun tram conserva restes d'empedrat encara que a nosaltes les fulles ens han impedit veure-ho. Hem tornat a la Farga fent una sortida d'unes 4 hores amb un desnivell acumulat de 600 metres.

Avui gairebé per primera vegada aquesta tardor hem passat una miqueta de fred ja que fins ara el sol encara escalfava de valent. Una excursió que feia temps que voliem fer però durant les obres de la C-17 era complicat accedir-hi. (I sense obres déu n'hi do) almenys podria estar indicat. En Toni Llagostera ens ha explicat moltes històries que us reservem per el programa Caminant per Catalunya.

De l'Avenc a Sant Romà de Sau

2011-12-11T20:17:00.012+01:00

Nova etapa del GR II al programa Caminant per Catalunya, la novena, que hem fet aquest dijous 8 de desembre aprofitant que era festiu. En aquest cas hem continuat per l'Avenc (a prop de la casa de Rajols on havíem acabat la darrera etapa) fins a Sant Romà de Sau. Una sortida molt tranquila de poc més de 11 kilòmetres amb un recorregut de baixada el que ens ha fet gaudir encara més de l'espectacular paisatge. Hem començat a caminar al Pla de l'Avenc, més concretament al Pla Boixer amb un dia radiant però amb la boira com a protagonista a la part inferior de les valls. Amb 30 minuts arribem a la casa de l'Avenc, una casa amb molta història que actualment acull una infinitat d'activitats on destaca el turisme rural. L'edifici actual és de finals del S XV i en la seva restauració s'ha intentat mantenir la seva originalitat respectant els materials i alhora aplicant les energies renovables, i on sembla que eviten el consum de carn i s'etiqueten com a turisme sostenible.

Seguim baixant lentament fins al poble de Tavertet on segons la seva web és un municipi agradable i acollidor, digne de ser contemplat i admirat per la bellesa del mateix poble i per l’atractiu dels seus paratges. Es diu que s’hi respira l’aire més pur de Catalunya. Destaca l'església de Sant Cristòfol i les seves cases antigues configuren un poblet de pessebre. I el més espectacular, estem a sobre la cinglera i les vistes a tota la vall del Ter son envejables. Avui però la boira ens impedia veure les fondalades de les valls però alhora ens mostrava aquesta espectacularitat de paisatge màgic. Hem aprofitat per esmorzar gaudint de la boira però amb un sol que ens escalfava. A partir d'aquest punt hem de començar a baixar per un caminet que va passant per la cinglera mostrant imatges realment boniques. Amb una hora de baixada hem arribat a la Riba i amb 30 minuts més a la presa del Pantà de Sau ara ja sense boira, per poder admirar les seves aigües que fan el seu goig.

I ens queda arribar a Sant Romà de Sau, al nou poble que es va construïr per poder inundar l'antic que ara descansa sota les aïgues del pantà. Per fer-ho cal pujar uns 475 esgraons. Del poble res a destacar.

Avui erem una bona colla, 10 caminadors que hem gaudit d'aquest dia festiu. Ens ha sorprès la casa de l'Avenc per la quantitat de diners que sembla que s'hi inverteixen per fer-hi un turisme sostenible. Sembla increïble però hi ha un pàrking subterrani amb una gran capacitat per aparcar-hi, fins i tot un autocar. Com ha repetit diverses vegades algún membre de l'expedició "Això és molt estrany !!" també fent referència a altres aspectes de la sortida I com que ens hem relaxat molt, avui el tema de discusió era la Proa i la Popa que ens ha fet riure una estona perque no ens posavem d'acord. En fi un GR II que mica en mica anem arribant al seu final, al municipi d'Aiguafreda.

Puig de Bassegoda

2011-12-04T21:22:00.008+01:00

Interessant excursió aquest dissabte 3 de desembre a un dels cims emblemàtics de l'Alta Garrotxa, el Puig de Bassegoda de 1.373 m. que tot i no ser gaire alt és exigent amb un bon desnivell. Nosaltres ho hem fet des de la Plana, una casa de pagés situada a uns 600 metres. Per accedir-hi hem passat per Sadernes, seguint una pista forestal i a 5 km hem deixat el cotxe, a la castanyeda de la Plana. Seguim caminant fins a ca n'Agustí on deixem la pista i començem a enfilar passant per el Bosquet. Quan portem una hora de camí ens trobem el santuari de la Mare de Déu de les Agulles. Una església d'origen romànic d'una sola nau i absis semicircular, dues portes d'entrada i campanar d'espedanya amb un sol ull. Sembla que les dones que venien a aquesta església tenien el costum de canviar les agulles per unes altres que deixaven clavades a la roba de la imatge i servien per guarir les ferides que necessitaven l'us d'aquestes.

Estem a 860 metres i ens en queden 500 més, per tant afrontem el tram més dur per un terreny amb molta pedra. Nosaltres ho fem amb calma, i amb una hora 30 minuts arribem al cim, primer el del puig de Riu. El Bassegoda està format per aquests dos cims i curiosament son a tocar un de l'altre, però per accedir-hi s'ha de tornar a baixar i agafar un altre camí. Per tant cal recular i nosaltres hem aprofitat per esmorzar. La pujada al Bassegoda és similar al que acabem de fer, s'ha de grimpar i en aquest cas hi ha un tram amb cadenes que faliciten molt les coses i amb un moment ets a dalt. No cal dir que les vistes son impressionants i sense entrebancs, de 360º. El Pirineu, el Canigó, l'estany de Banyoles, el Golf de Roses, el Montseny ...

Val la pena estar-hi una bona estona. Un cop hem tornat a passar per les cadenes, trenquem a l'esquerra cap el pla de les Bateries i el coll del Principi, seguint el GR 11. Nosaltres ens hem entretingut buscant les restes de l'església romànica de Sant Vicenç del Principi de la qual només en queden unes runes. Hem recuperat el GR fins a Coll Roig i trencant a l'esquerra hem baixat cap a l'Era Blanca i el rierol de principi per tornar a pujar i baixar fins a ca n'Agustí on hem visitat el seu gran roure. Una estoneta més i hem arribat al cotxe.

Una sortida de 15 km amb un desnivell acumulat de gairebé 1200 metres que ens han fet suar de valent. De fet aquest era el segon intent ja que el dia 17 de setembre es va intentar però la intensa pluja que va caure va fer suspendre la excursió.

I avui ens ha acompanyat en Florenci, gran coneixedor de la zona, que quan ha vist la ruta prevista ens ha aconsellat agafar un camí que escurçava un parell de km. i nosaltres no hem dubtat a fer-ho ja que tot i així hem acabat a les 4 de la tarda. I els que vàreu anar-hi al primer intent veureu que l'hem fet al revés pujant primer al Bassegoda. De fet, el tram del primer dia des del pont de Valentí fins a Sant Aniol d'Aguja ja l'haviem fet en una altra sortida. La podeu veure al bloc http://caminantpelripolles.blogspot.com/2009/10/sant-aniol-daguja.html i a tvr a la carta http://televisiodelripolles.xiptv.cat/caminant-per-catalunya/capitol/sant-aniol-d-aguja

I també contents per la Pilar que li feia molta il.lusió pujar al Bassegoda, i encantats de fer el vermutet a l'Hostal de Sadernes. Bona gent. L'alta Garrotxa, una zona on segur que hi tornarem.

Montgrony dels escaladors

2011-11-21T22:12:00.011+01:00

Aquest passat dissabte 19 de novembre ens hem quedat a la comarca per fer una sortida diferent, ja que tot i anar a un lloc conegut com Montgrony, la ruta ha transcorregut per indrets utilitzats sobretot per els escaladors, per accedir a les moltes zones d'escalada que hi ha. Primer hem començat per gaudir d'una magnífica sortida del sol mentre pujavem els 69 esgraons primer i després 78 més. I just al mig trobem la cova santuari de la Verge, una capella de petites dimensions on hi ha la Mare de Déu de Montgrony i més amunt l'església romànica de Sant Pere presideix el pla del mateix nom. A la dreta d'aquest temple agafem el camí direcció coll de Mancillo. I com que estem en territori del Comte Arnau no hi pot faltar la llegenda, primer a les escales i després en una roca plana al mig del camí on sembla hi ha unes petjades que Arnau va deixar tornant de Sant Joan de les Abadesses i caient del cavall.

Seguint el camí ara cap a coll Roig comencem amb l'aventura. Estem a sobre de la cinglera dels escaladors i baixem per el mal pas de l'Euga, una zona on s'hi baixa amb una corda ja instal.lada i que ens acosta a aquestes majestuoses parets on es practica aquest esport. Un cop preses les vistes tornem a pujar per recuperar el camí direcció a les Gàvies, una zona on s'aprofitava per tenir el bestiar controlat d'una forma natural, aprofitant els boixos que hi ha. A nosaltres ens ha costat sortir-ne fins a trobar novament el camí i just després hem esmorzat de valent.

Si fins ara seguiem la cinglera per sobre, ara de tornada, la farem per sota. Per tant ens toca tornar a baixar per la Canal de la Vena, no tant complicada com la primera però un xic més llarga i amb cordes i escalons per ajudar-nos. Un cop s'arriba a la zona baixa cal seguir aquest camí obert per els mateixos usuaris per anar a escalar. Per tant seguim tota l'estona el més aprop de la cinglera gaudint d''aquestes magestuoses pedres amb les seves formes, baumes i vies d'escalada. També passem per dues fonts, la de l'Euga i la del Prestill, aquesta segona també envoltada de llegenda on sembla que hi havia una princesa embruixada que no es deixava veure fins que un dia el Comte Arnau la va veure i aquesta es va amagar a les aigües de la font, d'on no ha tornat a sortir, i sembla que encara es senten els seus cants.

I pel que fa als escaladors, son molts els que hem trobat penjats aprofitant el bon temps que ha fet, fins i tot algun ripollès i molta gent d'altres contrades que gaudeixen d'una de les zones més agraïdes per fer-ho.

La sortida es d'uns 5 kilòmetres que es poden fer en unes dues hores, però nosaltres hi hem esat gairebé 4 hores més, i aixó vol dir que hem badat i hem gaudit de tots aquests racons i de les vistes que hi ha. I ho em fet amb la companyia d'un escalador, en Santi Sanz, que es coneix la zona pam a pam i que fins i tot acostuma a obrir noves vies.

Avui hem tornat a fer un esmorzar de gourmets i alguna que altra Llagosterada. I en sembla que tots hem fet més d'un cop de cul degut però a més el pobre Pere ha acabat amb els pantalons ben esparracats. No em pogut adjuntar un document gràfic perque no el tenim !

De Falgars a l'Avenc

2011-11-14T22:15:00.010+01:00

Continuem avançant en el nostre camí particular seguint el GR II. Aquest dissabte hem dit adeu a la comarca de la Garrotxa, sortint des de Falgars d'en Bas on de bon matí hem pogut gaudir d'unes vistes magnífiques del Puigsacalm i del Pirineu i el Canigó amb les primeres neus. En canvi als nostres peus la boira ens cobria la Vall d'en Bas. Només començar ja ens trobem el Sallent de Falgars, un magnífic salt d'aigua. Els primers 6 km de la ruta es fan seguint la pista asfaltada i amb una horeta passem per can Pujalriu, una magnífica masia que ens obre les portes d'Osona, desprès de travessar el rierol del mateix nom. I de seguida arribem a l'Hostalot i el pont del mateix nom, molt lligat al pas de traginers i nombroses tropes que es dirigien als quarters d'Olot i Camprodon.

La carretera continua i ara pujant una bona estona, però nomès cal girar el cap i continuar gaudint de les vistes que amb una bona llum i els colors tardorencs ens han fet disparar moltes fotografies. I escampades per tot arreu, cases i masies que amb el seu bestiar acaben de guarnir el paisatge. Al coll de Pruit deixem l'asfalt per un camí que ens porta a Pruit, un petit nucli de població que pertany a Rupit-Pruit on destaca l'església de Sant Andreu, romànica i que va patir els terratrèmols del S XV.

Necessitem 50 minuts per arrribar a Rupit on val la pena perdre-hi tot el temps del món per gaudir de carrers, places i racons. L'església de Sant Joan de Fàbregues i les restes del castell estàn documentats de l'any 968. Un poble que manté l'hegemonia mediaval que el fa atraient: carreres empedrats, cases rústiques del segles XVI i XVII, el peculiar pont penjat de fusta o l'església barroca de Sant Miquel.

Deixem aquest poblet seguint el gr que ara puja de valent. Amb una horeta guanyem uns 200 metres de desnivell que es fan una mica pesadets, però alhora agradables ja que travessem una fageda que encara conserva els colors de la tardor amb diversos tons fins arribar a Rajols, una masia del 1787 que compta amb unes instal.lacions ramaderes. I fins aquí la sortida, caminem una miqueta mes i ja som als cingles de l'Avenc de Tavertet on ja veiem el pantà de Susqueda al fons i una vista espectacular de les Guilleries, el Montseny i els cingles veïns (de Tavertet, l'Avenc i el Far).

16 kilòmetres més de GR II que hem fet amb unes 6 hores contant parades i fondes i es que avui valia la pena anar gaudint de tot el que trovabem. I avui poques anècdotes, potser comentar el molt bon temps que feia per ser a mitjans de novembre i que ens ha fallat una mica la logística ja que per accedir a Falgars hem fet tota la volta per la carretera que enllaça la Vall d'en Bas amb Rupit i Osona. L'altre dia, en canvi ens van obrir l'accés per un camí molt més ràpid i que en aquest cas no ens van voler deixar passar. Pro vaja, gràcies a en Joan i la Marina hem solucionat el problema. Fins la propera. Us deixo l'enllaç de la sortida que vàrem fer al Grau d'Olot on també vàrem passar per el pont de l'Hostalot.

Bloc: http://caminantpelripolles.blogspot.com/2010/07/el-grau-dolot.html

Video: http://televisiodelripolles.xiptv.cat/video/38451

Penyes Altes i Moixeró des de Gréixer

2011-11-03T23:50:00.007+01:00

Escriu Antoni Llagostera, fotos Antoni Llagostera i Ramon Busquets. Hi ha excursions que van agafen una caire que, d’entrada, no estan previstes. El passat dilluns, dia 31 d’octubre de 2011, havíem programat una excursió a les Penyes Altes del Moixeró, al Moixeró des de Gréixer (alt Berguedà). Veníem d’uns dies de pluja, fèiem l’excursió en una dia no habitual, i alguns dels companys habituals, per diverses causes, varen mancar a la cita. La petita església de Sant Andreu de Gréixer tenia un al·licient per nosaltres ripollesos. Aquesta església fou feta construir per un prevere dit Daguí el 871. Uns anys més tard, el 880, Ariolf, prevere del lloc, va donar aquesta església al monestir de Ripoll, que va aleshores existia i era presidit, precisament, per Daguí. Es tracta de la primera possessió ripollesa de la que tenim notícia, vuit anys abans de la consagració de la primera església per Guifré el Pilós, el 888. La pujada a les Penyes Altes del Moixeró l’havíem previst fer per la canal de la Serp. Ja el nom, de canal, es prepara per una ascensió una mica costeruda i encaixonada. Dons, així fou; però amenitzada per una colors, els tardorencs, que ens feren que la pujada es convertís en un espectacular simfonia de paisatges.

Tot pujant varem fer una coneixença, en Josep Maria Balaña, que ens va acompanyar durant tot el recorregut. Arribats al collet del Raset, varem començar a albirar tota la gran sinfonia de pics que rodegen la Cerdanya, on lluia el sol. Contra l’abrupte vessant del Berguedà, la serra del Moixeró mostra en la vessant cerdana zones de pastura estival, plenes d’encant.

A les Penyes Altes, sols alguns feren exactament el que havíem dit, pujar a les Penyes Altes, dos pics bessons, on tardés tres minuts d’anar d’un a l’altre. El que es quedaren al cim més alt sols feren la Penya Alta del Moixeró. I, des del costat de Cerdanya, molt més fàcil d’arribar que pel nostre recorregut, un nen de sis anys havia fet el cim. A les Penyes Altes hi ha el punt d’intersecció dels límits provincials de Girona, Barcelona i Lleida. Tot aprofitant la serra, varem dirigir-nos cap al Moixeró, empaitats a vegades per una boirina que pujava des del sud. Però res greu.

La baixada la férem pel coll del Moixeró, de Cabrera i de l’Avet, per una camí encatifat de fulla. Un camí llarg de baixada, però per un paisatge agreste i espectacular. Una gran excursió, que mereix l’esforç que comporta. Cal pensar que hi ha 1.200 metres de desnivell des del punt més baix i més alt i suposa fer uns 15 quilòmetres. Més fotos a: https://www.facebook.com/#!/media/set/?set=a.2531788901562.2139959.1458712620&type=3

Vall del Corb - Sant Pere de Falgars

2011-10-23T20:59:00.013+02:00

Nova sortida aquest dissabte 22 per continuar un tram més del GR II. En aquest cas uns 14 kilòmetres des de la Vall del Corb fins a Falgars. Nosaltres hem començat a la Quintana, a sota de Sant Miquel del Corb per així ser fidels i fer tots els 165 km del GR. Ho dic perquè si voleu es pot començar a les Preses mateix i així estalviar-se els 2 km de carretera que hi ha. Tot i que hem passat per un tram de muntanya, el recorregut es fa difícil de seguir i acabes empassante el polígon industrial, ja que el GR es bastant perdedor. Un cop a dins de les Preses ja comencem a disfrutar, primer de la petita església de Sant Sebastià i desprès del carrer major on hi ha portals i cases molt antigues i que l'ajuntament ha tingut la paciència de posar-hi els noms. Ja a la plaça major destaca la parròquia de Sant Pere. Anem deixant el terme per la carretera del Pas de la Torre que ens portarà a travessar el riu Fluvià. Estem en plena Vall d'en Bas. No cal dir que els prats i paratges son explèndids. Seguim direcció Joanetes deixant al fons el bonic poblet del Mallol. Els nous temps ens porten a fer carreteres més ràpides i cómodes, però aquestes espatllen el paisatge. Passem just per sota de la carretera de Bracons. Tot i així no deixen de ser curioses les columnes que aguanten aquesta carretera.

En aquest tram també cal estar atent a les marques. Nosaltres ens hem embolicat una miqueta. Deixem la carretera de Joanetes i travessem la seva riera i passem per moltes cases pairals, algunes molt autèntiques i d'altres ben restaurades. Can Moreu, Cabreró, la Vila Vella. En aquesta última hem esmorzat. Fins aquest punt la excursió és bastant planera però a partir d'aquí hem de enfilar camí amunt direcció Sant Miquel de Castelló. Ens esperen uns 400 metres de desnivell per la serra de Llancers que fem amb una hora. En aquest turonet les vistes son impressionants, contemplem tota la Vall d'en Bas, Les Preses i al fons Olot. I el Puigsacalm i Santa Magdalena ens vigilen d'aprop. Hi ha una ermita d'origen romànic i l'edifici està habilitat com a refugi de muntanya.

Necessitem 45 minuts més, ara bastant planers per arribar al Pla de Falgars i Sant Pere de Falgars, punt últim de la sortida. Aquest forma part del municipi de l'antic municipi de Joanetes o de l'actual Vall d'en Bas però geogràficament fora part de la subcomarca de les Guilleries ja a Osona. L'església és dedicada a Sant Pere amb la base de l'edifici romànic, actualment força resataurada i conservada. Al costat hi la la rectoria i la casa de la Coromina dedicada al turisme rural. Un paisatge doncs fantàstic i que ens farà deixar la Garrotxa en la propera etapa del GR.

Un dels problemes que tenim per seguir aquestes etapes del GR II és el preveure deixar un vehicle a l'arribada per tornar a la sortida. En alguns casos és senzill i en altres perdem força estona. Avui ens han donat un cop de mà la casa de la Coromina ja que ens han deixat oberta una cadena que permet anar fins a Hostalets d'en Bas per una pista i així anar bastant ràpid. Si no hauriem d'aver fet una volta molt més llarga i pesada amb el cotxe. Per tant moltes gràcies per la seva amabilitat així com a la Assumpció de la rectoria de Falgars que ens ha atés molt amablement i ens ha mostrat l'interior de l'església i les obres de millora que hi han fet. Una de les ventatges de les esperes ha estat la descoberta d'un bar a Les Preses que no recordo el nom, però que ens quedarà per la quantitat d'entrepans que tenen sempre apunt, i que fan un goig molt d'admirar. I això em va perfecte per dir que avui ha tornat a venir la Irene després de no se quants anys, amb la seva mare i la seva germana, amigues totes del nostre guia Toni Vilaró. I ho lligo amb els entrepans perque aquesta família endrapa i de debó. Hem perdut el comte de les vegades que la Irene ha esmorzat. I l'altre detall que hem de remarcar, és que amb el moviment de cotxes en Toni s'ha descuidat el seu inseparable bastó tot i que n'ha improvitzat un de seguida. Apa ja està tot dit els que no heu vingut us ho heu perdut !

El Sallent - Sant Miquel del Corb

2011-10-15T10:59:00.009+02:00

Nova sortida del Caminant per Catalunya, el passat dimecres 12 d'octubre per fer una nova etapa del GR II que enllaça La Jonquera amb Aiguafreda travessant les comarques de l'Alt Empordà, la Garrotxa i Osona. En aquest cas hem fet l'etapa VI entre El Sallent i Sant Miquel del Corb en termes de Santa Pau i les Preses respectivament, a la comarca de la Garrotxa.

La sortida l'hem fet des de Sallent, un veïnat de Santa Pau on destaca l'església de Sant Vicenç del Sallent. De seguida l'aigua és la protagonista gràcies a la riera de Sant Martí on val la pena perdre uns minuts. El camí segueix envoltat de masies i cases de pagés con can Batlle, can Gasparic,can Sala, can Cudert o can Formiga entre d'altres. Aquesta darreta precissament acull una història amb una mena de monolit anomenat la pedra del diable.

També voregem una altra església, Sant Martí Vell abans d'arribar a can Mascou on hem de trencar a l'esquerra per entrar ja al centre de Santa Pau, on la vila vella és declarada conjunt històric artístic. Destaquen el castell, la plaça porxada i l'església parroquial. Nosaltres no hem perdut gaire estona ja que en altres excursions hem tingut temps per gaudir-ne.

Tot seguit entrem en plena zona volcànica de la Garrotxa. Les primeres mostres les trobem amb el volcà Rocanegre. Al costat hi ha la font del Clavell on hem aprofitat per esmorzar.

Seguint el GR vorejem el volcà de Santa Margarida que en una altra ocasió vem visitar. Si teniu temps val la pena doncs visitar-lo. El nostre proper objectiu Sant Miquel Sacot on destaca la seva església. Seguint el camí entrem a la zona on hi ha la cooperativa de la Fageda d'en Jordà coneguda per els seus productes i que ens dóna entrada a la Fageda passant peró per el seu límit sud on hi ha la casa del mateix nom, can Jordà. I mica en mica anem deixant el municipi de Santa Pau per entrar a la Vall del Corb, on ens queda visitar l'església de Sant Miquel del Corb situada en un petit turonet on destaca el campanar a quatre vesants i el porxo. Molt a prop trobariem una altra ermita dedicada a Sant Martí.

I nosaltres hem acabat la excursió en aquest punt fent uns 14 kilòmetres amb unes 4 horetes. Hem de reservar-nos un parell d'hores més si volem gaudir de Santa Pau, el volcà de Santa Margarida i la fageda d'en Jordà. Nosaltres ja haviem fet una ruta similar a l'inversa el desembre del 2009 on ja vàrem gaudir d'aquests espais. http://caminantpelripolles.blogspot.com/2009/12/les-preses-santa-pau.html

I en l'apartat d'anècdotes destacat el molt bon temps que ens ha fet, hem passat calor, i la quantitat de gent que hem trobat en tota aquesta zona volcànica. Seguirem el nostre camí al GR II en altres etapes.

Vall del Bac

2011-10-09T20:23:00.014+02:00

Aquest dissabte 8 d'octubre hem fet una nova sortida. En aquest cas a prop de casa, a la Vall de Bac, a l'Alta Garrotxa tot seguint el GR I. Una excursió plena de masies, esglésies i racons amb molta història d'aquest antic camí ral i ramader. Des de Sant Pau de Segúries cal agafar la carretera antiga de Capsacosta i de seguida agafar un trencant cap a l'esquerra cap a la Vall del Bac, com si anessim a cal Mariner. A uns dos kilòmetres nosaltres ja hem deixat el cotxe al veure el primer senyal del GR, tot i que més avall hi ha altres llocs per deixar-lo i així us podeu estalviar unes hores. El sender comença baixant fins a la riera i la casa Mas de l'Om on s'ha de seguir un bon tram de carretera per desviar-nos cap a l'església de Sant Feliu de Bac amb carecterístiques del S XII. Les Masies i Esglésies son doncs algunes de les protagonistes.

Algunes d'elles cal deixar un moment el GR per visitar-les. És el cas de la següent a tocar de la casa del Coll i ha Santa Magdalena del Coll en estat ruïnos. En més bon estat es troba la de Llongarriu, la Mare de Déu dels Àngels, d'una sola nau rectangular, sense absis diferenciat i amb volta de canó i campanar d'espedanya. En aques punt hem esmorzat desprès de fer uns 8 kilòmetres.

Amb 20 minuts arribem a l'Hostal de la Vall del Bac, un establiment amb més de tres segles d'història, on es canviaven les cavalleries de la ruta que enllaçava Olot i Besalú amb Camprodon. Molt a prop trobem Cal Ferrer, una altra construcció amb molta història, que haurem de deixar per el programa de TVR ja que en Toni Llagostera ens ho explica amb tot detall.

La tornada l'hem fet seguint la carretera ja que continuem trobant elements destacables com la Torre, i just al costal l'església de Sant Miquel de la Torre. Des d'aquest punt hem de buscar el pont de Llongarriu on val la pena baixar a veure el riu Llierca i les seves gorgues.

Ens queden 6 kilòmetres de carretera, segurament els més pesats de fer ja que a més mica en mica, es va pujant per anar guanyant alçada. Entre mig no ens podem perdre passar per el pont dels Esquellerics que travessa el torrent de Porreres. Però aquest no està gens indicat i cal anat ben documentat per trobar-lo, a prop de la casa del Pagès. Les Planes Rònegues, la Plaça Reial o les cases de la Canova i la Badosa ens acosten fins al punt de sortida.

En total 18 kilòmetres que es poden fer amb unes 5 hores tot i que nosaltres hi hem estat 7 per gravar el programa tranquilament i com no per fer un bon esmorzar.

Una excursió que podeu fer a la vostra mida si hi aneu amb dos vehicles i així fer menys kilòmetres. De fet nosaltres per error, hem començat la sortida abans del punt que teniem previst i així n'hem fet 3 o 4 de més. Però ha valgut la pena, al final però hem demanat auxili ja que es feia tard i l'Andreu pobre, desprès de gravar tota l'estona, encara tenia forces per anar a buscar el cotxe gairebé corrent. Es d'una altra pasta, deu ser per lo de forner !

I en l'apartat d'anècdotes, a part de la patinada de sortir en un altre lloc, per cert en Toni ens ho ha compensat amb un vermut a Can Baral.la, hem de comentar alló que no ens agrada. I es que a vegades trobem gent, com diem a TVR trempats pels cullons, que ens volien impedir el pas per la seva casa per ser una propietat privada. Estem parlant de el Coll, on per visitar l'església cal deixar un moment el GR. Doncs en Toni ha tingut feina per explicar al propietari (Alemà) que no es podia prohibir el pas per anar a l'ermita. En fi desprès d'una discusió hem fet la nostra i avall.

Per tant si feu aquest camí vigileu ! tot i que posa prohibit el pas i vigileu amb el gos tranquils. El gos manso i el que s'ha de vigilar és amb l'amo. Però perque veieu que no som pas tant dolents, l'altre anècdota del dia l'ha protagonitzat un gos de caça que s'havia perdut i ens ha seguit molta estona. Doncs a part de donar-li beure i menjar hem trucar als amos per que el vinguessin a recollir. Apa, no us perdeu el programa properament a TVR.

Sant Amant llegendari i del comte Arnau

2011-09-07T23:19:00.015+02:00

Escriu Antoni Llagostera: La muntanya de Sant Amant és, molt segurament, el segon dels llocs on es materialitza territorialment la llegenda del comte Arnau. El focus principal de la llegenda és, sense cap dubte, Gombrèn, Montgrony i entorns. I encara que en els darrers anys Sant Joan de les Abadesses ha fet una apropiació del personatge, cal situar a la muntanya de Sant Amant una part important de la llegenda del comte Arnau. Per recuperar aquesta situació l’equip de Caminant per Catalunya va fer el passat dia 20 d’agost de 2011, una excursió per Sant Amant, prestant atenció als indrets on la llegenda del comte Arnau es totalment present a la muntanya. El setembre de 1913, l’estudiós folklorista Rossend Serra Pagès, el seu cosí Tomàs Raguer, el farmacèutic (que va exercir de fotògraf de l’excursió) Ramir Mirapeix, guiats per Josep Fajula, varen anar a Sant Amant a documentar gràficament els indrets. Fruït d’aquesta excursió foren sis fotografies que expliciten el lligam entre Sant Amant i el comte Arnau. Cal dir que el excursionistes i estudiosos de 1913 varen anar fins a Sant Amant, “anant a dormir a Corones i tornant per Vidabona”. L’equip de Caminant per Catalunya varem aprofitar la pista que porta fins el coll de Saltor. Sobre Sant Amant ja s’havia fet un programa, però la visió nova que ens ofereixen les sis fotografies, ens permeteren fer un recorregut totalment nou o, com a mínim, fet amb nous ulls. Una vegada pujats fins la font del Pi, tot passant pel destroçat Faig Gros, i la xemeneia (que els del plànols de l’Alpina s’han entestat en renomenar com “Garganta”), en loc de pujar directament cap al cim, férem un recorregut per la Jaça Terrana, on cap als anys cinquanta un grup d’excursionistes de Sant Joan de les Abadesses, guiats per una antic pastor, varen intentar trobar una suposada cova del convent de les monges de Sant Amant.

Al final de la Jaça Terrana (un nom que es indica el seu aprofitament com a lloc de pastura) varem agafar el camí cap al pla de Sant Amant que puja des de la Tuta. En aquest indret els estudiosos de 1913 varen fixar el jardí de les monges de Sant Amand, on diuen “que s’hi troven roses de jardí i clavellines. Les monges a més de flors hi conreaven arbres fruiters. També hi havia raïms”. Ja en el pla de Sant Amant, varem poder localitzar el cingle de les anelles, un indret situat cap l’oest, on “hi havia les anelles amb que el Comte l’Arnau hi fermava’ls cavalls, a més hi havia argolles i cadenes”.

A continuació varem fer camí cap a les restes del castell i convent de Sant Amant. El camí que porta des del pla de Sant Amant cap al pla de Penna, passa per costat, havent-se perdut la costum d’indicar en aquest lloc la localització d’un dels elements bàsics de la llegenda arnaldiana. Del convent de Sant Amand hi havia aquesta poesia:

Las monjas de Sant Aimans Totes en finestra estan, Veuhen veni’ un jove galan “¿Galan, galan busqueu lloguer ¿De quinas feinas sabeu fer?... Quan vingué lo cap del any Dotse monjas, tretse... Y la priora el més galan.

Al costat mateix de les rests del suposat castell i convent, hi ha la mina del Comte Arnau, un enfonsament geològic, que també ha anat perdent amb els anys presència en el record dels molts excursionistes i boletaires que passen per l’indret. La mina comporta un camí del comte Arnau, el que aquest feia per anar des del forat de SantHou fins a les coves de Ribes i d’aquí a Sant Amant i, segons la llegenda reivindicada, cap el monestir femení de Sant Joan de les Abadesses. La darrera part de l’excursió fou al pla de Pena, on en punt situat sobre el cingles de Sant Eloi i la cova dels Lladres, podríem situar el castell dels Bagaudes, una altra llegenda relacionada amb la muntanya de Sant Amant.

Una excursió que va permetre veure la muntanya de Sant Amant des d’una òptica nova, la seva relació importantíssima amb la llegenda del comte Arnau. La foto antiga és la Mina del Comte Arnau a Sant Amant, foto de RamirMirapeix de 1913.

(cedida per ACRI arxiu comarcal de Ripoll)

Maians - coll de la Creueta

2011-07-31T13:43:00.005+02:00

Dissabte, 30 de juliol de 2011 (escriu Antoni Llagostera) El camí ramader del Lluçanès entre Maians i coll de la Creueta per la carena. En diferents programes de Caminant per Catalunya hem anat fent trossos del camí ramader del Lluçanès. Ens quedava un darrer tram, el que feien el ramats d’ovelles, entre Maians, a Gombrèn, i el coll de la Creueta, com a primer pas per entrar en el pla d’Anyella. Estem davant un dels trams especialitzats del camí, el que feien els animals de peu petit, ja que les vaques i eugues feien el camí per Castellar de n’Hug. Un petit grup del Caminant per Catalunya (Andreu Pérez, Joan Colomer, Jordi Roca i Antoni Llagostera) varem afrontar aquest repte en una dia amb una mica de boires, però que no va ser cap trava greu per gaudir d’unes imatges incomparables. La distància entre Maians i coll de la Creueta) és d’11,09 quilòmetres, amb un desnivell màxim de 611 m alt. Però no cal oblidar que el camí és un petit trencames, amb unes ascensions acumulades de 952 m i uns descens acumulats de 499 m. Varem dedicar-hi (amb parades, xerrameca i esmorzar), sense presses, sis hores i mitja. Però la relativa duresa de l’excursió va anar acompanyada d’unes vistes incomparables, que l’excursionista no es pot perdre.

Veure els tres colls que donen accés a aquest espai de la muntanya ripollesa és impagables: coll de la Bona, del Remoló i de les Fontetes de Castellar. Els ramats tenien necessitat de punt d’abeurament i les Fontetes de Maians i de Castellar ofereixen aquesta possibilitat. Les vistes cap l’alta muntanya presidida pel Puigmal i cap l’oest del baix Ripollès son precioses. Havent sortit del termini municipal de Gombrèn varem anar caminant quasi tot l’excursió per la carena que separa els municipis de Castellar i de Toses, amb les valls del Rigard, del Merdàs i de l’Arija.

La pujada al coll de la Bona fou l’avantsala per pujar L’Emperadora (1.961 m alt). Des del coll del Remoló, amb vistes sobre els plans de Nevà, varem esmorzar, assentats sobre un dels búnquers franquistes de la zona. A continuació varem pujar fins el cim de Pedra Picada (2.006 m alt) per baixar a continuació a les Fontetes de Castellar.

Però el millor paisatge de la zona els tens quan fas la serra de la Moixera (1.993 m alt) i el conjunt de Pleta Roja i la Creueta, el cim de l’excursió amb el seus 2.064 m alt. Per cert que varem tenir la sort de poder veure en la llunyania com evolucionava un ramat d’unes cinc-centes ovelles. Des del cim de la Creueta tens al peus el pla d’Anyella, que aquest any, amb el verd lluent per les pluges oferia un galant aspecte. Amb aquesta excursió podem donar per tancat un projecte que va començar a Alpens. Avui a Caminant per Catalunya, per trams, hi ha gravat tot el camí ramader del Lluçanès.

Maladeta 3.308 m

2011-07-27T20:09:00.008+02:00

Escriu Antoni Llagostera: Intent frustrat d’ascens a la Maladeta (3.308 m alt) Com quasi cada any, integrants de l’equip de Caminant per Catalunya vem anar a fer un tres mil als Pirineus. Aquest any l’objectiu previst era pujar a la Maladeta (3.308 m alt), al massís del mateix nom, al costat de l’Aneto. La Maladeta havia estat considerada durant un temps la muntanya més alta del Pirineu, encara que sigui realment el catorze pic de la llista oficial. Aquesta muntanya havia estat ascendida per primera vegada a finals de setembre de 1817 per un metge naturalista alemany, Friedich Perrot, i el fuster guia de Bagnères de Luchon, Pierre Barrau. Aquesta pujada fou la darrera prova que al costat hi havia una muntanya més alta, l’Aneto, amb els seus 3.404 m alt. La mort de Barrau a la gelera de la Maldeta l’agost de 1824 (el seu cos fou retrobat 107 anys després, el 1931) va provocar durant anys que hi hagués un temor reverent a les geleres pirinenques. La primera ascensió a l’Aneto el 1842 fou realitzada sense creuar cap de les geleres. Com veieu hi havia molt ingredients que feien que l’ascensió a la Maladeta fos un objectiu cobejat i on podíem explicar moltes coses. L’equip va anar a Benasc, on com sempre es feren compres a Barrabés, dit Barrabàs per la Pilar, que es va comprar un grampons molt macos d’alumini. I per preparar l’ascensió varem anar a Baños de Benasque, un edifici que de lluny té una aurèola una mica tenebrosa, però que és un indret ja conegut per la gent del Caminant, on amb un bany a la piscina calenta i una sessió de banyera amb aigua a pressió, varem completar una estada magnífica. Per cert, un dels dos Joans va estar a punt d’ofegar-se, a la piscina de bombolles. Hagués estat un fet extraordinari! El sopar, com sempre, digne d’un marc de nivell. Per cert, en Joan, un dels més grans de la colla, va exclamar: “Som els més joves del menjador”, i va afegir un rato més tard: “Suposo que el got de la tauleta de nit és per posar-hi les dents”.

Pel matí, a les cinc de la matinada, fet un bon esmorzar, érem ja a punt a l’autocar que et porta fins a Besurta, al peu del refugi de la Renclusa. El vehicle anava ple de gom a gom, la immensa majoria anava a l’Aneto. A les cinc i mitja del matí, encara de nit, iniciàvem l’ascens cap a la Renclusa i cap el Portillón Superior (2.860 m alt). Ascendirem bastant ràpidament (trenta cinc minuts fins la Renclusa, per exemple). Però el temps no acompanyava, amb una boira inclement i un cert fret (un grau de temperatura que gelava les ulleres). La situació meteorològica va fer que alguns perdessin el camí de l’Aneto pel Portillón Superior, per exemple un grup de francesos. Situats quasi a tres mil metres, varem trobar un grup de bascos que també volien pujar a la Maladeta. Amb ells varem pujar fins la cresta del Portillons, fins una finestra a la paret de pedra, situada a 3.080 metres d’alçada. La boira no aclaria i davant la incertesa de la situació varem decidir recular. El pas per accedir a la carena per porta a la Maladeta es creua la “rimaya”, una fisura en la gelera, que permet accedir a la canal del coll de la Rimaya (3.232 m alt). El lloc, amb visibilitat, no té cap problema d’ubicació. Però amb la boira no es veia res. El grupet de bascos i una parella, que estaven instal·lats al refugi de la Renclusa, tenien tot el temps del món, per esperar una millora de les condicions temereològiques. La seva paciència va tenir fruit. Quan nosaltres esmorzàvem, ja de baixada, el temps va canviar una mica, la boira va anar esvaint-se i el camí d’accés al coll de la Rimaya va aparèixer, primer fugaçment, i posteriorment amb una certa continuïtat. Però la nostra decisió havia estat presa i el rellotge ens manava el descens.

La baixada pel pedregar que porta fins a La Renclusa, com sempre, és un absolut turment, amb camins poc dibuixats, fites aquí i allà, sense cap continuïtat. No seria millor un petit marcatge del camí principal per a la corrua de gent que vol anar a l’Aneto? Nosaltres varem anar baixant pel costat més proper a la cresta del Portillons. Des de el Portillón Superior, de baixada, varem poder veure l’Aneto, al fons, amb una gelera més que disminuïda, un terç del que havia estat. A la Renclusa, amb unes cervesses a la mà, la frustració davant els esdeveniments va solidificar-se i atemperar-se, segons les persones, amb reflexions serenes a l’entorn del fet. En tot cas, varem anar a dinar molt decentment, a Castejón de Sos, a un alberg que es deia Pajaro Loco, que ens va aconsellar la Nuri, una noia amiga d’en Jaume que varem trobar a Baños de Benasque, que ens va acompanyar a la pujada frustrada a la Maladeta.

23 i 24 de juliol de 2011.-

Puigbó, Pedró de Tubau i Grau de la Llet

2011-07-19T20:39:00.007+02:00

Nova sortida aquest dissabte 16 de juliol, en aquest cas a la comarca del Ripollès, a prop de casa a la zona de Gombrèn, al Pedró de Tubau que ja hem visitat altres vegades des de diversos punts. En aquest cas la sortida l'hem fet des de Puigbó, una casa a 1.150 m. d'alçada, a pocs kilòmetres de Gombrèn seguint la carretera que passa per el veïnat del Cortal. Aquesta important masia te al seu costat l'església de Sant Martí de Pugbó, una mica deixada, i que disposa d'un frontal d'altar romànic i que actualment està al Museu Episcopal de Vic. També es pot fer una ullada a les restes del Castell dels Moros o de Puigbó on encara es conserva una mica la seva torre i unes runes que sembla que corresponen a una església i unes cases.

Ja veieu que sense fer una passa, ja tenim material per gaudir-ne, això si, amb les explicacions del nostre guia Toni Llagostera. Tot i així la visita l'hem fet de tornada ja que al matí hem anat per feina. Hem sortit de Pugbó direcció al coll del mateix nom i llavors trencant a l'esquerra per enfilar-nos mica en mica per la carena de les Girades. Amb una horeta des de la sortida arribem al coll de Faig General on fem de girar gairebé 180 graus per incorporar-nos a la carena dels Rasos de Tubau i amb una horeta més fem el cim desprès de passar per la bassa de Corrubí.

Al cim (1.543 m.) hi ha un petit oratori dedicat a Sant Marc i no cal dir que les vistes son magnífiques, per tant és el lloc ideal per esmorzar. I després d'omplir la panxa hem voltejat per la zona per visitar la bassa del Ras i la font dels Garrotadors i tornant a la bassa de Corrubí.

I en aquest punt es on cal estar més atents ja que avui la tornada l'hem fet per el Grau de la Llet, un camí oblidat que ens acostarà a Palmerola baixant la muntanya dels Rasos. Sembla que estava marcat amb senyals vermelles peró nosaltres no les hem trobat. Cal anar en direcció a ponent i anar baixant fins arribar a sobre el cingle on hi ha una petita canal (es el tram més complicat de baixar si mireu la foto) però un cop superat aquest petit obstacle cal trencar cap a l'esquerra i a partir d'aquí el camí és extraordinari ja que baixa molt suaument, aprofitant l'ombra dels roures primer i dels pins després fins arribar a la casa de Palmerola. Es baixen uns 300 metres de desnivell molt agradables i el camí està força ben conservat tret de l'entrada que l'herba amaga el recorregut que nosaltres hem mig marcat amb fites.

Un cop a Palmerola ens queda una horeta de camí per una pista fins arribar al punt de sortida.

Una excursió de gairebé 12 kilòmetres amb un desnivell acumulat de 600 metres. Així doncs val la pena conservar aquests antics camins, nosaltres ho hem fet amb l'ajuda d'en Joaquim, en Josep, l'Artur, l'Angelina i la Concepció que amb la seva paciència van aconseguir trobar aquest camí.

Pedraforca

2011-07-11T22:38:00.005+02:00

Sortida del dissabte 9 de juliol de 2011. Escriu Toni Llagostera, fotos Ramon Busquets.

El Caminant per Catalunya no podia deixar de fer l’ascensió al Pedraforca. Nosaltres que hem fet una gran part de muntanyes emblemàtiques, ens faltava aquesta per arrodonir el conjunt de programes del Caminant per Catalunya. I cap allà varen anar uns quants valents i feren el cim i la baixada, que com sempre es molt entretinguda, encara que les senyores també varen estar molt presents en l’atenció del personal.

El dia va ser esplèndid i les imatges donen testimoni que va ser una lluita titànica contra la munió de gent que hi havia. Com sempre l’esmorzar va ser pantagruèlic, amb cafè i quasi puro, que algú ja va proposar que s’establís com a norma. Per cert que alguns van perdent molts punts en el rànquing. Els tornarem a veure vius i caminant?

Més fotos a: http://www.facebook.com/media/set/?set=a.2186458828526.2127228.1458712620&l=fa3c169368

i: https://picasaweb.google.com/carles.farran/20110709Pedraforca

Puig Peric (2.810 m.)

2011-06-02T07:57:00.005+02:00

Sortida dissabte 28 maig 2011. Escriu Antoni Llagostera, fotos Ramon Busquets. Sempre hi ha muntanyes emblemàtiques que criden als de Caminant pel Ripollès. Aquesta vegada hem anat al Puig Peric, la segona muntanya més alta del conjunt del Carlit. La zona, plena d’estanys i molleres, amb una paisatge radiant de primavera, ha fet les delícies dels expedicionaris, un grup ben selecte i atrevit. Sortint de l’embassament de les Bulloses, hem anat cap el nord del llac per pujar al Puig Peric (2.810 m alt) per una exigent aresta sudest, que mostrava clarament un aire desafiant. La vista des del Puig Peric permet veure tot els conjunt de llacs de la zona: els de les Bulloses i Carlit, els de l’estany Blau i els de Camporells. Una autèntica preciositat!

I també varem poder veure totes les muntanyes que s’albiraven des d’aquest punt panoràmic, des del Puigmal i muntanyes de l’alt Ripollès fins la Pica d’Estats, passant pel Carlit. A baix, el Petit Peric, que en Ramon, com sempre, no va voler deixar de pujar-hi.

El retorn ha estat pel camí de pujada més habitual, pel coll que separa els dos Perics i la cabana de la Balmeta. El retorn com l’anada, contornejant el llac de les Bulloses. Una excursió que recomanem, llarga (més de 8 hores) i exigent, però que feta per l’accés fàcil, omple de satisfacció i permet veure un dels millors paisatges del Pirineu català.

Més fotos al Facebook d'en Ramon

http://www.facebook.com/media/set/?set=a.2047644358251.2121900.1458712620&l=64de85e516

De Campllong als Engorgs de Meranges

2011-05-24T23:02:00.004+02:00

(sortida del dissabte 21 de maig de 2011) Escriu Antoni Llagostera: Eduard Jornet ens ha preparat per aquesta setmana, per Caminant per Catalunya, una excursió molt interessant i que no és pas de les més habituals a la zona. Es tracta d’anar des Campllong fins els Engorgs de Meranges. Estem a la Cerdanya, a la vessant oest del Puigpedrós, que amb els seus 2.914 metres d’altitud, senyoreja la comarca. L’excursió al refugi de Malniu i als seus estanys i la pujada al Puigpedrós es un clàssic de l’excursionisme català. Però fer la vessant de la vall que obre el riu Duran suposa fer una descoberta plena de llocs d’interès. El Campllong es una superfície bastant planera a una altitud de 1.700 metres, amb prats de dall, completament compartimentats per parets de pedra seca. Un autèntic mosaic. En aquest lloc l’Ajuntament de Meranges esta bastint un refugi per acampades que pot suposar una important contribució a la divulgació de la zona.

Tot pujant, cal prestar atenció a l’espectacularitat dels saltants d’aigua, especialment el de Sallent. En el camí cal fer freqüents parades per contemplar els dolls d’aigua que es precipiten encaixonats entre pedres i restes d’arbres arrancats per allaus. Arribats a la pleta dels Engorgs, antic lloc de pastura, trobem una rústega antiga cabana, la del Tarter. Estem a 2.100 metres d’altitud. Una mica més amunt enllacem amb el GR 11, que des de la Cerdanya s’introdueix a Andorra. Més amunt arribem ja als Engorgs, un conjunt de 10 estanys, situats a diferents altures. Aquest conjunt impressionant és sobre el refugi Joaquim Folch i Girona, a 2.380 metres d’alt, i sota la Portella de Meranges, que obre el camí cap a la vall de Porta, ja a la Cerdanya francesa, a la vall del Querol. Trobem els dos estanys aparellats o bessons, els dos situats més alt, totalment gelats. L’Estany Llarg ens ha mostrat la seva magnificència. Un indret, fruït d’un circ glaciar, ofereix un aspecte impressionant.

En conjunt una excursió d’uns dotze quilòmetres de recorregut, anada i tornada, amb un desnivell d’uns 800 metres. Una excursió que es pot fer sense una excessiva preparació, fent-la amb calma, i que ofereix uns paisatges plens d’interès. Un lloc per gaudir!.

El Puigmal des de Núria

2011-05-18T22:18:00.004+02:00

Sortida dissabte 14 maig 2011. Escriu Antoni Llagostera, fotos Ramon Busquets Avui un equip molt reduït de “Caminant per Catalunya” (l’ insubstituible Andreu Pérez, Ramon Busquets, Antoni Llagostera i el amics de Parets Montserrat Perernau i Carles Farran) ha fet la ruta que era tradicional per pujar al Puigmal, des de Núria i per la Coma de l’Embut. La primera constatació ha estat que l’actual camí més transitat per arribar al Puigmal, la més alta del Ripollès, s’ha convertit de la collada de Fontalba. Però nosaltres que ja hem fet en anteriors programes la pujada al Puigmal per la collada de Fontalba i des del collet de les Barraques i el Pas dels Lladres, hem volgut recordar aquest camí tradicional.

La zona no deixa de tenir elements interessants; el sistema càrstic del Forat de l’Embut, molt segurament passa inadvertit a molts i té un cert interès. Veure com un torrent, avui bastant cabalós desapareix per un forat, una gola negra de respectables porporcions, reapareixent 100 metres més avall desprès d’un recorregut subterrani d’uns 800 metres, no deixa d’èsser interessant. La pujada al Puigmal, des d’on es faci, té una certa dificultat, per guanyar els metres del desnivell. Per la Coma de l’Embut el Puigmal tampoc es converteix en un passeig qualsevol.

Però la nostra excursió d’avui, volia, a més de recordar aquesta camí al Puigmal, fer una baixada diferent, per cap dels camins més fressats. Hem baixat per la Coma de Gombrèn, on hem visitat la creu d’en Bonada i l’orri i cabana de la Coma Gombrén, quasi al costat del camí de Fontalba a Núria. El dia ha començat radiant, a pujat boira, ha plovisquejat una mica, però en definitiva res important que no es hagi permès fer tot el recorregut. El que no han vingut s’han perdut una bonica excursió.

GR II

2011-05-14T11:57:00.003+02:00

Hola companys, ja veieu que tenim el bloc un xic abandonat ! La veritat es que aquest darrer mes no hem fet gaires sortides per temes de feina i calendaris apretats. Comentar que si que s'han fet dues etapes més del GR II que enllaça la Jonquera amb Aiguafreda.

En concret el 26 de març es va fer la etapa IV entre Noguer de Segueró i Besalú de 10 km i el 30 d'abril la etapa 5 entre Besalú i Sallent de 14 km.

El primer recorregut passa per municipis com Beuda on destaca el Casalot o Palera on hi la l'església de Santa Maria i evidentment Besalú un poble amb molta importància històrica com ho demostra el seu casc antic i el magnífic pont sobre el riu Fluvià.

La etapa 5 transcorre per molts masos i poblets com Ossinyà que pertany a Sant Ferriol o el Torn on destaca l'església de Sant Andreu i acaba a Sallent on l'aigua és la protagonista amb el riu Ser que forma gorgs i petites cascades. Uns trams de GR molts interessants i plens de curiositats que en Toni Vilaró ens va descobrint i que ja podreu començar a veure per TVR a partir d'aquesta propera setmana començant per la etapa 1 d'aquest GR II.

i avui els que han pogut estan pujant al Puigmal des de Núria mateix, des d'una vessant que encara no havíem fet al caminant.

De Baubs a Muiols

2011-03-06T19:42:00.009+01:00

Aquest dissabte hem fet una sortida a prop de casa, a la vall de Baubs o Muiols, situada darrere la muntanya de Sant Roc de Ripoll, entre Campdevànol i Ogassa. Una excursió curta però farcida de coses i indrets interessants. Per arribar al punt d'inici, la casa de Baubs (848 m.) hem d'agafar una pista que surt del polígon industrial Casanova de Baix situat a la carretera N-260 entre Ripoll i Campdevànol. Aquesta carretera també ens porta al Càmping Ripollès i el recent estrenat refugi d'animals del Ripollès. Doncs just abans d'aquest refugi trobem la casa de Baubs, una masia molt antiga. Comencem a caminar per la pista que hem pujat amb el cotxe i amb tres minuts la deixem per agafar un camí que enfila per la dreta. El motiu veure les fonts de Baubs i la del Faig o Casadesús. Estàn gairebé juntes i son molt similars, aprofitades com abeuradors per el bestiar. Tornem a girar a la dreta enfilant cap a la casa de Casadesús que està just a sobre de la de Baubs. Seguim caminant ja direcció a Muiols per la pista. Primer però passem per una altra casa important, la de Clarella. Just abans d'arribar-hi val la pena enfilar-se una mica per la muntanya per visitar el Pi Gros de Clarella, un pi monumental tot i que ja l'hem trobat trencat i segurament mort.

Desprès de passar per la casa seguim la pista que va travessant la riera de Muiols primer per el pont Alt i tot seguit per el pont Xic, dues construccions antigues i interessants. De seguida arribem a Muiols una altra masia, avui de segona residència.

Des d'aquest punt ja es veu el nostre proper objectiu el Tut de Muiols que amb un kilòmetre de fondària s'endinsa sota les muntanyes de Sant Amand. A partir d'aquí hem tornat enrere un tros del camí de pujada i hem girat a l'esquerra per travessar el gorg de l'Olla i seguir per l'altra vessant del torrent de Muiols.

Passem per el Pla de l'Home Mort i el coll de Comallevosa i trenquem a la dreta per tornar a baixar i travessar altre cop la riera i enfilar fins al punt de sortida. En total son uns 12 kilòmetres molt agradables de fer amb un desnivell acumulat de 400 m. Nosaltres però hi hem afegit una mica més d'emoció ja que a part de buscar el Pi Gros en Llagostera portava una foto i les coordenades d'un Petròglif (imatge creada mitjançant la retirada de part de la superfície d'una roca per incisions, talla, escultura i abrasió). Al primer intent no l'hem trobat, els GPS no ens han ajudat. Però de baixada ho hem tornat a intentar i la intuició i la sort ens han dut fins aquesta pedra enmig de la riera, amb un dibuix que semblava una granota. Ens hem donat per satisfets d'assolir tots els objectius de la sortida amb un dia fantàstic i un esmorzar explèndit. I es que ens ho passem pipa !

Cistella - Noguer de Segueró

2011-02-28T20:24:00.006+01:00

Aquest passat dissabte hem fet la tercera etapa del GR II que enllaça la Jonquera i Aiguafreda, començant a Cistella (Alt Empordà) i acabant al Noguer de Segueró ja a la Garrotxa. Una ruta llarga, de 19 kilòmetres amb un desnivell acumulat de gairebé 600 m.

El petit poble de Cistella ja ens fascina amb els seus carrerons estrets i places on destaca l'església de Santa Maria. El camí comença a enfilar deixant el poble enrere amb unes mangífiques vistes i tonalitats de colors. Quan portem uns 20 minuts val la pena deixar un moment el camí i visitar l'ermita de la Mare de Déu de la Vida del S XVII i des d'aquí continuar gaudint de vistes i dient adeu a Cistella. Continuem el GR per camins i pistes que voregen i travessen amplis prats que començen a donar fruit amb un verd intens que ens enamora.

I de seguida veiem el proper objectiu, Lladó, tot i que sembla que estigui aprop, la orografia del terreny ens enganya i primer ens fa baixar a creuar el riu Manol per desprès tornar a enfilar cap aquest bonic poblet de poc mes de 500 habitants.

I un cop aquí, si que s'ha de disposar d'una bona estona per gaudir de tots els racons i espais que ens ofereix, això si, desprès d'un bon esmorzar. Primer es pot visitar l'església de Santa Maria, temple romànic on destaca la portalada. Al costat hi trobem alguns elements de l'antic monestir de Sant Joan com queden la canònica, el claustre, les dependencies monacals i la sala capitular. I al poble també hi trobem l'església de Sant Feliu. Però la ruta segueix i nosaltres ens posem en marxa. El camí torna a pujar i amb una hora aproximadament s'arriba a l'ermira dels Apòstols dels segles XVII i XVIII i on també hi ha un petit mirador per gaudir de vistes cap al golf de Roses i gran part de l'Empordà. Tot seguit la pista ens porta a travessar el bosc de Can Cabota per sortir a Sant Martí de Sesserres, temple romànic del S XII ja en terme de Cabanelles.

A partir d'aquest punt entrem en el tram mes pesadet de la excursió ja que encara ens queden unes dues hores que fem primer per la carretera que ens duria a la Mare de Déu del Mont i desprès per camins i pistes que ens tornen a fer travessar el riu, en aquest cas la riera de Sant Jaume. En aquest punt cal vigilar les senyals ja que la ruta fa un gir de gairebé 180 graus i un cop trobem un altre cop la riera, deixem la pista i enfilem fins al coll de Sacreu on ja entrem a la Garrotxa i tornant a baixar arribem al Noguer de Segueró, una gran masia, de les més importants de la comarca. L'actual edifici és del segle XVIII i té la façana amb esgrafiats. Just al costat hi ha l'antiga església parroquial de Santa Maria de Segueró, romànica, d'una nau.

I aquest era el punt d'arribada d'aquesta sortida que ofereix molts atractius, tot i que és una mica llarga si ens volem entretenir per gaudir-ne. Nosaltres massa que ens hem entretingut, afegit a que s'ha de deixar un cotxe a cada punt, doncs hem començat a caminar a les 10 tot i que hem sortit de Ripoll a les 7, i per tant hem arribat a misses dites !!

Sort que ens ho hem passat molt be tot i que, cal queixar-se en nom de tots els companys, avui no hi havia coca del Caminant. Per sort teniem el vi Chueca que ens ha maquillat una mica el pa. I la proxima etapa del GR ens acostarà a Besalú on desprès de l'experiència d'avui sembla que hi ha ganes de quedar-se a dinar.

Serra de Collserola

2011-02-21T22:58:00.006+01:00

Aquest dissabte 19 de febrer hem estrenat comarca i ens hem acostat a l'àrea metropolitana de Barcelona per fer una sortida per la Serra de Collserola. El Parc de Collserola és una superfície verda de més de 8000 ha situada entre els rius Besos i Llobregat i inclou part del terme municipal de nou poblacions. Nosaltres hem fet una circular amb sortida i arribada a Esplugues, a la comarca del Baix Llobregat. La sortida l'hem fet des de la plaça Mireia on hi ha un ampli aparcament i amb dues passes ens trobem en plena muntanya. El primer kilòmetre de la ruta transcorre per el Passeig de les Aigües, un camí ample i planer que ens portaria fins l'altre punta de la Serra amb unes vistes constants i magnífiques de Barcelona i els entorns. Un tram molt transitat tant per caminadors com nosaltres, com bicicletes o corredors. Abans de deixar el passeig i pujar muntanya amunt, cal fer parada al mirador dels Xiprers on hem quedat bocabadats de les vistes tant de la zona d'Esplugues com el Prat amb aeroport inclòs o el delta del Llobregat i el mar, o la ciutat de Barcelona on gairebé es pot agafar amb la mà el Camp Nou, la Sagrada Família, el Monestir de Pedralbes, etc etc. Llàstima que la mica de calitja no ens ha deixat fer la foto perfecta. Sense perdre les vistes enfilem amunt per el camí de la carena on de seguida s'arriba al cim de Sant Pere Màrtir. Aquí cal fer una altra parada per veure les restes de les bateries antiaèries i on es pot conèixer el paper d'aquestes a la Guerra Civil Espanyola i també les restes de l'esglèsia que es va construïr al cim (399 m).

De mica en mica el camí comença a entrar al bosc amb la vista de la torre de Collserola i el Tibidabo. Passem per la font del Rector direcció al coll de Cuiàs on tornem a alternar pista i camí vorejant el Turó Rodó fins arribar al Coll de Can Solanes. Aquí ens desviem uns 400 metres per visitar la Penya del Moro (277 m), ja en terme de Sant Just Desvern, on hi ha les restes d'un antic poblat Ibèric i d'una torre de guaita, on també hi trobem un mirador fantàstic de tota la plana del Baix Llobregat.

Tornem cap al coll de Can Solanes per continuar baixant muntanya avall fins a la font de la Beca on es pot recuperar forçes abans de fer la última pujada fins als cotxes. De fet el parc disposa de moltíssimes fonts, encara que moltes d'elles l'aigua depen de les pluges. Nosaltres n'hem trobat 3. I finalment arribem a la plaça Mireia havent fet 13 kilòmetres amb un desnivell acumulat de 480 metres.

Aquesta sortida l'hem fet gràcies als amics del Centre Excursionista Esplugues que ens han demostrat que es coneixen aquest tram de Collserola pam a pam. I de fet cada any organitzen una caminada popular per aquests entorns i la edició d'aquest 2011 concidirà bastant amb el recorregut que ens han fet. Una caminada que faran el proper mes de maig i que ja us informarem al bloc. Moltes gràcies doncs als amics i companys d'Esplugues que també segueixen el programa per ETV (Llobregat TV).

El Catllaràs i Falgars

2011-02-16T23:56:00.005+01:00

Sortida del dissabte 12 de febrer de 2011. Escriu Antoni Llagostera: L’excursió d’avui ha estat de les fortes. Així doncs sols han vingut els millors, els altres a casa i res més.Però s’ha perdut un excursió que ha estat memorable. Sols la visió de les muntanyes pirinenques des del mirador del Roc de la Lluna, on veiem des dels Rasos de Peguera a el Pedró de Tubau, passant pel Padraforca, el Cadí, la Tossa d’Alp, el Puigllançada, el Tossal de Rus, el Puigmal i totes les mutanyes satèlits, el Taga i Sant Amand, amb un cel radiant i un visibilitat molt alta, mereixeria que aquesta excursió sigui inexcusable. El bons i forts l’han feta i els “altres” a casa. Hi havia neu i el gel era un perill, però tot va ajudar a fer una excursió de la que guardes un record immens.

I entre mig, el monestir de Santa Maria de la Pobla, el castell de la Pobla, el xalet del Catllaràs d’Antoni Gaudi, mines i instal•lacions industrials en mig d’una vegetació molt maca.

I un cop a Falgars, la baixada pel camí de romiatge, amb els seus graus, ha estat inoblidable, malgrat plaques de gel quan menys ho esperaves, per exemple en els 50 metres finals, abans d’arribar al cotxe, a la Pobla de Lillet.

Dels habituals, els que s’han quedat a casa, s’ha perdut una excursió plena d’al•licients.

Sant Llorenç del Munt

2011-01-23T12:41:00.008+01:00

Bonica sortida la d'aquest dissabte 22 de gener al Massís de Sant Llorenç del Munt situat a la serralada del prelitoral entre les comarques del Vallès Occidental i el Bages. El punt d'inici és al coll d'Estenalles a 10 km de Matadepera o de Talamanca si hi accedim des del Berguedà. En aquest punt hi ha un ampli aparcament i el centre d'interpretació de la serra de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. El camí està molt ben marcat però cal tenit en compte que hi ha moltes possibilitats i variants. Nosaltres hem optat per pujar primer al cim del Montcau (1.056 m.)que s'hi accedeix deixant el camí que va a la Mola i trencant a l'esquerra ens enfilem a aquesta muntanya d'aspecte rocallós i monolític. Amb 30 minuts en tenim prou per aribar-hi des de la sortida. Aquí les vistes ja son maravelloses.

Tot seguit baixem cap al coll d'Eres per recuperar el camí cap a la Mola. La veritat és que és un camí molt algradable, ample i sense gaires entrebancs. Cal fer una ullada al roure del Palau de gairebé 30 metres d'alçària. Al cap d'una estona ens tornem a desviar a l'esquerra per passar per la font Flàvia i els Òbits, unes baumes aprofitades per construir-hi habitacles que combinaven les necessitats econòmiques i defensives. Un bon lloc per esmorzar i reposar una estona. A continuació tornem a recuperar el camí de la Mola per arribar-hi amb una hora. Abans però passem per el Morral del Drac, un monòlit de formes molt peculiars i on no hi falten les llegendes que ens ha explicat en Josep Mª. Un cop al cim de 1.104 m. s'ha de contemplar el Monestir de Sant Llorenç del Munt, romànic amb estructura de tres naus amb absis i un creuer amb cimbori al centre. I no podem deixar de contemplar les vistes del pirineu tant català com aragonès, montserrat o les ciutats de Terrassa i Sabadell als nostres peus, i al fons en dies clars el mar i Mallorca.

I la tornada l'hem fet gairebé per el mateix camí, esquivant els Òbits i el Montcau. Un recorregut de 15 kilòmetres que es pot fer en unes 4 hores. Cal remarcar que al Monestir hi ha servei de restauració per si es vol fer un bon àpat.

I nosaltres ens ho hem passat pipa, estrenant comarca i paisatges, i a més han vingut alguns dels pesos pesats del Caminant, encara que no hi havia ni el vi chueca ni la coca andreu, però ha tornat el café colomer i el turró busquets. I d'aquesta manera comencem aquest any i estrenem rànquing del 2011, i continuarà el rànquing acumulat 2008/2011 amb la intenció d'anar-hi afegint mica en mica les sortides anteriors al 2088. A veure si així hi ha més emoció !. Tenim més fotos de la sortida al Facebook ! http://www.facebook.com/album.php?aid=376358&id=161274228775

Castell de l'Areny - Puig Lluent

2010-12-21T08:05:00.005+01:00

Escriu Antoni Llagostera:

La excursió del passat dissabte de l’equip de Caminant per Catalunya per Castell de l’Areny, Sant Romà de la Clusa, Puig Lluent i Sant Julià de Cosp va servir com ens succeeix freqüentment per conèixer una part del territori desconeguda però plena de valors excursionistes i paisagístics, alhora que aproximar-nos a persones molt interessants. La veritat es que la sortida des de Castell de l’Areny i la pujada cap al Cap del Castell del Rocs és una vista impressionant. A Sant Romà de la Clusa varem conèixer al Ramon i la Montse, que han recuperat el refugi de la Clusa i ens varem permetre fer l'àpat en unes condicions poc freqüents, amb calefacció. Com sempre l’esmorzar fou de traca i mocador. La pujada cap al Ras Clarent, per un camí marcat per en Ramon, que obvia la pista forestal que hi puja fou un recorregut dels que deixen estorat.

Les vistes des de Ras Clarent, per culpa d’una boira i núvols baixos que no volien escampar, no foren tot lo majestuoses que haguessin estat en altres condicions.

Podeu veure mes fotos a http://www.facebook.com/album.php?aid=2096003&id=1458712620&l=7210fb4d1d

Circular des de Borredà a La Quar i Sant Pere de la Portella

2010-12-13T23:31:00.004+01:00

Escriu Antoni Llagostera: El passat dissabte, dia 11 de desembre, vàrem fer una sortida interessant que de Borredà es va portar a La Quar i Sant Pere de la Portella, per pujar posteriorment el Saldaguda (1.168 m alt). Una excursió que va venir acompanyada per un dia esplèndid, que va donar molta vistositat a l’excursió. Ens van acompanyar a l’excursió nou persones del grup Borredà Smou. Cal afegir que la comitiva ripollesa va tenir dues baixes inesperades de darrera hora. La pujada des de Borredà fins la Quar va per un camí ben fressat i de peregrinatge. Els cingles de conglomerat de còdols es va fent presents d’una manera imposant. Des del santuari de la Quar, dalt de la Mola, ja s’en va fer clar que el dia seria molt maco, amb una sol i un ambient que es permetia veure Montserrat sortin d’un mar de boires a la plana. Sant Pere de la Portella amb les seves imposants església i ruïnes va ser la segona etapa de l’excursió. I aquí va començar una inesperada aventura. Vàrem perdre el camí que porta cap al coll de Tell i amb molt esforços vàrem aconseguir pujar per la via directa fins el Saldaguda (1.168 m alt). La mola de pedra es va resistir però el primer en arribar fou el més petit de tots, en Roger. Però el panorama que es pot veure des d’aquesta cim de la serra del Picancel val molt la pena de l’esforç. La baixa des del coll de Tell fins al pont d’en Climent, passant per l’extraordinària Portell de l’Ovellar, es fa per mig d’una zona molt humida i que es va fer molt llarga.

L’excursió prevista ja era llarga (uns 19 quilòmetres) però la pujada al Saldaguda la va fer encara més cansada i feixuga. Amb bon criteri vàrem escursar l’excursió amb arribada a Vilada, d’on vàrem portar el cotxes que teníem a Borredà. Una aventura on, a més de recordar l’esforç realitzat, recordarem uns espais i vistes molt recomanables.

Cap de Norfeu (3 desembre 2010)

2010-12-06T21:33:00.005+01:00

Bonica sortida la que hem fet aquest dissabte a Caminant per Catalunya, i es que aprofitant que tothom anava a buscar la neu, nosaltres hem preferit tirar cap a la platja i ho em encertat ja que el dia ha estat magnífic. En concret hem fet un altre tram del GR-92, del Camí de Ronda, a la zona del Cap de Norfeu. Un recorregut de 9 kilòmetres entre les cales Montjoi i Jòncols del terme municipal de Roses. Per accedir al punt de sortida s'ha d'agafar una carretera estreta que surt de Roses i amb 7 kilòmetres ens acosta fins a Cala Montjoi. Un cop aquí s'ha de veure el Bulli, encara que sigui per fora i s'ha de trepitjar la sorra de la cala i respirar la calma que hi ha al mes de desembre. Imaginem que a l'agost deu estar ple a vessar tot i que tot aquest tram de costa, afortunadament, encara es conserva bastant verge, sense gaires edificacions. Comencem a caminar agafant la pista sense asfaltar que ens porta a la Cala Jóncols i amb 15 minuts arribem a la Punta de la Ferrera on ja agafem el camí de la dreta i comencem a vorejar la costa. No cal dir que les vistes son espectaculars i sorprenents a cada raco. Passem per les cales Calitjar, Pi de Roses i la Pelosa, on parem a esmorzar.

Continuant camí ens trobem la Garita de la Pelosa, una antiga garita de guàrdia ja que es veu que antigament durant la guerra hi havia un camp de presoners. Davant nostre ja fa estona que veiem la Torre de Norfeu, en un punt elevat i per tant ara toca pujar uns 170 metres de desnivell. Un cop arribem, les vistes son espectaculars, sembla que estem envoltats de mar. Encara hi ha les restes de la torre de guaita que havia format part del sistema defensiu del golf de Roses. Es tractava d'una torre de planta circular de gran diàmetre, amb dos pisos. Nosaltres ens hi hem enfilat per fer la foto de grup.

Som a la part més alta del Cap Norfeu, i aquest cap s'endinsa 2 kilòmetres en la mar Mediterrània formant una estreta península allargada que tanca el golf de Roses.

Nosaltres decidim accedir al seu extrem, on hi arribem al cap d'uns 20 minuts. Aquí hi ha el mirador Punta Cap de Norfeu on els penya-segats son espectaculars. Hi ha uns petits illots rocosos un dels quals s'ha batejat com el Cavall Bernat.

Tornem enrere, però cap a la part dreta, on al cap de 30 minuts ens trobem amb una de les moltes coves que hi ha a la zona, es tracta de la Cova de les Ermites, de planta triangular, amb una entrada ampla i que es va fent estreta a mida que s'enfonsa.

La vista ja ens mostra el nostre destí, la Cala Jóncols, però abans passarem per el costat de la Cala Canadell i amb 30 minuts arribem al final. Una altra cala tranquila i poc habitada encara que hi ha un restaurant. Ens ha sorprès una font que hi ha a tocar de la platja. I fins aquí aquest tram del camí de Ronda, que podeu fer al vostre gust ja que continuant sortiriem a Cadaqués o des de la Cala Montjoi es pot arribar fins a Roses. Nosaltres però hem fet un tram curt de 9 kilòmetres per aprofitar al màxim la sortida i fer un bon programa. I com que som previsors, haviem deixat un cotxe en aquest punt per tornar cap al punt d'inici, que es fa per una pista sense asfaltar a poc a poc i amb bona lletra.

I en el capítol d'anècdotes dir que hem trobat poquíssima gent, algun submarinista i alguns que caminaven com nosaltres, ah ! i dos amb btt que ja te nassos, eren del Ripollès, i a més caminadors, en Ramon i en Pere. I em deixo l'esmorzar, que com cada setmana és explèndit, avui però recuperant el vi chueca i a la Cala ens hem entaulat gaudint del mar i del solet.

Serra de Sant Honorat

2010-12-01T21:21:00.006+01:00

Nova sortida aquest passat dissabte 27 de novembre del Caminant per Catalunya i en aquest cas estrenant comarca, l'Alt Urgell.

En concret ens hem acostat a Oliana per fer una ruta per la Serra de Sant Honorat. S'hi arriba des de la Seu d'Urgell seguint la carretera C-14 i abans d'arribar a Oliana cal agafar el trencant de Peramola i amb un parell de kilòmetres arribem al punt de sortida. Nosaltres hem deixat el cotxe just al costat de l'Hotel Can Boix (615 m) tot i que la ruta es pot fer sortint de Peramola.

El camí en comença a endinsar al bosc de pinassa i roure i de seguida ens trobem envoltats de roques magestuoses de grans dimensions que per moments ens fa pensar amb Montserrat.

Anem vorejant el riu Rombau, encara que està completament sec, i amb 30 minuts arribem al clot de la Font Viva. A partir d'aquí comença la pujada entre roques i cingles. Cada racó és espectacular i a mida que guanyem alçada les vistes son impressionants. La Roca del Grauet, el Roc de Rombau o el Roc de la Presó son només alguns dels punts que s'observen.

A poc més de 1000 metres arribem a la Capella de Sant Honorat, que només en resta un tros de paret i la llinda de la porta amb data de 1725. I al seu entorn vistes cap a la serra d'Aubenç formada per roques calcàries o l'embassament d'Oliana i la serra del Cadí. I a l'altre costat el Port del Compte. I si mirem avall ens trobem penjats en aquestes pedres dominant el territori. Un bon lloc per esmorzar, nosaltres ho hem fet.

La tornada es fa recuperant part del camí, però un cop al coll de Sant Honorat, seguim per l'esquerra per una pista direcció a la serra de Cavallars. Ara anem baixant una bona estona fins que començem a veure, enfilada en un turó l'Ermita de la Mare de Déu de Castell-llebre. Tot i així ens cal baixar fins trobar la pista per poder pujar a l'Ermita, edifici d'una sola nau coberta amb una volta de canó i amb un campanar de torre de planta quadrada de dos pisos. Des d'aquest lloc privilegiat les vistes també son agraïdes. Per un costat l'embassament i per l'altre el poble d'Oliana. Recuperem el camí per acostar-nos al punt on hem deixat el cotxe, ara seguint una pista que planeja passant per la Roca dels Moros on a la balma es conserven restes de pintures rupestres de finals de l'edat de bronze. Pintures que nosaltres no hem vist. I aquestes magnífiques roques també son ideals per els escaladors com hem pogut observar.

Una sortida d'uns 11 kilòmetres i amb un desnivell d'uns 500 metres que es pot fer amb 4 horetes.

I avui cal comentar que la primera intenció era fer la Tossa Plana de Llés a la Cerdanya, però el nostre guia, l'Eduard Jornet, ens ha proposat aquesta altra sortida ja que la neu i el fred no aconsellaven fer el cim. Per tant hem canviat el paisatge blanc per el vermellós i grisós d'aquestes magnífiques i curioses formes de la muntanya.

I els que us ho heu perdut dir-vos que l'Andreu ens ha portat "delicatesens" de les seves.

GR II - Boadella - Cistella

2010-11-16T23:03:00.004+01:00

Aquest passat dissabte 13 de novembre hem fet un altre tram del GR II que ens porta de la Jonquera a Aiguafreda. Hem sortit de Boadella d'Empordà per arribat a Cistella i així fer uns 13 km més d'aquest sender. Un camí que travessa alguns poblets petits de l'Alt Empordà on val la pena contemplar tots els racons. Sortint de Boadella, el camí s'enfila muntanya amunt pujant 200 metres de desnivell fins que trobem la carretera. En aquest punt val la pena deixar un moment la ruta per acostar-se a la Mare de Déu de la Salut, que es troba a uns 150 metres seguin la carretera. Aquest santuari disposa d'una façana neoclàssica i un interior neogòtic. I com hem pogut comprovar es molt popular a la comarca per les ofrenes que hi ha, sobretot del món de l'esport. També acull un restaurant i un ampli aparcament on es pot gaudir d'unes grans vistes. Els que tingueu mes temps podeu pujar a la muntanya de Santa Magdalena on hi ha una hermita. Nosaltres però després d'esmorzar hem tornat enrere per recuperar el camí.

Necessitem 30 minuts més per arribar a Terrades, un poblet d'uns 300 habitants on destaquen els seus carrers estrets amb cases molt antigues i l'església de Santa Cecília.

Sortint del poble seguim la carretera direcció Cistella. Potser és el tram més pesat ja que fins a 3 kilòmetres no trobem un nou camí que ens fa abandonar l'asfalt. De seguida es poden veure les vistes de Vilarig, un poblet amb una vintena d'habitants, que hi arribem després de travessar el torrent del Mas Camps. L'església de Vilarig dedicada a Sant Martí, és documentada des de 1151. L'actual temple està a tocar del mur del castell i te una senzilla portalada romànica amb tres arcs i un campanar de torre quadrada.

Seguim camí cap a Cistella on hi arribem al cap d'una hora. Aquest poble també és petitet, de poc més de 200 habitants i on ens finxem amb la seva església parroquial de Santa Maria on s'hi conserva una esplèndida portalada romànica dels segles XII-XIII.

I fins aquí aquest segon tram de 13 km amb un desnivell acumulat d'uns 300 metres.

I avui comentar que a Vilarig uns veíns que preparaven una exposició ens han obert les portes de casa seva on hem contemplat una magnífica decoració conservant les parts més antigues de la vivenda. I com sempre ens hem encantat a tot arreu ! fent una excursió de 6 hores !

Els Empedrats (Alt Berguedà)

2010-11-01T12:22:00.008+01:00

Nova i magnífica sortida la que hem fet aquest dissabte 30 d'octubre a l'Alt Berguedà. En Josep Mª ens ha preparat una excursió per els Empedrats, seguint l'antic camí ral de la Cerdanya seguint la vall del riu Pendís. Per acostar-nos a la sortida cal anar fins a Bagà i agafar la carretera que ens portaria a Gisclareny. Quan portem un kilòmetre hem de trencar a la dreta per una pista que va fins a Coll de Bena. Nosaltres deixem el cotxe a Cal Cerdanyola, una casa totalment restaurada per acollir-hi colonies sota el nom de La Salle Natura. (Estem a 5 km de Bagà). En aquest punt també hi tenim la Font Nostra. Després de deixar la casa i travessar el riu trenquem a la dreta, molt ben marcat amb marques grogues i blanques del PR-C-125. Deixem a l'esquerra l'Hostalet, una casa enrunada però que encara es pot observar l'estructura d'una masia del s XVI. De mica en mica anem pujant vorejant el riu i sovint travessant-lo. De fet és un dels protagonistes de la excursió ja que ens deixa imatges de postal constantment juntament amb el paisatge combinant les roques i els colors de tardor.

Anem avançant i ens anem posant al mig d'aquests penyasegats que formen part de la serra Cadí Moixeró. Amb una horeta arribem al salt d'aigua dels Empedrats. Punt de parada obligada per fer la foto de família. I a partir d'aquí començem a pujar una mica més de desnivell, compartint roques i aigua. Si mirem enlaire estem envoltats de imponents roques, altes i de formes curioses. Passem per l'estret de l'Escriu i continuem pujant. Ara peró deixant el riu a un costat. Desprès de suar una estona hem parat a esmorzar ja que eren les 11 i la gana apretava. I des d'aquest punt ens ha faltat uns 15 minuts per arribar al refugi Sant Jordi que està en terme de Guardiola de Berguedà. Estem a 1.640 metres i hem superat un desnivell de 700 metres afegint-hi la precaució que s'ha de tenir amb les roques, que molles, ens poden fer patinar facilment.

En aquest punt les vistes son espectaculars, nosaltres però envoltats de boira, em optat per fer un café al refugi. Quan passem el programa per la TV mirarem de recuperar alguna imatge de les vistes ja que l'Andreu n'havia fet quan gravaba els refugis de Catalunya. De tornada passem per una altra font la del Faig. El camí continua cap al Coll de Gallissans i el Pas de la Boixassa però nosaltres optem per tornar per el mateix recorregut que hem fet ja que és tard i la opció del PR té un parell de kilòmetres més. Tornem a gaudir doncs de tots els racons que ens ofereix aquest camí fins arribar al punt d'inici. En total son 8 kilòmetres que podeu fer amb 4 horetes.

Un cop hem acabat ens hem acostat a la Font d'Adou que està a la mateixa pista, un parell de kilòmetres més enllà i que hem fet amb el cotxe. Val la pena veure com baixa l'aigua del riu Bastareny, afluent del Llobregat.

Una sortida en que només ens ha fet una mica la guitza la boira i que hem tingut la companyia d'en Víctor que ja el trobàvem a faltar. I pel que sembla té moltes ganes de sumar punts al rànquing. Si voleu més fotos al Fàcebook del Caminant.

http://www.facebook.com/profile.php?id=1336945558#!/album.php?aid=343827&id=161274228775

Salt de Sallent - Puigsacalm

2010-10-26T21:11:00.007+02:00

Escriu Antoni Llagostera (excursió dissabte 23 octubre 2010) El Puigsacalm pel salt de Sallent i les Olletes Avui quatre valents han realitzat aquesta excursió. Cal deixar constància dels seus noms (Andreu Pérez, Pere Chueca, Albert Caballé i Antoni Llagostera). El dia ha estat magnífic. L’excursió presentava molt al·licients. Tots s’han complert.

El salt de Sallent (Salt de salt d’aigua, etimològicament) ha estat una panorama magnífic. Les escales del Grau de Sallent una prova superada, deixant-nos la seva mostra de superba enginyeria popular. Per no parar esment al caminoi del grau del Pla Traver, sols deixarem constància que aquest darrer indret, que era, com va dir el poeta Joan Teixidor, un autèntic paisatge anglès. I la marxa cap al Puigsacalm un prodigi, els rasos de Manter competien en lluentor amb els del pla Traver, i el darrer tram de pujada al cim geodèsic senyor, sempre exigent. La baixada cap al Puig del Llops i la superba vista des del seu cim ha estat un premi al valents excursionistes.

I a partir d’aquest punt, una baixada inclement, cents de metres fins a Santa Magdalena del Mont, i més metres de baixada pel grau de les Olletes, fins a la Mare de Déu de les Olletes, amb la seva balma captivadora. I més metres de baixada per arribar a can Turó. I en aquest punt, un repòs i un dinar on els àngels han cantat les excel·lències del dia, del camí i dels protagonistes.

La Jonquera - Boadella d'Empordà

2010-10-19T23:02:00.007+02:00

Nova sortida aquest passat dissabte (16 octubre) lluny de les nostres contrades. La proposta del nostre guía Toni Vilaró és fer el GR II que enllaça la Jonquera amb Aiguafreda. 145 kilòmetres que dividirem en unes 10 etapes. I precisament aquesta primera etapa és la que hem fet aquest cap de setmana entre la Jonquera i Boadellà d'Empordà.

Doncs de bon matí ja erem a la Jonquera on hem aprofitat per passejar-nos per aquest poble tranquil i contemplar el seu carrer major i l'Església Parroquial de Santa Maria. Un cop a la plaça de l'ajuntament hem travessat un petit túnel i tot seguit el riu Llobregat d'Empordà pe agafar ja el GR. Els propers 20 minuts però son de sorolls i entrebancs. Hem de travessar tant la carretera com l'autopista que la seguim una estona. Tot i que està ben marcat cal estar al cas ja que el pas de les vies de l'AVE fan que el camí travessi per un túnel. De mica en mica anem deixant la fressa i recuperem la calma per una pista que ens porta a la carretera de l'Estrada. Cal incorporar-s'hi uns 500 metres per trencar i entrar a l'Estrada, un nucli de cases que pertany a Agullana, poble que veiem al fons. Aquí decidim parar i esmorzar, només portem 3 kilòmetres però com que hem sortit tard ja tenim gana. I ho fem a la plaça de l'Església de Santa Maria de l'Estrada esmentada del 1279-80 tot i que no s'hi conserva cap construcció medieval.

Amb la panxa plena hem agafat el carrer de la Font i hem continuat per aquest GR que de fet també s'hi troben indicadors de Itinerànnia i del Camí de Sant Jaume.

Amb poca estona s'arriba al Mas Carbonell on cal baixar cap a la Riera de Gou on també hi ha les restes d'un antic molí. Anem avançant metres combinant pistes i trams de carretera i predominant primer les alzines sureres i els pins desprès. A l'alçada del Mas Giralt més o menys, assolim el punt més alt de 193 metres i portem 8 kilòmetres. Encara ens en queden 7 que transcorren per camins i pistes combinant amb trams de carretera. Al nostre davant apareixen enfilades dalt d'un cim, les restes del castell de Montroig mentre ens acostem al Mas Gallart on ens crida l'atenció un pou. Tot seguit l'aigua torna a ser la protagonista ja que travessem el riu Ricardell, encara amb força aigua degut a les darreres plujes. El seguirem una estona per un camí paral.lel fins que a la dreta agafarem la carretera per tornar-la a deixar seguint un camí a la dreta. Entrem en zona de pins com ho demostra un parell de boletaires que han omplert el cistell de rovellons. Després de pujar una mica entrem a la Vall de la Muga. Al cap d'una estona a l'alçada del Mas Parxers ens incorporem a la carretera que ve del pantà de Boadella que tot i el nom, gran part dels seus 3'6 km quadrats pertanyen a Darnius. Un pantà que subministra aigua a Figueres i a les principals poblacions costaneres de la comarca.

Desprès de travessar el riu Muga arribem a Boadella d'Empordà un petit poble d'uns 200 habitants, on val la pena passejar per els carrers estrets on encara s'hi conserven cases del segle XVII i XVIII.

En total 15 kilòmetres d'aquesta primera etapa del GR II que hem fet amb 4 horetes.

Si voleu fer aquesta sortida cal preveure deixar un cotxe a cada punt i si hi anem amb temps es pot fer una ullada al pantà ja que el GR no hi passa i queda a 3 kilòmetres del poble.

I en el capítol d'anècdotes avui cal recalcar que amb l'Andreu no hem fet tard a la cita i hem arribat igual que en Toni sense sorpreses. I hem recuperat dos caminadors que feia dies que no venien, la Laura l'Albert i en Joan que els hi haurem de posar un puntet al rànquing.

Creu de Meians (9-10-10)

2010-10-12T11:46:00.009+02:00

Nova sortida la que hem fet aquest dissabte després de dos mesos aturats. De fet el primer intent ja es va suspendre per mal temps. En canvi avui, tot i les previsions nefastes, ens ha fet un dia explèndit (dissabte 9 octubre). La caminana de 14 kilòmetres ens porta des de Planès fins a la Creu de Meians, seguint un tram de l'antic camí ral de ferradura que ens portaria fins a Puigcerdà. La sortida és a peu de la carretera de la collada de Toses, on podem deixar el cotxe al costat de l'hostal. Abans de caminar però, us recomanem fer una ullada a l'església romànica de Sant Marcel de Planès que la tenim a tocar. Estem a 1.200 m. son 2/4 de 9 i el sol ja surt per darrere el Taga. El primer tram de camí enfila per una pista marcada com a GR-11 direcció Dòrria. De seguida les vistes son les protagonistes, el nucli de Nevà ja ens fa treure les màquines de fotografiar i es torna a sentir la típica frase "has vist nevar en serè" que ja utilitzaven els traginers a la collada de Toses. I a la dreta el poble de Dòrria ens comença a vigilar, tot i que s'han de fer algunes raconades abans d'accedir-hi. I una altra protagonista l'aigua, ja que travessem el torrent de l'Helena que limita Planès i Dòrria. Tot seguit, el torrent de Llobre i el torrent Gros. També anem trobant elements constructius del camí ral com les margeres de pedra seca encara ben conservades.

Amb una hora i mitja arribem a Dòrria (1.500 m.)Aquest poble que pertany a Toses és magnífic, no et cansaries mai de contemplar cada racó. Destaca l'església de Sant Víctor que ja ha celebrat els 1.100 anys de la seva construcció. Si teniu ocasió cal visitar el seu interior on hi ha unes pintures romàniques de gran valor històric i artístic. El nostre guía, en Toni Llagostera, també ens comenta que en Josep Benet era un veí i estiuejant il.luste de Dòrria i que va comprar l'antic hostal on hi ha una placa a la pared que ho recorda. Continuem camí amunt seguint una pista i tot comentant els combats que s'han produït en aquesta zona al llarg dels anys. Continuem trobant aigua ja que s'ha de travessar el torrent de les Salines i agafant dreceres evitem seguir la pista que dona moltes voltes. Arribem a l'alçada del Pla de la Creu de Ferro on hem aprofitat per esmorzar. I a prop hem visitat unes restes de cabana o de tomba segons comentaven alguns. Son les 12 i ens queda poc més d'una hora per arribar a la Creu de Meians. Potser és el tram més pesadet de fer, sobretot desprès d'esmorzar de valent. Un altre punt de parada que nosaltres ens hem saltat és la font de Sant Hou. El nom de Santous es posa clarament en relació amb el culte de Sant Eudald, com altres fonts de la comarca. Una bona pujadeta ens acosta a la Creu de Meians (1.998 m.) i que limita amb Alp, Toses i amb Palau de Cerdanya tot i que el terreny és de j'ajuntament de Puigcerdà.

Una creu que sembla que recorda la mort d'un esquiador. Desprès de contemplar les vistes i escoltar els comentaris d'en Llagostera comencem a baixar carena avall passant per el Pla de l'Orri on encara pasturen ramats de vaques i trobem alguns bunquers que ens fan aturar. Finalment arribem a la sal, un edifici a peu de N-260 que serveix per guardar sal i maquinària per fer el manteniment de la carretera a l'hivern. Per tant si voleu fer aquesta sortida heu de preveure tenir un cotxe, com hem fet nosaltres. En total el recorregut es pot fer amb unes 4 hores tot i que nosaltres hi hem estat 6 ja que ens ho agafem amb calma per gravar el programa de TVR (be i per esmorzar eh !)

I pel que fa a les anècdotes dir que avui erem 11. Hem tornat a riure amb en Joan Benet (per cert es coneix la zona pam a pam) i en Toni. Un Benet que te algun camí marcat amb el seu nom i tot, a fi de mirar que no es perdi aquest camí ral. I avui dos caminadors nous, en Josep i l'Estel (filla d'en Ramon) que ens han comentat que les sortides no tenen res a veure amb el que es veu a la TV en l'aspecte de serietat, i que carai es que ens ho passem de conya !! I paro perque ja he xerrat massa !

Pastuira (2.694 m)

2010-08-24T21:08:00.008+02:00

Excursió del passat dimarts 3 d'agost. Escriu Antoni Llagostera:

Avui, quasi en petit comitè, amb l’Andreu, la Pilar, l’Antoni i una nova incorporació, en Gerard (de Sant Pau de Segúries), hem fet una de les típiques cavalcades d’estiu que el Llagos prepara amb vertader delit de posar a tots en els seu punt. Avui hi havia dos objectius, pujar al Puig del Pastuira (que darrerament l’Institut Cartogràfic de Catalunya a rebatejat com Puig de les Borregues i baixar per la Coma del Catllar, una paratge poc recorregut però ple d’interès. La pujada des d’Ull de Ter al coll de la Marrana són les Rambles. Allà tothom s’hi troba. I com no podia ser menys hem trobar una bona colla d’amics de Sant Joan de les Abadesses. Però a partir d’aquesta punt, la major solitud. No hem vist cap persona fins arribar al pont del Catllar, a la carretera de Setcases.

Les fotos testimonien que els que no han vingut s’han perdut una de les millors excursions de l’any. Un temps fantàstic, una mica de boira que ha posat l’ai al cor, unes vistes impressionants, uns paratges inoblidables. I per qui vulgui dades hem fet 17 quilòmetres, hem caminat quasi 8 hores, hem pujat més de 800 metres d’altitud i hem baixat (les cames ho noten) més de 1.640 metres. Una excursió impressionant!

El Grau d'Olot

2010-07-26T22:48:00.006+02:00

Nova i impresionant sortida la que hem fet aquest dissabte 24 de juliol per la comarca de la Garrotxa. Es tractava de fer el Grau d'Olot, un camí d'un gran valor estructural i una autèntica obra d'enginyeria que transcorre per l'antic camí ral que unia Vic i Olot. La sortida ja ens deixa bocabadats, el bonic poblet d'Hostalets d'en Bas és catalogat de conjunt històric artístic. De seguida hem tirat les primeres fotos a cada raconada i a cada detall, només els cotxes trenquen una imatge de postal. Eren poc més de les 8 del matí i després de travessar aquest carrer i contemplar l'església parroquial de Santa Maria cal trencar a l'esquerra per seguir la carretera de la Parcelària que passa per el costat de l'antic Mas Curadas (1663) i just després de travessar el torrent de Falgars i contemplar la cabana del Molí d'Aubert, cal trencar a la dreta per seguir el camí ral senyalitzat de color groc. Les cases de Llobatera i Cirera ens donen la benvinguda i després de passar aquesta darrera cal trencar a la dreta i ja comença la pujada, ens esperen uns 400 metres de desnivell que es pujen molt be, enmig de l'ombra i la frescor del camí.

Amb una hora des de la sortida passem per el collet de Cidera que ens dona un respir i ara continuem pujant fins la font de les Marrades. Es a partir d'aquest punt que el camí entra en el seu tram més espectacular, amb les Marrades del Grau d'Olot. En molts trams conserva l'empedrat i va fent ziga-zagues molt marcades per salvar el desnivell. Trobem restes dels murs de contenció, de desguassos o pas d'aigües i pilons guarda-rodes. Aquest camí ral va assolir el seu màxim explendor a l'edat mitjana, quan es va convertir en una via de comunicació imprescindible per als comerciants de la zona. Posteriorment al fer-se la carretera es va convertir més en un camí ramader.

Hem continuat el camí a poc a poc observant cada detall com el pedró o fita de Vic i ens hem fet la idea de com giraven els carros per anar superant el desnivell. Precissament en un dels girs, val la pena sortir un moment del camí per visitar la Mina dels Bandolers. I la visió ha estat espectacular, tots ens hem mig emocionat amb la imatge de la mina i les parets que formen un tall natural d'uns 60 metres de llarg que segons la llegenda servia per amagar els bandolers que feien de les seves als usuaris del camí ral. Ara cal tornar enrere per recuperar el camí que de seguida ens porta a l'Hostal del Grau, on una mica més amunt i com a bons traginers, hem parat a esmorzar. Després de recuperar forces hem seguit, passant per el pont de l'Hostalot que està molt a prop de la casa del mateix nom i que ens permet travessar la riera del Grau.

La propera hora la ruta passa primer per la casa de la Serra del Pruit i seguint una pista asfaltada la casa de Pujolriu. En aquest tram cal estar al cas per trobar el camí de baixada que ens ha de portar a la Portella. Després d'un parell d'intents (Llagosterada) hem començat a baixar, de nou per l'ombra fins a la Portellera, un altre indret impressionant enmig d'una fageda on conflueixen dos petits torrents avui sense aigua. Hi ha un mur vertical de 6 metres fet amb pedres enormes. Per seguir camí avall hi ha una petita porteta de fusta, força antiga "la portelleta". Uns 20 minuts més i arribem al torrent de Falgars i incorporant-nos a una pista passem per la casa de Can Llobatera on hi ha una font per refrescar-nos. Ja ens acostem a l'inici de l'excursió, ens calen uns 30 minuts per arribar-hi, després de passar per la Coma i veure el poble de l'Hostalet d'en Bas amb el Puigsacalm i Santa Magdalena al fons.

Una sortida doncs que us recomanem i que segurament he deixat moltíssimes coses per explicar.

Haureu d'esperar que el programa surti per TV Ripollès i per tot Catalunya aquesta propera tardor. Avui ens ha acompanyat en Joan Benet, que juntament amb en Toni Llagostera ens han empapat d'història i anècdotes d'una marena molt informal i divertida, formant un "coktel explosiu" que ens ha fet riure de valent. Heu de pensar que gairebé cridàven per explicar els detalls de les Marrades. I com a curiositat dir que durant l'excursió hem trobat gent que coneixia a en Llagostera, (el del barret) de veure'l a TV Ripollès. I es que a Olot molta gent ens veu i segueix cada setmana, com alguna ciclista que hem trobat o a l'Hostal de l'Hostalet on hem acabat amb una bona cervesa. Posarem més fotos al Facebook del Caminant, BON ESTIU !

Riudaura (19 juny 2010)

2010-06-21T23:26:00.005+02:00

Agustí Dalmau escriu: La sortida d’aquest dissabte ha permès conèixer un municipi de la comarca de la Garrotxa, Riudaura. Es tracta d’una excursió circular, apte per a tots els públics, amb poc desnivell i d’agrair en aquesta època de l’any atès que es camina per llocs ombrívols. Avui érem una bona colla, 11; la persona que ha fet de guia ha estat l’alcaldessa d’aquest poble, l’Eulàlia Masana. L’inici de l’excursió s’ha fet des de la plaça del Gambeto, restaurada l’any 1978, en què hi ha, per més indicacions, l’edifici de l’Ajuntament. Hem seguit per un carrer de traçat antic, estret que queda en un xamfrà de la plaça; aquells que us agrada l’arquitectura popular us recomanem que hi feu un tomb. Baixant, baixant s’arriba a un pont, sobre la riera de Riudaura, que cal creuar. Seguim per la pista forestal, amb paviment de terra, que en cap moment hem de deixar. Al cap d’una mitja hora s’arriba a un pla en què hi ha el pou corresponen a una explotació petrolífera que funcionà, nit i dia, als anys cinquanta. Hem continuat per la pista; després de vint minuts s’arriba al pedró de Sant Joan Petit. Una mica més enllà hem fet una aturada a la capella de Font de Joan; una construcció abandonada en què hi havia hagut ermitans fins a principi del segle XIX. Un marc incomparable, no per les vistes, sinó per l’ombra, la pau, i l’aigua d’una font del mateix nom.

Després d’esmorzar, com Déu mana, es continua per la pista fins arribar a un coll en què hi ha una cruïlla; hem d’anar cap a l’esquerra. Aquí, hi ha una altra dada interessant, ja que hem entrat a un altre municipi, Sant Privat d’en Bas. Més endavant el paisatge, per primer cop, s’obre havent vistes interessants sobre les Preses i la Vall d’en Bas, a més de les muntanyes de puig Llançada i el Puigsacalm. Som al coll del Macià. Prosseguim per la pista, i poc després hi ha una cruïlla, aquí hi ha un corriol, a mà esquerra que duu a l’oratori de Sant Pere Màrtir.

Un cop feta la visita reculem per continuar per la pista. Progressivament el camí tendeix a descendir per recuperar el desnivell guanyat a la primera part de la sortida. Transitem pel bell mig d’un bosc de faig, sempre atraient. Mica en mica, ens tornem a apropar al poble. En arribar al pont de l’Esquellering, sobre la riera de Riudaura, s’ha d’agafar un corriol a l’esquerra que duu al poble. L’església amb el campanar i una torre de defensa, de base circular, ens donen la benvinguda.

La durada ha estat de quatre hores, amb les aturades reglamentàries per observar els atractius i per esmorzar, però es pot fer amb tres.

L'Esquirol - Cantonigròs

2010-06-06T21:56:00.007+02:00

Nova sortida per la comarca d'Osona a la zona del Cabrerès, aquest dissabte 5 de juny amb el nostre gran guía Toni Vilaró. De fet hem seguit un tram més de l'antic Camí Ral de Vic a Olot. (fa uns dies vàrem fer de l'Esquirol direcció Vic) Hem sortit del mateix poble de l'Esquirol o Santa Maria de Corcó on s'ha de fer una ullada a l'Esglèsia. Abans de sortir del poble cal passar la riera de les Gorgues, per un pont de tres arcs i que enfila cap al carrer del pont, per anar sortint del municipi. La propera hora transcorre per l'antic Camí Ral, trepitjant les pedres en forma de llosa i que s'ens fa una idea de com de complicat devia ser passar amb carro. La zona està plena de Dolmens, nosaltres ens hem aturat al de Puig Sespedres ja que està a tocar el camí. Al arribar a Cantonigròs, un dels 4 nuclis de l'Esquirol, travessem el carrer Major fins a la parròquia de Sant Roc on es pot fer un descans, i en el nostre cas a l'ombra ja que el sol ha apretat de valent.

Reculem una mica el carrer Major i trenquem a la dreta per anar sortint del poble. Cal contemplar també les vistes del Pla d'Aiats i la Serra de Cabrera. Trenquem a l'esquerra, passant per el costat del camp de futbol i ens endinsem a la Foradada. Si el primer tram del camí coincidia amb el camí de Sant Jaume, ara agafem el GR 151 afegit ara als camins del Bisbe i Abat Oliba. Comencem a baixar un camí molt ben fresat que amb 10 minuts ens porta al salt de la Foradada. Un lloc explèndit i alhora feréstec on destaca el forat que hi ha a la roca i que segons ens expliquen quan hi entra el sol es pot veure l'arc de Sant Martí. Nosaltres però el que hem vist clar és que aquí s'ha de fer parada i fonda. De fet hi ha força gent que hi van a passar el dia i fins i tot a banyar-se.

Un cop ben tips continuem el camí ara vorejant la inmensa roca per anar a dins del forat primer i llavors pujant gairebé a sobre per un tram encadenat, però sense perill, nomès cal vigilar un xic.

A partir d'aquí tornem a contemplar com la riera va passant entre mig de cingles i roques inmenses, amb talls profunds de terreny que fan que sigui un paratge especial.

Ara el recorregut per sort nostra, va passant per l'ombra i ens acosta un altre cop al punt de sortida, l'Esquirol. En total son uns 9 kilòmetres amb un desnivell acumulat d'uns 400 metres fàcils de fer. Nosaltres hi hem estat 5 hores amb parades incloses (amb 3 hores es pot fer).

Avui s'ha incorporat al grup en Toni, un senderista que no se si l'hem fet anar massa lent, amb les nostres gravacions. I ens ha fallat en Chueca i la Irene. En Joan en canvi, va escalant posicions al rànquing tot i que no se si li haurem de treure algun punt per els comentaris anònims que fa al bloc. (jeje) I per acabar una bona notícia per tots aquells seguidor del bloc i del Facebook que no poden veure el programa per TV Ripollès, ja que ben aviat podreu veure les sortides per internet.

Del Coll de Canes a l'Hostal de Sant Eudald

2010-05-17T23:02:00.005+02:00

Nova sortida aquest passat dissabte 15 de maig, on finalment el temps ens ha acompanyat desprès de dies de pluja. De fet la primera idea era anar a la Cerdanya però la darrera nevada ens ho ha impedit. Sort que en Llagostera en tenia una de bona de preparada, això si, de 21 kilòmetres, per suar la cansalada. Hem sortit de Coll de Canes (Vallfogona de Ripollès) per fer les serres de Santa Magdalena de Cambrils, Milany i la Cau. A Coll de Canes (1.121 m.) hem fet una ullada a la Cova del Drac, on suposadament vivia el Lluert de Sant Eudald, i de seguida hem començat a enfilar muntanya amunt per un camí molt ben marcat durant tota l'estona, com a PR C -59 i que dies enrere ja haviem fet una part, en concret de la Serra de Puig Estela. Passem per el collet de la Verdura, i la Collada Fonda, limitant amb el municipi de Ridaura.

Amb una horeta arribem al Pla Falgars que gràcies a les darreres pluges està impressionant. De fet tota la muntanya ja ha agafat el verd intents que contrasta amb la neu que encara hi ha al Pirineu. Les vistes comencen a ser impressionants. Només la MAT espatlla aquest tram de recorregut. Amb 30 minuts més s'arriba al Coll de Fra Anton, on ja hem de trencar a la dreta i comencar a seguir la carena de Santa Magdalena. Un cop s'arriba al Collet del Bosc, ens calen 10 minuts més amb alguna grimpada, per arribar a Santa Magdalena de Cambrils (1.547 m.) Ja portem unes dues hores i hem superat un desnivell d'uns 400 metres. De fet som al punt més alt de la excursió. Un bon lloc per esmorzar, gaudir de les vistes, emtre arbre i arbre, i també per visitar l'ermita del mateix nom, d'origen romànic.

Desprès de reposar continuem carenejant, passant per els Colls de Trebija, Can Pubill, Collet de les Tres Cares, Creu de l'Espinal, Pla del Tabac i Collet de l'Amorriador. En aquest punt ens incorporem al GR III que ve de Vidrà i ens portaria a Vallfogona de Ripollès. Ens acompanyarà fins al Pla de Bronze i el Coll de Milany, on nosaltres pujem fins al Castell de Milany (1.525 m.). Tot i que estem en una alçada similar a Santa Magdalena de Cambrils, hem anat pujant i baixant durant 1h. 45 minuts. I a Milany, cal reposar una estona i tornar a gaudir de les magnífiques vistes tant cap al Pirineu com cap Osona, just al costat de les restes del Castell que consta del segle X.

Encara ens queda un bon tros de camí, al baixar de Milany continuem per la carena, i per el mateix PR que també coincideix amb les marques d'Itinerannia. Seguim per el Pla de la Valona, Font de l'Obi (amb aigua fresca i un faig impressionant), Coll Pany i La Cau (1.322 m.) on hi ha el Santuari de la Mare de Déu de la Cau, un bon lloc per reposar. Nosaltres hi hem fet un mossec ja que eren 2/4 de dues del migdia.

El camí segueix baixant cap el coll de Bena i l'Aubric on trobem una pista que ens ha de dur a la Tolosa i l'Hostal de Sant Eudald. Una carretera que es fa llarga ja que fa hores que caminem. Just al travessar la Riera de Vallfogona trobem a l'esquerra aquest antic Hostal i es que de fet també hem fet un tram de Camí Ramader. Hem combinat prats amb zones de bosc i impressionants fagedes. I ara ens queda una mica més fins al cotxe, ja que hem previst deixar-ne un al pont de Samala, punt i final de la sortida. En total 21 km que hem fet amb 8 hores contant les nostres paradetes per gravar i fer els àpats, vaja en calma, però com diu en Toni, una gran excursió, una gran cavalcada, per una de les més fantàstiques carenes muntanyoses del Ripollès.

A l'Ajuntament de Vallfogona de Ripollès trobareu aquesta ruta i altres per aquests entorns de la comarca. Uns indrets que es coneix pam a pam en Miquel, que ens ha tornat a acompanyar informant-nos de tot el que veiem. I avui s'hi ha afegit en Joan Costa, un pixapins (s'ho diu ell mateix) que ha quedat impressionat i suposo que agotat de la sortida. Li haurem de posar un puntet al rànquing ! I el que si hem portat, ha set una bona bossa de camasecs que segur que ja son història. Boníssims.

Gorgues de l'Esquirol

2010-05-03T22:40:00.008+02:00

Nova sortida aquest passat dissabte 1 de maig, en aquest cas per terres osonenques i com no podia ser d'altra manera, amb en Toni Vilaró. Ho hem fet per uns magnífics racons que si no es trepitgen passen desapercebuts. La excursió era per la riera de la Gorga, que es forma al Pla d'Aiats i desaigua al Ter. El punt d'inici l'hem fet des del restaurant Les Gorgues, a tocar de la ctra. Vic - Olot (C-153) al km 11, al costat de la fàbrica de Can Patel. De seguida ens trobem amb l'espectacle de l'aigua que forma cascades i gorgues per tot arreu, enmig de cingles i paisatges espectaculars. Amb 5 minunts arribem al salt del Cabrit de la riera de Sant Martí i just al costat, l'aigua ja es barreja amb un dels ramals del Pantà de Sau a través del salt Gros de la Gorga de 80 m.

Desprès d'aquest espectacular inici cal seguir el camí i contemplar tots els racons i formes que ens mostra la natura. La Riera de les Paganes, o de la Bertrana, o la pedra del Cap de Mort amb unes formes ben curioses. En alguns llocs per travessar d'una banda a l'altra ens caldria baixar en picat i tornar a pujar enmig de roques. Precissament decidim esmorzar a l'indret anomenat la Barra de Ferro, on també hi ha un espectacular salt d'aigua i que antigament hi havia un cable que servia per traginar mercaderies i animals d'un costat a l'altre de la riera. I amb en Toni de guia, tenim assegurada una bona explicació de totes les flors i plantes que anem trobant. Seguint el camí arribem a l'Esquirol per la zona del camp de tir i la font de l'Escudella. Tot i així hi ha vàries opcions de baixar fins a la riera per contemplar, per exemple, les runes de l'antic Molí de la Bertrana o l'església de Sant Bartomeu, però nosaltres, com sempre, justos de temps hem optat per no baixar-hi ja que tambè el temps amenaçava pluja i algun ruixat ens ha fet. Al migdia hem arribat a l'Esquirol o Santa Maria de Corcó amb uns 8 kilòmetres als nostres peus. La tornada l'hem fet seguint l'antic camí ral que anava d'Olot a Vic, ara també convertit en un tram del camí de Sant Jaume. I mirant a la nostra esquerra, el terreny sembla tot planer i costa d'imaginar el que hi ha i que hem observat fa una estona al camí de pujada.

En total son 13 km amb un desnivell d'uns 200 metres que es poden fer amb poc més de 3 hores però val la pena guardar-ne un parell més per badar i gaudir d'aquest espai. De fet, la zona del Collsacabra està plena de salts i cascades.

La nota negativa potser és que alguns d'aquests salts o basses no gaudeixen de gaire bona salut, ja que tot i que a les fotos pot semblar molt bucòlic, la contaminació no hi falta, creiem que per alguna fàbrica o per les granges de purins que hi ha a la zona. Una llàstima, sobretot si es visita a l'estiu que potser es quan be més de gust fer-hi una remullada tot i que algun ja hi ha posat els peus, sense voler suposem ! Ara, el que hi ha posat els peus de ple ha set l'Andreu, però no per mullar-se sino per, una vegada més en aquesta zona, no enrecordar-se'n del lloc on ha quedat amb en Toni i així arribar 45 minuts tard ! Sort que els que el coneixem ja ens ho hem agafat amb bon humor. La que ja no podia més era la Irene que avui ens ha acompanyat per primer cop i ha optat per començar a esmorzar mentre la colla d'impresentables arribavem passades les 9 del matí. Vaja com els de can fanga !

Monturull

2010-04-25T20:22:00.007+02:00

Magnífica sortida la que hem fet aquest dissabte 24 d'abril per la Cerdanya. I es que com diu el nostre guía, l'Eduard, son muntanyes desconegudes que al no arribar als 3.000 metres sembla que perdin l'interés dels excursionistes. Però nosaltres hem pogut constatar que no és així. Hem fet el cin de Munturull de 2.761 m amb la neu com a protagonista. La sortida l'hem fet des de l'estació d'esquí nòrdic d'Aransa que està a uns 6 kilòmetres del poble que porta el mateix nom. De fet si es fa més a l'estiu suposem que la barrera de la mateixa estació ens deixaria deixar el cotxe més amunt, però en el nostre cas hem començat a la mateixa estació (1.870 m). Part del recorregut segueix alguna de les pistes d'esquí encara amb neu, que hem trepitjat amb raquetes. Amb 20 minuts s'arriba al Pla del refugi Prat de Miró, que és sense guarda però s'ha de demanar la clau a Aransa. Trenquem a l'esquerra direcció a la Collada de Dalt que hi arribem amb una horeta des del cotxe. Aquí ja haurem fet 3 km i cal trencar a la dreta i anar seguint tota l'estona la carena per el bosc de Fontfreda de la Serra Airosa. Aquesta limita amb l'Alt Urgell. Les vistes començen a ser espectaculars amb una visió del pla de la Cerdanya molt àmplia i a l'esquena la serra del Cadí ens contempla. Qualsevol lloc és bo per parar a fer un mossec. Amb 90 minuts des de la collada de Dalt arribem al Puig del Punçó (2.493 m) Peró ens queda una baixadeta i continuar fins al coll abans del cim, una hora més, trepitjant neu en aquest cas sense raquetes ja que és prou tova i no ens enfonsem gaire.

Un cop al coll ens queda l'apretada final, (a la foto es veu la pujadeta) uns 100 metres infernals amb una pujada del 25% i carregats de neu. Gairebé es puja com si fossin escales. Son gairebé les dues del migdia i fem el cim de Monturull (2.762 m.) Es una muntanya molt ample, amb vistes de la Cerdanya, Andorra, i l'Alt Urgell, de fet estem al mig dels seus límits. Hem començat amb un dia molt clar i aquí ja ens tapa la boira. Fins i tot ens hem posat gorro i alguns guants i tot. Tornem a baixar amb el plaer de deixar-se anar una mica amb la neu.

Quan portem una hora trenquem a l'esquerra per no repetir el camí de tornada i baixem per una Pala que ens portarà al refugi. Ens comencem a retrobar amb el bosc i recuperem les raquetes ja que el pendent ja no és tant pronunciat. També ens ha acompanyat una estona la pluja, per sort de seguida hem arribat al refugi i ens hem posat sota cobert mentre feiem un mossec. Al final ha tornat a sortir el sol i hem acabat d'arribar al cotxe amb unes 3 hores des del cim. Per tant hem fet 17 kilòmetres amb unes 8 horetes contant parades i paradetes per gravar i reposar. Suposo que amb unes 5 hores es pot fer això si, amb 900 metres de desnivell. I com deiem, res a envejar a aquests cims que sobrepassen els 3.000 metres. Suposo que l'atractiu de la neu també ha ajudat a que sigui una bona excursió.

Avui ens ha acompanyat l'Eduard Jornet, gran coneixedor d'aquesta zona que sovint trepitja amb amics i clients de Piritours. De fet amb ells volem anar fent alguns dels cims més emblemàtics de la Cerdanya amb el nom de Isard dels Cims. Fins a la propera sortida !

Serra Cavallera

2010-04-11T21:52:00.008+02:00

Estem tips de veure la Serra Cavallera, des de la zona de Sant Joan de les Abadesses i cap a Camprodon quan passem amb el cotxe i sempre ens quedem admirats de contemplar-la. Aquest dissabte però l'hem trepitxat i suat al Caminant per Catalunya. La excursió que ens ha plantejat en Toni Llagostera ens ha fet gaudir de tot aquest trajecte de la Serra Cavallera sortint de Camprodon fins al Coll de Pal. Durant tota l'estona cal seguir aquesta carena que gairebè travessa la comarca. Això si, cal suar una mica ja que arranquem d'uns 940 metres per arribar als 1.900 de la Pedra dels Tres Bisbes. De seguida que sortim començem a pujar metres, primer plens de vegetació i mica en mica l'anem deixant. Amb un kilòmetre arribem al coll del Gener i ja hem passat els 1.100 metres. Anem vorejant primer els termes de Camprodon a l'esquerra i Llanars a la dreta. Llavors Vilallonga de Ter i més endavant a l'esquerra Ogassa. No cal dir que les vistes son impresionants, tot el pirineu, el Canigó, Coll d'Ares, el Comanegra, el Bassegoda ... una vista de 360 graus. I també podem anar veient tots els pobles de la zona. Camprodon, Llanars, Vilallonga de Ter (Abella, Tregurà) i més amunt Sant Joan de les Abadesses, Pardines i Planoles. La carena segueix pujant i a estones ens fa baixar una mica i tornar a pujar. Al Serrat dels Evangelis decidim parar a esmorzar, son gairebé les 11 i portem 7 kilòmetres. Desprès ens queden 15 minutets més per assolit la pedra dels Tres Bisbes que fa referència al punt d'unió que antigament marcava els tres bisbats de la zona: el de Girona, el de Vic i el de l'Urgell. Aquí per fi acabem la pujada. 10 minuts de descens i arribem a Coll del Pal (1.779 m.) Ja portem gairebé 9 kilòmetres. De fet aquí acabem la Serra Cavallera tot i que continuaria fins al Puig Estela i la Portella d'Ogassa.

Ara tornem enrere seguint l'antic camí ramader de Can Beia. Tot baixant anem passant per importants jaces i fonts i també anem veient tota la carenada que hem fet de pujada. Fa 1 hora i 30 minuts que hem sortit del Coll del Pal i arribem al Pla de Can Plata (1.360 m.) Ens queden gairebé 500 metres de desnivell, uns 4 kilòmetres fins a can Beia que està a tocar la carretera de Camprodon on hem previst deixar un cotxe. Precissament en aquest punt el bestiar que feia la transhumància travessava el riu Ter.

Nosaltres però hem quedat baldats amb gairebé 19 kilòmetres i un desnivell de 960 metres de pujada i 1000 de baixada. Hi hem estat més de 5 hores més un parell d'hores parats. Una excursió doncs que per fer-la s'ha d'estar un xic en forma.

I avui erem colla, 10 amb un aniversari i tot, en Pere que feia 60 anys. L'esmorzar ha tornar a ser de bandera amb uns 25 productes diferents contant embotits, vins, formatges i postres. Que per cert avui incorporem una nova marca, els Dalmauets, uns cacauets que ens ha portat l'Agustí i que es sumen al vi chueca, cafè colomer, coca del caminant, etc etc etc Ah, em descuidava que avui hem sortit amb guants i hem acabat suant amb un magnífic dia.

De Pedret a la Portella (2 abril 2010)

2010-04-04T21:56:00.008+02:00

Escriu Antoni Llagostera:

Un equip reduït de “Caminant per Catalunya” de TV del Ripollès va fer el pasta divendres Sant, dia 2 d’abril de 2010, el recorregut entre el pont romànic de Pedret i el monestir de Sant Pere de la Portella. Hi hagueren baixes significatives ja que alguns volien menjar el darrer bacallà de Quaresma i altres varen argüir la matinera hora de trobada, les sis del matí. Fou una excursió molt interessant i amena per una zona propera al Ripollès però a la que no tenim gaire tendència a anar-hi. L’Andreu va quedar meravellat amb el pont romànic de Pedret, on s’arriba per Berga, i en el reportatge, amb permís de l’Eudald, veurem imatges del pont de dret i de través.

L’església preromànica de Sant Quirze de Pedret mereix un esguard, encara que quan nosaltres passarem pel lloc estava tancada i barrada. La pujada del camí escollit per la Rasa del Guimbàs fou dura ja que en menys d’una hora es pugen 470 metres fins al Pla de Sant Miquel. Sant Miquel de Canals, amb els seus planells, és un lloc que va suposar una troballa. Hi ha una vista magnífica i una mirada cap al costat de Vilada, ens va permetre veure la magnífica fesomia dels Agullons de Sant Miquel i, al darrera, el Serrat del Migdia, que serà molt segurament objecte d’una excursió propera. Per cert l’església de Sant Miquel de Canals es presidida per una estampa de Sant Eudald. En direcció a la Portella es passa per la casa de Corrubies, que ens mostra aspectes del seu antic aspecte senyorial. Sant Pere de la Portella, amb la muntanya de La Quar al fons es en procés de restauració per la Generalitat de Catalunya. La casa de l’Abad ja no amenaça ruïna i el conjunt espera un tracte de futur.

La tornada, quasi tota per pista forestal fou molt ràpida, tot passant per la Creu de Mascaró, on vàrem veure una impressionant vista del conjunt de muntanyes de l’Alt Berguedà i de la vall de la Portella. I tot baixant vàrem beure aigua de la font de Bossoms i vàrem fotografiar-nos a la font dels Rucs. Una excursió que queda en la retina dels participants i que és una manca en la dels més tradicionals integrants de l’equip de “Caminant per Catalunya” que aquesta vegada han fet campana.

Lles de Cerdanya

2010-03-29T23:09:00.012+02:00

Aquest dissabte 27 de març hem fet una nova sortida, en aquest cas cap a la Cerdanya, comarca que encara no havíem visitat des de que fem el programa de Caminant per Catalunya. I ho hem fet per trepitjar neu, però amb raquetes. La veritat és que teniem previst fer un cim també amb raquetes però al final per qüestions de temps hem optat per fer una sortida senzilla, ja que no hem arribat als 5 kilòmetres, però que ens ha servit per gaudir de la neu i les raquetes, i adquirir coneixements de tot el que envolta la neu a la muntanya de la mà del nostre guía, l'Eduard Jornet. I ho hem fet a l'estació d'esquí nòrdic de Lles, situada a uns 7 kilòmetres d'aquest petit poble de la Cerdanya que te poc més de 200 habitants.

A gairebé 2.000 metres es troba aquesta estació on hi ha un pàrquing per deixar el cotxe, just al costat del refugi de Cap del Rec que havia regentat molts anys l'Eduard i que per tant es coneix la zona pam a pam.

El recorregut està molt ben marcat per la pròpia estació d'esquí i és ideal per fer amb raquetes. Nosaltres hem anat fins a l'estany de l'Orri que estava completament glaçat i cobert de neu i això ens ha permès travessar-lo tranquilament.

El recorregut també mostra algunes sorpreses, com les petjades d'alguns animals de la zona o els forats del Picot Garser que fa als arbres els seus nius.

La tornada l'itinerari es fica dins del bosc per donar més emoció i així superar nous obstacles vorejant un rierol fins a tornar al punt d'inici. També es travessa una de les pistes de l'estació on encara hem vist algun esquiador aprofitant els darrers dies de la temporada per practicar esquí de fons. Part del recorregut també coincideix amb la variant 10 del GR II que va cap Andorra. I tot aixó combinat amb un dia magnífic, amb sol i espectaculars vistes a la serra del Cadí.

Una activitat que us recomanem, si ho us heu posat mai unes raquetes de neu. Sempre però en zones controlades i vigilant el risc d'allaus i portant propecció solar i unes bones ulleres.

I avui, tornàvem a tenir companyia femenina amb les dues filles Chueca i també de l'Alfons que així s'estrenarà al rànquing.

I els propers mesos sembla que tornarem a la Cerdanya per fer els seus principals cims.

Puig de les Àligues - Serra de Curull

2010-03-01T22:33:00.007+01:00

Aquest dissabte 27 de febrer hem anat a la comarca d'Osona per fer una circular al Puig de les Àligues, i la Serra de Curull. Tot i que gran part de l'excursió l'hem fet per el terme de Sant Pere de Torelló, la sortida l'hem fet des de Vidrà (980 m). Un cop hem passat la Creu de l'Arç i seguint la carretera de Ciuret, trenquem a la dreta com si anessim al càmping de Vidrà i de seguida baixem per un corriol cap a l'esquerra marcat com a PR C47. Arribem a una pista i seguim per la dreta tot i que sembla que les indicacions estàn al revés. Cal fer uns 30 minuts seguint aquesta pista on primer travessarem el riu Ges i desprès de vorejar una estona la riera de Sant Bartomeu també la travessarem canviant de terme. Amb 5 minuts més s'arriba a Can Puig on hi ha l'indicador que ens fa deixar la pista i trencar a la dreta. Estem gairebé a la mateixa alçada del punt de sortida i portem 4,5 km. Ara toca pujar, enfilem per la baga de Curull pel mig d'una fageda acompanyada d'un rierol. Necessitem 30 minuts per arribar, primer al coll de la Coma del Coll (1.257 m) i 30 minuts més per fer el cim del Puig de les Àligues (1.342 m). Amb una hora doncs haurem superat un desnivell de 400 metres, ens mereixem un bon esmorzar ja que a més els darrers metres gairebé s'han de fer grimpant. Des del cim hi ha bones vistes tant del cantó de la plana de Vic com de Vidrà o de Bellmunt i el Puigsacalm, encara que aquest darrer no s'acaba de veure gaire bé. I a més avui el dia no acompanya.

Un cop recuperades les forces tornem un altre cop fins al coll i ara seguim cap a l'esquerra vorejant la carena i on de seguida podem pujar al Puig de Curull (1.314 m) on s'hi arriba amb 10 minuts i també, en algun tram, grimpant. Molt aprop en un altre cim tenim les restes del Castell de Curull (1.303 m). Resten algunes ruïnes del castell, excavades el 1916 per l’arquitecte Pericas i ara pràcticament cobertes de terra i vegetació. Hi ha referències d’aquesta castell des de l’any 1020. Formava part del comtat de Besalú i era propietat de Bernat I de Tallaferro, conde de Besalú. Nosaltres però tornem enrere i deixem la visita al castell per una altra ocasió ja que sembla que la pluja ens vol fer una visita. Ara prenem un camí que baixa pel vessant sud, passem una font i arribem a Can Salgueda. La casa llueix un escut i signes en les finestres. Una mostra clara de la importància dels seus estadants fa molt de temps.

La propera hora de camí la fem per una pista que transcorre al costat del torrent de la Salgueda i que anem travessant fins que deixem la pista i a mà dreta agafem un camí que puja lleugerament i que algun tram està empedrat. La sorpresa la trobem quan arribem al Salt del Molí, situat en un lloc espectacular i hi ha molta aigua, especialment en certes èpoques de l’any.

El molí del lloc té un gran interès, amb dos enginys sobreposats que aprofitaven dues vegades l’alçada del salt. No gaire lluny d'aquí seguin el camí travessem el riu Ges per un pont d'origen romànic, el Pont de Salgueda que té una àmplia arcada reconstruït el 1843.

Encara ens quedarà una horeta per arribar al punt de sortida, els darrers kilòmetres els fem coincidint amb el recorregut d'anada. Un cop a Vidrà cal fer un cop d'ull a la casa del Cavaller de Vidrà i al mateix poble.

En total haurem fet 16 kilòmetres amb unes 4 hores i un desnivell acumulat de 800 metres.

Avui erem 8, tots mascles, i recuperant l'essència del caminant. El vi Chueca, el cafè Colomer, els licors Llagostera, la coca Andreu, la xocolata i el turró Busquets, i embotis variats.

L'Andreu ha tastat una mica de "licor" d'en Ramon i gairebé l'hem de deixar al Puig de les Àligues. I si, han tornat les Llagosterades, almenys 3, vaja que ens hem perdut i tal i tal, però la gran Llagosterada (be em sembla que hem badat tots) no l'explicarem, ens la reservarem per els que hi erem perque em sembla que ens ha sorprès a tots !!! jeje jeje jeje molt bona aquesta !!!!!

Serra de Puig d'Estela

2010-02-22T22:54:00.007+01:00

Nova sortida aquest dissabte 20 de febrer, en aquest cas ens hem quedat a la comarca del Ripollès per fer una circular a la Serra de Puig d'Estela de Vallfogona de Ripollès. Precissament ens hi ha acompanyat, entre d'altres, la seva alcaldessa. La Carme ja ens ha acompanyat en altres excursions per l'entorn d'aquest magnífic poble.

Avui es tractava de pujar al Puig Estela de 1.364 m. La sortida l'hem fet des de sota la muntanya, al coll de Canes (1.120 m.). Amb 45 minuts de forta pujada, uns 250 metres, arribem al cim. Aquí ja és obligat fer-hi una parada per gaudir de les vistes a la Serra de Milany i Santa Magdalena però també part de la Garrotxa i comarques veïnes i fins i tot en dies molt clars el mar. Nosaltres, tot i fer un molt bon dia no l'hem arribat a veure.

Desprès de badar una mica hem seguit la ruta seguint carena avall. Hem trobat moltes zones amb neu, el que fa que l'excursió tingui un atractiu més. Passem pels collets d'en Roca i Comaformosa. Continuem per la carena i mica en mica la vegetació ens fa un forat per gaudir de les vistes. A l'esquerra la zona de Milany, i a la dreta El Costabona o el massís del Canigó, el Taga i Sant Amand, Serra Caballera ... I just al davant apareix el Pedraforca entre d'altres, tots ells nevats. Quan arribem al collet de la Creu de Can Cibat ja veiem als nostres peus Vallfogona. De fet ja podriem baixar directament però ens estimem més fer una mica de volta. A l'altre cantó veiem Sant Joan de les Abadesses, Sant Antoni i tota la zona de Santigosa. Passem per els Plans d'en Mir i arribem al coll de les Fonts de l'Orri. Aquí hi ha una cruïlla de camins amb les senyals d'Itinerànnia. Trenquem a l'esquerra i ens incorporem al GR 3 que ve de Sant Joan de les Abadesses i va cap a Vallfogona, Milany i Vidrà. Ja baixant passem per les fonts i amb una horeta arribem a Vallfogona, punt final de la sortida. Aquesta ruta també enllaça fins a Coll de Canes per l'antic camí ral, però nosaltres l'hem fet més curta que qüestió d'horaris. En total haurem fet uns 8 kilòmetres amb un desnivell acumulat de 430 metres.

I un cop al poble val la pena perdre's per el seu casc antic i gaudir de tots els racons.

Avui la companyia gairebé era tota vallfogonina, ja que a part de l'alcaldessa ens ha acompanyat la Susanna que també és regidora i la Núria que és la mestra amb el seu marit. I si algú coneix l'entorn de Vallfogona pam a pam aquest és en Miquel Saña.

Fins la propera sortida, que ja us avanço que sembla que torna en Llagostera !

Queralt

2010-02-14T16:39:00.006+01:00

Aquest dissabte 13 de febrer hem fet una de les sortides obligades per qualsevol excursionista, el Santuari de Queralt a Berga. Situat a 1.200 m. és anomenat com el " balcó de Catalunya " degut a la seva peculiar ubicació. I ho hem fet per una ruta que ens permet pujar per Sant Pere de Madrona i així baixar per la drecera de Queralt no repetint camí.

Nosaltres hem fet la sortida des de les cases de Fumanya, a peu de la carretera que també ens portaria a Queralt o a Rasos de Peguera. Us recomanem, però, si teniu temps començar des de la plaça Sant Francesc de Berga i així fer una mica de turisme per aquest poble de 16.000 habitants. El camí de seguida puja i seguint cap a la dreta, amb 30 minuts arribem a Sant Pere de Madrona, església romànica i que fou parroquial fins al segle XIX. Peculiar per la situació en un turó i la llàstima és que està vallada i tancada amb clau.

A partir d'aqui hem de fer un puja i baixa per un camí que es fa lloc entre les roques d'aquest massís i que amb 20 minuts ens acosta primer al pàrquing i pujant 160 esgraons als peus del Santuari. Un cop aquí és visita obligada veure la imatge de la Mare de Déu de Queralt i gaudir de les vistes que ofereix aquest indret.

Nosaltres també hem fet una ruta d'uns 30 minuts que volta el cim de Castell de Berguedà i que passa per la cova de la troballa on segons diu la llegenda fou trobada la imatge de la Mare de Déu.

Seguim per el mirador d'en Garreta, la cova de Sant Ignasi, la Capella de Sant Joan, la Font del Bou i de seguida tornem a ser a Queralt on hem esmorzat.

I la baixada cap a Berga l'hem fet com deiem, per el camí de Queralt que baixa en picat uns 400 metres entre camis i escales i amb la companyia de 3 capelles on podem reposar. La capella de Nostra Senyora dels Dolors, la de Sant Jaume i la de Sant Jacint, totes tres del segle XVII.

I així arribem al cotxe amb nomès 6 kilòmetres de recorregut que es poden fer amb poc més de dues hores però que val la pena posar-hi almenys un parell més per visitar el Santuari i gaudir de les vistes. Nosaltres avui no hem tingut gaire sort amb el temps, ja que les vistes no eren apreciables, només hem vist la ciutat de Berga. Per fer el programa per la tele algun invent haurem de fer. Tambe hem gaudit de les explicacions de Mn Ramon Barniol i no tant de la "bronca" d'un avi ja que sembla que hem deixat el cotxe en un lloc que feia nosa.

En tot cas ens veiem en el pròxim Caminant per Catalunya que sembla que serà cap a Vallfogona.

Llafranc - Tamariu - Llafranc

2010-01-31T11:35:00.008+01:00

Interessant sortida la que hem fet aquest dissabte 30 de gener amb el programa Caminant per Catalunya. Ens hem desplaçat al Baix Empordà, cap a Palafrugell i més concretament a Llafranc, per fer una circular fins a Tamariu i tornant al punt d'inici. La excursió combina mar i muntanya amb uns 14 kilòmetres plens de sorpreses i atractius.La sortida doncs és des de Llafranc, al mateix passeig marítim a tocar de l'aigua del mediterrani. Ens enfilem per els seus carrers just al costat de l'esglèsia de Llafranc dedicada a Santa Rosa. El camí està ben marcat com a PR amb ratlles blanques i grogues. De mica en mica les vistes comencen a ser espectaculars, gairebé com alguna de les cases que hi ha en les zones residencials. Passem a prop del Puig de Rais i entrem als plans dels Torents. Seguint la pista, i quan ja portem uns 20 minuts de camí ens desviem 100 metres a l'esquerra (ben marcat) per visitar el Dolmen de Llafranc o també anomenat de Can Mina dels Torrents. Format per tres lloses verticals i una de coberta de granit. Recuperem el camí direcció Tamariu fins a una nova cruïlla on podríem pujar al Far de Sant Sebastià a la dreta o anar a Palafrugell cap a l'esquerra. Ens desviem una altra vegada cap aquesta població empordanesa per buscar la font d'en Marcort. En aquest cas no la trobem, no està ben indicada i deduïm que està en una finca particular. El que si que hem vist és un pi gros d'uns vint metres d'alçada. Desprès de perdre uns 25 minuts buscant la font, tornem a buscar el trencant per seguir cap a Tamariu. Seguint el camí podem gaudir dels prats verds i masies habitades. Arribem a la carretera que travessarem uns 100 metres i trencarem a l'esquerra seguit les marques del PR. Deu minutets més i ens trobem el Pou de Veïns al mateix camí que segons indica data del 1878. Anem seguint la pista ara per zones ombrívoles i tranquiles. Al cap de 20 minuts agafem un moment una pista de la dreta que ens portarà al Puig Gruí (164m) i que està ben marcat ja que hi ha un dipòsit d'aigua. Aquí hem de contemplar una estona les vistes. Des de el Pirineu nevat, fins a la costa i observant tots els paisatges del Baix Empordà i els seus nuclis i poblets petits o grans com Palafrugell.

Tornem a buscar el camí i iniciem un descens cap a la dreta fent una ziga-zaga molt ben marcada, pel mig del bosc fins a entrar a una urbanització ja de Tamariu. Baixem el carrer del Perú i trenquem a l'esquerra per trobar la font d'en Cruanyes que és molt antiga i amb aigua bona, tot i que està un xic bruta i pintada i l'entorn ple de deixalles. Tot i aixó decidim esmorzar aquí portem 7 kilòmetres. Ara caldria recuperar el camí fins la urbanització, però una parella ens recomana baixar per la mateixa riera ja que no hi ha aigua i han netejat l'entorn. Ràpidament ens porta a Tamariu entrant per el costat del càmping del mateix nom i trepitjant el carrer de la Riera arribem a la platja on recuperem la vista mediterrània. Ara ja agafem el GR 92 per tornar a Llafranc seguin un tram del Camí de Ronda. Travessem alguna platja, com la dels Liris o la cala d'en Roig, el Turó de la Musclera. També trobem alguna barraca de pescadors molt ben conservada. En algun tram el camí passa a tocar de l'aigua per sobre les roques i deduïm que en dies de mala mar no es deu poder passar. Comencen els penyasegats, pujades i baixades per cales i racons inèdits.

Des del Turó de la Musclera cal baixar per un camí (tota l'estona ben marcat ara per les ratlles blanques i vermelles) fins a la cala Pedrosa on hi ha un parell de barraques de pescadors. Aquí els penya-segats fan respecte i tot i no ens deixen seguir per el costat del mar. El camí puja per el costat d'una riera fins a tornar a recuperar el paisatge interior de l'empordà. Agafem la pista cap a l'esquerra fins arribar a la muntanya de Sant Sebastià. Necessitarem una estona per contemplar el seu entorn. Primer trobem les restes d'un antic poblat ibèric molt ben senyalitzat. També conserva l'ermita-hostatgeria del S XVIII on conserva una torre de vigilància del S XV i una balconada per contemplar el mar. Al costat hi ha el Far de Sant Sebastià que és dels més potents abarcant 30 milles. I començant a baixar trobem un altre mirador amb vistes espectaculars sobre Llafranc i Calella. Amb 30 minuts de baixada arribem a la platja de Llafranc, punt i final de la excursió.

Aquesta és una bona època per fer la sortida ja que a l'estiu deu fer una calorassa impresionant, tot i que també ens podriem banyar. I la combinació de mar i muntanya és molt atractiva i interessant. Llàstima que avui només erem quatre, però vaja sempre us quedarà mirar les fotos del facebook del caminant o seguir el programa per TV Ripollès en els propers dies.

Bon Nadal

2009-12-24T19:29:00.003+01:00

Tot l'equip del programa Caminant per Catalunya us desitgem un Bon Nadal

i un Feliç 2010 ple d'excursions.

Salt del Fitó - Sant Pere del Pla de l'Arca

2009-12-14T23:20:00.006+01:00

Nova sortida aquest dissabte 12 de desembre, en aquest cas per la comarca de l'Alt Empordà a la serra de l'Albera. Aquest conjunt muntanyós s'escampa fins a les comarques nord-catalanes del Roselló i el Vallespir i amaga racons molt interessants. La sortida l'hem fet des de Portús enmig de la frontera amb França, tot i que aquest barri sembla que pertany a la Jonquera.

El camí està marcat amb senyals de color groc i un dels protagonistes és el riu Llobregat d'Empordà afluent de la Muga. El cotxe es pot deixar en un pàrquing travessant primer l'autopista AP 7 per un túnel. Desprès de fer uns 500 metres de pista agafem un corriol a la dreta fins a trobar el trencant que va cap al Fitonell. Podem baixar fins al riu amb l'ajuda de cadenes i escales. Val la pena i no representa cap perill. Recuperem el camí i vorejant el Llobregat arribem al Salt del Fitó desprès de travessar una peculiar palanca.

Aquest salt fa gairebé 60 metres i és espectacular. Això si, es aconsellable visitar-lo en époques de pluja. Nosaltres l'hem trobat bastant sec. El camí continua enfilant per el barranc al costat del salt. Amb 30 minuts pujem 100 metres de desnivell per arribar al pla de l'Arca.

D'entrada ja tenim unes magnífiques vistes i és un bon lloc per esmorzar. També trobem les restes de l'església de Sant Pere del Pla de l'Arca, d'una nau amb absis de marcada ferradura a llevant. El fet de convertir-se en masia va ésser molt alterada.

Seguim camí per una pista que va enfilant amunt. Amb 30 minuts arribem al punt més alt, 700 m. i on també hi ha la font del Vesc que raja molt poquet. Tot seguit s'arriba al camp del Calze on també hi ha un mas abandonat. Aquí girem cap a l'esquerra per anat tornant al punt d'inici però per un altre lloc. Passem per les cases abandonades del Masnou i de l'Illa. A la primera tenim la opció de visitar les mines que hi ha a la zona i a la segona tornem a recuperar el Llobregat, en aquest cas amb aigües tranquiles. Ens trobem al tram del riu just abans de que l'aigua passi per el salt del Fitó.

Seguim camí per l'altre cantó de la vall que hem pujat. Alternem pista i camins per escurçar camí i finalment tornem a arribar al punt d'inici fent el darrer kilòmetre per el mateix lloc. Una sortida de gairebé 9 kilòmetres que es poden fer en tres horetes.

Hem estat de sort que el dia era bo, encara que fred. Aquesta zona deu ser molt castigada per la tramuntana. Un altre fet curiós és la vegetació, plena d'arbres surers que arranquen la seva escorça per a la indústria dels taps de suro. I quan hem acabat la sortida, a les dues del migdia, ens ha sorprès l'ambient que hi havia a el Portús. Els Francesos aprofiten per fer-hi les compres, suposo per els millors preus, si més no del tabac ja que els estancs tenien llargues cues.

I avui erem pocs i hem gaudit de les "delicatessen" de l'Andreu !

Les Preses - Santa Pau

2009-12-08T20:01:00.007+01:00

Nova sortida del programa Caminant per Catalunya a terres Garrotxines. En aquest cas hem fet una sortida des de Les Preses fins a Santa Pau (el passat dissabte 5 de desembre). I la veritat és que el paisatge encara aguanta alguns colors de tardor i hem vist autèntiques postals. La sortida des de les Preses nosaltres l'hem fet des de la plaça Major on val la pena contemplar l'església i els seus carrers. Hem començat a caminar una mica abans de les nou del matí per el carrer Major i el carrer Sant Sebastià on s'ha de fer una parada per contemplar l'església dedicada al sant de l'any 1528. A partir d'aquí hi ha un parell de kilòmetres que es poden estalviar ja que passen per un inmens polígon que es fa un xic pesat fins que no trobem la carretera de la Vall del Corb que també coincideix amb el GR II. Cal seguir aquesta carretera uns 3 kilòmetres. Ens acompanyen grans planes agrícoles i moltes cases de pagès. El Mitjans, el Soler, Ca L'Adroguer, la Quintana ... I mica en mica ens anem endinsant al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Aprop de la darrera casa, la Quintana trobem un trencant per accedir a Sant Miquel del Corb. L'edifici actual correspon a les característiques del romànic del segle XII on destaquen el campanar i el porxo. Molt aprop hi ha una altra església dedicada a Sant Martí. Tornem a recuperar la carretera una bona estona seguint de nou el GR II. Deixarem la pista asfaltada per agafar-ne una de terra, en aquests moments comencem a entrar a la Fageda d'en Jordà tot i que el camí voreja el bosc i no entra en la seva plenitud. Però el tram que es fa ja val la pena per gaudir dels faigs. Arribem a Can Jordà on hi ha les oficines dels serveis tècnics del Parc Natural. Un bon lloc per esmorzar.

Seguim el GR i tornem a passar per una pista asfaltada i on a la dreta, deixem la Cooperativa de La Fageda d'en Jordà coneguda per els seus iogurts i que també es pot visitar gratuïtament amb reserva prèvia. Deixem la pista i per un petit sender i amb 100 metres de desnivell arribem a l'església de Sant Miquel de Sacot (640 m) romànica d'estil neoclàssic, reconstruïda i ampliada al segle XVIII i ja dins el terme de Santa Pau. Tot seguit hem de baixar uns metres per incorporar-nos a un altre pista i tornar a pugar per arribar al Volcà de Santa Margarida. En aquest cas deixarem una estona el GR II. Val la pena baixar fins al vell mig del cràter on hi ha un santuari dedicat a Santa Margarida de la Cot d'origen romànic. Un cràter de 2.000 metres de perímetre, un dels més bells i conservats i alhora més visitats. Tornem enrere per recuperar el camí, ara en direcció Santa Pau. Amb 20 minutets arribem a la Font de Roca Negra o del Clavell nom que també agafa el Volcà de Roca Negra uns metres més avall.

Finalment arribem a Santa Pau, un bonic poble que cal visitar la seva Vila Vella declarada conjunt històric artístic, amb el seu castell, la plaça porxada i l'església parroquial dedicada a Santa Maria. Un lloc ideal per tastar les Mongetes de Santa Pau. Nosaltres però cap a casa que ja hem fet un bon esmorzar. Cal preveure tenir un cotxe a Santa Pau per tornar a buscar el de les Preses com hem fet nosaltres.En total son uns 14 kilòmetres.

I la veritat és que avui ens hem liat una mica ja que el grup hem tirat per un cantó i l'Andreu per l'altre i fins que no hem tornat a agrupar-nos hem perdut una bona estona però ha valgut la pena. I avui per fi ha tornar l'Agustí (Ho dic per ell pobre que perdia moltes pistonades al rànquing) i a més hem tingut companyia femenina amb la Pilar i la filla Chueca, la Sandra. I un altre que s'ha estrenat al rànquing, en Joan de Vic un company d'en Toni.

Mines de Ribes

2009-11-22T21:00:00.006+01:00

Aquest dissabte 21 de novembre ens hem quedat a la comarca per fer una excursió a la Vall de Ribes. En concret hem explorat les Mines de Ribes. I és que aquesta vall és un testimoni del desenvolupament tècnic i industrial d'èpoques passades i indispensable per entendre la realitat present del nostre territori. De fet, hi ha fins a 11 recorreguts marcats com a Ruta de les Mines i fins i tot s'ha editat uns mapes. En Toni però, com sempre, ens ha preparat una excursió enllaçant 4 mines entre Batet i Ventolà. La sortida l'hem fet des del Collet de Segura. Per accedir-hi cal agafar una pista que surt de la carretera de Ribes a Queralbs.

Els primers passos els fem per el costat de la casa de Segura i de seguida trobem la mina de Can Possons (explotació de ferro). Seguim el camí marcat i accedirem a la carretera que va a Batet. Arribem a la plaça on hi ha la Capella de la Mare de Déu del Carme i seguim el carrer de l'esquerra que enfina amunt. 30 minuts més tard arribem a una cruïlla on tenim la opció de veure la mina Girona, només cal caminar uns 20 minutets més. Aquesta té una boca d'accés i tres galeries i es pot entrar uns metres. Aquí s'extreia Arseniopirita i per cada tonelada extreta s'hi trobaven uns 30 grams d'or. Ara cal tornar enrere i un cop a la cruïlla seguim amunt, ara cap a la Mina Fernanda, amb uns 30 minuts hi arribem. Aquesta també s'hi pot entrar amb un frontal i vigilant el cap. La explotació era de Pirita Arsenical. Portem 5 kilòmetres i decidim esmorzar en aquest punt on a més les vistes a la Vall del Rigat i Pardines son expléndides. També veiem algunes cases de pagés de Ribes i el nucli de Serrat de Queralbs.

Després d'esmorzar busquem la pista que ens portaria a Ventolà des de Vilamanya. La seguim 10 minuts direcció Ventolà i trenquem a l'esquerra per anar baixant fins a una nova senyal que ens marca la Mina de Can Paloca cap a la dreta. Aquesta és espectacular, també d'explotacions de ferro i en aquest cas és com una bauma. També tenim la opció de veure les runes de la casa de Can Paloca. Estem a la zona de Roques Blanques. Finalment tornem enrere i amb unes vistes espectaculars de Ribes de Freser anem baixant cap al Collet de Segura on tenim els cotxes. Abans però ens acostem a la primera mina, de Can Possons, per entrar-hi ja que al principi l'hem passat de llarg per si ens retrassàvem una mica.

En total haurem fet 11 kilòmetres amb unes 3 hores tot i que nosaltres n'hi hem afegit 3 més per visitar-les i esmorzar amb calma que d'això es tracta, de passar una bona estona.

I avui erem una bona colla, 16. S'hi han afegit alguns veïns de la zona, entre ells la Rosa que ens ha fet de guia juntament amb en Toni i en Ramon que uns dies abans havient estat explorant per no tenir cap ensurt.

Avui també doble racció de coca, en Miquel de bon matí ens ha fet tastar una vegada més la coca de Ribes. I l'Andreu la coca del Caminant, avui més regada que mai.

I si mireu el Facebook del caminant trobareu algunes fotos més curioses de l'excursió d'aquest dissabte (Només cal clicar el botó que posa facebook a la dreta del bloc i no cal estar registrat)

Ah i per cert, hi ha algun caminador que te molta mala sort ja que avui que podia venir li ha agafat la passa o la grip, i sembla que al rànquing comença a perdre posicions desesperadament !

Tossal d'Orriols

2009-11-17T20:42:00.009+01:00

El passat dissabte 14 de novembre hi va haver una nova sortida de l'equip del Caminant per Catalunya, en aquest cas a la comarca veïna del Berguedà. El petit i pintoresc poble de Castellar de n'Hug era el punt de partida (1.395 m.) i es tractava d'arribar al Tossal d'Orriols (1.931 m) per tant uns 500 metres de desnivell fàcils de fer i plens de sorpreses.

Aquest poble conegut per el naixement del riu Llobregat és molt ric amb aigua i té moltes fonts, una vintena. Pel camí trobem la Font dels Torrents o la del Boix. Una ruta que antigament es feia servir per els contrabandistes i encara ara els ramats hi passen per anar cap al Pla d'Anyella. De fet podem seguir les marques blaves que ens indiquen que fem un tram de ruta de la Transhumància. Per aquest motiu trobem alguna cabana de pastors petita.

Entre les roques també descobrim algunes coves i forats. Cal destacar la Cova de la Tuta on es comenta que hi havien posat fins a 400 caps de bestiar (xais)

Seguint camí amunt trobem un antic pou de glaç i un cop arribem al Tossal d'Orriols les vistes son explèndides. El Puigmal, Montserrat, el Pedraforca, el Montseny ... val la pena reposar una estona i gaudir del paisatge.

Si tornem al punt de sortida haurem fet gairebé 10 km que es poden fer en 3 hores 30 minuts tot i que nosaltres ja sabeu que hi hem estat un parell d'hores més.

I l'equip del caminant (un servidor no hi ha pogut anar) ha tingut el plaer d'estar acompanyats d'un gran coneixedor de la zona i de la muntanya, l'Eduard Jornet que viu al Pirineu des dels 25 anys desenvolupant feines de guarda de refugi, guia de muntanya, pister socorrista, etc… totes relacionades amb el món de la muntanya. I segurament heu sentit a parlar del seu fill Kilian Jornet que ha estat tres vegades campió del món de curses en alçada i l'any 2004 es penjà la medalla d'or de cursa vertical, en categoria cadet, del Campionat del Món d'esquí de muntanya.

I a la foto de grup ja ho veieu, que trist, tot homes !!!

Sant Aniol d'Aguja

2009-10-26T22:12:00.005+01:00

Nova sortida aquest dissabte 24 d'octubre per gravar el programa Caminant per Catalunya.

En aquest cas hem trepitjat l'Alta Garrotxa. Una excursió magnífica entre Sadernes i Sant Aniol d'Aguja. Per arribar al punt d'inici ens hem d'acostar al municipi de Montagut sortint de la carretera que va d'Olot a Besalú. Un cop a Montagut cal fer 6 km fins a Sadernes. Tot i que el cotxe es pot deixar pista amunt, val la pena aturar-se a visitar l'església romànica de Santa Cecília de Sadernes, del segle XII. Dos kilòmetres més amunt trobem aparcament tot i que en èpoques de màxima afluencia es tanca la carretera a partir de les 9 del matí.

La sortida l'hem fet des del pont de Valentí, una construcció amb dues arcades i un puntal al mig de considerables dimensions. Un cop hem travessat la riera de Sant Aniol seguim el camí de la dreta que puja aigües amunt. L'aigua ens acompanya tota l'eston i hem de travessar el riu un parell de vegades. Al cap d'una bona estona arribem a la bassa de Gomarell i continuem caminant per els gorgs del mateix nom. Cada racó, cada pas és un espectacle de colors de tardor i de tons blaus de les basses. Ens trobem una cruïlla de camins i ens incorporem al GR 11, cap a l'esquerra. A la dreta ens portaria cap al Bassegoda (1.373 m). Desprès d'unes dues hores arribem a Sant Aniol d'Aguja. Antigament hi havia un monestir benedictí, que encara podem imaginar amb les restes que trobem. L'Església és Romànica del segle XI i ha estat retocada modernament i actualmet està en obres. Conserva l'absis amb arcuacions llombardes.

També hi ha una font. Des d'aquest punt podem anar fins al Salt de la Núvia (1h.) o Talaixà (1h.15m) Nosaltres optem per acostar-nos al Salt del Brull que està a 15 minutets seguint el gorg Blau. Tot i que no baixa gaire aigua val la pena. Ens trobem envoltats de cingles i hem de tornar enrere. El recorregut de tornada és el mateix. En total haurem fet 11 km amb gairebé 3 hores.

Abans de marxar però cal fer una parada al Pont de Llierca. El trobem a la carretera entre Sales de Llierca i Montagut. És Romànic del S XV té un sol arc, molt esvelt, que s'alça 28 metres per sobre del nivell de les aigües del riu Llierca.

Una excursió que us recomanem. Nosaltres l'hem fet amb en Toni Vilarò i acompanyats d'en Florenci Canal, tots dos molt coneixedors de la zona, cosa que ha fer que no ens perdessim ni un detall. A més algun atrevit s'ha banyat i tot amb l'aigua gelada. (no us perdeu el grograma a TVR)

Camí de Ronda

2009-10-18T20:49:00.014+02:00

Magnífica excursió la que hem gravat aquest dissabte 17 d'octubre per el programa Caminant per Catalunya. Es tracta d'un tram del GR 92, el sender del Mediterrani o també conegut com el Camí de Ronda. En concret hem fet un tram d'uns 8 kilòmetres entre Platja d'Aro i Sant Feliu de Guíxols. El punt de sortida és a tocar el port de Platja d'Aro. Nosaltres a més ho em fet de bon matí i així hem gaudit de la sortida del sol. De seguida ens trobem la pineda de Punta Prima i si la travessem sortirem a la platja de Sa Conca. A partir d'aquí el camí és totalment planer i va vorejant el mar Mediterrani, passant per interessants cases i edificacions antigues. De seguida entrem en terme de S'Agaró i al fons ja veiem la platja de Sant Pol de Sant Feliu de Guíxols.

Tot i que es veu aprop cal anar seguint el camí que voreja totes les cales i racons de la Costa Brava. Quan arribem a la platja de S'Agaró cal fer una ullada a l'Hostal de la Gavina, un conjunt arquitectònic de singular història i bellesa i que va iniciar el turisme en aquesta zona l'any 1932. De seguida entrem a la Platja de Sant Pol i canviem de terme. Aquí encara es conserven edificacions del segle passat que dònen més atractiu al litoral. En aquesta platja hem esmorzat, i com sempre, be.

Des d'aquest punt el camí continua per un dels punts més ferèstecs del tram de costa.

Les cales de Maset, de l'Atmetller o la del Molí on fins i tot hi havia una via ferrata que sembla que està tancada per prevenció, ens acompanyen. També cal fer una parada al mirador de la Punta del Molar. La veritat és que cada racó, cada pas ens ha sorprès, les màquines no han parat de tirar fotos i l'Andreu s'havia de controlar per no gastar cintes i cintes de video.

Aquest tram ja no és tant pla, cal pujar i baixar forces escales per anar superant les cales i racons. De seguida arribem a Sant Feliu de Guíxols. La primera imatge el port. I de seguida que hem pogut hem posat els peus a l'aigua.

Un tram del Camí de Ronda que us recomanem. Es pot fer amb dues hores i poc més tot i que nosaltres hi hem estat gairebé 5. Si creieu que és un pel curt també es pot fer des de Palamós. Nosaltres hem preferit gaudir d'aquest paisatge que no estem acostumats al caminant. Un cop acabada la sortida hem tornat a Platja d'Aro amb bus, tot i que els horaris no son gaire fiables. I el preu 1,40 euros.

Ja sabeu que els nostres àpats son abundants i deliciosos. Avui ja hem tastat panallets i atmetlles i avellanes de Ribes. I es que la representació dels 9 participants era ven diversa. De Ripoll, Campdevànol i Ribes de Freser i de Vic i fins i tot de Sant Hilari. El rànquing està actualitzat.

Puigsacalm 1.515 m.

2009-09-26T18:22:00.009+02:00

Aquest dissabte hem fet una nova sortida per enregistrar una nova excursió, en aquest cas per el programa Caminant per Catalunya, una continuació del Caminant pel Ripollès però obrint-nos a noves comarques i així complaure a tota l'audiència que tenim arreu de Catalunya gràcies a la xarxa de Televisions Digitals Independents (TDI). Excursió fàcil la que hem fet avui al cim del Puigsacalm (1.515 m.) amb un desnivell d'uns 400 metres es pot fer en un parell d'hores. Prova d'això és la quantitat de gent que hem trobat pujant, fins i tot famílies amb nens molt petits. Nosaltres hem sortit de Sant Baratomeu de Covildases (1.100 m) que s'hi pot accedir per una pista que surt aprop de Vidrà (uns 7 km). La ruta més habitual però és des del Coll de Bracons o des de la casa de Platraver ja que la carretera és de més bon accès. Pel que fa al punt de sortida, comentar que l'església és romànica del segle XII d'una sola nau amb volta de canó diferent de la primitiva. Destaca el campanar d'espedanya de dues finestres i l'absis decorat amb arcuacions llombardes.

Des de Sant Bartomeu de Covaldises, hem seguit el camí direcció a la font de Tornadissa que amb 40 minuts del nostre pas (sempre anem més lents per la gravació) hi hem arribat. Una mica més amunt hem esmorzat al límit de les comarques de la Garrotxa i Osona. De seguida s'arriba als Rasos de Monter i trencant a la dreta busquem el camí que surt del Ras de les Civaderes en aquest cas cap a l'esquerra. Tot aquest tram és molt planer i fàcil de fer. I desprès de passar un magnífic bosc de boixos i roures només cal fer els darrers metres fins al Puigsacalm. Molt fàcil. I el premi són les magnífiques vistes que hi ha (tot i que avui no era el millor dia). El Pirineu encapçalat per el Puigmal. El Pedraforca i la Serra del Cadí. La Serra de Llancers. O el Canigó en dies clars. I a sota els nostres peus la Vall d'en Bas i els seus poblets i la ciutat d'Olot.

Una excursió fàcil doncs que ens ha servit per tornar a agafar una mica de forma. Vaja a l'Andreu ja sabeu que no li cal tot i que avui estava eufòric amb aquest nou projecte (sembla que no n'ha tingut prou desprès de pulir-se uns 40 refugis de tot Catalunya). L'errada l'ha fet però, amb la coca ja que avui no hi ha posat l'abundant raig d'anís. Sort que en Llagostera no ha vingut que si no pobre Andreu. I en Toni Vilaró ens ha alegrat el dia amb les seves frases, com la de l'Actimel que es veu que ho cura tot. Vaja ell n'està molt en contra d'aquesta publicitat enganyosa que ens volen vendre. I pel que fa al rànquing em sembla que al final haurem d'unificar totes les llistes i dexar-ho en una única competició. Fins la propera !!

Tornem-hi

2009-09-22T23:05:00.004+02:00

Comença una nova temporada de Caminant pel Ripollès a TVR. Desprès de repetir alguns programes aquest estiu, podreu veure noves excursions, i noves propostes. El programa continua en antena els dijous al vespre, com aquest estiu enlloc dels divendres. El primer passe doncs serà els Dijous a les 22.30h. seguit dels divendres a les 16.00 h. els diumenges a les 20.30h. i els dilluns a les 14.30 h. Començarem amb la sortida que vàrem fer a les fonts del Ritort, des de Espinavell i tornant per les Mines Turon i Coll Pregon. D'altra banda també reemprenem les sortides per gravar nous programes amb una novetat ja que degut a l'èxit que està tinguent el programa arreu de Catalunya, tenim ganes de fer alguna sortida per altres contrades, com és el cas d'aquesta setmana que visitarem el Puigsacalm de la Garrotxa. I com ja sabeu aquest estiu el nostre càmera i director, l'Andreu, ha estat molt enfeinat amb la gravació de gairebé 40 refugis de tot Catalunya. Doncs be el resultat és un programa que es diu Al Ras que ha muntat Esplugues TV i que el podreu veure cada setmana a TV Ripollès els dilluns i dissabtes a les 18.00 h. Doncs ja estem en marxa, i intentaré tenir el bloc actualitzat cada setmana per conèxer les sortides que anem fent i els programes que podeu anar veient a TV Ripollès. I per acabar comentar que a partir d'avui també ens trobareu al Facebook en forma de pàgina. http://www.facebook.com/pages/Caminant-pel-Ripolles/161274228775?v=wall

Pic Russell (3.207 m.)

2009-07-13T23:00:00.006+02:00

Una gran ascensió commemorativa: Pic Russell (3.2007 m alt) Escriu ANTONI LLAGOSTERA El diumenge, 12 de juliol, una part de l’equip de Caminant pel Ripollès varem fer una de les habituals excursions d’estiu a l’Alt Pirineu Lleidetà o Aragonès. Aquesta vegada l’objectiu era pujar al Pic Russell (3.207 m alt), situat al massís de la Maladeta, el 34è. cim més alt dels Pirineus. Havíem escollit aquest cim per commemorar el centenari de la mort del gran pirenista Conde Henry Russell, l’amo del Vignemale. L’excursió va tenir una bon prolegomen amb l’estada a Baños de Benasque, on varem poder gaudir d’un bany a una piscina d’aigua calenta i als banys, a més de dormir com a senyors en un llit amb llençols i coixí. El dia va començar molt d’hora. Varem aixecar-nos a les 4 de la matinada per estar a les 5 a la parada de l’autocar que et puja pel barranc del Vallibierna, dins del Parc Natural Posets-Maladeta, fins la cabanya de Corones, a 1.970 metres d’altitud. El camí de pujada al Pic Russell, que varem iniciar a les 6 del matí, té una primera part que segueix el GR 11 fins a la pleta de Llosars.

A partir d’aquest punt l’ascens es vertiginós. Primer cal passar pels ibons (estanys) de Llossars i a continuació una forta pujada per situar-se sota el cim de la Bretxa Russell i iniciar la cornisa diagonal que porta fins el cim.

La cornisa en diagonal tenia en la seva part inferior un resta de gelera bastant considerable, que varem creuar amb tots el miraments. La cornisa, bastant suspesa i dretuda, en bastants punts, fou vençuda amb molta habilitat i destressa per tots els components del grup, ajudant-se de mans i genolls. Durant tota la pujada el sol restava amagat per la muntanya, però fou un dia ideal!. El paisatge que varem poder albirar fou magnífic. Vàrem esmorzar a les 10 i mitjà del matí, en el mateix cim, amb una vista magnífica de l’espalda del Aneto, els pics de Tempestades i Margalida, de les arestes de Salenques, del Tuc de Mulleres i del Vallibierna. Al fons el Mont Perdut, el Posets, el Perdiguero i el Gourgs Blancs. Realment espectacular! Russell va pujar a aquesta muntanya, fent la primera ascensió al cim l’any 1865, quan tenia 31 anys. Malgrat que ell va pensar el nom de Petit Aneto pel cim, ja en vida li varen col·locar el seu nom a aquest cim que forma part d’una carena amb sis cims per sobre dels 3.00 metres d’altitud.

La baixada ens va permetre gaudir d’un travessa llarga de la gelera. I el retorn pel mateix camí, ara sota un bon sol. A les 15 hores érem de tornada a Coronas. I a continuació d’un bon dinar-berenar a Benasque, abans del retorn en cotxe cap a Ripoll. Una excursió exigent però magnífica per commemorar una efemèride muntanyera!

Gra de Fajol per la Coma d'Orri

2009-06-28T21:58:00.014+02:00

Magnífica excursió la que hem fet aquest dissabte 27 de juny a Caminant pel Ripollès. El Gra de Fajol (2.708 m.). Però enlloc de fer la ruta més tradicional des del Coll de la Marrana, en Toni ens ha fet suar pujant per la Coma d'Orri que arrenca al Pla de la Molina a uns 1.600 metres, per tant el desnivell hi és, 1.100 metres que hem fet amb 3 hores. El camí va pujant per les jaces dels Marrans, del Mig i de Dalt i el paisatge és fantàstic, sobretot ara a l'estiu, i amb la companyia del Torrent de la Coma d'Orri. Un cop al coll de la Coma d'Orri amb un dia clar com avui el paisatge ens ha sorprès a tots. El podeu veure una de les fotos de grup que hem fet. L'altra és del Gra de Fajol.

A partir d'aquí queden 200 metres fins arribar al Gra de Fajol, una de les muntanyes emblemàtiques de la comarca per la seva forma. En aquest punt hem esmorzat tot mirant-nos el paisatge tot i que ha comencat a aparèixer una mica de boira. Amb 45 minuts més es pot arribar al Gra de Fajol petit (2.563 m.) Un cop vist aquest segon cim hem tornat enrere fins al Collet del pas de l'Isart. Aquí ens esperava la sorpresa que havia preparat el nostre guia, en Toni Llagostera, la veriatat és que al principi no les teniem totes, però desprès de baixar l'hem felicitat i tot ja que hem disfrutat de valent. Ens hem separat en dos grups per provar vàries rutes.

El Pas de l'Isard és una baixada d'uns 200 metres plena de roques on a estones gairebé s'ha de grimpar i també esquiar, per deixar-se anar i baixar aquesta cinglera quan les pedres cedeixen. Així amb poca estona hem arribat al Refugi d'Ull de Ter on hem reposat i alhora recordat que a pocs metres d'aquest, hi ha les restes del que havia set el primer refugi d'alta muntanya d'Espanya i que precissament aquest més de juliol celebra el seu centenari. Però encara ens queda poc més d'una hora per arribar al cotxe seguint l'antic camí del refugi que passa per els recons de Morens i que actualment és el GR 11 i segueix el curs del Ter fins al peu del Pla de la Molina on tenim el cotxe.

En total hem fet 13 kilòmetres amb 4 h. 40 minuts més unes 3 hores per anar reposant i gaudint del paisage i evidentment per esmorzar.

I avui destacar que hi havia tres dones a la expedició i que en Jordi tenia l'embragatge molt calent, el del cotxe eh ! I al rànquing ja hi ha algun canvi de posicions !

Del Pla de les Barraques al Pas dels Lladres

2009-06-22T23:17:00.004+02:00

Escriu ANTONI LLAGOSTERA: El passat dissabte, dia 20 de juny de 2009, l’equip de Caminant pel Ripollès va fer una excursió bastant senzilla, però amb petits al·licients i llocs d’interès. Varem anar del collet del Pla de les Barraques, sobre Planoles, fins el Pas del Lladres, a la línia fronterera, cap a la vall de Vallcebollera, i tornarem per la vall de l’Estremera, completant així els recorreguts fets en altres programes de Caminant pel Ripollès per la zona de Queralbs.

En el nostre camí assolirem el cim del Puig de Dòrria, de 2.547 m alt, i també la imponent Tossa del Pas dels Lladres (2.665 m alt). Si bé la part sud, a partir de Sant Amand era totalment plena de núvols, a la part nord era clar, amb sol i un ventet que amorosia el caminar. És una excursió senzilla, que malgrat suposa una ascensió de 770 metres d’altitud, es fa d’una manera molt civilitzada, pujant lentament i sense gaires fatics, on sols cal fer la pitrada de pujar a la Tossa del Pas del Lladres, de 120 metres d’ascensió. Però com que a Caminant pel Ripollès no sabem fer coses fàcils, varem triscar durant una hora per les fondalades, tarteres i pedregam, que hi ha sota el pic del Puigmal, a la vall de les Clotxes del Puigmal, cercant la cova de la Fontseca, una cavitat, la més alta del vall de l’Estremera. La veritat era que les dades que teníem no presagiaven res de bo i així fou, malgrat l’esforç de tot el grup, no varem trobar la cova. Però no serà, molt segurament, la primera vegada que ho intentem. Cal afegir que varen veure molts isard, però molts!

Tot baixant varem veure algunes de les cabanes més ben conservades de la comarca, que ens parlaren de la tradició ramadera de la zona.

En el grup, com últimament, sembla que hi ha baixes significatives. Serà que algú ja dona per perduda la partida?

Espinavell - Fonts del Ritort - Mines del Toron - Coll Pregon

2009-06-07T21:46:00.008+02:00

Nova sortida de Caminant pel Ripollès aquest dissabte 6 de juny. Hem fet una excursió potser poc coneguda però molt interessant. La sortida es fa des de Espinavell (1.250 m.) a 5 kilòmetres de Molló. Nosaltres ho hem fet a les 7 i 20 minuts del matí quan encara refrescava força. La ruta comença seguint la pista forestal que ens portaria a Setcases passant per la Collada Fonda però quan portem 10 minuts trenquem a la dreta per un sender molt interessant i que de seguida segueix el riu Ritort. Seguint per aquí al costat del riu i a vegades travessant-lo quedem maravellats dels racons i de la quantitat d'aigua que baixa. Quan portem una horeta passem per el Roc de Salarca i amb una hora i 20 minuts més arribem al primer objectiu de la sortida, el naixement del riu Ritort. Neix a l'extrem sud-est del Costabona i passant per Molló, desenboca al Ter al seu pas per Camprodon. A la foto podeu veure la quantitat d'aigua que hi surt aquests dies.

A partir d'aquest punt pujant una mica i amb 20 minuts, arribem a la segona parada, les Mines de Toron on antigament s'extreia Molibdenita. No cal dir que en Llagostera hi ha fet una ullada. Una mica més amunt, al Pla de Turon, hem esmorzat tot i que avui no hem sobrepassat la hora (40 minuts) ja que tot i fer sol ens hem abrigat una mica i el cel començava a tapar-se.

La seguent hora de camí és molt plàcida. Va planejant amb un camí ample enmig de prats verds i passant per Coll de Siern (1.629 m) Coll Pany (1651 m) Coll dels Maçanells (1.604 m) i Coll Pregon (1.535 m). Tota aquesta zona limita amb França i si hi ha bona vista (avui teniem boira) es veu perfectament el massís del Canigó i fins i tot la zona costera francesa.

Si us heu fixat en la foto de grup feta a Coll Pregon, el cel ja pintava malament. Eren les 12 del migdia i fins i tot sonava algun tro. Aixó ha fet que els 2 kilòmetres i mig que ens separaven d'Espinavell i els 250 metres de desnivell els haguem baixat bastant ràpid, tot i que a mida que ens anàvem acostant al poble i per exigències de guió hem afluixat la marxa. Alguns però ja feien la cervesa a Espinavell. En total uns 15 kilòmetres que podeu fer en unes 4 hores.Nosaltres a més hem tingut la sort de gaudir de la companyia d'en Josep Pastoret de Molló que es coneix la zona pam a pam. I pel que fa a les anècdotes comentar que els que ens hem posat calça curta hem patit les maleides ortigues en el tram de pujada i la herba molla. Altres però han begut el café amb formiga inclosa. I trencant esquemes, abans de les dues ja estavem i per tant a les 3 a casa.

Queralbs - Mina Saragossa

2009-05-24T23:40:00.012+02:00

Excursió molt interessant la que hem fet aquest dissabte 23 de maig per els entorns de Queralbs. L'objectiu era la mina Saragossa, una de les més importants explotacions mineres de la Vall de Ribes. Hem sortit a 1/4 de 8 del matí de Queralbs, i després de trepitjar els seus magnífics carrers i contemplar l'església de Sant Jaume, hem agafat el gr 11 que va cap a Planoles. Amb un parell d'hores s'arrriba al pla de l'Home Mort després de passar per la capella de Sant Sebastià, la casa de Plaus i fent camí sota els cingles de l'Andreu.

Hem esmorzat a la font de l'Home Mort a 1,793 metres d'altitud. Ara cal tornar enrere, però en aquest cas agafem una pista que ens duria a Vilamanya. Amb 25 minuts arribem a la mina Saragossa. La mina té uns 435 metres de llarg bastant rectes i de bon visitar. Aquesta era una explotació de ferro, de pirites. Dins la mina hi ha una cova. Desprès de tafanejar una bona estona dins la cova, hem recuperat la pista fins arribar al camí dels miners. Aquí hem baixat 200 metres de cop fins al torrent. Sota una bauma hi ha restes de barraques de miners. No hem trobat la cova d'en Cisco dedicada al Cisco Coll de la Farga de Queralbs. I abans també haviem passat primer per sobre i llavors per davant de la cova del Roc d'Orenetes, on s'hi han trobat restes importants i on hi havia enterrades unes 40 persones de l'edat neolítica, un dels grans misteris arqueològics del Ripollès. Aquesta però no es pot visitar.

Seguim per el camí de les vagonetes totalment planer i que ens porta a recuperar el camí que ja havíem fet a l'alçada de la casa de Plaus. Abans d'arriba a Queralbs però, encara em volgut acostar-nos (alguns valents) a l'Estret del Forn on també hi ha una cova. Després només cal arribar al punt de sortida. Una excursió doncs molt entretinguda de 16 kilòmetres que nosaltres l'hem fet amb gairebé 8 horetes, ja que ens hem encantat molt gaudint de les coves i mines. I a més com acostuma a passar amb el bon temps, avui erem 16.

I en l'apartat d'anècdotes cal dir que també ens hem perdut una miqueta i hem grimpat per recuperar el gr 11, el torrent baixava carregat d'aigua i alguns passos improvisats han posat l'aventura a l'excursió, això si sense que ningú es remullès, i al tram final fins i tot hem despistat al càmera, l'Andreu que sempre el tenim abandonat. I comentar que hem fet dues Llagosterades i una Ramonada ! la cosa té tela, sort que no hi havia en Dalmau !! que a més haurà de patir si vol recuperar punts al rànquing !!

Campdevànol - Sant Roc - Campdevànol

2009-05-05T22:57:00.007+02:00

Escriu AGUSTÍ DALMAU (Sortida dissabte 2 de maig 09) Després d’uns dies d’inactivitat, hi ha hagut una nova sortida. En aquest cas, en Josep M. Colomer ha programat una ruta circular pels municipis de Campdevànol i de Ripoll. El punt de partida i de sortida ha estat el pavelló d’esports de Campdevànol. Durant la caminada, d’uns tretze quilòmetres, s’ha passat per cases i paratges amb història que es remunta a l’edat mitjana; primer de tot hem vist la casa de Palou, que es volia reconvertir en una segona residència, però sortosament la proposta no ha prosperat. També hem passat per la casa de Casadesús i a prop del mas Clarella.

La vila de Ripoll l’hem vist des del cim de Sant Roc, on també ens hem aturat al búnquer construït els anys quaranta i formava part de la línia Pirineu. Des d’aquí hem transitat per damunt del mas la Carola vers la zona de Torrents, que queda davant per davant de la colònia Noguera. S’ha passat per darrera el càmping del Ripollès i d’aquí cap al punt de partida. En definitiva, una excursió amb pocs desnivells, recomanable per a tothom.

El dia ha acompanyat, amb temperatures altes, el cel sense cap núvol. Llàstima que només hi hagin anat cinc persones, fet molt beneficiós per mantenir o augmentar distàncies en el rànquing. Per un dia, i sense que serveixi de precedent, aquesta crònica i les fotografies les han fet els suplents dels suplents. Els titulars s’han escanejat.

Noucreus i Noufonts

2009-03-22T21:19:00.005+01:00

Escriu ANTONI LLAGOSTERA. El passat dissabte, dia 21 de març de 2009, Caminant pel Ripollès vàrem fer una excursió, amb raquetes de neu, des de Núria fins els colls de Noucreus i Noufonts. Era una experiència nova que feia ja alguns anys de la que anàvem parlant, però que mai en concretava. Gràcies al serveis de promoció de Vall de Núria vàrem poder tastar noves sensacions.

Malgrat algunes absències (algunes justificades i altres fruït de la por per la magnitud de l'experiència) l'Andreu, la seva filla Anna, en Pere, en Jordi i l'Antoni, vàrem calçar-se unes sabates grosses i vàrem fer una bon recorregut.

Des de Núria fins el Nouscreus hi ha més de 800 metres de desnivell i la quantitat de neu acumulada encara presagiava (com així fou) contemplar un espai molt blanc. El perill d'allaus era de grau 2 però hi havia una lloc on apareixia una gran fisura en la neu, a punt de desplomar-se. El vent, en la travessa entre els dos colls, feia molta impressió, però malgrat tot vàrem completar el circuït.

Per cert que l'Anna va pujar les darreres rampes del coll de Noucreus d'una manera fulgurant, deixant bocabadats als homes de la colla. Com podeu veure va tenir temps de prendre "bronce". El paisagte, sempre dominat per la neu i el Puigmal, tancat les dues valls del Noucreus i Noufont. Una experiència, la de les raquetes de neu, que es molt recomenable i suposa una fita dins del progama de Caminant pel Ripollès.